But I'm a Cheerleader és una comèdia romàntica satírica estatunidenca de 1999, dirigida per Jamie Babbit i amb guió de Brian Wayne Peterson. Tracta d'una animadora d'institut que és ingressada pels seus pares en un campament de teràpia de conversió pel tal de «curar» el seu lesbianisme; malgrat la teràpia, a la fi accepta la seva orientació sexual i s'enamora. Aquesta pel·lícula ha estat subtitulada al català.
Argument Megan, de disset anys (Natasha Lyonne) és una alegre estudiant d'institut a qui li encanta fer d'animadora i que festeja un jugador de futbol americà, Jared (Brandt Wille). No li agrada besar en Jared, de tota manera, i prefereix mirar les seves companyes animadores. Això, unit a l'interès de Megan pel vegetarianisme i Melissa Etheridge, fa que la seva família i amics sospitin que en realitat és lesbiana. Amb l'ajuda de l'«ex-gai» Mike (RuPaul), la sorprenen amb una intervenció. Després d'aquest enfrontament, Megan és enviada a True Directions, un campament de «teràpia reparadora» que utilitza un programa de cinc passos (similar al programa de dotze passos d'Alcohòlics Anònims) per convertir els seus campistes a l'heterosexualitat.
A True Directions, Megan coneix la fundadora, la rigorosa i autoritària Mary Brown (Cathy Moriarty), el seu fill suposadament heterosexual Rock (Eddie Cibrian), i un grup de gent jove que intenten «curar-se» de l'homosexualitat. Incitada per Mary i els altres campistes, Megan accepta de mala gana que és lesbiana (pas 1 del programa de cinc passos). Aquest fet, en contradicció amb la seva educació religiosa i tradicional, la molesta i s'esforça a convertir-se en heterosexual. Al principi de la seva estada a True Directions, Megan descobreix dos dels nois, Dolph i Clayton (Dante Basco i Kip Pardue) enrotllant-se. Entra en pànic i crida, i així Mike ho descobreix. Fan que Dolph se'n vaig, i Clayton és castigat en aïllament forçat.
El programa True Directions implica que els campistes admetin la seva homosexualitat (pas 1), redescobrint la seva identitat de gènere fent tasques estereotipades relacionades amb el gènere (pas 2), trobant l'arrel de la seva homosexualitat mitjançant la teràpia familiar (pas 3), desmitificant l'altre sexe (pas 4) i simulant relacions sexuals heterosexuals (pas 5). En el transcurs del programa, Megan es fa amiga d'una altra noia del campament, Graham (Clea DuVall) que, encara que se sent més còmoda que Megan per ser lesbiana, es va veure forçada a anar al campament davant el risc de ser repudiada per la seva família.
Dos dels antics estudiants del True Directions, els ex-ex-gais Larry i Lloyd (Richard Moll i Wesley Mann), animen els nois i noies a rebelar-se contra Mary i els duen a un bar gai local, on la relació de Graham i Megan passa a ser amorosa. Quan Mary descobreix l'escapada fa que tota la colla faci un piquet davant la casa de Larry i Lloyd, portant pancartes i clamant maltractament homofòbic. Megan i Graham s'escapen una nit per mantenir relacions sexuals i comencen a enamorar-se. Quan Mary se n'assabenta, Megan, ara a gust amb la seva identitat sexual, no se'n penedeix. Fan que surti de True Directions i, ara sense llar, es queda amb Larry i Lloyd; però Graham, amb por de desafiar el seu pare, resta al campament. Megan i Dolph, que també viu amb Larry i Lloyd, planegen recuperar Graham i Clayton.
Megan i Dolph s'infiltren en la cerimònia de graduació de True Directions, on Dolph persuadeix fàcilment Clayton. Megan demana a Graham que també s'uneixi a ells, però aquesta declina nerviosament. A continuació, Megan fa d'animadora per a Graham i li diu que l'estima, convencent-la finalment, i marxen amb Dolph i Clayton. L'escena final de la pel·lícula mostra els pares de Megan (Mink Stole i Bud Cort) assistint a una reunió del PFLAG per assimilar l'homosexualitat de la seva filla.
