Naqqara o nacra, també naghara, naqara, nakkare, naghāreh, és un grup de tambors que es toquen en parelles des de Magrib via Orient Mitjà i Àsia meridional fins Àsia central. Els tambors, la majoria d'ells tocats amb baquetes, eren un component indispensable de les bandes militars i orquestres de palau als països islàmics d'aquesta regió i a les cases reials europees. Encara s'utilitzen avui dia per acompanyar danses i en la música religiosa cerimonial.
A partir del , el tambor doble (sempre van de dos en dos) es va estendre pel retorn de les croades acompanyant una trompeta recta a la cavalleria. A Europa Occidental durant aquest temps es va convertir en el tambor anglès nakers i en alemany pouke, que esdevingueren precursors de les timbales de les orquestres. A Pèrsia, a les corts del magnat del nord de l'Índia i en els sultanats de la península malaia, el naghara (nagārā) va pertànyer aproximadament al a l'orquestra del palau cerimonial naubat (nobat) i a la insígnia del governant. A l'Índia representa el precursors de la parella de timbales anomenada tabla. miniatura
Origen Els tambors més antics, segons la iconografia dels murs i dels atuells de terra cuita, eren els tambors de marc a l'antic Egipte i Mesopotàmia. Possiblement les dones els tocaven en els rituals de culte. Un olla de terra trobada a l'àrea del temple de Tell Agrab està datada al voltant de l'any 3000 a.C., mostra tres dones nues sostenint objectes circulars a les mans i és probablement la primera il·lustració coneguda de tambors. De la disetena dinastia egípcia es representa al músic Emhab amb un gran tambor cilíndric. El gran tambor de peu sacerdotal “lilissu”, amb el cos de bronze, de l'antiga Babilònia, és considerat el més antic i precursor de les timbales d'avui dia. Des de l'antic Egipte fins als primers temps islàmics els tambors de marc quadrat eren ad-duff, aquest instrument és un instrument hebreu per a dones anomenat tof (els tofs d'avui són rodons), i varis tambors grans són molt emprats pels homes a la guerra. Eren poc comuns els tambors petits d'una sola peça.Wilhelm Stauder: Die Musik der Sumer, Babylonier und Assyrer. In: Bertold Spuler (Hrsg.): Handbuch der Orientalistik. 1. Abt. Der Nahe und der Mittlere Osten. Ergänzungsband IV. Orientalische Musik. E.J. Brill, Leiden/Köln 1970, S. 200, 207f
Un historiador turc del va descriure que un músic de tambor de marc rodó “dayareh” i un músic indi amb un gran timbal kāsā pertanyien al cercle del Profeta Mahoma. Entre els instruments musicals permesos pel profeta al segle VII hi havia el tambor ghirbāl, rodó i gran, que probablement tenia cordes tensades sota la membrana. També el bendir estava possiblement equipat amb cordes en aquell moment o, pel que indiquen els forats al marc, incorporava sonalls. L'instrument principal de les bandes militars era el ṭabl-khāna, a més a més de trompes, trompetes i tambors, que generalment s'anomenen ṭabl en árab.
