La conversió d'estàndards de televisió és el procés de canviar un tipus de sistema de televisió a un altre. El més comú és des de NTSC a PAL o al revés. Es fa així que els programes de televisió d'una nació es puguin veure en un país amb un estàndard diferent. El vídeo s'alimenta mitjançant un convertidor d'estàndards de vídeo que canvia el vídeo a un sistema de vídeo diferent.
La conversió entre diferents números de línies i velocitats de fotogrames diferents en imatges de vídeo és un problema tècnic complex. Tanmateix, l'intercanvi internacional de programacions de televisió fa necessària la conversió d'estàndards i, en molts casos, obligatòria.
Les cadenes de televisió van ser les primeres empreses que van realitzar conversions. Per a això van començar utilitzant el mètode de monitor en orticón, com Irlanda, que ho va usar per convertir el servei de 625 línies al servei de 405 línies. Aquests primers equips eren de mala qualitat i exigien una permanent atenció per part dels equips tècnics de les emissores que es veien obligats a ajustar manualment la brillantor i el contrast de la imatge electrònica, molt poc tolerants a condicions extremes de lluminositat.
Els sistemes PAL i SECAM treballen en entrellaçat a 50 FPS i 625 línies (25 imatges per segon), per convertir entre aquests dos sistemes no hi ha problema, és una qüestió de circuits codificadors. En canvi, el sistema NTSC, treballa en entrellaçat a 60 FPS i 525 línies, (30 imatges per segon), la conversió a sistemes europeus obliga a efectuar una sèrie de processos força complexos. Per realitzar la conversió de PAL o SECAM a NTSC, el framerate es redueix de 25 a 23.976 fotogrames per segon (una desacceleració d'aproximadament el 4%) per aplicar posteriorment el sistema anomenat pulldown 2:3. Per al procés contrari (de NTSC a PAL o SECAM) es fa servir el pulldown 3:2 per adaptar la velocitat de 30 ips a 25 ips (60 FPS). (Vegeu l'article telecine) Conversió del Frame-rate
Hi ha una gran diferència en la velocitat de fotogrames entre la pel·lícula, que és de 24,0 fotogrames per segon, i l'estàndard NTSC, que es basa en aproximadament 29,97 (10 MHz × 63/88/455/525) fotogrames per segon. A les regions que utilitzen estàndards de televisió i vídeo de 25 CV, es pot superar aquesta diferència augmentant la velocitat .
Per als estàndards de 30 fps, s'utilitza un procés anomenat " 3:2 pulldown ". Un fotograma de pel·lícula es transmet per tres camps de vídeo (durada d'1 fotograma de vídeo) i el següent fotograma es transmet per a dos camps de vídeo (durada d'un fotograma de vídeo). Així, dos fotogrames de pel·lícula es transmeten en cinc camps de vídeo, per a una mitjana de 2½ camps de vídeo per fotograma. La velocitat de fotograma mitjana és, doncs, de 60 ÷ 2,5 = 24 fotogrames per segon, de manera que la velocitat mitjana de la pel·lícula és nominalment exactament el que hauria de ser. (En realitat, al llarg d'una hora de temps real, es mostren 215.827,2 camps de vídeo, que representen 86.330,88 fotogrames de pel·lícula, mentre que en una hora de projecció de pel·lícules de 24 fps veritables, es mostren exactament 86.400 fotogrames: així, NTSC 29,97-fps. la transmissió de pel·lícules de 24 fps es produeix en el 99,92% de la velocitat normal de la pel·lícula.) L'enquadrament en la reproducció pot mostrar un fotograma amb camps de dos fotogrames diferents, de manera que qualsevol diferència entre els fotogrames apareixerà en forma ràpida parpelleig endavant. També es pot notar un picoteig/"tartamudeig" durant càmeres de càmera lenta (telecine judder).
Per evitar fer posteriorment el pulldown de 2:3, la pel·lícula rodada específicament per a la televisió NTSC sovint es filma a 30 FPS. Per mostrar material de 25 fps (com ara sèries de televisió europees i algunes pel·lícules europees) en equips NTSC, cada cinquè fotograma es duplica i el flux resultant s'entrellaça.
La pel·lícula rodada per a la televisió NTSC a 24 fotogrames per segon ha estat tradicionalment accelerada en 1/24 (fins al 104,17% de la velocitat normal) per a la transmissió en regions que utilitzen estàndards de televisió de 25 fps. Aquest augment de la velocitat de la imatge ha estat tradicionalment acompanyat d'un augment similar del to i del ritme de l'àudio. Més recentment, s'ha utilitzat la combinació de fotogrames per convertir vídeo de 24 FPS a 25 FPS sense alterar la seva velocitat.
