La connexió entre les ideologies d'esquerra i les lluites dels drets LGBT té una història llarga i mixta. Entre els socialistes destacats que van participar en les primeres lluites pels drets LGBT hi havia Edward Carpenter, Oscar Wilde, Harry Hay, Bayard Rustin, Emma Goldman i Daniel Guérin, entre d'altres.
Història Les polítiques sexuals del socialisme utòpic Charles Fourier, socialista utòpic que va encunyar la paraula feminisme el 1837 i va defensar la sexualitat del mateix sexe. Els primers corrents del pensament socialista modern van sorgir a Europa a principis del . Ara es descriu sovint amb la frase socialisme utòpic. El gènere i la sexualitat van ser preocupacions significatives per a molts dels principals pensadors, com Charles Fourier i Henri de Saint-Simon a França i Robert Owen a Gran Bretanya, així com als seus seguidors, molts dels quals eren dones. Per a Fourier, per exemple, la veritable llibertat només es podia produir sense mestres, sense l'etica del treball i sense suprimir passions; la supressió de les passions no només és destructiva per a l'individu, sinó també per a tota la societat. Escrivint abans de l'arribada del terme "homosexualitat", Fourier va reconèixer que tant homes com dones tenen un ampli ventall de necessitats i preferències sexuals que poden canviar al llarg de la seva vida, incloses la sexualitat homosexual i l' androgénité. Va argumentar que totes les expressions sexuals haurien de ser gaudides sempre que les persones no siguin abusades i que "afirmar la diferència" pugui realçar la integració social.
Alemanya Jean Baptista von Schweitzer, socialista alemany arrestat per càrrecs homosexuals el 1862. Des dels primers moviments de drets homosexuals europeus, activistes com Karl-Heinrich Ulrichs i Magnus Hirschfeld es van acostar a l'esquerra per donar-li suport. Durant la dècada de 1860, Ulrichs va escriure a Karl Marx i li va enviar diversos llibres sobre l'emancipació urani (homosexual / transgènere) i, el 1869, Marx va transmetre un dels llibres d'Ulrich a Engels. Engels va respondre amb disgust a Marx en una carta privada, atacant als "pederastes" que són "extremadament contra la naturalesa", i va descriure la plataforma de drets homosexuals d '"Ulrichs" com "convertir-se en teoria". Es preocupava que les coses anirien malament per als heterosexuals com ell mateix si es guanyessin els drets homosexuals.
Conegut tant per Ulrichs com per Marx va ser el cas de Jean Baptista von Schweitzer, un important organitzador laboral que havia estat acusat de procurar un adolescent en un parc el 1862. El líder socialdemòcrata, Ferdinand Lassalle, va defensar a Schweitzer argumentant que mentre ell personalment Va considerar que l'homosexualitat estava bruta, el moviment obrer necessitava el lideratge de Schweitzer massa per abandonar-lo, i que els gustos sexuals d'una persona no tenien "absolutament res a veure amb el caràcter polític d'un home". altra banda, Marx va suggerir que Engels utilitzés aquest incident per frotar Schweitzer: "Heu d'organitzar algunes bromes sobre ell per arribar a Siebel, perquè ell acudeixi als diversos papers". No obstant això, Schweitzer esdevindrà president de la unió laboral alemanya i del primer socialdemòcrata elegit per a un parlament a Europa.
August Bebel 's Dona sota el socialisme (1879), el' treball només es tracta de la sexualitat més llegit pels membres comuns i corrents del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD) ', pot ser vist com un altre exemple de la posició ambigua cap a l'homosexualitat en el moviment obrer alemany. D'una banda, Bebel va advertir als socialistes dels perills de l'amor del mateix sexe. Bebel va atribuir "aquest crim contra la naturalesa" tant a homes com a dones a la indulgència i l'excés sexual, descrivint-ho com un vici de classe alta, metropolitana i estrangera. D'altra banda, va recolzar públicament els esforços per legalitzar l'homosexualitat. Per exemple, va signar la primera petició del grup d'estudi "Wissenschaftlich-humanitärer Kreis", dirigit per Magnus Hirschfeld, que va intentar explicar l'homosexualitat des d'un punt de vista científic i va impulsar la despenalització. En un article per Gay News en 1978, John Lauritsen considera a August Bebel com el primer polític important "a parlar en debat públic" en favor dels drets dels homosexuals des que va atacar la criminalització de l'homosexualitat en un debat del Reichstag el 1898.
La figura principal del moviment LGBT a Alemanya des del començament del segle XX fins que el govern nazi va arribar al poder el 1933 va ser, sens dubte, Magnus Hirschfeld . Hirschfeld, que també era un socialista i partidari del Moviment de les Dones, va formar el Comitè Científic-Humanitari per fer campanya contra la Secció 175 del Codi Penal alemany que prohibia el sexe masculí. L'organització de Hirschfeld va fer un acord amb el SPD (dels quals havien estat membres Lassalle i Schweitzer) per fer arribar un projecte de llei al Reichstagel 1898, però es va oposar al Reichstag i no va aprovar. La majoria dels cercadors d'activistes homosexuals d'Hirschfeld van tenir polítiques socialistes, incloent a Kurt Hiller, Richard Linsert, Johanna Elberskirchen i Bruno Vogel. Després de la derrota de la monarquia alemanya, la lluita contra el § 175 va ser continuada per alguns socialdemòcrates. El ministre de Justícia alemany, Gustav Radbruch, membre del Partit Socialdemòcrata, va intentar esborrar el paràgraf de la llei penal alemanya. No obstant això, els seus esforços van ser inútils.
