333px|miniatura|La Basílica de San Vitale a Ravenna combina elements occidentals i romans d'Orient. El papat bizantí va ser un període de dominació romana d'Orient del papat romà del 537 al 752, quan els papes necessitaven l'aprovació de l'emperador romà d'Orient per a la consagració episcopal, i molts papes van ser triats d'entre els apocrisiari (enllaços del papa al emperador) o dels habitants de Grècia, Síria o Sicília, governats per romans d'Orient. Justinià I va conquistar la península italiana durant la guerra gòtica (535 - 554) i va nomenar els següents tres papes, una pràctica que els seus successors continuaria i posteriorment seria delegada a l'Exarcat de Ravenna.
Amb l'excepció del papa Martí I, durant aquest període cap papa va qüestionar l'autoritat de l'emperador romà d'Orient per confirmar l'elecció del bisbe de Roma abans que pogués produir-se la consagració; no obstant això, els conflictes teològics eren comuns entre el papa i l'emperador en qüestions com el monotelisme i la iconoclàstia.
Parlants grecs de Grècia, Síria i Sicília van substituir els membres dels poderosos nobles romans a la seu papal durant aquest període. Roma sota els papes grecs es va constituir un «gresol» de tradicions cristianes occidentals i orientals, reflectit tant en l'art com en la litúrgia.
Història Orígens (534 - 638)
miniatura|esquerra|La Columna de Focas, l'únic monument públic existent erigit a la Roma del pels romans d'OrientEkonomou, 2007, p. 50. Després de la seva invasió a Itàlia, la guerra gòtica (535 - 554), l'emperador Justinià I va obligar el papa Silveri a abdicar i instal·là el papa Vigili, un antic apocrisiari a Constantinoble en el seu lloc; Justinià va nomenar el papa Pelagi I, amb només una «elecció falsa» per substituir Vigili; posteriorment, Justinià es va mostrar satisfet de limitar-se a l'aprovació del papa, tal com va fer amb el papa Joan III després de la seva elecció. Els successors de Justinià continuaran la pràctica durant més d'un segle.Baumgartner, 2003, p. 10.
Encara que les tropes romanes d'Orient que van capturar Itàlia s'anomenaven a si mateixes romanes, molts habitants de la ciutat tenien una profunda desconfiança vers els grecs i la influència hel·lènica més generalment.Ekonomou, 2007, p. 1 - 2. En poc temps, els ciutadans de Roma van demanar a Justinià que recordés a Narses (que va capturar Roma el 552), declarant que preferirien encara estar governats pels gots.Ekonomou, 2007, p. 2. El sentiment anti-romà d'Orient també es podia trobar a tota la península italiana i la recepció de la teologia grega als cercles llatins era més mixta.Ekonomou, 2007, p. 2 - 3.
El poder continu de nomenament de l'emperador romà d'Orient es pot veure a la llegenda del papa Gregori I escrivint a Constantinoble, demanant-los que rebutgessin la seva elecció. El papa Bonifaci III va emetre un decret que denunciava el suborn en les eleccions papals i prohibia la discussió de candidats durant tres dies després del funeral de l'anterior papa; a continuació, Bonifaci III va decretar que el clergat i els «fills de l'Església» (és a dir, laics nobles) es reunissin per elegir un successor, votant cadascun segons la seva consciència.Baumgartner, 2003, p. 11. Aquest va frenar el faccionisme per a les quatre successions següents, resultant en eleccions ràpides i en l'aprovació imperial.
El prestigi de Gregori I va assegurar una incorporació gradual de la influència oriental, que conservava el caràcter distintiu de l'església romana; els dos successors de Gregori van ser escollits entre els seus antics apocrisiari a Constantinoble, en un esforç per obtenir el favor de Focas, la reivindicació controvertida al tron que Gregori havia «endollat» amb entusiasme.Ekonomou, 2007, p. 48 - 49. El papa Bonifaci III molt probablement era d'extracció grega, convertint-se en l'«oriental del tron papal» el 607 (molts autors consideren incorrectament el papa Teodor I, que va regnar entre el 642 i el 649, com el primer papa oriental del papat romà d'Orient).Ekonomou, 2007, p. 49. Bonifaci III va ser capaç d'obtenir una proclama imperial declarant Roma «el cap de totes les esglésies» (reafirmant Justinià I de nomenar el papa «el primer entre tots els sacerdots»), un decret amb el qual Focas volia tant humiliar el Patriarca de Constantinoble com exaltar el papa.
