Leuro (codi codi de moneda: EUR.; símbol: €) és la moneda de vint dels vint-i-set estats membres de la Unió Europea, que en el seu conjunt es coneixen com a zona euro.Una altra forma documentada habitualment és eurozona, que el TERMCAT considera «semànticament poc adequada, ja que el prefixoide euro- amb què es forma no té el sentit de ‘euro’ (moneda), sinó de ‘Europa’». Els estats són Alemanya, Àustria, Bèlgica, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, els Països Baixos, Portugal i Xipre. La moneda també és utilitzada en sis estats europeus més, amb acords formals o sense: Andorra, Kosovo, Mònaco, Montenegro, San Marino i la Ciutat del Vaticà. Consegüentment uns 334 milions d'europeus l'utilitzen diàriament. (en anglès) El 2013, més de 210 milions de persones utilitzaven monedes que tenien un canvi fix respecte a l'euro, més de 182 milions de les quals vivien a l'Àfrica.
L'euro és la segona moneda de reserva més gran i la segona moneda més canviada al món després del dòlar dels Estats Units. El novembre del 2008, amb més de 751.000 milions d'euros en circulació, era la moneda amb un valor més alt en circulació al món, en haver superat el dòlar estatunidenc. (en anglès) (en anglès)
El nom d'euro va ser oficialment adoptat el 16 de desembre del 1995. (en anglès) L'euro va ser introduït als mercats financers mundials com a moneda de comptabilitat l'1 de gener del 1999, en substitució de l'anterior unitat monetària europea, l'ecu, en termes paritaris. Les monedes i els bitllets d'euro entraren en circulació el 1r de gener del 2002.
L'any 2002 fou guardonat, de forma simbòlica, amb el Premi Internacional Carlemany per la seva tasca a favor de la integració i la unió europees.
Història miniatura|Reportatge de Televisió de Cardedeu sobre la posada en funcionament de la moneda a Catalunya El projecte de crear una moneda europea comuna neix cap als anys 1970. Antoine Schwartz explicava el 2012 algunes de les dificultats inicials. Segons ell, a finals dels anys 1980, el projecte era defensat fonamentalment pels responsables francesos, encapçalats pel president François Mitterrand, que volien rellançar la integració europea i intentar limitar la creixent hegemonia del marc alemany. Els dirigents alemanys eren reticents i per apaivagar-la, el president francès va concedir la liberalització completa dels moviments de capital. A més, un comitè encapçalat pel que en aquells anys era el president de la Comissió Europea, Jacques Delors, va fer una proposta que fos acceptable pel banc central d'Alemanya. En resum, proposava que la unió monetària es realitzés segons les condicions fixades per Alemanya, és a dir, la creació d'un Banc Central Europeu, independent del poder polític i amb l'única finalitat de mantenir un baix nivell d'inflació. A més a més, es prohibiria al Banc concedir préstecs als Estats i els obligaria a recórrer als mercats financers o la banca privada per a obtenir finançament, mentre que el Banc Central Europeu sí que podria concedir crèdits els bancs privats a una taxa d'interès preferencial.
Primers estats adherits El Tractat de la Unió Europea, en vigor des de 1993, va preveure la creació d'una unió econòmica i monetària amb la introducció d'una moneda única (que aleshores es pensava anomenar ECU). N'havien de formar part els Estats que complissin una sèrie de condicions i s'introduiria de manera gradual. La data inicialment prevista es va anar retardant. Finalment, els estats membres de la Unió Europea van acordar, el 15 de desembre de 1995 a Madrid, la creació d'una moneda comuna europea –ja sota la denominació d'«euro»– amb data de posada en circulació el gener de l'any 2001. miniatura|Evolució de la cotització de l'euro respecte al dòlar dels Estats Units del 1999 al 2006
El primer pas en la introducció de la nova moneda es va donar oficialment el 1r de gener de 1999, quan van deixar d'existir com a sistemes independents les monedes dels onze Estats de la Unió que es van acollir al pla de la moneda única, la zona euro: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Portugal. Andorra, per la seva part, també va adoptar l'euro. El 1r de gener del 2001 s'hi va incorporar Grècia. Això no obstant, a causa del període necessari per fabricar els nous bitllets i monedes, les antigues monedes estatals, malgrat haver perdut la cotització oficial en el mercat de divises, van romandre com a mitjà de pagament fins al 1r de gener del 2002, quan van ser reemplaçades per bitllets i monedes d'euro. Els nous bitllets i monedes van tenir un període de coexistència amb les predecessores monedes estatals fins que van ser retirades definitivament de la circulació. Aquest període de coexistència va tenir diferents calendaris als estats que van adoptar l'euro.Anteriorment, a manera de prova pilot, els dies 1, 2 i 3 d'octubre del 1998 es va endegar un programa patrocinat per la Unió Europea, anomenat Euro Màlaga, a la barriada malaguenya de Churriana, per posar en funcionament aquesta moneda. Durant aquells dies, Churriana es va convertir en el primer lloc d'Europa a funcionar amb euros.
