La supressió de la Companyia de Jesús a l'Imperi Portuguès (1759), França (1764), les Dues Sicílies, Malta, Parma, l'Imperi Espanyol (1767) i Àustria i Hongria (1782) és un tema complex. L'anàlisi de les raons és complicada per les maniobres polítiques a cada país que no es va dur a terme públicament, però ha deixat algunes proves. El papat va anar de mala gana al costat de les demandes dels diversos regnes catòlics implicats i no va avançar cap raó teològica per a la supressió.
El poder i la riquesa de la Companyia de Jesús amb el seu influent sistema educatiu es van enfrontar a adversaris en aquest moment de canvi cultural a Europa, que van portar a les revolucions que seguirien. Les monarquies que intentaven centralitzar i secularitzar el poder polític van veure als jesuïtes com massa internacionals, massa aliats al pontificat i massa autònoms dels monarques del territori del qual operaven.Ida Altman et al., The Early History of Greater Mexico, Pearson 2003, p. 310. Amb el breu Dominus ac Redemptor (21 de juliol de 1773), el papa Climent XIV va suprimir la Companyia de Jesús, com un fet consumat i sense raons. Rússia, Prússia, i els Estats Units van permetre als jesuïtes continuar el seu treball, i Caterina la Gran els va permetre fundar un nou noviciat a Rússia.
Poc després de la seva restauració realitzada pel papa Pius VII el 1814, els jesuïtes van tornar a la majoria dels llocs dels quals havien estat expulsats.
Antecedents a la supressió Abans de la supressió dels jesuïtes al en molts països, hi va haver una prohibició primerenca en els territoris de la República de Venècia entre el 1606 i el 1656/7, començada i acabada com a part de les disputes entre la República i el papat, començant per l'interdicte venecià.Review by Giuseppe Gerbino (Department of Music, Columbia University) of Edward Muir, The Culture Wars of the Late Renaissance: Skeptics, Libertines, and Opera, Harvard University Press, 2007, , Published on H-Italy (June, 2008)
A mitjans del , la Companyia havia adquirit una reputació a Europa per maniobres polítiques i èxit econòmic. Els monarques de molts estats europeus progressivament van fer créixer una desconfiança del que consideraven una interferència indeguda d'una entitat estrangera. L'expulsió dels jesuïtes dels seus estats va tenir l'avantatge afegit de permetre als governs confiscar les riqueses i les possessions acumulades per la Companyia. No obstant això, l'historiador Charles Gibson adverteix que «fins ara no si això va servir de motiu per a l'expulsió».Charles Gibson, Spain in America, New York: Harper and Row 1966, p. 83 footnote 28.
Diversos estats van aprofitar diferents esdeveniments per actuar. La sèrie de lluites polítiques entre diversos monarques, especialment França i Portugal, van començar amb disputes sobre territori el 1750 i van culminar amb la suspensió de les relacions diplomàtiques i la dissolució de la Companyia pel papa sobre la major part d'Europa i fins i tot algunes execucions. L'Imperi Portuguès, França, les Dues Sicílies, Parma i l'Imperi Espanyol estaven involucrats en un grau o altre.
Els conflictes van començar amb disputes comercials, el 1750 a Portugal, el 1755 a França, i a finals de la dècada del 1750 a les Dues Sicílies. El 1758 el govern de Josep I de Portugal va aprofitar els poders minvants del papa Benet XIV i va deportar als jesuïtes d'Amèrica del Sud després de traslladar els jesuïtes i els seus treballadors nadius, i després lluitar contra un breu conflicte, que va suprimir formalment l'ordre el 1759. El Parlement Français, (un tribunal, no el legislador), va dictaminar contra la Companyia un gran cas de fallida sota la pressió d'una sèrie de grups: des de dins de l'Església, sinó també notables seculars i l'amant del rei. Àustria i les Dues Sicílies van suprimir l'ordre per decret el 1767.
