miniatura|Bandera de la Segona República Espanyola.La Segona República Espanyola en guerra és el període de la història de la Segona República Espanyola que transcorregué durant la Guerra Civil espanyola, entre el 1936 i el 1939. Després del cop d'estat del 18 de juliol de 1936, la República mantingué el control d'una part del territori espanyol, coneguda com a zona republicana o zona lleial. Al llarg de la guerra, aquesta zona es va anar reduint a mesura que s'estenia la zona revoltada, fins que el bàndol franquista en completà l'ocupació el 1939. Durant la guerra, el bàndol franquista es referí al territori republicà com a zona roja.miniatura|369px|Evolució de la zona republicana al llarg de la guerra Durant aquest temps es van succeir tres governs: el presidit pel republicà d'esquerra José Giral, encara que durant el seu curt mandat (de juliol a setembre de 1936) el poder real va romandre en mans dels centenars de comitès que es van formar quan va esclatar la revolució social espanyola de 1936; el següent govern va ser presidit pel socialista Francisco Largo Caballero, el líder d'un dels dos sindicats (UGT; juntament amb CNT) havien protagonitzat la revolució; i el tercer govern va ser presidit pel també socialista Juan Negrín, a conseqüència de la caiguda de Largo Caballero després dels fets de maig de 1937. Va governar fins a principi de març de 1939, quan es va esdevenir el cop d'estat del coronel Casado que va posar fi a la resistència republicana, donant pas a la victòria del bàndol revoltat encapçalat pel general Franco.
La reacció del govern a la revolta militar de juliol de 1936
A la tarda del divendres 17 de juliol ja es coneixia a Madrid que al Protectorat del Marroc s'havia iniciat una revolta militar i el govern de Santiago Casares Quiroga va cursar les primeres ordres a l'Exèrcit, a la Marina i als governadors civils perquè actuessin. L'endemà la revolta es va estendre a la península i les organitzacions obreres (CNT i UGT) van reclamar «armes per al poble» per posar-hi fi. Eel govern s'hi va negar, fonamentalment perquè en aquell moment els republicans d'esquerra temien «tant o més que el cop militar de signe antirepublicà, el desbordament de l'ordre social per obra d'una acció de masses». miniatura|Diego Martínez Barrio A la nit d'aquest dissabte 18 de juliol Casares Quiroga va presentar la dimissió al president de la República Manuel Azaña i aquest va encarregar Diego Martínez Barrio, president de les Corts i líder de Unió Republicana, que formés un govern amb el màxim suport polític possible, deixant fora els dos extrems (la CEDA i el Partit Comunista d'Espanya), per a «detenir la rebel·lió» sense recórrer al suport armat de les organitzacions obreres. Martínez Barrio va formar un govern que, encara que diferia poc de l'anterior (no va reeixir a integrar-hi els socialistes), va incloure polítics moderats i disposats cercar un acord amb els militars revoltats, com el líder del Partit Nacional Republicà Felipe Sánchez Román, que va abandonar la coalició del Front Popular quan s'hi va integrar el Partit Comunista, o Justino de Azcárate.
En la matinada del dissabte 18 al diumenge 19 de juliol, Martínez Barrio va parlar per telèfon amb el general Emilio Mola, «el director» de la revolta, però aquest es va negar rotundament a qualsevol transacció. «Vostès tenen les seves masses i jo tinc les meves», Mola va dir al president del govern. Segons la versió franquista per endavant aquest li va oferir algunes carteres ministerials per als revoltats, però aquest extrem sempre el va negar Martínez Barrio. Així doncs la pretesa negociació amb els rebels es va saldar amb un fracàs, per la qual cosa el «govern de conciliació» va dimitir a última hora de la tarda del diumenge 19 de juliol. Azaña va nomenar com a nou president del govern un home del seu partit, José Giral, que va formar un govern únicament integrat per republicans d'esquerra encara que amb el suport explícit dels socialistes que va prendre la decisió de lliurar armes a les organitzacions obreres. Martínez Barrio sempre s'hi havia negat perquè considerava que aquest fet traspassava el llindar de la defensa constitucional i «legal» de la República. A causa d'aquesta decisió l'Estat republicà va perdre el monopoli de les armes, i no va poder impedir que s'iniciés una revolució social, ja que les organitzacions obreres no van sortir al carrer «exactament per a defensar la República, a la qual li havia passat l'oportunitat, sinó per a fer la revolució. On no havia arribat la República amb les seves reformes, arribarien ells amb la revolució. […] Un cop d'estat contrarevolucionari, que intentava frenar la revolució, va acabar finalment desencadenant-la». miniatura|Situació a l'agost de 1936 miniatura La polèmica sobre el lliurament d'«armes al poble» L'historiador britànic Hugh Thomas considera que «els mitjans constitucionals d'oposició a l'alçament van constituir un fracàs. Això va ocórrer inevitablement, atès que gran part de les forces de la llei i l'ordre —l'exèrcit i la guàrdia civil— eren amb els rebels franquistes, que afirmaven ser ells els qui representaven l'ordre, malgrat estar fora de la llei. L'única força capaç de resistir als rebels era la dels sindicats i els partits d'esquerres. Però, per al govern, utilitzar aquesta força significava acceptar la revolució. No és sorprenent que Casares Quiroga vacil·lés abans de fer aquest pas. Però, en el punt al qual havien arribat les coses a Espanya el 18 de juliol a la nit, tal pas era també inevitable. A les ciutats on havien tingut lloc alçaments, al Marroc i a Andalusia, els qui s'hi havien oposat havien estat els partits revolucionaris d'esquerres. En realitat, en moltes poblacions petites la revolució es va anticipar a la rebel·lió, perquè quan la notícia de l'alçament al Marroc i a Sevilla va arribar als llocs on no hi havia guarnició militar, la reacció de les esquerres, naturalment no va ser la d'esperar que se'ls ataqués. […] [Quan el govern Giral va ordenar als governadors civils] distribuir totes les armes existents… en molts casos aquestes ordres van arribar massa tard».