Repartiment
Natasha Lyonne: Megan Clea DuVall: Graham Eaton Melanie Lynskey: Hilary Vandermueller Katrina Phillips: Jan RuPaul: Mike
Eddie Cibrian: Rock Brown Dante Basco: Dolph Kip Pardue: Clayton Dunn Wesley Mann: Lloyd Morgan-Gordon Richard Moll: Larry Morgan-Gordon
Douglas Spain: Andre Joel Michaely: Joel Goldberg Katharine Towne: Sinead Lauren Cathy Moriarty: Mary Brown Michelle Williams: Kimberly
Mink Stole: Nancy Bud Cort: Peter Brandt Wille: Jared Julie Delpy: Lipstick Lesbian
Producció Rerefons But I'm a Cheerleader va ser el primer llargmetratge de Jamie Babbit. Abans havia dirigit dos curtmetratges, Frog Crossing (1996) i Sleeping Beauties (1999), que es van projectar al Festival de Cinema de Sundance, i també el thriller The Quiet (2005) i la comèdia Itty Bitty Titty Committee (2007). Babbit i Andrea Sperling (la productora) van aconseguir el finançament per part de Michael Burns, aleshores vicepresident de Prudential Insurance, després de mostrar-li el guió a Sundance.Dixon, Wheeler Winston Segons Babbit, la seva micropresentació de guió (pitch) d'una sola frase era "Dues noies de secundària s'enamoren en un campament de teràpia reparadora". Burns els va donar un pressupost inicial de 500.000 dòlars, que es va augmentar fins a un milió quan la pel·lícula va entrar en producció.
Concepció La mare de Babbit gestiona una mena de casa anomenada New Directions per a joves amb problemes de drogues i alcohol, i la directora volia fer una comèdia sobre la rehabilitació i el programa de 12 passos. Després de llegir un article sobre un home que havia tornat d'un campament de teràpia reparadora odiant-se a si mateix, va decidir combinar les dues idees. Amb Andrea Sperling, la seva parella, se li va ocórrer la idea d'un llargmetratge sobre una animadora que assisteix a un campament de teràpia reparadora. Volien que el personatge principal fos una animadora perquè és "... el pinacle del somni americà i el somni americà de la feminitat". Babbit volia que la pel·lícula representés l'experiència lèsbica des de la perspectiva de la dona "femenina" (femme) per contrastar-la amb diverses pel·lícules de l'època que representaven la perspectiva "masculina" (butch), com ara Go Fish i The Watermelon Woman. També volia satiritzar tant la dreta religiosa com la comunitat gai. Com no se sentia qualificada per escriure el guió ella mateixa, Babbit va incorporar en el projecte el guionista Brian Wayne Peterson, que va tenir experiència amb teràpia reparadora mentre treballava a una clínica de presons per a delinqüents sexuals. Peterson va dir que volia fer una pel·lícula que no només entretingués la gent, sinó que la fes enfadar i parlés dels temes que la cinta plantejava.
Escenografia i vestuari Babbit diu que les seves influències per l'aspecte i l'atmosfera de la pel·lícula van incloure John Waters, David LaChapelle, Edward Scissorhands i Barbie. Volia que la producció i el disseny de vestuari reflectissin els temes de la història. Hi ha una progressió des del món orgànic de la ciutat natal de Megan, on els colors dominants són el taronja i el marró, cap al món fals de True directions, dominat per intensos blaus i roses (que pretenen mostrar l'artificialitat de la construcció de gènere). Segons Babbit, el personatge de Mary Brown, que té fòbia als gèrmens, representa la paranoia de la sida, i el seu món net i ordenat està ple de flors de plàstic, cels falsos i vestits de PVC. Els plans exteriors de la casa colorida completa amb una tanca de fusta de color rosa brillant van ser filmades a Palmdale (Califòrnia).
