L'empresa Barcelona Traction, Light and Power Company (1911-1952) o Companyia de Tracció, Llum i Energia de Barcelona, també coneguda com La Canadenca pel seu origen canadenc, fou un hòlding centrat en empreses de producció i distribució d'electricitat així com en empreses d'explotació de tramvies i ferrocarrils elèctrics. Fou constituïda a instàncies de l'enginyer Frederick Stark Pearson el 12 de setembre de 1911 a Toronto i fou liquidada per fallida el 1951 a l'estat espanyol després d'una conspiració de l'empresari mallorquí Joan March. Va assolir tanta importància que arribà a controlar el 90% de la distribució elèctrica a Catalunya.
La Barcelona Traction fou un dels fonaments que feu possible la Segona Revolució Industrial a Catalunya, proporcionant electricitat a la indústria i les llars catalanes. Van executar obres de les majors d'Europa en el seu moment i van emprar milers de treballadors a diversos llocs del món. Es va finançar amb capitals internacionals que invertien lliurement gràcies a la globalització econòmica que hi havia abans de la Primera Guerra Mundial. Cotitzava a les borses de Toronto, Londres, París i Brussel·les, des d'on es captaven els recursos financers que seguidament s'invertien en la filial, Riegos y Fuerza del Ebro, la qual s'encarregava de construir i explotar les centrals hidroelèctriques. L'estructura de finançament de l'empresa permetia que els promotors mantinguessin el control de la societat malgrat la gran quantitat de fons que es va captar, a través del recurs d'emetre tant accions privilegiades sense drets polítics com obligacions. També feia un ús intensiu de derivats financers des del primer moment.
El promotor de la Barcelona Traction, Frederick Pearson, morí ofegat el 1915 quan el vaixell en el que viatjava, el Lusitania, fou torpedinat per un submarí alemany. El 1928, Alfred Loewenstein, empresari belga dirigent de la societat de cartera que controlava l'empresa, va caure, saltar o fou empès del seu avió privat quan volava sobre el canal de la Mànega. El 1962, Joan March, que havia maniobrat grollerament per controlar l'empresa, morí a causa de les lesions causades en un accident d'automòbil.
Inicialment, el pla de negoci de Pearson per a la Barcelona Traction incloïa la producció d'energia elèctrica, el transport interurbà entre Barcelona i el Vallès així com promoció immobiliària. Però la mort de Pearson i els recurrents problemes financers de l'empresa van provocar que aquesta acabés limitant-se a la producció elèctrica. L'empresa patí, en major o menor grau, les conseqüències de les dues guerres mundials, i els seus actius foren tant bombardejats com utilitzats com arma de guerra en el conflicte civil espanyol. El 1919 els seus treballadors protagonitzaren una vaga que donà pas a la jornada laboral diària de vuit hores.
Patint tensions de tresoreria quasi des de la constitució, l'empresa passà per quatre reestructuracions del deute en deu anys. A partir de la dècada de 1920, la Barcelona Traction va recórrer a la creació de diverses relacions fictícies entre la seu canadenca i la catalana per pagar fraudulentament menys imposts sobre beneficis. Des de 1931, la necessitat de justificar a l'administració l'origen del deute en divises per poder sol·licitar-ne l'adquisició, així com la negativa de la Barcelona Traction a proporcionar informació sobre aquest assumpte, va enfrontar-la amb les autoritats monetàries i va bloquejar els pagaments de dividends i obligacions en lliures esterlines des de 1931 fins a la fi de l'empresa. Això fou l'element principal que permeté la irrupció de March per controlar la societat. La llarga batalla pel control que es desfermà als any 40 del entre Dannie Heineman i el mateix Joan March va implicar els governs dels Estats Units, Canadà, Regne Unit i Bèlgica, i va tenir episodis bruts de xantatge i corrupció judicial a l'estat espanyol, i s'allargà més enllà de la defunció dels dos personatges. El conflicte judicial quedà tancat en la sentència ferma del Tribunal Internacional de Justícia del 5 de febrer de 1970, la qual rebutjava la capacitat del govern belga per a defensar els interessos d'una societat canadenca davant el Tribunal Internacional de Justícia, encara que la majoria dels accionistes fossin de nacionalitat belga. El veredicte no va entrar en el fons de la qüestió, la protecció de les inversions a l'estranger, i el procés judicial va finalitzar definitivament. La sentència és, encara ben entrat el , un camp d'estudi per juristes en dret internacional.
Antecedents Free-standing company
El període 1870-1914 fou una època d'una creixent mundialització del comerç i la inversió, en el que és feia servir sovint una figura mercantil coneguda en el món anglosaxó com free-standing company. Era una mena d'empresa creada en un país que disposava de capitals per invertir i que oferia seguretat jurídica als inversors. L'empresa oferia als inversors un rendiment major que el que poguessin obtenir d'inversions locals perquè el negoci es duia a terme en un altre país on les condicions del mercat permetien majors marges de benefici. Era l'empresa la que tenia el coneixement per gestionar la llunyania de les operacions, les diferències en els codis legals o la impressibilitat de l'acció del govern local, factors que no animaven als inversors a invertir-hi directament. Si bé l'empresa estava domiciliada en el país fundador, la seu social era formada normalment per una secretària i els membres del consell d'administració. Les operacions feien en el país destí, les quals s'executaven de forma independent i normalment sense coordinació amb altres empreses del país origen.
