Les tombes d'Oberkassel són un jaciment arqueològic que conté un doble enterrament, descobert en una pedrera propera a la ciutat de Bonn-Oberkassel, a Alemanya. miniatura|Enterrament d'Oberkassel: els esquelets, a l'esquerra el de la dona, a la dreta el de l'home. Al marge esquerre dos objectes i als peus, una part de la mandíbula del gos
Història Al febrer de 1914 dos treballadors d'una pedrera en descobriren el sepulcre. Sota uns blocs plans de basalt i embolicats en una capa fina d'argila rogenca, aparegueren els esquelets d'un home de prop de 50 anys i una dona de 20 a 25 anys, restes d'un gos i d'altres animals i objectes artístics llaurats amb ossos d'animals. Els esquelets, ben conservats, són els únics exponents de l'homo sapiens pertanyents al Mesolític trobats a Renània. Segons la datació que s'hi ha pogut realitzar, tenen una edat entre 12.000 i 14.000 anys. Els esquelets, els objectes del sepulcre i una part de la mandíbula del gos s'exposen al Museu de Renània a Bonn, Alemanya.
Descobriment miniatura|Jaciment a Stingenberg, al peu del Rabenlay El 12 de febrer de 1914, dos treballadors de la pedrera Am Stingenberg descobriren, entre els enderrocs que treien de la pedrera, uns ossos que els semblaren estranys. Els ossos i el terra circumdant mostraven una coloració regenca. Els ossos estaven gairebé intactes i en condicions tan bones que els treballadors reconegueren parts de dos cranis com a restes humanes. El treball s'interrompé i el jove professor local Franz Kissel assegurà el jaciment. Després hi aparegué sota d'un crani un objecte estret d'uns 20 cm, que exhibia un ornament tallat a l'extrem i semblava treballat en un os.
L'amo de la pedrera anuncià la troballa a la Universitat de Bonn. El 21 de febrer, el fisiòleg Max Verworn, el geògraf Franz Heiderich i l'anatomista Robert Bonnet anaren a Oberkassel. Hi reconegueren la típica «eina d'os», utilitzada per éssers humans cap al final de l'edat del gel (Diluvium) per al raspat de pells.
El lloc miniatura|El jaciment, marcat amb una creu blanca. Fotografia de 1914 miniatura|Dibuix de 1914 que mostra un tall en la secció del jaciment i rodalia, amb cotes d'altura i classificació mineral del terreny L'enterrament estava situat a Am Stingenberg, prop d'Oberkassel. Hi havia una pedrera de la qual s'extreia, des de feia dècades, basalt. El jaciment, d'uns 25 milions d'anys, s'estenia al llarg d'una falla ascendent, paral·lela al llit del Rin i pertanyent al vulcanisme terciari de les Set Muntanyes (Siebengebirge). Aquest "túnel" de basalt, el Rabenlay, marca la direcció del Rin.
No es feu el traçat cartogràfic del jaciment, però el geòleg Gustav Steinmann feu una descripció del lloc. La capa superior, d'uns 50 cm, era d'enderroc de la pedrera amb una coberta d'humus. A sota, uns 6 m de materials residuals amb blocs de basalt més o menys erosionat, barrejat amb argila. No hi havia capes de material porós a sota o damunt del jaciment, però sí gres de quars, després o arrossegat per les aigües des de la terrassa principal, a l'alçada del Kuckstein.M. Verworn/R. Bonnet/G. Steinmann: Der diluviale Menschenfund von Obercassel bei Bonn. En: Die Naturwissenschaften. 27, 1914, pàg. 649/650.
