Roald Engelbregt Gravning Amundsen ([ˈɾuːɑl ˈɑmʉnsən]) (Borge, Noruega, 16 de juliol de 1872 - Mar de Barents, 18 de juny de 1928) fou un explorador noruec de les regions polars. Va dirigir l'expedició a l'Antàrtida que va assolir el pol Sud per primera vegada el 14 de desembre de 1911. També va ser el primer a solcar el pas del Nord-oest, que unia l'Atlàntic amb el Pacífic, i va formar part de la primera expedició aèria que va sobrevolar el pol Nord. Va ser la primera persona a localitzar la situació del pol nord magnètic.
Comptava amb una excel·lent formació naval i una especial habilitat en les tècniques de supervivència, apreses en part de la seva experiència en esports hivernals, en la vida dels esquimals i en les expedicions que el van precedir. En les seves diferents expedicions va comptar amb un reconegut equip en els camps de la navegació, de l'esquí, de l'enginyeria aeronàutica i de l'aviació. Juntament amb Fridtjof Nansen (que va inspirar Amundsen amb la travessia de Groenlàndia que va realitzar el 1888), és l'explorador més cèlebre de la història de Noruega i un dels més cèlebres de la història de la humanitat.
Primers anys Roald Amundsen va néixer en una família de capitans i propietaris de navilis en Borge, a prop de Fredrikstad. El seu pare es deia Jens Amundsen i la seva mare Gustava Zahlqvist, i va ser el cinquè fill de la família. El seu nom és d'orígens nòrdics i significa "el cèlebre". El seu pare va morir quan Roald comptava amb catorze anys. Ja amb vuit anys dormia amb la finestra oberta a l'hivern per acostumar-se al fred. La seva mare ho va elegir perquè s'allunyés de la indústria naval familiar -activitat que havien continuat els seus tres germans més grans- i li va pressionar perquè estudiés medicina, una promesa que Amundsen va mantenir fins que la seva mare va morir quan ell tenia 21 anys. Amundsen havia sentit tota la seva vida un ocult desig pels viatges inspirat per la primera travessia a Groenlàndia feta per Fridtjof Nansen en 1888 i la tràgica Expedició Franklin. Una vegada que va deixar els estudis, es va fer mariner i va decidir dedicar-se a l'exploració de les regions polars. Un dels primers problemes amb què es va topar va ser de caràcter financer. A la recerca d'un patrocinador, va viatjar als Estats Units on coneixeria el milionari Lincoln Ellsworth, qui al costat d'altres persones contribuiria significativament a les seves exploracions polars.
El següent pas va ser adquirir experiència en navegació, i va aconseguir adquirir la llicència a l'Escola de Marins de Christiania (actual Oslo) l'1 de maig de 1895.
Expedició Antàrtica Belga (1897-1899) En 1897, Amundsen va saber d'un projecte belga per a explorar l'Antàrtida. Després d'entrevistar-se amb Adrien de Gerlache, el líder de l'expedició, Amundsen va aconseguir el lloc de timoner. A bord del vaixell Belgica va salpar l'exploració d'Anvers el 16 d'agost de 1897. Allà va conèixer el nord-americà Frederick Cook, el metge de l'expedició, amb qui aconseguiria conrear una duradora amistat. L'expedició belga va ser la primera a passar l'hivern a l'Antàrtida. El vaixell va quedar atrapat al mar gelat a les coordenades 70° 30′ S, a l'oest de la península Antàrtica. La tripulació va haver d'enfrontar un cru hivern sense estar preparada correctament per fer-ho. Frederick Cook va alimentar la tripulació amb carn crua d'animals marins, evitant-li així la possibilitat de contreure escorbut i Amundsen va donar estímuls a la tripulació i va manar confeccionar abrics amb pell de foca. Aquesta seria una lliçó important per als següents viatges d'Amundsen.
Pas del Nord-oest miniatura|Ruta del pas del nord-oest miniatura|El veler Gjøa En 1903 Amundsen va comandar la primera expedició que va aconseguir recórrer el Pas del Nord-Oest entre els oceans Atlàntic i Pacífic, al costat d'uns altres sis integrants a bord del veler Gjøa, comprat per Amundsen. El seu recorregut els va portar per la Badia de Baffin, i els estrets de Lancaster, Peels, James Ross i Rae fins a assolir la regió actualment coneguda com a Gjoa Haven a Nunavut (Canadà). Allà van romandre durant dos hiverns en activitats d'exploració. Durant aquest temps va ampliar els coneixements sobre el magnetisme de la Terra, que havia estudiat anteriorment als Països Baixos.