Portugal i el seu imperi 1759 miniatura|El Marquès de Pombal, qui supervisà la supressió dels Jesuïtes a Portugal i el seu imperi, per Louis-Michel van Loo, 1766.
Hi havia tensions de llarga data entre la corona portuguesa i els jesuïtes, que van augmentar quan el comte d'Oeiras (més tard marquès de Pombal) es va convertir en el ministre d'Estat del monarca, culminant amb l'expulsió dels jesuïtes el 1759. L'afer de Távora el 1758 es podria considerar un pretext per a l'expulsió i la confiscació de la corona d'actius jesuïtes.James Lockhart and Stuart B. Schwartz, Early Latin America. Cambridge: Cambridge University Press 1983, p. 391. Segons els historiadors James Lockhart i Stuart B. Schwartz, «la independència, el poder, la riquesa, el control de l'educació i els vincles amb Roma van fer que els jesuïtes fossin objectius obvis per a la marca de regalisme extrem de Pombal».Lockhart and Schwartz, Early Latin America, p. 391.
La disputa de Portugal amb els jesuïtes va començar amb un intercanvi de territori colonial sud-americà amb Espanya. Per un tractat secret de 1750, Portugal va renunciar amb Espanya a la disputada Colònia del Sacramento a la desembocadura del Riu de la Plata a canvi de les set reduccions del Paraguai, les missions jesuïtes autònomes que havien estat nominalment territori colonial espanyol. Els nadius guaranís, que vivien als territoris de la missió, va rebre l'ordre de deixar el seu país i establir-se a l'Uruguai. A causa de les dures condicions, el guaraní es va aixecar en armes contra el trasllat en l'anomenada guerra guaraní. Va ser un desastre per als guaranís. A Portugal es va intensificar una batalla amb fullets inflamatoris que denunciaven o defensaven als jesuïtes que durant més d'un segle havien protegit els guaranís de l'esclavitud a través d'una xarxa de reduccions. Els colonitzadors portuguesos van assegurar l'expulsió dels jesuïtes. L'1 d'abril de 1758, Pombal va convèncer l'ancià Papa Benet XIV de nomenar el cardenal portuguès Saldanha per investigar les denúncies contra els jesuïtes. Benet es va mostrar escèptic quant a la gravetat dels presumptes abusos. Va ordenar una "petició d'investigació", però per salvaguardar la reputació de la Companyia, tots els assumptes seriosos havien de ser remesos a ell. Benet morí el mes següent el 3 de maig. El 15 de maig Saldanha, després d'haver rebut el breu mandat d'aquest quinze dies, va declarar que els jesuïtes eren culpables d'haver fet "comerços il·lícits, públics i escandalosos", tant a Portugal com a les seves colònies. No havia visitat les cases jesuïtes ordenades, i es va pronunciar sobre els assumptes que el papa li havia reservat.
Pombal va implicar als jesuïtes en l'afer Távora, un intent d'assassinat del rei el 3 de setembre de 1758, per la seva amistat amb alguns dels supòsits conspiradors. El 19 de gener de 1759, va emetre un decret que segrestava les propietats de la Companyia en els dominis portuguesos i el setembre següent va deportar els pares portuguesos, aproximadament uns mil, als Estats pontificis, mantenint els estrangers a la presó. Entre els detinguts i executats hi havia Gabriel Malagrida, el confesor jesuïta de Leonor de Távora, denunciat per "crims contra la fe". Després de l'execució de Malagrida el 1759, la Companyia va ser suprimida per la corona portuguesa. L'ambaixador portuguès va ser retirat de Roma i el nunci papal va ser expulsat. Les relacions diplomàtiques entre Portugal i Roma es van trencar fins al 1770.
