miniatura|Fotografia artística d'un tors nu d'un home La fotografia del nu masculí és la representació fotogràfica on es mostra el cos nu d'un home. Ha tardat molt de temps a ser acceptada com una forma legítima d'expressió artística en la història de la fotografia.
Precedents Durant el primer auge de la fotografia, entre 1830 i 1840, la seua funció principal era produir retrats d'individus. El que fins al moment havia estat només a l'abast dels nobles i l'alta burgesia, s'estengué a totes les classes socials. miniatura|Un dels primers nus masculins, cap a 1856 Els fotògrafs de seguida s'adonaren que hi havia un mercat emergent fora del retrat. Així nasqué el comerç de fotografies que mostraven objectes, edificis, carrers, paisatges i, finalment, nus. Segons David Leddick en The male nude (1999), la societat imposà inicialment la comercialització exclusiva de la fotografia de nus femenins, encara que amb finalitats eròtiques, sota el pretext de ser «artístiques». La majoria dels homes rebutjaven la vista d'homes nus i creien que una dona no podia apreciar la bellesa d'un nu masculí. Les persones que apreciaven la bellesa del nu masculí eren una minoria.
La fotografia es veia com una forma de reproducció mecànica de la realitat, una «fotocòpia» necessitada de mediació artística de formes d'art més antigues, com la pintura o l'escultura. La capacitat de la fotografia de mostrar les coses «tal com són» fascinava d'una banda, però d'una altra espantava pel que es considerava la seua «cruesa», que no permetia els embelliments de l'art tradicional.
Començament difícil esquerra|miniatura|427x427px|Dos homes nus lluitant, seqüència d'Eadweard Muybridge (1830-1904), d'Animal locomotion (1887), placa 546 miniatura|Gaudenzio Marconi (1841-1885), Auguste Neyt, model de L'edat del bronze de Rodin (1877) Aplicada al nu, la fotografia mostrà de seguida la possibilitat de proporcionar models als artistes, però es criticava la cruesa de la representació, que fregava l'obscenitat i la pornografia, fins i tot quan el subjecte no tenia intenció explícitament sexual. Aquest perill era molt més present en el cas de l'home nu, perquè, com s'al·legà per justificar el tabú, el seu cos té els genitals exposats (o exhibits), cosa que no succeeix en les dones.
Només les fotografies preses com a models per a artistes (de les quals se'n conserven moltes que tenen una perfecta correspondència en quadres o estàtues) i aquelles realitzades amb fins científics, com les destinades a metges, pogueren superar aquesta barrera. En tots dos casos el nu era una «necessitat».
Entre els fotògrafs que feien obres per a artistes, cal esmentar Cavalas, Jean Louis Marie Eugène Durieu (1800-1874) i a Gaudenzio Marconi (1841-1885). Algunes de les de Durieu es feren per encàrrec exprés d'Eugène Delacroix i Auguste Rodin realitzà encàrrecs per a Marconi. Interessants com a document del pensament que veia el nu masculí com a «suport tècnic» de l'artista, són les imatges del llibre Der act d'Otto Rieth i Max Koch (1894), en què el fotògraf renuncia a qualsevol elevació artística del subjecte. Els models són col·locats al costat d'espills que multipliquen els punts de vista de la imatge, penjats de trapezis, recolzats en divans, en vertical sobre parets (amb un efecte de vegades còmic), cercant maximitzar la utilitat tècnica de la imatge, tot i que a costa de la bellesa de la composició.
Entre les imatges científiques que encara són apreciades pel seu valor estètic hi ha les del britànic Eadweard Muybridge, que estudià als Estats Units el moviment dels animals, incloent el dels éssers humans (nus), prenent imatges en curts intervals amb càmeres no sincronitzades, per combinar-les més tard creant seqüències d'imatges que permetien estudiar les fases del moviment (cronofotografia). Els seus estudis es publicaren al 1887 i assoliren, fins i tot en els puritans Estats Units, una primera, tímida, respectabilitat «científica» al nu, obrint la porta a un artista com Thomas Eakins. Eadweard no fou el primer a fer fotos de nus masculins, perquè ja es portaven realitzant durant algun decenni abans a Europa.