Als països àrabs d'Orient Mitjà cap al segle X hi havia diferents tipus de timbales: el gran al-kūs (a la música militar turca s'anomena kös), l'encara més gran mongol kūrgā (kūrka), el ṭabl al-markab, el naqqāra dabdāb i el qasa de fons pla. Tabl šāmī era un tambor amb forma d'hemisferi tensionat per tires de pell, que es duia suspès per una corda durant els balls de guerra del sud d'Aràbia. El petit tambor amb forma d'hemisteri ṭabelet al-bāz era colpejat amb corretges de cuir als festivals d'Egipte. Amb el pas del temps, els atuells de terra amb fons pla van ser dotats d'un cos rodó. D'aquesta manera, el tambor àrab ‘'atabal amb cos de metall s'ha transmès amb el nom de t'bol als països del Magrib. El timbal que es tocava per parelles s'anomenava ann-naqqāra, les seves dues meitats de diferent mida produeixen un to més profund i més alt.Hans Hickmann: Die Musik des Arabisch-Islamischen Bereichs. In: Bertold Spuler (Hrsg.): Handbuch der Orientalistik. 1. Abt. Der Nahe und der Mittlere Osten. Ergänzungsband IV. Orientalische Musik. E.J. Brill, Leiden/Köln 1970, S. 62, Blades, S. 184–186
El tambor amb forma de semicercle naqqāra era típic de la música militar dels països àrabs, Iran i de la regió històrica de l'Àsia central Gran Khorasan, que avui inclou Afganistan. Servia juntament amb les trompetes a l'orquestra del palau naqqāra-khāna com a símbol del poder governant i s'utilitzava a les cerimònies de les corts per rebre els convidats, al retorn d'un viatge del sultà, per anunciar un esdeveniment i els dies festius. En els primers temps de l'islam, només els califa tenien dret a mantenir l'orquestra, que demanava que toquéssin a la seva residència cinc vegades al dia (salat). Més tard, als governadors provincials també se'ls va permetre tenir un "naqqāra-khāna". Així el califa At-Taï (abbàssida) 978/9 autoritzà els Buwàyhides perquè les orquestres toquessin tres vegades al dia. La pràctica de la interpretació amb una seqüència musical fixa s'anomenava "nauba".
Entre els Safavid que van governar de 1501 a 1722, i en èpoques posteriors els sons forts de naqqāra-khāna van sonar a la capital Esfahan des dels dos balcons damunt l'entrada a Qeisarieh, el Basar Reial a l'extrem nord de la Plaça Naqsh-i Jahan. Segons informes del , l'orquestra tocava a totes les ciutats governants perses des d'una posició elevada. Segons el metge i viatger Engelbert Kaempfer a Esfahan al voltant de 1684 l'orquesta estava formada per 40 homes.Lambton, EI(2), S. 928
Durant les marxes i batalles, grans tambors (naqqarya) eren fermats a banda i banda del llom d'un cavall o un camell, el tambor de so més alt a l'esquerra. Parells de tambors més petits ("naqrazan") eren carregats pels rucs.Habib Hassan Touma: Die Musik der Araber im 19. Jahrhundert. In: Robert Günther (Hrsg.): Musikkulturen Asiens, Afrikas und Ozeaniens im 19. Jahrhundert. Gustav Bosse, Regensburg 1973, S. 67. Die begriffliche Unterscheidung nach der Größe naqqarya – naqrazan – naqqara geht auf Curt Sachs: The History of Musical Instruments. W. W. Norton & Company, New York 1940, S. 251, zurück. Quan es toca individualment o en parelles, el "naqqqara" penja del coll del músic, o també el músic el pot sostenir amb la mà esquerra i el colpeja amb una baqueta amb la mà dreta.
Iran i Àsia central miniatura Va obtenir el nom de l'arameu kāsā probablement rebut els primers segles d.C. i també del gran timbal iraní kōs (kus). El cos amb forma de cadena era d'argila, fusta o metall. Els relleus de roca sassànida de Taq-e Bostan (finals del segle VI d.C.) mostren l'arpa čang, l'oboè sorna, i l'orgue xinès sheng, trompetes i tambors. El mateix "kōs" és mencionat a l'Iran al segle X amb el tambor en forma de copa tombak, el tambor de marc dā'ira i el tambor en forma de rellotge de sorra kōba. El "kōs" era un tambor de guerra que es duia a cavall o camell i que es tocava a la batalla karnai.
El nom naghara (en anglès naghghareh) es troba a la música iraní des de l'època islàmica per a esmentar un parell de tambors petits. Rumi (1207-1273) va mencionar repetidament "nagharas", que es van convertir en una part essencial de l'antiga música cerimonial cortesana "naubat". El cos és d'argila, la membrana de pell estirada per tires de pell entrellaçades transversalment, que van per sota el fons semicircular. Els dos tambors estan separats davant el músics, asseguts al terra, amb els costats superiors inclinats oblicuament l'un cap a l'altre, i són colpejats amb pals curts de fusta (damka), que tenen els extrems lleugerament doblegats cap amunt. El tambor més gran i de so més baix es diu nar (significa mascle), el més petit bcats (femella). A l'Industal inferior al Pakistan l'instrument més gran es diu nar o bam, el más petit zed, i al nord de l'Índia també nar (mascle), però madi (femella).