Dinamarca, el Regne Unit i Suècia no han adoptat la moneda única. Dinamarca va rebutjar l'euro en un referèndum portat a terme el 28 de setembre del 2000, amb una participació del 86% i on el 53,1 per cent dels votants es van manifestar contra l'adopció de la nova moneda europea. El referèndum suec del 14 de setembre del 2003, dies després de l'assassinat de la ministra Anna Lindh, impulsora de l'adopció de l'euro, va acabar amb poc més del 56% de l'electorat votant-hi en contra. La qüestió quedava així posposada almenys durant cinc anys, transcorreguts els quals es podria repetir el referèndum.
El 1r de gener del 2002, des de la vesprada,va ser el primer dia de circulació de la nova moneda europea, 1 euro es va canviar per 0,9038 dòlars. El juliol del 2002 l'euro va sobrepassar la paritat amb el dòlar en el mercat de divises per primera vegada des de febrer del 2000, i s'ha mantingut en aquesta situació. El 15 de juliol del 2008 l'euro va assolir el seu valor màxim fins al moment, amb una taxa de canvi d'1,5990 dòlars per euro. + Monedes anteriors dels estats de la zona euro Moneda CodiEls codis de les monedes, segons la norma ISO 4217, estan formats per dues lletres que corresponen a les inicials, o altres lletres, del nom de l'estat determinat, i una lletra que correspon al nom de la moneda; tingueu en compte que a "DEM", per exemple, DE són les inicials de "Deutschland"; a "NLG", NL vol dir "Nederland", i "G", "Gulden", etc. Taxa de canvi Data d'establimentde la taxa de canvi Data de substitucióper l'euro Escut portuguès PTE 200,482 31 de desembre de 1998 2002 Florí neerlandès NLG 2,20371 Franc belga BEF 40,3399 Franc francès FRF 6,55957 Franc luxemburguès LUF 40,3399 Lira italiana ITL 1.936,27 Lliura irlandesa IEP 0,787564 Marc alemany DEM 1,95583 Marc finlandès FIM 5,94573 Pesseta espanyola ESP 166,386 Xíling austríac ATS 13,7603 Dracma grega GRD 340,750 19 de juny de 2000 Tolar eslovè SIT 239,640 11 de juliol de 2006 2007 Lira maltesa MTL 0,42930010 de juliol de 2007 2008 Lliura xipriota CYP 0,585274 Corona eslovaca SKK 30,1260 8 de juliol de 2008 2009 Corona estoniana EEK 15,6466 13 de juliol de 2010 2011 Lats letó LVL 0,702804 9 de juliol de 2013 2014 Litas lituà LTL 3,45280 23 de juliol de 2014 2015 Kuna croata HRK 7,53450 12 de juliol de 2022 2023 Lev búlgar BGN 1,95583 8 de juliol de 2025 2026
Alguns Estats com Finlàndia i els Països Baixos tracten de fer desaparèixer les monedes d'1 i 2 cèntims, ja que el cost de fabricació és més gran que el seu valor nominal. L'alternativa consisteix a implantar un sistema pel qual els preus no es modifiquen, però a l'hora de pagar s'arrodoneixen a 0 i a 5 cèntims per fer desaparèixer les monedes més petites.
Ampliació posterior La majoria dels deu estats que van ingressar a la UE amb l'ampliació de maig del 2004 encara no han pogut adoptar l'euro. No obstant això, els respectius governs estan prenent les mesures necessàries per implementar-la com a moneda pròpia, encara que aquest procés pot trigar diversos anys.
