Les cultures agroterrisseres en el territori de l'actual Argentina van ser un conjunt de formes locals de les civilitzacions originàries d'Amèrica establertes al territori que actualment pertany a la República Argentina, diferenciades de les poblacions de cultura inferior pel sedentarisme i pel desenvolupament de l'agricultura i la terrisseria.
A l'arribada dels conqueridors espanyols, al segle XVI, la majoria de la superfície de l'actual Argentina estava habitada per pobles caçadors-recol·lectors, però també hi havia àmplies zones habitades per societats d'agricultors, que formaven la major part de la població.
Aquests pobles de cultura neolítica havien començat a instal·lar-se a l'actual Argentina durant el primer mil·lenni abans de la nostra era, i en l'època de la conquesta havien aconseguit el seu màxim desenvolupament autònom, que es veuria truncat per la invasió europea, amb les seves seqüeles de transculturació, canvis en els models productius i despoblació.
Paleolític i neolític a l'actual territori argentí miniatura|Límits prehispànics de l'agricultura aborigen Les restes que testimonien ocupació humana més antiga datats fins a l'actualitat a l'actual territori argentí corresponen a jaciments ubicats a la Patagònia: els llocs de Los Toldos i de Piedra Museo van aportar restes datades entre el 12.890±90 i 11.560 abans de la nostra era. Necessàriament han d'haver passat ocupacions més antigues més al nord, però no s'han rescatat restes que ho testifiquin. Fins i tot l'illa de Terra del Foc ha aportat el lloc Tres Arroyos, amb 11.880 anys d'antiguitat, encara datacions posteriors van donar una data una mica més moderna, de 10.600 anys.
Aquests llocs han aportat evidència d'ocupació humana, amb molt escassa informació sobre les seves característiques culturals i racials. En qualsevol cas, es tractava de poblacions d'un estadi cultural paleolític, és a dir, dedicats a la caça i recol·lecció.
Al segle , en arribar a l'actual territori argentí, els conqueridors espanyols el van trobar en la seva major part habitat per grups de caçadors-recol·lectors, amb molt baixa densitat de població. Però existien també, al nord-oest, l'oest, el centre i el nord-est de l'Argentina, àmplies regions habitades per agricultors, que representaven numèricament la major part de la població del territori.
L'agricultura es va desenvolupar a Amèrica del Nord, pel que sembla independentment del seu desenvolupament anterior a Àsia, i es va expandir aviat cap a Amèrica del Sud. Els pebrots, faves, carabasses i el blat de moro es van desenvolupar primerament al sud d'Amèrica del Nord abans de passar a Sud-amèrica; mentre que el cultiu del cotó (un curiós cas de desenvolupament paral·lel amb el cotó asiàtic), la patata i la mandioca es van desenvolupar primerament a Sud-amèrica. Un altre cas problemàtic és el moniato, que es va desenvolupar tant a Amèrica del Sud com a la Polinèsia; aquesta i algunes altres coincidències han fet pensar en contactes a través de l'oceà Pacífic, que hauria permès el traspàs de tecnologies i espècies vegetals. Alguns autors han arribat a afirmar l'existència de migracions transoceàniques de grans proporcions, que haurien donat origen a les civilitzacions agricultores d'Amèrica.
L'altre component que defineix una cultura neolítica és la terrisseria; aquesta es va desenvolupar a Amèrica del Nord diversos mil·lennis abans del desenvolupament de l'agricultura, encara que alguns autors han insistit que també que la terrisseria hauria estat importada a través de contactes transoceànics. La terrisseria va ingressar a Amèrica del Sud coincidint amb aquesta, ja que la ceràmica no pot ser desenvolupada ni conservada sinó per pobles sedentaris. Van existir a l'actual Argentina algunes poblacions no agrícoles que van desenvolupar terrisseria, especialment a la regió del Chaco i a la plana pampeana, però en gairebé tots els casos, es tracta de poblacions sedentàries de pescadors.
