Organització Nacional és el nom que rep en la història de l'Argentina el període comprès entre la derrota del règim rosista en la batalla de Caseros, ocorreguda en 1852, i l'accés al poder de l'anomenada Generació del 80, al voltant de l'any 1880.Un dels primers autors en utilitzar aquest nom en una obra històrica, i qui va generalitzar el seu ús en el sentit actual, va ser Mariano Pelliza. Vegeu Altres fonts anomenen Organització Nacional únicament al període comprès entre 1852 i 1861, generalment prenent partit obertament a favor de l'actuació d'Urquiza i els seus aliats. Vegeu, per exemple
En aquest període es va definir l'enfrontament històric entre el Partit Federal i el Partit Unitari, enfrontats en les guerres civils argentines, organitzant-se definitivament el país com una federació de províncies. Es van produir canvis profunds en la configuració de l'Estat argentí: es va sancionar la Constitució Nacional de 1853, que va permetre constituir una república federal amb autoritats nacionals; va tenir lloc la Guerra contra el Paraguai que va modificar els equilibris regionals; es van produir les últimes guerres civils argentines que van derrotar definitivament als cabdills i els gautxos; es va realitzar l'anomenada Conquesta del Desert contra els pobles indígenes, triplicant el territori nacional; es va resoldre la «qüestió capital» amb la federalització de Buenos Aires; es va iniciar el moviment d'immigració ultramarina que modificaria radicalment la població del país; es van modernitzar les comunicacions internes (iniciant-se la construcció de la xarxa ferroviària argentina) i les externes, amb la construcció de noves instal·lacions portuàries; es va estendre l'educació primària gratuïta, es van crear gran quantitat d'escoles primàries i secundàries; es van sancionar les lleis de terres que van promoure el latifundi i van limitar l'accés a la propietat rural dels immigrants i la població nativa.
El període es divideix clarament en dos parts molt diferents entre si: Durant els deu primers anys, l'Argentina va estar de fet dividida en dos estats, la Confederació Argentina i l'Estat de Buenos Aires, cadascun amb les seves autoritats i legislació pròpies. Després de dues guerres entre els dos estats, que van finalitzar respectivament amb les derrotes de Buenos Aires en la Batalla de Cepeda de 1859 i de la Confederació en la batalla de Pavón de 1861, el país es va unificar definitivament. Sobre el final del període es va constituir el Partit Autonomista Nacional, establint una nova hegemonia nacional que el mantindria en el poder sense alternances durant quaranta-dos anys.
Antecedents
El Riu de la Plata va obtenir la seva independència de l'Imperi Espanyol a través de la Revolució de Maig de 1810, encara que no tot el territori es va incorporar a les anomenades Províncies Unides del Riu de la Plata. Una perllongada guerra contra l'antiga metròpoli li va permetre sostenir aquesta independència, que va ser formalment declarada l'any 1816.
Des de l'any 1814 es van produir enfrontaments entre les tendències centralistes de la capital (Buenos Aires), i les tendències centrífugues de diverses províncies. El Partit Federal va sostenir una llarga guerra civil, al final de la qual va aconseguir evitar la subjugació per part del govern central, al preu de destruir tota forma d'organització nacional. A partir de 1820, cada província es va administrar per si mateixa.
Durant aquest període es va produir una transformació profunda de l'estructura econòmica del país: les regions altre temps més pròsperes, com ara el nord-oest, Cuyo i el nord-est (on les economies eren motoritzades per l'intercanvi comercial amb l'Alt Perú, Xile i Paraguai respectivament) van patir una marcada declinació a causa del procés independentista i a la competència dels productes industrials (d'origen majoritàriament britànic) amb les seves produccions artesanals i industrials. Paral·lelament, el Litoral argentí (la importància econòmica durant el Virregnat del Río de la Plata havia estat molt limitada) va experimentar els efectes d'una ràpida valorització dels productes ramaders, especialment carn en forma de salaó i cuirs, que li van permetre posar-se al capdavant de l'economia del país. D'altra banda, la Província de Buenos Aires es va apoderar dels ingressos de la duana que servia a tot el país, la principal font d'ingressos públics. El comerç exterior va ser monopolitzat pels comerciants estrangers, especialment britànics.
Enfrontats als federals, els unitaris van intentar repetidament recuperar el control de les províncies i centralitzar el govern. Successives guerres civils van fuetejar les províncies durant gairebé tot el període en què l'estat nacional va deixar d'existir. Dues constitucions del tipus unitari, sancionades en els anys 1819 i 1826, van ser desconegudes per la major part de les províncies.
La Confederació i el governador Rosas
Les províncies governades pels federals van signar en 1831 el Pacte Federal, que des de l'any següent va regular les relacions entre totes elles. Pel mateix es delegaven les relacions exteriors i de guerra internacional en el governador de Buenos Aires, i s'establia que, en cas de conflicte armat, el comandament militar recauria en el governador de la província en què es combatés. Fora d'aquestes dues institucions (per altra banda molt relatives) no s'establia cap autoritat nacional.
A partir d'aquest moment es va generalitzar l'ús del terme Confederació Argentina per nomenar el país. Des 1835 en endavant, l'estancier Juan Manuel de Rosas va governar ininterrompudament la província de Buenos Aires, oposant-se enèrgicament a l'organització constitucional del país, en part per evitar nous enfrontaments per aquesta causa i perquè no creia que les lleis per si mateixes canviaren les estructures polítiques d'un país, però també per conservar el monopoli de la Duana, el control dels rius Paraná i Uruguai, i el de la política interna de les províncies per mitjans militars i econòmics.