A la base dels enderrocs, es trobaven els esquelets i les ofrenes, així com un ullal animal, i un altre que Steinmann denominà "dent de bòvid". Totes dues estaven embolcallades en una capa vermella d'argila d'uns 10 cm de grossor. A sota, 4 m d'arena del Rin, de tonalitat gris groguenca. Més avall hi havia una capa d'un metre de grossor formada per basalt. En la capa d'argila es trobaren també ossos d'animals que Steinmann descrigué: "[…] una mandíbula inferior dreta de llop, una dent d'os carvernícola i un os de cérvol, així com trossos de fusta carbonitzada, adherida a alguns ossos."M. Verworn/R. Bonnet/G. Steinmann: Der diluviale Menschenfund von Obercassel bei Bonn. En: Die Naturwissenschaften. 27, 1914, pàg. 649/650. esquerra|miniatura|Fotografia històrica del lloc (Rabenlay). El jaciment apareix marcat amb una fletxa blanca.
L'informe sobre el jaciment El 1919, Verworn redactà un exhaustiu informe sobre la troballa d'Oberkassel, que la Universitat de Bonn publicà pel seu centenari, en edició de luxe. Sobre les circumstàncies de la troballa Verworn diu: Les excavacions realitzades en els dies següents pels científics de Bonn pretenien confirmar si la troballa encara s'estenia en horitzontal o en profunditat, i si a la rodalia n'hi hauria altres. Aviat es comprovà que el lloc del descobriment havia estat obert quasi totalment. El jaciment s'estenia encara mig metre a l'interior de l'ensulsiada. Hi aparegueren a més alguns ossos de la planta i dels dits del peu, però després s'acabà la capa vermellosa de terra i no es van trobar més restes. A la rodalia només es trobaren fragments d'os que s'havien extraviat en extraure els esquelets.
Enterrament o campament? El 23 de juny de 1914, Verworn, Bonnet i Steinmann informaren a la Societat Antropològica de Bonn dels descobriments. En les seues conclusions opinaven que era un lloc d'enterraments i no un campament. Aquells caçadors del període plistocènic degueren haver fet el seu campament sota la protecció de la paret basàltica i enterraven els morts en un lloc no gaire allunyat, en una gran quantitat de terra acolorida i cobrint-los acuradament amb grans pedres, segons els ritus acostumats.M. Verworn/R. Bonnet/G. Steinmann: Der diluviale Menschenfund von Obercassel bei Bonn. In: Die Naturwissenschaften. 27, 1914, pàg. 647.
El que no es pot reconstruir, per les circumstàncies en què es descobriren, és la posició de tots dos esquelets en la tomba. És qüestionable si es trobaven, com hui jauen al museu, en paral·lel un de l'altra. Tampoc se'n saben les circumstàncies de les seues morts ni la raó per a l'enterrament comú.
Els cranis En la revista Die Naturwissenschaften publicava Robert Bonnet el 1914 una primera descripció de tots dos esquelets, que era precisada cinc anys més tard en una publicació de la Universitat de Bonn. Hui, l'anàlisi de Bonnet dels esquelets es considera extremament precisa i completa.W. Henke/ R. W. Schmitz/ M. Street: Die späteiszeitlichen Funde von Bonn-Oberkassel. In: Rheinisches Landesmuseum Bonn: Roots – Wurzeln der Menschheit. Bonn 2006, p. 244.
La dona miniatura|Vista frontal del crani femení (dalt) i masculí (baix) -a la dreta, amb mandíbula restaurada El crani de la dona estava després en les sutures simples i descompost en els ossos respectius, però podia ser compost de nou, prescindint d'algunes parts d'ambdues temples, del pont del nas i alguns defectes a la base de crani. El crani, de forma oblonga i allargada, té la major longitud amb 184 mm, la mesura de més amplitud és de 129 mm, així com la major altura de 135 mm. La seva extensió horitzontal és de 512 mm. En la vista lateral, el contorn del crani passa sobre el ben marcat front fins al buit posterior principal, en arc arredonit. El rostre mostra una mandíbula fortament desenvolupada en la vista frontal. El front, moderadament ample, està dividida per una sutura central. Les fosses oculars quadrangulars són relativament grans. Les fosses nasals són de grandària moderada, i el paladar profundament còncau. Un maxil·lar inferior molt fort sobre una barbeta pronunciada completen l'accentuada línia del seu perfil.