El 16 de juny del 2006, els caps d'Estat i de Govern dels Vint-i-cinc van aprovar la proposta de la Comissió Europea de l'entrada d'Eslovènia a l'euro per a l'1 de gener del 2007. Des d'aquella data, el Banc d'Eslovènia va deixar d'emetre tolars i encunyà l'euro amb la seva pròpia cara estatal, que representa paisatges i herois nacionals. La moneda d'un euro, per exemple, recull la figura de Primož Trubar, autor del primer llibre imprès a Eslovènia al .
A la cimera del 21 i 22 de juny del 2007, els caps d'Estat i de Govern van tornar a aprovar l'entrada de dos estats més a la zona euro: Malta i Xipre, per al 1r de gener del 2008. El 8 de juliol del 2008, els ministres d'Economia i Finances de la Unió Europea van aprovar l'entrada d'Eslovàquia a la zona euro a partir del 1r de gener del 2009.
Pel que fa als països bàltics, el 16 de juny del 2010 el Parlament Europeu va aprovar l'entrada d'Estònia a l'euro a partir del 1r de gener del 2011. El 9 de juliol de 2013, el Consell ECOFIN va aprovar l'entrada a l'euro de Letònia a partir del 1r de gener del 2014. El 23 de juliol de 2014, el Consell va aprovar l'entrada a l'euro de Lituània a partir del 1r de gener de 2015. El 12 de juliol del 2022 fou el torn de Croàcia que va veure el vist-i-plau del Consell a partir del 1r de gener de 2023. El 8 de juliol de 2025 s'aprovà la unió de Bulgària a partir del 1r de gener de 2026.
S'espera que, segons es vagin consolidant les economies dels nous estats incorporats en les últimes ampliacions, aquests països vagin unint-se a la zona euro gradualment.
Ús
S'anomena la zona euro el conjunt dels Estats que han adoptat oficialment la moneda única; altres estats com Andorra, Mònaco, San Marino i el Vaticà també han decidit fer servir l'euro. Territoris d'ultramar d'alguns dels estats de la zona euro, com la Guaiana Francesa, l'illa de la Reunió, Saint-Pierre i Miquelon i Martinica, també usen l'euro.
Mònaco, San Marino i el Vaticà usen l'euro en virtut d'acords signats amb membres de la Unió Europea (Itàlia en el cas de San Marino i el Vaticà; França en el cas de Mònaco).
Andorra, Montenegro i Kosovo també usaven monedes que van ser reemplaçades per l'euro (el franc francès i la pesseta espanyola en el cas d'Andorra, i el marc alemany en el cas de Montenegro i Kosovo). Han adoptat ara l'euro com la seva moneda de facto, sense haver signat cap acord legal amb la UE que explícitament els permeti fer-ho. L'octubre del 2004, Andorra va començar a negociar un acord monetari amb la UE que li permetrà emetre monedes d'euro tal com fan actualment Mònaco, San Marino i el Vaticà, a partir del 1r de gener del 2012.Visió general de la futura zona euro (en alemany)
Moltes de les monedes estrangeres que tenien un tipus de canvi fix respecte a les anteriors monedes europees van passar a tenir-lo respecte a l'euro. Per exemple, l'escut de Cap Verd, que estava lligat a l'escut portuguès, té ara el tipus de canvi fix respecte a l'euro. El mateix va passar amb el franc CFA, el franc CFP i el franc de les Comores, lligats al franc francès, i el marc convertible de Bòsnia i Hercegovina, lligat al marc alemany, ara lligats a l'euro. L'euro és àmpliament acceptat a Cap Verd de manera informal, i el novembre del 2004, durant una reunió a Portugal, el primer ministre de Cap Verd va considerar formalment acceptar l'euro com una de les monedes del país. També el Timor Oriental va continuar utilitzant l'escut portuguès com a moneda de curs legal el 1999, quan l'escut ja estava integrat oficialment dins l'euro. No es va arribar a usar la nova moneda europea, però, ja que va ser el dòlar nord-americà que s'acabaria introduint com l'única moneda de curs legal al territori timorès.