Els pobles de cultura agroterrissera al territori actualment argentí durant l'època de la conquesta eren: els atacamenys de la Puna; els omaguaques i els ocloyes de l'actual província de Jujuy; els diaguites, que s'estenien des de l'oest de la província de Salta fins al centre de la de La Rioja; els capayans, al sud dels anteriors; els huarpes, a la província de Cuyo; els tonocotés al centre de Santiago del Estero; els sanavirons, al sud dels anteriors; els comechingones, a banda i banda de les serralades de Córdoba; els guaranís, a les costes del riu Paraná des de l'actual Misiones fins al sud de Corrientes, amb grups aïllats situats molt més al sud, al delta del Paraná; i diversos grups parcialment aculturats pels guaranís als marges del Paraná, dels quals el més conegut és el dels timbúes.
La quasi totalitat dels pobles agricultors van ser ràpidament sotmesos a la dependència política, econòmica, social i cultural dels conqueridors, i ja des de finals del segle , el desenvolupament de les poblacions indígenes agricultores va estar lligat a la història econòmica i política de la societat colonial. Els conqueridors espanyols depenien econòmicament de la mà d'obra indígena per a la provisió d'aliments. Les regions on la població indígena no havia desenvolupat l'agricultura van quedar gairebé completament despoblades d'europeus, amb excepció d'una cadena discontínua de ports que proveïen a les zones que comptaven amb mà d'obra indígena. Per la seva banda, els escassos grups d'indígenes agricultors que van aconseguir mantenir-se lliures de la dependència dels blancs van ser vençuts i sotmesos a mitjans del segle . Des de llavors, només uns pocs grups de maputxes i avá guaranís van desenvolupar una agricultura marginal a l'extrem nord-est i el sud-oest del territori; aquests dos grups, d'altra banda, es van establir en l'actual territori argentí amb posterioritat al començament de la conquesta espanyola.
Migracions i influència cultural Racialment, la població de l'actual Argentina presentava una gran varietat. D'acord amb els diferents autors, existien en el seu territori entre quatre i set races o tipus racials. Tots els pobles de les cultures superiors pertanyien al grup andí, caracteritzat per la seva baixa estatura, gran desenvolupament del tors respecte a les extremitats i crani braquicèfal. Els guaranís pertanyien a un segon grup, els amazònids, amb alçàries mitjanes, equilibrades proporcions entre el tors i els membres, i cranis braquicèfals; un tercer grup, els patagònids o pàmpids caracteritzats per les seves elevades alçades, poblaven les planes del Chaco, la Pampa i la Patagònia. A l'extrem est i l'extrem sud del país habitaven pobles dels tipus racials làguids i fuèguids, de baixa estatura i complexió petita. Al sud i a l'est dels pobles andins, a Cuyo, Córdoba i Tucumán, hi havia els huàrpids, grup format pels huarpes, els comechingons i els lule-vilela, grups amb característiques intermèdies entre els pobles andins i pampeans. Els dos primers presentaven algunes particularitats; els huarpes eren prims i molt alts, mentre que els comechingones eren un dels pocs pobles americans els homes presentaven barba.
La història de les migracions humanes al Con Sud resulta complexa d'avaluar, atès que s'han analitzat un escàs nombre de restes òssies, insuficients per classificar els tipus racials sense caure dins de la variabilitat pròpia de cadascun.Una raça, i molt més encara un tipus racial, no és un conjunt de persones homogènies, sinó un grup de persones que, com a mitjana dels seus membres, reuneix certes característiques que el distingeixen d'altres grups racials; cada individu en particular presenta desviacions majors o menors respecte de la mitjana. Per aquesta raó no és suficient l'anàlisi d'uns pocs individus per classificar a la totalitat de la població, tant per a persones vives com per restes òssies. Vegeu En canvi, es poden avaluar amb major certesa els testimonis dels primers colonitzadors espanyols, que encara que no estaven preocupats per criteris científics, van anotar diferents característiques de la població.