Gran Bretanya Edward Carpenter, influent socialista britànic dins de la Fabian Society, el Partit Laborista (Regne Unit) i primerenc activista i teòric LGBTI En Oscar Wilde 's L'ànima de l'home sota el socialisme, que advoca per una igualitària societat on la riquesa és compartida per tots, i alhora ha advertit dels perills del socialisme autoritari que aixafarien individualitat. Més endavant va comentar: "Crec que sóc més que un socialista. Sóc una cosa anarquista, crec.". "L'agost de 1894, Wilde va escriure al seu amant, Lord Alfred Douglas, per explicar-li" una aventura perillosa ". Va sortir navegant amb dos nois encantadors, Stephen i Alphonso, i van ser capturats en una tempesta. hores i hores en una tempesta horrible per tornar! [I] no vam arribar al moll fins a les onze de la nit, fosca tot el camí i un temible mar ... Tots els pescadors ens estaven esperant. ".. .S'esgotat, fred i "mullat a la pell", els tres homes immediatament "van volar a l'hotel per obtenir un brandy calent i aigua." Però hi va haver un problema. un rellotge en un diumenge a la nit, el propietari no podia vendre'ns cap brandy ni cap tipus de licor de cap tipus! Per tant, ell ens va haver de donar-nos-ho. i Stephen ara són anarquistes, amb prou feines necessito dir-ho. "
Edward Carpenter va ser una figura important a finals del i principis del , sent fonamental per a la fundació de la Fabian Society i del Partit Laborista. A la dècada de 1890, Carpenter va fer un esforç concertat per lluitar contra la discriminació per motius d' orientació sexual. Creia fermament que l'atracció del mateix sexe era una orientació natural per a les persones d'un tercer sexe. El seu llibre sobre el tema " El sexe intermedi" de 1908 es convertiria en un text fonamental dels moviments LGBTdel . El sexe intermedi: un estudi d'alguns tipus de transició d'homes i donesva expressar les seves opinions sobre l'homosexualitat. Carpenter argumenta que "l'uranisme", ja que assenyala l'homosexualitat, va augmentar marcant una nova era de l'alliberament sexual. Va continuar treballant a la primera part del segle XX component obres sobre la "qüestió homogènia". La publicació, el 1902, de la seva antologia de poemes innovadora, Ioläus : Una antologia de l'amistat, va suposar un enorme èxit subterrani, cosa que va suposar un coneixement més avançat de la cultura homoeròtica. L'abril del 1914, Carpenter i el seu amic Laurence Houseman van fundar la Societat Britànica per a l'Estudi de la Psicologia del Sexe. Alguns dels temes tractats en conferències i publicacions de la societat van incloure: la promoció de l'estudi científic del sexe; una actitud més racional cap a la conducta sexual i els problemes i qüestions relacionades amb la psicologia sexual (des de aspectes mèdics, jurídics i sociològics), control de la natalitat, avortament, esterilització, malalties venèries i tots els aspectes de la prostitució.
Anarquisme, socialisme llibertari i drets LGBT A Europa i Amèrica del Nord, el moviment de l'amor lliure va combinar idees recuperades del socialisme utòpic amb l'anarquisme i el feminisme per atacar la moral"hipòcrita" de l'època victoriana i les institucions de matrimoni i la família que es feia esclavitzar. Els amants lliures van defensar unions sexuals voluntàries sense interferències estatals i van afirmar el dret al plaer sexual tant per a dones com per a homes, de vegades explícitament donant suport als drets dels homosexuals i les prostitutes. Durant dècades, l'adhesió al "amor lliure" es va estendre entre els anarquistes europeus i americans, però en aquells moments aquestes opinions es van oposar als marxistes i als socialdemòcrates. La feminista radical i socialista Victòria Woodhull va ser expulsat de l'Associació Internacional de Treballadors el 1871 per la seva participació en l'amor lliure i els moviments associats. De fet, amb el suport de Marx, la branca nord-americana de l'organització va ser expulsada dels seus elements pacifistes, antiracistes i feministes, que van ser acusats de posar massa èmfasi en qüestions no relacionades amb la lluita de classes i, per tant, es considerava incompatible amb socialisme científic .
La Verband Fortschrittlicher Frauenvereine (Lliga de les Associacions de Dones Progressistes), una organització d'esquerres del segle XX liderada per Lily Braun, va fercampanya per a la despenalització de l'homosexualitat a Alemanya i tenia com a objectiu organitzar prostitutes en sindicats. El moviment obrer més ampli va atacar la Lliga, va dir que eren utòpics, o ho ignoraven, i Braun va ser expulsat del moviment marxista internacional. Helene Stöcker, un altre activista alemany de l'esquerra del moviment de dones, es va involucrar fortament en el moviment de reforma sexual el 1919, després de la Primera Guerra Mundial, i va exercir el càrrec en la junta de l' Institut für Sexualwissenschaft.. També va fer campanyes per protegir les mares solteres i els seus fills de la persecució econòmica i moral. L' escriptor anarcosindicalista Ulrich Linse va escriure sobre "una figura fortament esquematitzada de l'escena cultural anarquista individualista de Berlín al voltant de 1900", el "precoç Johannes Holzmann " (conegut com a Senna Hoy): "un adherent de l'amor lliure, [Hoy] va celebrar l'homosexualitat com a "campió de la cultura" i va participar en la lluita contra el paràgraf 175 ". El jove Hoy (nascut el 1882) va publicar aquestes opinions a la seva revista setmanal (" Kampf ", en anglès "Struggle") a partir de 1904, que va aconseguir una circulació de 10.000 l'any següent. Otto Gross també va escriure àmpliament sobre la sexualitat del mateix sexe tant en homes com en dones i va argumentar contra la seva discriminació. anarquista heterosexual Robert Reitzel (1849–98) va parlar positivament de l'homosexualitat des del començament de la dècada de 1890 a la seva revista en alemany " Der arme Teufel " (Detroit).