miniatura|Nomós d'Egipte Els costums de l'antic Egipte, la rutina diària dels habitants, les ciutats, els oficis, l'economia, derivaven de les seves necessitats i els beneficis de l'agricultura. Heròdot afirmava: "Egipte és un do del Nil", i est va impregnar tots els aspectes de la vida, inclosa la religió.
A la riba del Nil es va consumar la revolució tecnològica del Neolític, recol·lectant, domesticant animals i practicant la ramaderia. L'observació d'una major producció de gramínies sobre el llim de les crescudes, els va portar a crear un sistema de regadiu, la qual cosa va portar l'organització d'una economia d'emmagatzematge que al seu torn va contribuir al desenvolupament de les ciències i les arts: Escriptura, per administrar els recursos, Geometria, per calcular desnivells en les séquies i mesurar les superfícies, Àlgebra, per distribuir correctament els cabals, Meteorologia, per predir les crescudes del riu, Astronomia, i amb ella el calendari, per anunciar-les i organitzar el treball.
Organització estatal
miniatura|Amenhotep III amb les dues corones En ser el faraó l'encarnació del déu Horus a la terra, des dels temps predinàstics se li reconeix un poder absolut sobre la resta dels mortals, que donaven per descomptat que era l'amo de tot Egipte; les seves terres, les seves collites, les armes i fins i tot la gent li pertanyia i quant ocorria al país se li atribuïa, ja es tractés de bones collites o d'una inundació a destemps del Nil. Ell en persona nomenava visirs, sacerdots, generals i altres alts càrrecs.
La unificació de l'Alt i Baix Egipte en època de Narmer va marcar l'inici de la cultura egípcia, però mai es va oblidar la primitiva divisió. Durant molt temps va haver-hi dues administracions i quan es van fusionar van mantenir una sèrie de símbols que ho recordaven, sobretot en el ritual regi. El més conegut, la doble corona.
Com a amo absolut de la terra, el faraó tenia dret a rebre els seus fruits, encara que algunes vegades cedia terres als temples (que van arribar a controlar immenses propietats) o a particulars, bé com a pagament d'un càrrec, en aquest cas tornava a la propietat real en cessar el funcionari (cas dels governadors locals), o com a premi condicionat, per exemple a veterans sempre que un fill servís en l'exèrcit. En els temps de debilitat real ningú recordava els pactes i les terres es van tornar hereditàries. Però en qualsevol cas, faraó, sacerdots o nobles subarrendaven a camperols amb experiència. La recaptació d'impostos mobilitzava gran quantitat de funcionaris, i per controlar-ho tot es feien freqüents censos, pagant cadascun amb part del seu treball, gra, animals o productes artesans.
Una conseqüència directa de la divinitat del rei va ser el gran poder dels sacerdots per ell nomenats personalment per representar-li en el culte.
Religió
miniatura|Akhenaton i la seva família, presidits pel déu solar Ató Els déus tenien una aparença antropomorfa, encara que unida a altres elements presos dels animals, que volien representar els poders del déu. Seguint les relacions familiars, tan importants per als egipcis, eren agrupats en tríades familiars. D'aquesta manera eren més fàcils de recordar i identificar.
Cadascun dels déus estava a la disposició del món terrenal en el més profund dels temples, encarnat en una estàtua que el faraó, o en defecte d'això el sacerdot, havia d'atendre cada dia.
Amenhotep IV va proclamar l'abolició dels déus a favor d'un solament, Aton (una de les múltiples advocacions de Ra), però no va tenir èxit: el faraó e va autoproclamar com l'únic intermediari entre Aton i la humanitat, anul·lant pràcticament al sacerdoci, i les reaccions no es van fer esperar, i el seu monoteisme no va durar. Després de la seva mort, el seu fill (el futur Tutankamon, que va morir molt jove i del que es van trobar les seves restes en perfecte estat) va ser educat i utilitzat per la casta sacerdotal per restablir el culte de tot el panteó.
Aconseguir la proximitat del déu i arribar a ser un d'ells era el màxim anhel de l'egipci per a la seva vida després de la mort. Aquesta unió es realitzava sempre que el difunt hagués passat amb èxit el Judici dels Morts i si tenia un cos incorrupte que pogués allotjar la seva ànima. De fet, un dels pitjors càstigs era llançar els cadàvers a l'aigua o al foc, com va ocórrer amb els còmplices del cop d'estat intentat pel príncep Pentaueret.
Momificació
Per als antics egipcis a lAmenti (paradís) es reunien el cos, jat, i l'esperit que comprenia tres principis: Akh, l'immortal, que representa l'essència divina, i que abandona el cos després de la mort per unir-se als déus.Ka, l'energia vital continua vivint una existència fictícia en el sarcòfag, necessitant queviures, o s'introduïa mitjançant conjurs màgics en una estàtua que representava al difunt. Disposava dels "Ushebti", o estatetes de servidors que havien d'ajudar en els treballs que els déus ordenessin al difunt. En una altra definició el Ka és concebut com la part individual, diferenciadora de l'esperit de cada ésser humà, o com a ego humà vital, simbolitzada com la mà aixecada cap a l'alt, deixant anar la llum interior d'aquesta vitalitat doncs ja no la necessita en el 'Més enllà'.Ba, l'espiritual. Abandona el cos pel dia, encara que ha de tornar a ell en fosquejar per no ser devorat per esperits malignes. També podria ser destruït a causa dels pecats del difunt. Mentre el Ba per salvar-se segueix els passos marcats pel Llibre dels Morts reproduïts en la tomba, el cos era salvat mitjançant el procés de momificació. Segons altres versions del papir del Llibre dels Morts, el Ba està representada per una au, i simbolitza la Ment Penetrant en vincle amb la Divinitat i que de vegades es confon amb l'''Akh.
