miniatura|Un pare i el seu fill, nadius del Chaco Boreal, el pare segueix amb la vestimenta típica de la seva región mentre que el fill ha adoptat una vestimenta típica occidental. L'imperialisme cultural comprèn els aspectes culturals de l'imperialisme. Amb el terme imperialisme es refereix a la creació i manteniment de relacions desiguals entre civilitzacions, afavorint una civilització més poderosa. D'aquesta manera, l'imperialisme cultural és la pràctica de promoure i imposar una cultura, generalment la d'una nació poderosa políticament, sobre una societat menys poderosa; és a dir, l'hegemonia cultural dels països industrialitzats o econòmicament influents que determinen els valors culturals generals i estandarditzen civilitzacions arreu del món. El terme s'utilitza especialment en els camps de la història, estudis culturals i teoria postcolonial. Normalment s'utilitza en sentit pejoratiu, sovint juntament amb mesures per rebutjar aquesta influència. L'imperialisme cultural pot adoptar diverses formes, com ara una actitud, una política formal o una acció militar, en la mesura que reforça l'hegemonia cultural.
Orígens i definicions Tot i que l'Oxford English Dictionary té una referència del 1921 a "l'imperialisme cultural dels russos",Oxford English Dictionary, within "cultural" John Tomlinson, en el seu llibre sobre el tema, escriu que el terme va sorgir a la dècada de 1960Tomlinson (1991), p. 2 i ha estat un focus d'investigació des d'almenys els anys setanta.Hamm, (2005), p. 4 S'han utilitzat termes com "imperialisme mediàtic", "imperialisme estructural", "dependència i dominació cultural", "sincronització cultural", "colonialisme electrònic", "imperialisme ideològic" i "imperialisme econòmic" per descriure la mateixa noció bàsica de l'imperialisme cultural.White, Livingston A. "Reconsidering Cultural Imperialism Theory" Transnational Broadcasting Studies no.6 Spring/Summer 2001.
Diversos acadèmics donen diverses definicions del terme. El crític dels mitjans nord-americà Herbert Schiller va escriure: "El concepte de l'imperialisme cultural actual (1975) descriu millor la suma dels processos pels quals una societat és introduïda en el sistema mundial modern i com el seu estrat dominant és atret, pressionat, forçat i de vegades subornat en la configuració de les institucions socials per tal de correspondre, o fins i tot promoure, els valors i les estructures del centre dominant del sistema. Els mitjans de comunicació públics són l'exemple més important d'empreses operatives que s'utilitzen en el procés de dominació. Ells mateixos han de ser captats pel poder dominant/penetrant. Això es produeix en gran part a través de la comercialització de la radiodifusió".
Tom McPhail va definir "el colonialisme electrònic com la relació de dependència establerta per la importació de maquinari de comunicació i programari produït a l'estranger, juntament amb enginyers, tècnics i protocols d'informació relacionats, els quals estableixen de manera indirecta un conjunt de normes, valors i expectatives estrangeres que en diferents graus, poden alterar les cultures nacionals i els processos de socialització". Sui-Nam Lee va observar que "l'imperialisme de la comunicació es pot definir com el procés en què la propietat i el control sobre el maquinari i el programari dels mitjans de comunicació de masses, així com altres formes de comunicació importants en un país, estan subjectes o junts a la dominació d'un altre país amb efectes perjudicials sobre els valors, normes i cultura indígenes". Ogan va veure "l'imperialisme dels mitjans de comunicació sovint descrit com un procés pel qual els Estats Units i l'Europa occidental produeixen la majoria dels productes dels mitjans de comunicació, obtenen els primers beneficis de les vendes nacionals i després comercialitzen els productes als països del Tercer Món a uns costos considerablement inferiors als que haurien de suportar aquests per produir productes de manera autòctona".
Downing i Sreberny-Mohammadi declaren: "l'imperialisme és la conquesta i el control d'un país per un de més poderós. L'imperialisme cultural significa les dimensions del procés que van més enllà de l'explotació econòmica o la força militar. En la història del colonialisme, (és a dir, la forma d'imperialisme en què el govern de la colònia està dirigida directament pels estrangers), els sistemes educatius i de mitjans de comunicació de molts països del Tercer Món s'han establert com a rèpliques dels principis establerts a Gran Bretanya, França o Estats Units. La publicitat ha progressat encara més, igual que els estils de moda i arquitectura. Sovint, però poderosament, el missatge ha insinuat que les cultures occidentals són superiors a les cultures del Tercer Món". No cal dir que tots aquests autors coincideixen que l'imperialisme promou els interessos de certs cercles dins de les potències imperials, sovint en detriment de les societats de destinació.
La qüestió de l'imperialisme cultural va sorgir en gran part dels estudis de comunicació. No obstant això, l'imperialisme cultural s'ha utilitzat com a marc pels estudiosos per explicar fenòmens en les àrees de relacions internacionals, antropologia, educació, ciència, història, literatura i esports.
Fonaments teòrics Molts dels acadèmics actuals que utilitzen el terme imperialisme cultural estan ben informats gràcies a la feina de Foucault, Derrida, Said i altres teòrics postestructuralistes i postcolonialistes. Dins l'àmbit del discurs postcolonial, l'imperialisme cultural pot ser vist com el llegat cultural del colonialisme o formes d'acció social que contribueixen a la continuació de l'hegemonia occidental. Per a alguns fora de l'àmbit d'aquest discurs, el terme és criticat per ser poc clar, desenfocat i/o contradictori.
Michel Focault El treball del filòsof i teòric social Michel Foucault ha influenciat en gran manera l'ús del terme imperialisme cultural, particularment la seva interpretació filosòfica del poder i el seu concepte de governamentalitat.