Diversificació i erotisme miniatura|Nu acadèmic d'Emile Bayard (1837-1891), en Le Nu esthétique (1902) Les possibilitats obertes per la fotografia en el camp de l'erotisme no passaren desapercebudes: les primeres fotografies de dones nues o mig nues eren pràcticament contemporànies a la invenció de l'aparell. La producció, però, en fou durament perseguida per les autoritats i confinada a la producció «casolana» (com a originals fotogràfics, realitzats d'un en un, i no reproduïts a baix cost en llibres o revistes, com ara), a la difusió clandestina i, sovint, promocionada als bordells.
Encara més rara i perseguida fou la producció eròtica de nus masculins, que tenia un mercat quasi exclusivament homosexual, en un món en què l'homosexualitat era un delicte en molts estats occidentals.
La primera activitat amb què es permetia realitzar fotografies de nus masculins fou l'art. Fou la primera coartada per a una producció limitada i acceptada de nu eròtic masculí: imatges venudes a preus alts, reservades a una elit. A causa que la fotografia començà a ser acceptada com a art relativament tard, una part d'aquesta producció s'agrupava sota la denominació de «models per a artistes».
Per contra, la fotografia científica (mèdica, antropomètrica, criminològica, antropològica) no s'utilitzà amb finalitats artístiques, malgrat que els instituts científics usaren sovint fotògrafs que eren artistes; les fotos comissionades tenien habitualment un fi gairebé exclusiu de documentació, que no permetia un valor artístic ni molt menys eròtic.
Fotografia antropològica miniatura|Foto de Taber Photo (San Francisco) d'un guerrer samoà de cap a 1894 Una altra coartada fou la fotografia antorpològica o etnològica de pobles considerats «no civilitzats» (i per tant «immorals»), habitants de zones on, a causa del clima, la nuesa era comuna. Aquesta producció arribà fins i tot a estats no tan llunyans, però als quals el turisme homosexual portava als potencials clients: sobretot Itàlia, però també el nord d'Àfrica, amb fotos de xics mig despullats o completament nus.
El més conegut dins d'aquest tipus de fotografia degué ser l'estudi Lehnert & Landrock, que treballava al nord d'Àfrica, proposant fotos «antropològiques» i «exòtiques» de nus femenins integrals, juntament amb xics mig vestits de sensibilitat lleument pedòfila. S'ha de notar que aquestes fotografies, que ara serien sens dubte considerades pedòfiles, eren reproduïdes en l'època amb cartolines i venudes en milers d'exemplars (i enviades pel servei de correu normal). La mentalitat de l'època era la contrària a l'actual: el nu infantil era menys immoral que l'adult. Els senyals de la pubertat, l'aparició del borrissol, especialment el púbic, eren considerats en l'època com a «sexuals» i «obscens». I viceversa, el nu preadolescent era considerat menys evocador de la sexualitat i s'acceptava més fàcilment. Això també era vàlid per a la fotografia de nus de xiquetes.
Fotografia esportiva esquerra|miniatura|Fotografia del forçut Eugen Sandow (1867-1925) realitzada per Benjamin J. Falk al 1894 La naixent fotografia esportiva fou un altre espai en què era lícit exhibir la bellesa del cos masculí nu, encara que el seu ús només es desenvolupà després de la II Guerra Mundial, sobretot als EE. UU.
Aquesta mena de fotografia s'adreçava sobretot a aquell públic que preferia el cos masculí adult i viril, mentre que la foto d'art tendia a preferir el cos adolescent o de l'adult amb característiques masculines no gaire pronunciades. Es comercialitzaren milers d'exemplars en cartolina amb imatges de cèlebres lluitadors o alçadors de pesos de l'època.