Foques va tenir una estàtua daurada d'ell mateix construïda sobre una columna monumental en el fòrum romà només tres setmanes després de la consagració de Bonifaci III, i el 609 per iussio va autoritzar la conversió del Panteó en una església cristiana, el primer temple romà pagà tan reconvertit. El propi Bonifaci III va intentar superar els esforços de Phoques per cristianitzar el lloc, recollint vint-i-quatre càrregues d'ossos de màrtirs de les catacumbes de Roma per consagrar-se al temple. Un sínode 610 va dictaminar que els monjos podien ser membres plenes del clergat, una decisió que augmentaria massivament les hordes de monjos grecs a punt de fugir a Roma quan els eslaus van conquistar gran part de la costa dels Balcans. En aquest moment Salona (Dalmàcia), Prima Justiniana a Il·líria, a la Grècia peninsular, el Peloponès i Creta estaven sota la jurisdicció eclesiàstica de Roma i Constantinoble era un dels "últims llocs als quals es podia refugiar a principis del setè segle".Ekonomou, 2007, p. 54.
Una altra onada de refugiats monàstics, que va portar amb ells diverses controvèrsies cristològiques, va arribar a Roma a mesura que l'Imperi Sassànida va assolar les possessions romanes d'Orient orientals.Ekonomou, 2007, p. 54 - 59. Les següents conquestes musulmanes del , en efecte, van revertir la "allau d'ascetes cap a l'Est" i la "fugida de cervells d'emigracions d'ascetes a Terra Santa" que van seguir les invasions gòtiques de 408 a 410.Ekonomou, 2007, p. 63. Encara que els monjos immigrats eren relativament petits, la seva influència era immensa: "Enmig d'una atmosfera que els va donar una càlida benvinguda, la petita força de monjos i clergues que van venir a Roma en aquest moment podria combinar el seu zel per Calcedònia, la seva visió intel·lectual i l'aprenentatge superior, i l'autoritat espiritual de l'església romana i del papat per mobilitzar-se. la batalla i guanyar la guerra contra l'última de les grans controvèrsies cristològiques per afrontar l'Església".Ekonomou, 2007, p. 64.
Conflicte del monotelisme (638 - 654) miniatura|L'absis de Santi Cosma i Damiano, encarregat per Sant Sergi I, representa a Crist com un anyell, una pràctica prohibida pel Concili Quintisext. Es va considerar obligatori que un papa elegit demanés la confirmació del seu nomenament de Constantinoble abans de la seva consagració, sovint provocant retards molt llargs (Sabinià: 6 mesos; Bonifaci III: 1 any; Bonifaci IV: 10 mesos; Bonifaci V: 13; mesos), a causa de la dificultat dels viatges, la burocràcia romana d'Orient i els capricis dels emperadors.Duffy, 1997, p. 57. Les disputes eren sovint teològiques; per exemple, Severí no va ser consagrat durant 20 mesos després de la seva elecció a causa de la seva negativa a acceptar el monotelisme, morint només uns mesos després que finalment va rebre el permís per ser consagrat en 640.Duffy, 1997, p. 60. Quan el papa grec Teodor va intentar excomunicar els dos patriarques de Constantinoble `per donar suport al monotelitisme, les tropes imperials van saquejar la tresoreria papal del Palau del Laterà, van arrestar i van exiliar l'aristocràcia papal a la cort imperial i van profanar l'altar de la residència papal a Constantinoble.