Seguint una interpretació del poder semblant a la de Maquiavel, Foucault defineix el poder com a immaterial, com un "cert tipus de relació entre individus" que té a veure amb complexes posicions socials estratègiques relacionades amb la capacitat del subjecte de controlar el seu entorn i influir en el voltant.Foucault, Michel. 1979. "Omnes et Singulatim: Towards a Criticism of Political Reason" in Faubion, James D. (ed.) Essential Works of Foucault, Volume 3: Power New York: The New Press Segons Foucault, el poder està íntimament lligat a la seva concepció de la veritat. "Veritat", tal com la defineix, és un "sistema de procediments ordenats per a la producció, regulació, distribució, circulació i operació dels estats", cosa que té una "relació circular" amb sistemes de poder.Foucault, Michel. 1979. "Truth and Power" in Faubion, James D. (ed.) Essential Works of Foucault, Volume 3: Power New York: The New Press Per tant, inherent als sistemes de poder, sempre hi ha la "veritat", que és culturalment específica, inseparable de la ideologia que sovint coincideix amb diverses formes d'hegemonia. L'imperialisme cultural pot ser un exemple d'això.
La interpretació de Foucault sobre la governança també és molt important en la construcció de teories de l'estructura de poder transnacional. En les seves conferències al Collège de France, Foucault sovint defineix la governamentalitat com l'art ampli del "governar", que va més enllà de la concepció tradicional de la governança en termes de mandats de l'Estat i en altres àmbits com el governar "una llar, ànimes, nens, una província, un convent, una ordre religiosa, una família...".Foucault, Michel. 1978. "Governmentality" in Faubion, James D. (ed.) Essential Works of Foucault, Volume 3: Power New York: The New Press Això es relaciona directament amb El Príncep de Maquiavel i les esmentades concepcions de veritat i poder de Foucault (és a dir, diverses subjectivitats es creen a través de relacions de poder que són culturalment específiques, les quals donen lloc a diverses formes de governabilitat cultural específica, com ara la governamentalitat neoliberal).
Edward Said Informat per les obres de Noam Chomsky, Foucault i Antonio Gramsci, Edward Said és una figura fundadora del postcolonialisme, establerta amb el llibre Orientalisme (1978), una crítica humanista a la Il·lustració, que critica el coneixement occidental de "l'Oriental", específicament les construccions angleses i franceses d'allò que és i no és "oriental".Robert Young, White Mythologies: Writing History and the West, New York & London: Routledge, 1990.Saïd, Edward. 1978. Orientalism. New York: Pantheon Books En conseqüència, aquest "coneixement" va conduir llavors a tendències culturals cap a una oposició binària de l'Orient contra l'Occident, on un concepte es defineix en oposició a l'altre concepte, i del qual sorgiran de valor desigual. A Culture and Imperialisme (en català: Cultura i Imperialisme) (1993), la seqüela de l'Orientalisme, Said proposa que, malgrat el final formal de la "era de l'imperi" després de la Segona Guerra Mundial (1939-45), l'imperialisme colonial deixà un llegat cultural als (anteriorment) pobles colonitzats, que romanen en les seves civilitzacions contemporànies; i que aquest imperialisme cultural és molt influent en els sistemes internacionals de poder.Saïd, Edward. 1993. Culture and Imperialism New York: Pantheon Books
Gayatri Chakravorty Spivak Una auto-denominada "marxista-feminista-deconstruccionista pràctica", Gayatri Chakravorty Spivak, ha publicat una sèrie d'obres que posen en dubte el "llegat del colonialisme", incloent una crítica de la raó postcolonial incloent: A Critique of Postcolonial Reason: Towards a History of the Vanishing (en català: Una Critica de la Raó Postcolonial: Cap a la Història del Present Desapareixent) (1999), Other Asias (en català: Altres Àsies) (2005) i Can the Subaltern Speak? (en català: Poden Parlar els Subalterns?) (1988).Spivak, Gayatri Chakravorty. 1988. "Can the Subaltern Speak"
A Can the Subaltern Speak?, Spivak fa una crítica de les representacions comunes a l'Oest del Sati, ja que està controlada per autors a part de participants (específicament els colonitzadors anglesos i els dirigents hindús). Per això, Spivak argumenta que el "subaltern" (postcolonialisme), en referència a les comunitats que participen en el Sati, no poden representar-se a través de la seva pròpia veu. Spivak diu que l'imperialisme cultural té el poder de desqualificar o esborrar el coneixement i la manera d'educació de determinades poblacions que tenen escassa en jerarquia social.
Al llarg de l'obra de Can the Subaltern Speak?, Spivak cita les obres de Karl Marx, Michel Foucault, Walter Benjamin, Louis Althusser, Jacques Derrida i Edward Said, entre d'altres.
A l'altra obra, A Critique of Postcolonial Reason: Towards a History of the Vanishing, Spivak argumenta que la filosofia occidental té una història no només d'exclusió del subaltern en el discurs, sinó que tampoc els permet ocupar l'espai d'assumpes totalment humans.
Idees contemporànies i debat L'imperialisme cultural pot referir-se tant a l'aculturació forçada d'una població subjecta, com a l'adopció voluntària d'una cultura estrangera per part d'individus que ho facin per voluntat pròpia. Com que es tracta de dos referents molt diferents, la validesa del terme s'ha posat en dubte.
La influència cultural es pot considerar com la "recepció" de la cultura com una amenaça o un enriquiment de la seva identitat cultural. Sembla, ja que, útil distingir entre l'imperialisme cultural com una actitud (activa o passiva) de superioritat, i la posició d'una cultura o grup que pretén complementar la seva pròpia producció cultural, considerada en part deficient, amb productes importats.