Assimilable a la fotografia esportiva era la fotografia de circ, venudes en les exhibicions públiques de força (en els circs, però també als teatres) que tingueren molt d'èxit a la fi del s. XIX i principis del XX, creant autèntics «estreles del múscul» les fotos dels quals, adequadament desvestits, es produïen en massa.
Erotisme italià En més d'un cas, els fotògrafs que utilitzaven l'art com a coartada eren artistes de debò, cosa sorprenent en una època en què l'obturador encara no s'havia inventat i el fotògraf havia de calcular a ull l'exposició i la qualitat de la llum, i després de revelar la foto la retocava a mà. No és casual que molts dels primers fotògrafs foren originàriament pintors.
La majoria dels fotògrafs de nus de certa qualitat treballaven a Itàlia. Entre els que en treballaren fora cal esmentar el nord-americà Fred Holland Day, que s'esforçà per donar dignitat artística a la foto del nu masculí, atenuant el que es veia aleshores com la «cruesa» de la imatge fotogràfica, realitzant posades en escena exactes i manipulacions que suavitzaven els contorns del cos, donant-los un aire oníric.
Wilhelm von Gloeden miniatura|Wilhelm von Gloeden, Dos xics nus a la platja (1856-1931) Wilhelm von Gloeden (1856-1931) era un noble alemany que havia estudiat pintura i es va traslladar a Sicília per problemes de salut. Allí transformà l'afició a la fotografia en professió després d'arruïnar-se, i produí durant trenta anys imatges arcàdiques de joves sicilians vestits de pastors neoclàssics.
Gloeden inventà literalment un món fantàstic, totalment seu, en què el nu es distanciava de la càrrega explícitament eròtica, i era acceptable per a la mentalitat de l'època fent referència a un classicisme ideal, lluny de la realitat.
El caràcter homosexual de la seua producció de nus masculins era clar, però la coartada en fou suficient per a permetre a Gloeden treballar sense problemes (tot i que no sempre es lliurà de la polèmica i se li acusà de fer «comerç de carn humana») durant tota la seua vida. Als seus darrers anys, l'efeb preferit de Gloeden passà de moda, i fou reemplaçat per un nu masculí més retòric, musculós i adult.
En la fotografia de Gloeden i dels seus contemporanis la fotografia del nu s'emancipa de la pretensió de ser una eina de la pintura i esdevé una raó en si mateixa. En aquest punt la relació entre pintura i fotografia s'inverteix: seran alguns dels gravats de Marià Fortuny els que suggerisquen les poses d'algunes fotografies de Gloeden, mentre que una de les seues imatges més cèlebres, Caïm, és una còpia de Jove nu assegut de Flandrin (hui al Louvre).
Wilhelm von Plüschow miniatura|Wilhelm von Plüschow, Núm. catàleg: 10747. Timbrata. 1890 Un acostament diferent al de Gloeden fou el del seu cosí Wilhem von Plüschow (1852-1930), que s'establí a Taormina. Menys dotat des del punt de vista artístic, però paradoxalment més modern en la fotografia, el seu interés era sobretot comercial, un producte industrial sotmés a les exigències del mercat.
Plüschow començà en la fotografia amb Gloeden, inicialment a Nàpols i després a Roma, fent nus tant masculins com femenins a gran escala, de manera industrial.
En les seues obres, la coartada artística és més tènue i sovint els joves retratats no pretenen ser altra cosa que xics proletaris italians, amb senyals de treball manual al cos, bells i audaços. No és casual que l'activitat de Plüschow acabara amb un procés iniciat el 1907, en què fou condemnat per proxenetisme i expulsat d'Itàlia al 1910. El fet mostra que, sense un mercat pornogràfic (com ara), la foto del nu podia caure en un ús obertament eròtic i no estava massa distant d'àmbits no artístics (sobretot quant al reclutament de models).
Vincenzo Galdi Des d'aquest punt de vista, la trajectòria de Vincenzo Galdi (actiu cap a 1895-1907) és semblant. Galdi fou model i amant de Plüschow a Nàpols i el va seguir a Roma com a assistent; produí i comercialitzà finalment els seus nus masculins i (sobretot) femenins.