Els avantatges principals de tal empresa eren dos: tenia accés a capitals internacionals, la qual cosa li permetia liquiditat per fer les inversions necessàries, i la gestió de l'empresa estava portada per nacionals del país origen, que s'asseguraven que els diners captats s'administraven bé en el país destí. Aquests factors eren importants en països on els mercats de capitals no eren desenvolupats i no tenien ni experts en gestió ni tècnics per poder bastir una organització productiva eficient.
Es feu servir en el sector de la mineria, agricultura, companyies de tramvies, explotacions hidroelèctriques i altres més. L'existència d'aquesta mena de societats permetia mobilitzar capitals internacionals per crear una empresa en qualsevol lloc del món on hi hagués una oportunitat de negoci. Era un sistema molt flexible, els ingredients principals del qual eren la disponibilitat de finançament, l'oportunitat de negoci que es presentés i la combinació de tecnologies per treure'n el màxim profit. La Barcelona Traction fou l'última gran companyia d'aquest tipus creada abans de la Primera Guerra Mundial.
Sovint, una free standing company enriquia només el promotor, un cop aquest havia venut les seves accions a inversors, i també als fabricants de béns d'equip que l'empresa necessitava i que per obtenir un tracte de favor havien entrat a l'accionariat. El finançament d'aquestes empreses es feia a través de la venda d'accions i obligacions a la borsa, sovint mitjançant un sindicat financer.
Era un figura més pròpia del capitalisme anglosaxó, encara que també n'hi havia a Bèlgica, i era diferent dels conglomerats, principalment alemanys, amb un típic nucli fet d'una empresa fabricant d'equipament que invertia a l'exterior per fomentar la venda dels seus productes. En aquest cas, l'ingredient principal era una àmplia gama de productes d'una marca determinada, diferenciats de la resta per la tecnologia.
Els sindicats financers
miniatura|Avinguda del Paral.lel, 1913, mirant cap a l'est mostrant les xemeneies de la central elèctrica La construcció de centrals elèctriques i de xarxes de distribució elèctrica requeria grans capitals. Les empreses que entraven en aquest mercat sovint compraven societats de la competència per assolir economies d'escala i tenir una major quota de mercat. Si ja era complicat obtenir capitals per invertir dintre del mateix país, obtenir-los per projectes a l'estranger era un repte més difícil. A principi del , el sector financer va crear tres fórmules diferents per mobilitzar capitals destinats a finançar el creixent nombre de grans obres elèctriques. Es tractava del banc industrial europeu, el sindicat financer i les societats de cartera.
Un sindicat financer era una aliança temporal entre grans inversors individuals per assumir de forma conjunta el finançament d'una inversió que pel volum excedia les capacitats individuals dels membres del sindicat, i que tingués un període de maduració llarg. El sindicat permetia endegar projectes de grans dimensions, així com dispersar el risc entre els inversors. L'objectiu era vendre els títols a entitats financeres menors, o a la borsa a petits inversors, quan el projecte empresarial comencés a obtenir ingressos propis. El guany s'obtenia per la diferència de preu dels títols en el moment inicial de la inversió i el preu venut als petits inversors.
El sindicat s'organitzava al voltant d'un capitalista principal, que tenia la seu en una plaça financera important, que juntament amb altres membres en posicions de poder en institucions financeres, assumien de forma privada la subscripció de la primera emissió d'obligacions. Les obligacions es compraven a terminis, o bé amb finançament bancari, i a un preu amb un important descompte. Les accions ordinàries de la companyia podien ser distribuïdes proporcionalment entre els tenedors d'obligacions sense cap cost. A vegades, la magnitud de la inversió sobrepassava la capacitat del centre financer; en aquest cas es feien aliances amb sindicats d'altres ciutats per poder assumir la inversió. Les desviacions econòmiques del projecte no eren importants en tant la primera anella d'inversors obtingués un bon rendiment.
Els membres del sindicat acordaven mancomunar les obligacions i sovint les accions, totes gestionades pel capitalista principal. El fet de comprometre's a actuar de forma conjunta i seguint unes normes comunes per operar al mercat feia imprescindible la confiança entre els membres del sindicat. Sovint els seus membres eren un grup de col·legues, rics i ben connectats. Normalment els títols es col·locaven en el mercat borsari quan els actius de l'empresa començaven a produir i l'empresa ja tenia ingressos per si mateixa. Les vendes a successius inversors es feien en proporció a la quantitat d'obligacions que tenia cada membre del sindicat. Una promoció consistia en diverses anelles concèntriques d'inversors que havien anat canviant de mans i cada vegada amb una proporció menor d'accions ordinàries a mesura que l'inversor se situava més lluny de l'epicentre de la promoció. El capitalista principal era l'únic que podia vendre, i a vegades comprava els valors per mantenir un increment sostingut dels preus.
Els emprenedors Carles Montañés miniatura|Frederick Stark Pearson