Ladoració del foc és l'acció de retre culte a aquest element, considerant-lo sagrat o representant d'alguna divinitat. La veneració al foc ha estat el tret característic de quasi tots els pobles de l'antiguitat juntament amb el culte al sol, del qual no pot fàcilment dissociar-se, perquè els déus solars a voltes també ho eren del foc. En la majoria de les cultures se'n registren rituals, llegendes, pintures, tota mena d'escrits i representacions artístiques.

La simbologia del foc, en canvi, descriu els diversos significats i interpretacions atribuïts en les religions, en les diverses cultures i en els rituals. En l'esoterisme, en l'alquímia i en l'astrologia se li ha concedit una gran importància. miniatura|El foc ha estat adorat per gairebé tots els pobles de l'edat antiga Motius d'adoració Segons diversos especialistes, la religió primitiva va tenir un origen biològic, a part de les associacions morals i de tota influència espiritual.

En el cas del foc, és fàcil suposar els motius de la seua adoració. Bàsicament, se li retia culte per la fascinació que provocava i pel seu origen desconegut, la qual cosa va impactar quasi tots els pobles primitius. Es pensa que el culte al foc sorgí en la prehistòria, més exactament en el Paleolític mitjà (150000 ae- 40000 ae), amb l'aparició de l'Homo Neardenthalensis.Aquesta espècie d'homínids ja coneixia el foc, tot i no saber produir-lo.

Es creu que, en els períodes de pluges perllongades, quan el foc del llogaret es devia extingir, s'hauria mancat d'aquest element durant mesos o potser anys. En tal cas, és segur que la persona que haguera aconseguit retornar-lo al llogaret seria considerada una heroïna.Enciclopedia Barsa, tom 7. A partir d'aquest punt, s'interpreta que el foc fou sinònim de salvació, protecció i aliment: per això se li va retre culte més tard.

Llegendes i rituals Mitologia grecoromana miniatura|Representació artística de Prometeu, portant el foc a la humanitat En la mitologia grega, el mite que explica l'origen del foc és el de Prometeu, un tità fill de Japet i Climene, el nom del qual, en grec, significa 'vident'.En realidad, no se trataba de un dios olímpico, sino de un titán que habitaba la Tierra.

Segons aquest mite, Prometeu, que gaudia enutjant a Zeus, creà els éssers humans amb argila mullada amb les seues llàgrimes. La dea Atena, la seua amiga, en veure les seues creacions, va decidir atorgar-los el do de la saviesa. En passar un temps, el fill de titans els ensenyà a fer sacrificis als déus, a navegar i a conrear i pasturar bestiar, a més de controlar el foc.

En una disputa sobre quina part de la víctima d'un sacrifici corresponia als déus i quina als humans, Prometeu, triat jutge, va fer dues bosses amb la pell de l'animal, en una en diposità la carn tapada amb les vísceres i en l'altra ficà els ossos coberts amb el greix atractivament col·locat. Llavors, li demanà a Zeus que en triara una. Aquest seleccionà la d'ossos, doncs li va semblar més atractiva, però quan es va adonar de l'engany, li arrabassà el foc als humans.

Prometeu, enfadat, decidí prendre una mica del foc sagrat olímpic per lliurar-li'l a la humanitat, amb una tija de canyaferla. Després d'això, marxà cap a la Terra amb el carro d'Hèlios, el déu solar, per complir el seu noble propòsit.Enciclopedia de la Mitología Griega, pàg. 4-7. Quan Zeus veié el que el tità havia fet, creà una dona anomenada Pandora, a la qual tots els déus dotaren amb les seues habilitats, i fins li sembraren la llavor de la maldat. Li donaren una caixa que suposadament contenia molts presents per a Prometeu, encara que en realitat s'hi reunien totes les desgràcies inimaginables. Pandora anà a la Terra per intentar seduir Prometeu i el seu germà Epimeteu, però mentre el primer s'hi mantingué impassible, el segon no es resistí als seus encants. Pandora va obrir la caixa i n'isqueren tots els mals i la mort. Llavors, Zeus decidí enviar un diluvi per deixar la Terra lliure d'éssers vivents; i, com a càstig, col·locà Prometeu al cim d'una muntanya on una àguila li menjava el fetge.Observeu que Prometeu era immortal, amb la qual cosa aquesta tortura es perllongava sense final.