Rosas va mantenir el seu poder per mitjà de la persecució dels seus enemics polítics i les aliances militars amb els governs provincials, aconseguint vèncer nombroses revoltes en contra seva i conservant el govern durant setze anys. Fins i tot va derrotar a dos atacs de potències europees (el Bloqueig francès al Riu de la Plata i el Bloqueig anglo-francès del Riu de la Plata).
L'estabilitat del sistema polític implementat per Rosas va evitar la possible disgregació del país en nombrosos estats independents al preu de suprimir les llibertats individuals; les províncies van mantenir la seva autonomia política, però en la pràctica van acabar subordinades als desitjos de Rosas.
A més dels unitaris, durant el govern de Rosas van sorgir com a mínim dos grups opositors més: els «lloms negres», federals descontents amb el control polític de Rosas, i els joves intel·lectuals romàntics, que consideraven que, sota el poder de Rosa, el país estava perdent l'oportunitat de gaudir de tots els beneficis de la «civilització».. Rosas els va anomenar tots, indistintament, «unitaris» i va reeixir derrotar-los tots.
Rosas i els seus aliats van enfrontar també una llarga guerra civil al veí Uruguai, on gran part dels seus enemics polítics s'havien refugiat.
Caseros
miniatura|Batalla de Caseros El 1r de maig de 1851, Justo José de Urquiza, governador d'Entre Ríos addicte fins llavors a Rosas, va decidir trencar públicament amb aquest i forçar la sanció d'una constitució nacional. Aliat a l'Imperi de Brasil, va envair primerament l'Uruguai, on va saldar la victòria a favor dels enemics de Rosas i va incorporar al seu exèrcit les tropes d'ambdós bàndols. Després va signar una aliança amb el nou govern uruguaià, amb Brasil (que va aportar una gran quantitat de diners) i amb la província de Corrientes.
Al capdavant del seu exèrcit va envair primerament la província de Santa Fe i després la de Buenos Aires. Rosas comptava amb el suport dels governadors de les altres províncies, però cap d'elles va mobilitzar forces en el seu suport. El 3 de febrer de 1852, en la batalla de Caseros, l'Ejército Grande (Exèrcit Gran) al comandament d'Urquiza va derrotar l'exèrcit manat per Juan Manuel de Rosas. Aquest va abandonar el país.
Després de Caseros (1852-1854) A Buenos Aires En els dies que van seguir la derrota de Rosas, a Buenos Aires es va produir un buit absolut de poder; es va estendre el desordre, i la ciutat va ser saquejada pels dispersos de Caseros. Urquiza va nomenar governador provisional a Vicente López y Planes i l'Exèrcit Gran (encapçalat per l'entrerrià) va entrar a Buenos Aires.
Tot just arribada a Montevideo i als altres països veïns la notícia de Caseros, els emigrats van emprendre el retorn a Buenos Aires. Els rosistes, per la seva banda, no es resignaven a perdre el seu lloc destacat en la societat.
Després d'algunes setmanes de reacomodament, es van formar dos grups polítics netament diferenciats: D'una banda, els Federals o urquicistes, que defensaven el procés d'organització nacional sota un poder federal. Entre els seus integrants estaven Vicente López y Planes, el seu fill Vicente Fidel López, Francisco Pico i Juan María Gutiérrez. Per la seva banda, el Partit Liberal (molt heterogeni) estava format pels partidaris de la ruptura amb la Confederació. En un primer moment va ser dirigit per Valentín Alsina, que defensava els privilegis que sempre havia tingut Buenos Aires sobre la resta de les províncies. Al poc temps van sorgir nous líders, com Bartolomé Mitre, Dalmacio Vélez Sársfield i Domingo Faustino Sarmiento. S'oposaven tots a la política d'Urquiza, a qui consideraven un cabdill provincià que aspirava a dominar a la província, a la capitalització de Buenos Aires, i a la nacionalització dels drets de la duana. Proposaven l'aïllacionisme de la província i fins i tot la secessió de la mateixa de l'Estat nacional. Els dos grups van tenir els seus diaris, que es dedicaven a publicar les idees dels dirigents i defensar les seves postures polítiques.
Els liberals van triomfar en les eleccions d'abril per renovar la Sala de Representants, la qual va ser establerta el 1r de maig; per pressió d'Urquiza, la mateixa va confirmar a Vicente López com a governador titular, però aquest no tenia el suport de la Legislatura. A les províncies Tot just entrat a Buenos Aires, Urquiza va enviar una missió a les províncies, per explicar les seves intencions de restablir la vigència del Pacte Federal i emprendre l'organització constitucional. Bernardo de Irigoyen va complir eficaçment la seva comesa; les províncies van delegar en Urquiza el maneig de les relacions exteriors i van acceptar el projecte d'organització nacional.
A la província de Santa Fe, la invasió urquicista havia reemplaçat al governador Pascual Echagüe per un grup de dirigents partidaris d'Urquiza, que per un temps s'alternarien amb dirigents més clarament unitaris. A Corrientes, el governador que s'havia aliat amb Urquiza es va prendre massa temps per tornar de la campanya a Buenos Aires, per la qual cosa els dirigents unitaris el van enderrocar en absència, nomenant en el seu lloc a un col·laborador proper d'Urquiza (encara que de simpaties liberals), Juan Gregorio Pujol. Urquiza, en canvi, va ser reelegit governador d'Entre Ríos per unanimitat.
El resultat de la batalla de Caseros va tenir efectes molt diferents a les províncies de l'interior. En alguns casos, com a Còrdoba, Salta, JujuyEl del governador de Jujuy va ser un cas extrem, ja que va ser afusellat. i Mendoza, sengles revolucions van enderrocar als seus governadors.
Altres dos governadors, els de San Juan i Tucumán, van ser enderrocats mentre estaven a San Nicolás de los Arroyos; ambdós van recuperar els seus governs, però mai van recuperar el control total de la situació política a les seves províncies.