Teodor era grecopalestí, fill del bisbe de Jerusalem, escollit per la seva capacitat de combatre diverses heretgies procedents d'Orient en la seva llengua materna.Ekonomou, 2007, p. 96. Com a conseqüència de la capacitat de Teodor de debatre els seus adversaris en la seva pròpia llengua, «el papat mai no patiria el tipus de vergonya que havia resultat de la negligència lingüística d'Honori».Ekonomou, 2007, p. 97 - 98. Teodor va prendre la mesura gairebé sense precedents de nomenar Esteve de Dor com a vicari apostòlic de Palestina, amb la intenció de deposar els bisbes monotelistes successors de Sergi de Joppa.Ekonomou, 2007, p. 98. La deposició de Teodor del patriarca Pirro va assegurar que "Roma i Constantinoble estaven ara en cisma i en guerra oberta" sobre la cristologia que caracteritzaria l'imperi cristià.Ekonomou, 2007, p. 99. Un papa grec que va excomunicar al patriarca va demostrar, sens dubte, un "espectacle angoixant" per als emperadors amb la intenció de restaurar la unitat religiosa. L'atreviment de Teodor provava que:
"el fort corrent de la rancor romana contra un ús tan intens de la força imperial que emanava de Ravena des que l'incident de Maurikios […] va acceptar amb entusiasme l'autoritat política imperial exercida amb tanta brutalitat era sensiblement decebuda".Ekonomou, 2007, p. 115.
miniatura|esquerra|El papa Martí I va ser segrestat per Constant II i va morir a l'exili. El successor de Teodor, el papa Martí I, va insistir a ser consagrat immediatament sense esperar l'aprovació imperial, i va ser (després d'un retard degut a la revolta d'Olimp, l'exarca de Ravenna) segrestat per les tropes imperials a Constantinoble, trobat culpable de traïció i exiliat a Crimea, on va morir el 655. Encara que el principal delicte de Martí I va ser la promoció del Concili del Laterà de 649, el propi concili era un "assumpte manifestament romà d'Orient" en virtut dels seus participants i influències doctrinals (sobretot la seva dependència sobre la florilegia).Ekonomou, 2007, p. 131. L'estatus de concili ecumènic no es va reconèixer, de moment, es va consolidar la idea que la convocatòria dels concilis ecumènics era una prerrogativa imperial.Eknomou, 2007, p. 140. Within En el termini de quatre anys després de l'ajornament del concili, Martí I i Màxim el Confessor van ser arrestats i jutjats a Constantinoble per "transgredir els Typos".Ekonomou, 2007, p. 141.
D'acord amb Eamon Duffy, "un dels pitjors elements en el sofriment de Martí va ser el coneixement que quan vivia l'Església romana s'havia inclinat a les ordres imperials, i havia triat un nou papa", el papa Eugeni I. Segons Ekonomou, "els romans estaven tan preparats per oblidar-se del papa Martí com Constans II es va sentir alleujat de veure-ho traslladat a la remota costa nord del Mar Negre".Ekonomou, 2007, p. 158. Trenta anys més tard, el Sisè Concili Ecumènic reivindicaria la condemna del concili sobre el monotelisme, però no abans que el sínode "introduís el període de lintermezzo grec de Roma.
Reconciliació (654 - 678) Els habitants d'orient i occident havien "cansat de les dècades de guerres religioses", i l'arrest de Martí I va fer molt per dissipar la "febre religiosa dels súbdits italians de l'imperi".Ekonomou, 2007, p. 158 - 159. L'acostament a l'imperi va ser vist com a crític per combatre la creixent amenaça llombarda i àrab i, per tant, cap papa "es va referir de nou a Martín I" durant setanta-cinc anys.Ekonomou, 2007, p. 159. Encara que la inquietud romana d'elegir un successor mentre Martí I vivia i el desig romà d'Orient de castigar Roma pel concili va causar la vacant immediata que s'estengué durant catorze mesos,Ekonomou, 2007, p. 160. els propers set papes eren més agradables a Constantinoble i van ser aprovats sense demora, però el papa Benet II es va impulsar a esperar un any el 684, després l'emperador va consentir delegar l'aprovació a l'exarca de Ravenna. L'exarca, que, invariablement, era un grec de la cort de Constantinoble, tenia el poder d'aprovar la consagració papal des de l'època d'Honori I.