En canvi, les influències culturals són més fàcils de rastrejar; a més dels testimonis dels cronistes de la Conquesta, els estils ceràmics i pictòrics, les tècniques de treball de la pedra, la ubicació i forma dels habitatges, els cultius, les tècniques tèxtils i altres elements tecnològics són fàcilment identificables en cada trasllat d'una ubicació a una altra. De totes maneres, l'aparició en una regió de característiques culturals importades des d'una altra veïna o distant no demostra necessàriament trasllat de poblacions completes, sinó només una adopció de les tècniques. Simètricament, moltes vegades els grups humans que es traslladaven d'un lloc a un altre amb característiques ecològiques diferents adquirien ràpidament tècniques i estratègies que havien provat ser reeixides en el lloc d'arribada.
D'altra banda, en moltes ocasions eren només els guerrers que envaïen territori d'una altra comunitat, destruïen als seus dirigents i defensors i s'apoderaven de les dones, nens i homes no-guerrers. D'aquesta manera es generava una nova societat mixta, amb algunes característiques pròpies dels invasors i altres dels envaïts. En general, la llengua dels invasors s'imposava sobre la dels envaïts.
Període formatiu El període formatiu de les cultures de la regió andina i els seus voltants en l'Argentina correspon aproximadament a l'anomenat «Horitzó primerenc» del conjunt de les civilitzacions andines. S'estén des de l'aparició dels primers indicis d'agricultura fins a començaments de l'era comuna.
Cultura d'Ansilta
El primer poble que va practicar l'agricultura a l'actual Argentina va ser el que va desenvolupar la cultura d'Ansilta, al peu de la serralada dels Andes, a Cuyo. Aquesta es va originar arran de l'arribada d'un poble immigrat des del Norte Grande de Xile (a on potser van arribar poc abans des de la costa del Perú) que es va establir cap a l'any 2000 aC a les conques superiors dels rius Jáchal, San Juan i Mendoza. Després de desplaçar a l'anomenada cultura de Los Morrillos (formada per caçadors nòmades) van desenvolupar una estratègia de subsistència basada en la caça a la vora de les escasses corrents d'aigua, on els animals es veien obligats a proveir-se d'aigua. Establerts en refugis rocosos típics de pobles caçadors, la concentració dels recursos de caça els va permetre assentar-se de manera permanent en llocs precisos, el que al seu torn els va permetre desenvolupar l'agricultura.
Les proves més antigues del desenvolupament de l'agricultura daten del ; encara no s'ha establert si l'agricultura ja s'havia desenvolupat sense deixar rastres identificables fins al present, o va ser portada per una segona onada immigratòria. En tot cas, les altres característiques pròpies de la cultura d'Ansilta van romandre molt estables fins al començament de la nostra era; i la pròpia agricultura no va aconseguir superar un nivell de desenvolupament mínim, que resultava marginal com a aportació a la dieta de les poblacions. Al principi conreava quinoa, carabassa i fesols, als quals segles més tard es va afegir el blat de moro. Al llarg del primer mil·lenni aC també van incorporar la terrisseria i el teixit; la primera era d'un estil rudimentari, de parets gruixudes, color uniformement vermell i escassament decorada. No teixien en teler, sinó amb bastidors simples, entrecreuant els fils a mà.
La cultura d'Ansilta es va desenvolupar des del 1800 aC fins al 500. Cap a l'any 50, el poble de la cultura d'Ansilta va començar a ser desplaçat per un poble eminentment agroterrisser, anomenat cultura Punta del Barro, que es va desenvolupar plenament entre els anys 320 i 580. Es desconeix què va passar amb la població de la gent d'Ansilta; si van ser expulsats cap al pla a l'est i sud-est, amb el que serien part fonamental en la formació del poble històric dels huarpes, o bé absorbits pels nouvinguts (possiblement molt més nombrosos).
Perifèria de la Puna