Supressió a França 1764 La supressió dels jesuïtes a França es va iniciar a la colònia de les illes franceses de Martinica, on la Companyia de Jesús tenia una participació comercial important en les plantacions de sucre que treballaven esclaus negres i mà d'obra lliure. Les seves grans plantacions de missions incloïen grans poblacions locals que treballaven sota les condicions habituals de l'agricultura colonial tropical del . LEnciclopèdia Catòlica de 1908 va dir que els missioners que s'ocupaven personalment de vendre els béns produïts (una anomalia per a un orde religiós) «es va permetre en part proporcionar les despeses actuals de la missió, en part per protegir els nadius simples i infantils de la plaga comuna d'intermediaris deshonestos.»
El pare Antoine La Vallette, superior de les missions de Martinica, va demanar prestats diners per ampliar els grans recursos no desenvolupats de la colònia. Però en esclatar la guerra amb Anglaterra, es van capturar vaixells que transportaven béns amb un valor estimat de 2.000.000 de livres, i La Vallette de sobte va fallir per una suma molt gran. Els seus creditors es van dirigir al procurador jesuïta a París per exigir el pagament, però es va negar la responsabilitat dels deutes d'una missió independent, tot i que es va oferir a negociar un acord. Els creditors van acudir als jutjats i van rebre una decisió favorable el 1760 obligant a la Companyia a pagar, i donant permís per disseminar en cas d'impagament. Els jesuïtes, pel consell dels seus advocats, van apel·lar al Parlement de París. Això va resultar ser un pas imprudent pels seus interessos. El Parlement no només va donar suport al jutjat inferior el 8 de maig de 1761, sinó que havia aconseguit un cop el cas, els opositors dels jesuïtes en aquesta assemblea van decidir donar un cop a l'Ordre.
Els jesuïtes tenien molts que se'ls oposaven. Els jansenistes eren nombrosos entre els enemics del partit ortodox. La Sorbona, un rival educatiu, es va unir als Gal·licans, als Philosophes i als Encyclopédistes. Lluís XV era feble; la seva dona i els seus fills estaven a favor dels jesuïtes; el seu capaç primer ministre, el Duc de Choiseul, va jugar en mans del Parlement i l'amant reial, Madame de Pompadour, a qui els jesuïtes havien negat l'absolució perquè vivia en pecat amb el rei de França, era un adversari decidit. La determinació del Parlament de París a temps va suposar tota l'oposició.
L'atac als jesuïtes va començar el 17 d'abril de 1762 pel simpatitzant jansenista, l'Abbé Chauvelin, que va denunciar la Constitució de la Companyia de Jesús, que va ser examinada i debatuda públicament en una premsa hostil. El Parlament va publicar els seus Extraits des assertions de passatges de teòlegs i canonistes jesuïtes, en els quals se suposava que ensenyaven tota mena d'immoralitats i errors. El 6 d'agost de 1762, larrêt final va ser proposat al parlament per l'avocat general Joly de Fleury, condemnant a la Companyia a l'extinció, però la intervenció del rei va durar vuit mesos de retard i, alhora, el tribunal va proposar un compromís. Si els jesuïtes francesos se separessin de la Companyia encapçalada pel general jesuïta directament sota l'autoritat del papa i passessin sota un vicari francès, amb costums francesos, igual que amb l'església gal·licana, la corona encara els protegiria. Els jesuïtes francesos, rebutjant el gal·licanisme, es van negar a consentir. L'1 d'abril de 1763, es van tancar els col·legis i un arrêt posterior del 9 de març de 1764, els jesuïtes havien de renunciar als seus vots sota pena de desterrament. A finals de novembre de 1764, el rei va signar un edicte que va dissoldre la Companyia en tots els seus dominis, ja que encara estaven protegits per alguns parlaments provincials, com el Franche-Comté, l'Alsàcia i l'Artois. En l'esborrany de l'edicte, va cancel·lar nombroses clàusules que implicaven que la Companyia era culpable, i escrivint a Choiseul va concloure: «Si adopto el consell dels altres per la pau del meu regne, heu de fer els canvis que proposo, o No faré res. No dic més, per no dir-ne massa.»
Disminució dels jesuïtes a Nova França després de la seva conquesta pels britànics