La cultura grega venerava dos déus del foc: Hestia (en la mitologia romana, Vesta) i Hefest (Vulcà). La primera era a més la dea de la llar, que protegia els infants i les verges. Hefest, en canvi, era un déu ferrer, el més hàbil de l'Olimp. Aquest últim era un déu fill d'Hera i Zeus, però, segons Hesíode, d'Hera solament. El considerava un déu dels metalls, a més del foc. Fou cridat per Zeus per lligar Prometeu al cim d'aquella muntanya: acatava tota ordre seua, hi estiguera o no d'acord. De les seues moltes unions amoroses, la més destacable fou la que tingué amb Cabiro, filla de Protees, de la qual nasqueren els Cabiri, que eren deïtats del foc. Aquest déu era venerat al costat d'Atena, patrona de les belles arts, la intel·ligència i la guerra; i entre les festes en el seu honor destacava l'Hefestia, una processó en què participaven les poblacions de Lemnos, Frígia, Carea i Lícia, i es feia cada cinc anys. Hi havia un temple dedicat a aquest déu en l'àgora d'Atenes anomenat Tisio. En les danses que solien celebrar-se per a ell els ballarins simulaven coixejar, ja que aquest déu quedà ranc després d'una caiguda des de l'Olimp.Hefest fou llençant de l'Olimp dues voltes per Zeus, perquè li havia recriminat un càstig imposat a Hera, causà així la ira del déu principal de la mitologia grega.

Hestia o Vesta era venerada com la dea del foc de la llar. Segons la mitologia, era l'única dea que es mantenia en l'anonimat, sense intervenir en cap disputa divina de l'Olimp, rebutjant qualsevol tipus d'invitació amorosa i disposada a romandre verge. Aquesta pacífica dea és filla de Cronos i Rea i germana major de Zeus. Se suposa que és la més antiga personificació de la Mare Terra i del foc que crema en les seues entranyes, com Hefest és una personificació del foc dels volcans (d'ací el seu nom romà, Vulcà). A més de protegir les llars de tota mena de desastres, aquesta dea protegia cada ciutat grega en particular. Es diu que quan jurà romandre sempre verge tocant-li el cap a Zeus, aquest li va concedir habitar al centre de la Terra, i per això se l'associa amb l'illa de Delfos, anomenada també Omphailó, el 'melic del món'. Cada vegada que es començava una oració, s'invocava el nom d'Hestia, i en acabant, es feia igual, demanant-li protecció de la casa.

Si bé a Grècia no se li va concedir massa importància a Roma era adorada com la dea protectora de la humanitat en conjunt, protectora de les llars i del foc sagrat de Roma, representant a més del seu benestar, la res publica. Hi havia a Roma un temple en el seu honor, denominat Aedes Vestae, on cremava el foc sagrat, representació del foc que cremava al pit dels humans per acció de Vesta. L'origen del foc que cremava en aquest temple es remunta a molt abans, fins i tot fins a la prehistòria, quan existia un "foc comunitari", en llatí focus publicus, que era protegit per un grup escollit, en el cas de la mitologia grecoromana, les sacerdotesses o verges vestals. Aquest foc tenia la funció de servir com a reemplaçament del foc de la llar quan aquest s'apagava, doncs en l'antiguitat, encendre un foc era una tasca summament dificultosa.El domini del foc s'adquirí en el paleolític superior, amb l'aparició del cromanyó. A mesura que les societats van evolucionant, el focus publicus deixà de ser una font d'obtenció de foc per preparar els aliments i escalfar-se a la nit, i passà a ser sinònim de llar i família, almenys això ocorregué en les societats grega i romana.