Càsting La directora va reclutar Clea DuVall, que havia protagonitzat el seu curtmetratge Sleeping Beauties, per interpretar el paper de Graham Eaton. Babbit diu que va poder aconseguir molts repartiments a través de DuVall, fins i tot Natasha Lyonne i Melanie Lynskey. Lyonne va veure el guió per primera vegada a la part posterior del cotxe de DuVall i després es va posar en contacte amb el seu agent. Ella havia vist i gaudit de Sleeping Beauties i estava desitjosa de treballar amb la directora. Tot i així, no va ser la primera opció per al paper de Megan: una actriu (de qui no n'ha transcendit el nom) va voler fer el paper, però finalment va rebutjar-lo per motius religiosos, ja que no volia que la seva família veiés la seva cara al cartell. Babbit va considerar també Rosario Dawson breument com a Megan, però el seu productor executiu la va convèncer que Dawson, que és hispana, no seria adequada per al personatge estereotip d'estatunidenca.
Babbit va fer un esforç conscient per triar persones "de color" per a papers menors, per intentar combatre el que ella descriu com "racisme a tots els nivells de fer pel·lícules". Des del començament va concebre els personatges de Mike (interpretat per RuPaul), Dolph (Dante Basco) i Andre (Douglas Spain) com a afroamericà, asiàtic i hispà, respectivament. Inicialment, va considerar Arsenio Hall per fer de Mike, però diu que Hall no estava incòmode fent un paper de temàtica gai. RuPaul, en el paper de Mike, fa una aparició cinematogràfica poc habitual, sense drag.
Temes But I'm a Cheerleader no només tracta de la sexualitat, sinó també del gènere i de la construcció social dels rols de gènere.Sullivan, Nikki, pàg. 52–56 Una de les maneres en què Babbit va posar en relleu el que ella va anomenar l'artificialitat de la construcció de gènere va ser l'ús d'intensos blues i roses en la seva producció i disseny de vestuari. Chris Holmlund, a Contemporary American Independent Film assenyala aquesta característica de la pel·lícula i anomena els vestits "ajustats al gènere".Holmlund, Chris, pàg. 183–187 Ted Gideonse a la revista Out va escriure que els vestits i els colors de la pel·lícula demostren com de falsos són els objectius de True Directions.
Les funcions de gènere es veuen reforçades per les tasques que han de realitzar els campistes al "Pas 2: redescobrir la vostra identitat de gènere". Nikki Sullivan, a A Critical Introduction to Queer Theory, diu que aquest redescobriment es mostra com difícil i sense èxit en comptes del descobriment natural de la seva heterosexualitat latent. Sullivan diu que la pel·lícula no només posa de manifest les formes en què es construeixen el gènere i la sexualitat, sinó que també agafa les normes i les veritats sobre la societat heteronormativa i les converteix en estranyes o "queer". Holmlund diu que Babbit fa que els personatges hetero siguin menys normals i menys simpàtics que els gais. Sullivan diu que aquest repte de l'heteronormativitat fa que de But I'm a Cheerleader una exemplificació de la teoria queer.
Classificació i distribució Quan es va enviar originalment a la Motion Picture Association of America per a ser classificada, But I'm a Cheerleader va rebre la qualificació NC-17. Per tal d'obtenir una classificació R viable comercialment, Babbit va treure un pla de dos segons de la mà de Graham fregant el cos vestit de Megan, un escombratge de càmera enfilant el cos de Megan quan es masturbava, i un comentari que Megan "va menjar Graham" (argot per cunnilingus). La seva pel·lícula documental del 2006 This Film Is Not Yet Rated és una crítica al sistema de qualificació de l'MPAA, i suggereix que les pel·lícules amb contingut homosexual són tractades de manera més estricta que les que només tenen contingut heterosexual, i que les escenes de la sexualitat femenina reben més crítiques de l'MPAA que les de la sexualitat masculina. Compara aquesta pel·lícula amb American Pie (també llançada el 1999), que presenta un adolescent que es masturba i se li va donar una qualificació R (tot i que American Pie també va rebre originalment una qualificació NC-17 i també va requerir talls a la seva escena de masturbació per reduir-ne la qualificació a R). Babbit diu que se sentia discriminada per fer una pel·lícula gai. But I'm a Cheerleader es va classificar com M (per a públics madurs) a Austràlia i a Nova Zelanda, 14A al Canadà, 12 a Alemanya i 15 al Regne Unit.