Durant aquesta època, Amundsen va estudiar els habitants locals, coneguts amb el nom de netsilik, per aprendre les seves tècniques de supervivència, una cosa que el va portar a adoptar les seves vestidures. També d'ells va ser que va aprendre a utilitzar trineus amb gossos de tir. Després de continuar el seu viatge al sud de l'illa Victòria, l'expedició va travessar l'arxipèlag Àrtic el 17 d'agost de l'any 1905, però es va haver d'aturar durant l'hivern abans d'arribar a la localitat de Nome, a la costa pacífica d'Alaska. Amundsen va viatjar 800 quilòmetres fins a Eagle City, ciutat que comptava amb una estació telegràfica, per donar la notícia del seu objectiu complert. El 1906 va arribar a la ciutat de Nome.
Pol Sud
Després de la seva expedició al pas del nord-oest, Amundsen va planejar una expedició al pol Nord fent ús del Fram, el vaixell propietat de l'explorador Fridtjof Nansen i que havia utilitzat a les seves exploracions àrtiques. Però l'1 de setembre de 1909, Frederick Cook va anunciar que havia arribat al pol Nord el 21 d'abril de 1908. Sis dies més tard Robert Peary va anunciar que ell ho havia aconseguit el 6 d'abril. La gran controvèrsia del pol havia començat. Després de tenir aquestes notícies, Amundsen va canviar els seus plans, i va decidir llançar-se a explorar el pol Sud.(en francès) Paolo Novaresio; Les Grands explorateurs; Gründ; 1996;
miniatura|El vaixel Fram a l'Antàrtida Preparatius El 1909 va viatjar a Copenhaguen a recollir els gossos que el governador danès li havia ofert; allà es va trobar amb Cook, qui li confirmà la gesta de la conquesta del pol Nord ,(en francès) Pierre Vernay; Amundsen, tout schuss vers le sud; Història; juliol 2007; pàg. 66-69 i a la tornada a Noruega amb els gossos li arriba la notícia que Scott preparava una expedició a l'Antàrtida basant-se en les notes i mapes de la ruta utilitzada pel seu ex-tinent Ernest Shackleton (que s'havia quedat a 150 km del pol).
Amundsen es va documentar amb les cròniques de les expedicions precedents a l'Antàrtida i amb les seves pròpies experiències àrtiques per planificar el seu nou viatge (en francès) Paul-Émile et Jean-Christophe Victor, Brigitte Ouvry-Vial; Planète Antarctique: Nouvelle terre des hommes; Robert Laffont; 1992; del qual va mantenir un rigorós secret a la seva tripulació. Només el seu germà Leon i el seu lloctinent Thorvald Nielsen n'estaven al corrent. La raó de no fer públic el seu canvi de plans de manera immediata, era el temor que Nansen es negués a deixar el Fram per al viatge antàrtic, tot i que, en assabentar-se'n Nansen, va donar suport l'expedició.
Viatge fins a l'Antàrtida El 3 de juny de 1910 va salpar oficialment d'Oslo. Quan va arribar a l'illa de Madeira, Amundsen va enviar un telegrama a Scott, dient: BEG TO INFORM YOU FRAM PROCEEDING ANTARCTIC -- AMUNDSEN ("Em permeto informar-li que el Fram està de camí a l'Antàrtida"). El seu germà Leon, que continuava a Noruega, va anunciar oficialment l'expedició el 2 d'octubre.
El Fram va viatjar seguint la costa africana i arribà al Cap de Bona Esperança per Nadal. El 14 de gener de 1911 va arribar a la barrera de gel de Ross, al mar del mateix nom. Allà ancorà el navili a la badia Balenes i Amundsen aixecà el campament, al que anomenà Framheim.La banquisa on va estar ubicat Framheim es va desprendre l'any 2000 i va quedar a la deriva. Ref.: (en anglès) Ranulph Fiennes; Captain Scott; 2003 Scott, per la seva part, s'havia establert a l'estret McMurdo, 96 km més lluny del pol que Amundsen. Mentre els plans de Scott eren seguir la ruta d'Ernest Shackleton per la glacera Beardmore fins a la Plataforma Antàrtica, Amundsen pretenia crear la seva pròpia ruta, i va decidir pujar les muntanyes Transantàrtiques fins a arribar a la Plataforma Antàrtica.