Es diu que si s'apagava la custòdia del foc sagrat podia ocasionar desgràcies a Roma; les verges o sacerdotesses vestals el guardaven; les triaven quan tenien entre set i deu anys i no tenien cap defecte físic ni imperfecció. Al principi, quan les primeres vestals foren triades per Enees, aquestes procedien de família aristòcrata, però més tard qualsevol nena filla de romans que tingueren una ocupació honrada podia arribar a ser-ho. La casa on habitaven es deia Aedes Vestae i era un dels edificis més luxosos de Roma. Les vestals podien servir al temple de la dea del foc durant trenta anys: els primers deu com a deixebles, els següents com a protectores de la flama i els darrers com a tutores de les vestals més joves. Passades aquestes dècades, podien casar-se si així ho desitjaven, encara que la majoria d'elles preferia habitar-hi, on eren tractades amb la major cura i vivien envoltades de luxe. Havien de romandre sempre verges, imitant l'exemple de Vesta. Si una sacerdotessa no complia amb els vots, la mataven de manera molt cruel.

Mitologia celta En la mitologia celta, la dea del foc era Brigit, que també era la dea de l'art, la poesia i la terra. També era l'encarregada de protegir els ramats i les dones joves, i sobretot protegia els xiquets més menuts.

Segons un escrit celta, el Llibre de les invasions, aquesta dea guerrera era filla de Dagda, rei dels Tuatha Dé Danann, antiga tribu d'éssers feèrics que habitava el territori geogràfic dels celtes abans que els humans hi arribaren.Este libro describe los combates que vivió la Irlanda celta antes de que llegasen los Milesios a aquél territorio

El nom Brigit procedeix de l'arrel celta Brigi, que significa 'grandesa, admiració, poder'. S'entén, llavors, que el seu nom significa "la més gran". Se li deia "l'excelsa" i se simbolitzava amb una torxa encesa.

Quan els evangelitzadors arribaren a Irlanda, absorbiren moltes llegendes i mites cèltics, i els adaptaren a la seua religió. Algunes gestes dels herois de la seua mitologia s'atribuïren a sants catòlics. Tal és el cas de Brigit, que va ser transformada en santa Brígida d'Irlanda. S'explica que santa Brígida, que se suposa que fou un personatge històric que visqué entre els anys 450 i 523 de, multiplicà una certa vegada el menjar disponible en un saló, i podia munyir les vegades que necessitara la mateixa vaca per produir aliments, a part de realitzar molts altres prodigis. En assabentar-se, però, les autoritats eclesiàstiques de l'origen pagà de santa Brígida, al s. XIII escolliren sant Patrici com a patró d'Irlanda.

El principal ritual en honor de Brigit és l'Imbloc, celebrat cada u de febrer de cada any. Aquest ritual associat a la primavera incloïa bàsicament una renovació dels focs de la llar i un sopar en què participava tot el poble celta i les dones es posaven vestits nous; es passava pels caps i cossos de tots els presents el cinturó de Brigit, simbolitzant així el viatge del foc a totes les parts de l'univers. A més, es feia una neteja de totes les cases, i, en concloure-la, l'home més ancià de la tribu havia d'introduir el seu canell per la porta. Després d'això, la dona més jove havia d'encendre una foguera, per començar els càntics i invocacions a la dea.

Un altre déu celta del foc reconegut com a tal és Belenos, déu del sol, del foc i la medicina. Es diu que era espòs de la dea Sicrona, i que sempre usava una armadura de bronze. Aquesta deïtat també és coneguda amb els noms de Belinus, Belenos, Belanus, Balor i Bile. El nom Belenos i totes les variants signifiquen 'brillant, resplendent'. El ritual fet en el seu honor es deia Beltaine, i era el ritual d'estiu per excel·lència. Celebrat el primer de maig, destacaven connotacions sexuals i guerreres: consistia en una processó on el bestiar es conduïa entre dues fogueres, i s'erigien les anomenades columnes de maig, pals de fusta greixada al voltant dels quals els homes cantaven i ballaven abans d'inserir-los en un forat cavat per les dones. Aquest costum és netament eròtic i tenia com a fi demanar fertilitat. Les interpretació general d'aquest costum és la simbolització de l'acte sexual. En aquest ritual, tots els participants usaven robes colorides i fins disfresses.