Les variacions locals del "naghara" a l'Iran tenen els noms de la seva regió d'origen. El "naghareh-ye shomal" (al nord naghar)Mit shomal („Norden“) ist umgangssprachlich der Landstrich am Kaspischen Meer gemeint. d'argila es toca principalment a la música lleugera de la província del nord Māzandarān, on també es coneix com a desarkutan. El cos més gran amb uns 22 centímetres de diàmetre s'anomena bam, el més petit amb 16 centímetres zil. Les dues membranes són de pell de vaca i se subjecten amb tires de pell. Un o dos "desarkutan" s'utilitzen juntament amb un oboè surnai a bodes o esdeveniments esportius. Els "nagharas" són una mica més grans al sud de la província de Fars i a la ciutat kurda Sanandadsch.Peyman Nasehpour: Kettledrums of Persia (Iran) and Other Related Countries. nasehpour.com, 2002
A la música de Tadjikistan i l'Uzbekistan el nagharä o nägharä són petits tambors amb forma de tetera. Els tambors cilíndrics allà tenen variants del nom com dhol. A Uzbekistan el prefix dul fa referència a un tambor de so profund i sorollós, rez a un petit instrument de so més alt i kosh-naghara són un parell de tambors d'argila coberts amb pell de cabra.
A la regió occidental de la Xina Xinjiang els musulmans uigurs es reuneixen en l'aniversari d'un dels molts sants al davant de la seva tomba (mazar, equivalent aqubba als països àrabs). En el transcurs d'aquest festival apareixen vàries bandes de "naghra sunay", típiques orquestres d'oboè i tambors amb forma d'hemisteri, ja que probablement van ser introduïts a la regió durant la islamització amb els qarakhànides al . Els homes que ballaven en processó cap al santuari també colpejaven el gran tambor de marc dap (similar al dayereh).Rachel Harris, Rahilä Dawut: Mazar Festivals of the Uyghurs: Music, Islam and the Chinese State. In: British Journal of Ethnomusicology, Vol. 11, No. 1, Red Ritual: Ritual Music and Communism, 2002, S. 101–118, hier S. 106 miniatura|Diplipito, a Geòrgia
A la música de l'Azerbaidjan l'instrument de percussió més comú és la pandereta däf que toca el cantant mugham. A més a més, "naghara" (naģara) no designa excepcionalment un tambor de copa, sino un tambor cilíndric, que pertany a la música cantada folklòrica ashik. El seu cos de fusta o plàstic té ziga-zagues de pells d'ovella o cabra, avui dia recobertes de membranes de plàstic. El tambor sobresurt diagonalment cap endavant descansant damunt el genoll, sostingut per l'avantbraç esquerre. Es toca principalment a cerimònies de boda, picant amb ambdues mans la membrana superior del "däf".Peyman Nasehpour: Naghara, the Azerbaijani Cylindrical Drum. nasehpour.com El petit parell de tambors d'argila azerbaidjans s'anomena goša naģara (gosha naghara), de gosha, "parell". Ambdues parts tenen diàmetres diferents a la mateixa altura i estan unides per cordills.Galliano Ciliberti: Aserbaidschan. In: Ludwig Finscher (Hrsg.): Die Musik in Geschichte und Gegenwart. 1994, Sp. 928Naghara, Gosha Naghara (double drums) and Garmon played by Kamil Vazirov. azer.com (Foto) A Geòrgia el mateix parell de tambors s'anomena diplipito. Ambdós es toquen amb pals curts de fusta.
A la zona de l'Azerbaidjan tots tenen cossos de fusta (també poden ser de terrissa), de vegades amb petits orificis. Les membranes s'estrenyen amb cordes creuades (sovint de pell) i es toquen amb les mans o amb baquetes de fusta amb extrems rodons o en forma de ganxo. Els tambors tenen diferents noms segons la mida. El kyos (nagara gran) és de 50 a 60 cm de diàmetre i antigament el feien als pobles a partir d'un tronc d'arbre. El coneixement del tambor a àrees més grans va afavorir que experts artesans produïssin instruments més refinats. El kyos es penja a l'espatlla amb una corretja de cuir i es va colpejant amb una baqueta.