Al febrer, març i abril de 1911, els expedicionaris van anar col·locant punts d'avituallament als paral·lels 80 °, 81 ° i 82 ° Sud en línia directa cap al pol, una pràctica que els permetria provar les condicions del lloc així com el funcionament dels equips. Els dipòsits creats contenien aproximadament 2.750 kg de queviures. Durant l'hivern, els expedicionaris es van dedicar a la millora de l'equip, en particular dels trineus. Olav Bjalland va aconseguir disminuir significativament el pes dels trineus. El 4 de febrer de 1911, una part de l'equip de Scott va realitzar una visita amistosa amb vaixell a Framheim.
El 8 de setembre de 1911 va sortir l'expedició amb rumb al pol, aprofitant un augment en la temperatura que semblava un escalfament primaveral. L'equip estava format per vuit persones: Olav Bjaaland, Helmer Hanssen, Sverre Hassel, Oscar Wisting, Jorgen Stubberud, Hjalmar Johansen, Kristian Prestrud i Amundsen. Tanmateix, poc després de la sortida, les temperatures van baixar dràsticament fins a menys de -51 °C. El 12 de setembre van assolir els 80 °S, van deixar els seus subministraments i van tornar ràpidament a Framheim. Prestud i Hansen varen patir congelació als talons durant el viatge de tornada. El resultat d'aquesta malaguanyada expedició va ser la desavinença entre Amundsen i Johansen, qui acusava a Amundsen de no haver reaccionat correctament. Fruit d'això Amundsen va decidir reorganitzar l'equip: Johansen va ser exclòs de l'equip del pol sud i junt amb Prestrud i Stubberud van ser comissionats per a l'exploració de la Terra d'Eduard VII, descoberta prèviament per Scott. A més, Amundsen va humiliar Johansen al nomenar a Prestrud com a cap de l'expedició. En retornar a Noruega li varen impedir desembarcar amb la resta de l'equip quan varen ser rebuts pels reis noruecs. Es va suïcidar el 1913.
Amundsen, Bjalland, Hanssen, Hassel i Wistning van formar el nou equip del Pol Sud i van partir el 19 d'octubre de 1911 amb quatre trineus i cinquanta-dos gossos de raça groenlandesa, liderats per la femella de samoiede Etah. L'aliment de l'equip constava d'una ració personal diària de 380 g de galetes, 350 g de pemmican, 40 g de xocolata i 60 g de llet en pols, mentre que els gossos van ser alimentats amb 500 g de pemmican diaris.
miniatura|L'expedició davant Polheim
El 23 d'octubre van assolir els 80 ° i el 3 de novembre el de 82 °, l'últim. El dia 15 de novembre, es va assolir la latitud de 85 ° sud, quedant al peu de les muntanyes Transantàrtiques. Van ascendir les muntanyes i el 21 de novembre van arribar a la plataforma Antàrtica, que seria rebatejada com a "Plataforma del Rei Haakon VII", mentre que les muntanyes adjacents van ser batejades com a "Muntanyes de la Reina Maud". Allà van aixecar un campament que rebria el nom de La Carnisseria, on serien sacrificats 24 gossos. Una part de la carn seria emprada per alimentar els gossos supervivents, i la resta s'emmagatzemaria per al viatge de tornada.(en anglès) Roald Amundsen; The South Pole; volum II; capítol XI La llarga marxa al pol sud sobre l'altiplà va començar el 25 de novembre, però es van trobar amb nou dies consecutius de boira, i la impaciència començava a dominar l'equip. Sotmesos a tempestes en creuar per senders bastant escarpats, van arribar als 87 ° el 4 de desembre i el dia 7, tres dies després, assolirien el punt més al sud de l'expedició de Shackleton: 88° 23′ S, quedant a 180 km del pol sud. En aquest punt Hansen va col·locar una bandera noruega sobre el seu trineu. Sobre els esquís i amb els gossos, avançaven a una velocitat mitjana estimada de 5,5 km/h.