L'historiador Julio Aróstegui (en una obra publicada en 2006) considera que el retard del govern a lliurar les armes a les organitzacions obreres va ser clau perquè la revolta triomfés en determinades ciutats com Sevilla, Granada o Ávila. El «fatal dubte» dels governs de Casares Quiroga i de Martínez Barrio de lliurar o no les armes «va ser definitòria en la impossibilitat de tallar la revolta d'arrel[…] En el moment decisiu aquests polítics es van negar a apel·lar al poble[…] per a la defensa armada de la República. Es van negar a lliurar les armes de procedència militar que les organitzacions del proletariat, partits i sindicats, reclamaven[…] i van impedir en molts casos que els governadors civils i altres autoritats subalternes es posessin decididament al capdavant dels moviments defensius populars. Va haver-hi casos clars on aquesta paràlisi va ser la millor basa dels revoltats».
L'historiador Julián Casanova (en una obra publicada en 2007) considera un mite la idea que va ser «el poble en armes» qui va vèncer als rebels als carrers de les principals ciutats espanyoles. El factor decisiu, segons Casanova, va ser l'actitud dels militars, inclosos els que dirigien les forces d'ordre públic, perquè els militants obrers només van poder «combatre els revoltats allí on la fidelitat d'alguns comandaments militars, o la indecisió d'uns altres, ho va permetre. Madrid i Barcelona constitueixen bons exemples, encara que també València, Jaén o Sant Sebastià».
L'historiador Francisco Alía Miranda comparteix la tesi defensada per Julián Casanova, perquè segons ell la causa principal de l'èxit de la revolta en unes províncies i del fracàs en unes altres va ser la postura que van adoptar els caps militars en cadascuna, i no factors socials o polítics, com es va poder comprovar en els casos de Madrid i Barcelona on la rebel·lió va fracassar «perquè els militars revoltats no van comptar amb suport suficient per part dels seus companys». No obstant això, segons Alia Miranda, també va tenir importància la resposta que van donar les autoritats republicanes a la revolta, ja que cada governador civil va actuar de manera diferent. Allí on van actuar amb «celeritat, diligència i energia» van aconseguir detenir la rebel·lió (com a Màlaga, Huelva, Almería, Badajoz, Oviedo, Ciudad Real, Cuenca i Jaén), mentre que on a penes van fer res, «per parsimònia, indecisió o ignorància» la rebel·lió va triomfar (com a Logronyo, Càceres i Guipúscoa).
La revolució social de 1936 i el govern de José Giral (juliol-setembre 1936) "Va haver-hi moltes gents procedents de la massa proletària que van interpretar l'alçament militar més com l'ocasió i la justificació d'un canvi radical de vida i la possibilitat de promoure el canvi social total que no pas com la necessitat d'empunyar les armes en una guerra». Per a molts obrers i pagesos havia arribat el moment de fer realitat els canvis que milloressin realment les seves condicions de vida i que les reformes de la República no havien aconseguit. Ara tantes expectatives frustrades era possible aconseguir-les.
I aquí va residir una de les paradoxes de la situació de l'estiu de 1936, que el cop d'estat militar que va dir falsament voler aixafar una revolució inexistent va ser el que «va obrir les portes a la revolució». «Va ser l'aixecament militar el que va crear les condicions perquè determinades pretensions de canvi revolucionari poguessin trobar l'ocasió de la seva posada en marxa. […] La rebel·lió va ser així una resposta a la revolta. En cap forma va ocórrer el contrari, com van pretendre sempre els revoltats i el règim posterior. A l'enfonsament del poder establert de les institucions republicanes i a l'aparició de poders paral·lels es va afegir el procés revolucionari, el dirigit a acabar amb l'ordre existent».
La revolució social de 1936 miniatura|Escut del Consell Regional de Defensa d'Aragó, òrgan creat durant la Revolució social espanyola de 1936