El desert, on s'enterraven els cadàvers, possiblement va jugar un important paper en aquesta creença en la immortalitat:
Família Encara que la societat era molt tolerant, la família composta per una parella amb els seus fills es considerava el model ideal. miniatura|Tocat d'una dama
La dona: mantenia el seu nom, una certa independència i fins i tot el seu treball: hi havia llevadores, teixidores, intendents, o bé col·laboraven amb el negoci del seu marit. Adquirien rang en casar-se: nbt pr significa administradora del patrimoni, i a la casa eren les que organitzaven tot. Solien parar molta atenció al seu aspecte, acaronant especialment el pentinat i maquillatge. En les pintures que ens han arribat, mentre la pell dels homes es representa bruna, la de les dones de classe alta és de to més pàl·lid. Això servia per indicar el seu alt status i per indicar tant que romanien protegides del sol a la casa, com que podien pagar-se els cosmètics. Altres versions (discutibles) indiquen que era un símbol de puresa, bellesa i d'inactivitat pel que fa als homes, als quals se'ls representava sempre amb un to més fosc de pell. Matrimoni:Començava en general quan la parella s'anava a viure junta, elles entre 12 i 14 anys, ells sobre els 16, sense cap tipus de sanció oficial, excepte la signatura d'un contracte privat en el qual es detallaven els béns de cadascun: les noces se celebraven en família perquè era un assumpte privat. La monogàmia o la poligàmia eren una qüestió pràctica, sense transcendència jurídica o moral: en tenir l'esposa i fills dret a part del patrimoni del marit, aquesta qüestió influïa en la decisió de tenir o no una segona esposa, o que aquesta fos una esclava. Divorci: era també qüestió privada, podia ser sol·licitat per qualsevol dels cònjuges, per motius tan amplis com l'adulteri, l'esterilitat i fins i tot la lletjor de l'esposa. Si prèviament s'havien delimitat els béns dels dos cònjuges en el contracte privat realitzat per un escriba, ella podia recuperar els seus, i si no en posseïa cap, sempre podia tornar amb els seus pares. Sexe: hi havia una gran llibertat, com es reflecteix en nombrosos escrits i en la moda: les dones (a excepció de les reals, que es tapaven per no prendre el sol), igual que els homes, anaven amb el tors nu en la primera època, encara que hi havia ocupacions en què anaven nus: carnissers, mariners, serventes, etc. Les relacions no estaven controlades, l'incest era habitual en la família reial i ni tan sols l'adulteri de la dona estava penat; en el pitjor dels casos li costava un divorci, encara que en alguns papirs es relaten casos de pedrades davant l'adulteri de la dona. L'únic tabú era el considerar la menstruació impura, a l'extrem de dispensar a certs treballadors d'acudir al seu lloc durant els dies en què la tenia la seva esposa. Fills': eren desitjats, encara que a causa de l'alta taxa de mortalitat de les dones en el part, s'usaven anticonceptius per evitar embarassos seguits. Els nens eren acaronats i educats sense distinció de sexe i molts aprenien a llegir i escriure. Els fills de famílies nobles assistien a l'escola de la Casa Jeneret, la casa de la reina.
Indumentària Al principi usaven el cotó, encara que més tard es va imposar el lli per la creença que era més pur. Hi havia quatre tipus: Lli real, tela útil fina, tela subtil i tela llisa. El color preferit era el blanc, encara que portava alguns dibuixos en les vores. Els homes vestien una faldilla curta, subjecta a la cintura per dos extrems creuats, cridada schenti.
Les dones de classe alta portaven un vestit llarg i cenyit, anomenat kalasiri, d'una peça i subjecte amb dos tirants que els cobrien els sins. També portaven una espècie de capa curta cobrint les espatlles, per evitar el sol.
En l'última època o període nou, la vestimenta va canviar ostensiblement, en particular per a les dones, a causa del concepte d'impudícia femenina que es va introduir a través de les dinasties ptolemaiques (d'origen grec). Això va produir com a conseqüència, que les dones fossin progressivament tapant els seus cossos.
Els obrers anaven nus o amb un tapalls, i les dones treballadores portaven robes àmplies, encara que algunes anaven nues també.
També és digne d'esment que la reialesa i els escribes reals anaven sempre depilats en tot el cos (tant homes com a dones), doncs el pèl i el borrissol corporal (incloent les celles), diuen alguns autors que els allunyava de la divinitat, doncs era el símbol de la matèria o materialització. Així i tot, es troben casos com el de l'escriba real Imhotep, que han aparegut representats amb bigoti o amb petites barbes.
Alimentació Heròdot diu que els obrers menjaven cebes i alls, però és segur que també prendrien pa i cervesa, ja que se'ls pagava en blat i ordi.
Per les pintures i les ofrenes se sap que els agradaven les aus, el peix, i les fruites, ja que apareixen en les pintures en la taula del Faraó. En les tombes s'han trobat aus i peixos en salaó i carn de bou momificada. Segons alguns manuscrits (que estan incomplets) l'arròs es considerava menjar exclusiu de faraons, i la carn que poguessin menjar només provenia de sacrificis, o com a ofrenes de diplomàcia a les representacions d'altres països que venien a fer diferents tractes comercials i de tota índole. Encara que consta l'ús de dàtils per a l'alimentació, la cuina egípcia no es limita a això, ni a l'ordre occidental típic de primer plat, segon plat i postres. En diverses tombes egípcies s'han trobat àmfores de mel (encara comestible malgrat tenir més de cinc mil anys), i diversos ossos de fruites com dàtils, cítrics (possiblement importats) i uns altres.
Ensenyament Casa de la vida
miniatura|Papir Ebers