La dentadura estava completa durant la vida de la dona, tret del tercer molar superior dret. Els tres darrers molars estan menys desgastats que la resta de la dentadura, la qual cosa significa que havien aparegut recentment.
L'home miniatura|Vista lateral dels cranis. 1: (dalt esq.): dona (mandíbula restaurada) /2 (dalt dret.): dona (mandíbula restaurada) /3 (baix esq.): home /4: home (reconstruït) Al contrari que en el crani de la dona, Bonnet assenyala una gran desproporció, per l'amplitud i l'escassa altura respecte al front moderadament ampli i lleument inclinat, així com el crani ben arredonit. Bonnet calculava l'edat de l'home entre 40 i 50 anys.
La major longitud del crani arriba a 193 mil·límetres, la major amplitud a 144, la major altura a 138; la circumferència horitzontal a 538. La capacitat cranial s'establí en uns 1.500 cm³. Les fosses oculars, baixes i rectangulars, estan molt inclinades cap a fora i baix, i hi sobreïx homogeni un os arcat d'aproximadament 8 mil·límetres de grossor. La fossa nasal és estreta, respecte a la corresponent amplitud facial, i el paladar insòlitament petit, prescindint de la parcial regressió de la plataforma dental, en relació amb la resta de l'estructura mandibular.
En vida, l'home tenia disponibles al maxil·lar superior solament els dos darrers molars de tots dos costats, dirigits fortament cap a fora, així com l'ullal esquerre. Al maxil·lar inferior els incisius li havien caigut i també havia perdut a la mandíbula un incisiu i un ullal. Totes les corones de les dents estan desgastades fins a mostrar només magres restes de l'esmalt dental, com es pot observar també en altres dentadures més joves del període quaternari. La dentina és de color negre.
La seua classificació entre els altres fòssils paleolítics d'Alemanya Robert Bonnet intentà una primera classificació de les troballes quant a la pertinença dels éssers d'Oberkassel a les poblacions fins llavors conegudes. Alguns de les troballes constatades li assenyalaven un lloc junt a l'humà de Neandertal. Altres, com la cara ampla i curta, les fosses oculars rectangulars i baixes, el nas estret i el maxil·lar inferior en forma de V, amb el seu pronunciat triangle de barbeta, li feien pensar en les característiques d'un cromanyó, pertanyent ja a l'Homo sapiens.
Per al científic, tots dos cranis mostraven juntament amb inequívoques semblances, algunes diferències gens insignificants. "En tots dos cranis“, sostenia Bonnet, "s'expressen les notables conseqüències d'encreuaments genètics ocorregudes durant el Diluvium".M. Verworn/R. Bonnet/G. Steinmann: Der diluviale Menschenfund von Obercassel bei Bonn. In: Die Naturwissenschaften. Nr. 27, 1914, S. 648/649.
Els elements culturals de la tomba Al costat de les restes humanes de la tomba d'Oberkassel, les peces treballades trobades són molt valuoses des d'un punt de vista arqueològic, perquè són una mostra important de l'estadi cultural en què havien viscut els morts. Foren, al 1914, el més important indici per a l'assignació de la troballa de la tomba al Magdalenià inferior.
La pinta esquerra|miniatura|Objectes de la tomba doble d'Oberkassel. Figura 1: quatre vistes de la pinta; Figura 2: tres vistes del cap de cavall; Figura 3: os animal sense llaurar El "fus o fletxa de cabells" està tallat en ossos durs, fa aprox. 20 cm de llarg, i en el tall transversal l'objecte és rectangular, amb un brunyit molt fi; Verworn l'anomenava "instrument polit". En l'empunyadura final hi ha treballat un petit cap d'animal, que mostra semblança amb algun tipus de rosegador o amb una marta. L'altre final no té tall. Als costats més estrets, l'instrument mostra un tall decoratiu molt característic de l'anomenada època dels rens.
El cap de cavall miniatura|Gravats sobre os formant caps de cavall, d'origen francés, duts per Max Verworn per comparar-los amb els d'Oberkassel