La pel·lícula rodada per a televisió en regions que utilitzen estàndards de televisió de 25 fps es pot manejar de qualsevol de les dues maneres:
La pel·lícula es pot rodar a 24 fotogrames per segon. En aquest cas, quan es transmet a la seva regió natal, la pel·lícula es pot accelerar a 25 fps segons la tècnica analògica descrita anteriorment, o mantenir-la a 24 fps mitjançant la tècnica digital descrita anteriorment. Quan la mateixa pel·lícula es transmet a les regions que utilitzen un estàndard de televisió nominal de 30 fps, el framerate es redueix de 25 a 23.976 fotogrames per segon (una desacceleració d'aproximadament el 4%) per aplicar posteriorment el sistema anomenat pulldown 2:3 La pel·lícula es pot rodar a 25 fotogrames per segon. En aquest cas, quan es transmet a la seva regió natal, la pel·lícula es mostra a la seva velocitat normal, sense cap alteració de la banda sonora que l'acompanya. Quan es mostra la mateixa pel·lícula en regions que utilitzen un estàndard de televisió nominal de 30 fps, el framerate es redueix de 25 a 23.976 fotogrames per segon (una desacceleració d'aproximadament el 4%) per aplicar posteriorment el sistema anomenat pulldown 2:3.
Com que ambdues velocitats de cinema s'han utilitzat en regions de 25 CV, els espectadors poden confondre sobre la veritable velocitat del vídeo i l'àudio i el to de veus, efectes de so i actuacions musicals en pel·lícules de televisió d'aquestes regions. Per exemple, poden preguntar-se si la sèrie de pel·lícules de televisió de Sherlock Holmes, de Jeremy Brett, realitzada a la dècada de 1980 i principis de la dècada de 1990, es va disparar a 24 cps i després es va transmetre a una velocitat artificialment ràpida a les regions de 25 quilòmetres, o si es va disparar a 25 fps de forma nativa i després es va retardar a 24 fps per a l'exposició NTSC.
Aquestes discrepàncies existeixen no només en les emissions de televisió a través de l'aire i per cable, sinó també en el mercat de vídeo casolà, tant en cinta com en disc, inclosos discos làser i DVD.
A la televisió digital i el vídeo, que substitueixen els seus predecessors analògics, els estàndards únics que poden acollir una gamma més àmplia de tarifes de fotogrames encara mostren els límits dels estàndards regionals analògics. La versió inicial de l'estàndard ATSC, per exemple, permetia taxes de fotogrames de 23,976, 24, 29,97, 30, 59,94 i 60 fotogrames per segon, però no 25 i 50. ATSC modern permet 25 i 50 FPS.
Història El primer cas conegut de conversió de sistemes de televisió va ser a Europa uns anys després de la Segona Guerra Mundial, principalment amb la RTF (França) i la BBC (Regne Unit) que intentaven intercanviar la seva programació de línies 441 i 405 .
El problema va empitjorar amb la introducció de PAL, SECAM (ambdues 625 línies) i el servei de línia 819 francès.
Fins a la dècada de 1980, la conversió dels estàndards era tan difícil que el film de 24 fotogrames de 16 mm o 35 mm era el mitjà preferit per a l'intercanvi de programació.
Potser la conversió més difícil des del punt de vista tècnic és la de PAL a NTSC.
PAL té 625 línies en 50 camps/s NTSC és de 525 línies en 59.94 camps/s (60.000/1.001 camps/s)
Els dos estàndards de televisió són incompatibles amb tots els propòsits, temporalment i espacialment entre ells. A banda que el recompte de línies sigui diferent, converteix un format que requereixi 60 camps cada segon a partir d'un format que només tingui 50 camps. Cada segon, s'han de generar deu camps addicionals:el convertidor ha de crear fotogrames nous (a partir de l'entrada existent) en temps real.
Senyals ocults: no sempre transferits La TV conté molts senyals ocults. Un senyal de tipus que no es transfereix, excepte en alguns convertidors molt cars, és el senyal de subtítols tancat. No cal transferir els senyals del teletext, però el flux de dades del títol hauria de ser si és tecnològicament possible fer-ho.
Amb la difusió de televisió d'alta definició, aquest tema és menys important, majoritàriament, només suposar passar el registre de dades del subtítol al nou material d'origen. No obstant això, DVB i ATSC tenen diferents tipus de registre de dades de subtítols.
Paper de la teoria de la informació La teoria de la informació i el teorema de mostreig de Nyquist-Shannon impliquen que la conversió d'un estàndard de televisió a un altre serà més fàcil proporcionant:
es passa d'un framerate superior a un framerate inferior (NTSC a PAL o SECAM, per exemple) es passa d'una resolució més alta a una resolució més baixa (HDTV a NTSC) es converteix d'una font progressiva a una altra de forma progressiva (els entrellaçats PAL i NTSC són incompatibles temporalment i espacialment entre ells) El moviment interframe és limitat, de manera que es redueix el judder temporal o espacial Les relacions de senyal i soroll del material d'origen no són perjudicialment elevades el material d'origen no posseeix cap defecte de senyal continu (o periòdic) que inhibeixi la traducció
Sistemes de mostratge i proporcions El submostreig en un sistema de vídeo s'expressa generalment en una relació de tres parts. Els tres termes de la relació són:el nombre de mostres de brillantor ("luminància" "luma" o Y), seguit del nombre de mostres dels dos components de color ("croma"):U/Cb i V/Cr, per cada àrea de mostra completa.
Per a la comparació de la qualitat, només la relació entre aquests valors és important, per la qual cosa es pot anomenar fàcilment 4:4:4 1:1:1; tanmateix, tradicionalment el valor per a la brillantor és sempre 4, amb la resta de valors escalats en conseqüència.
Fitxer:Chroma_subsampling_ratios.png
Els principis de mostreig anteriors s'apliquen a la televisió digital i analògica.
El procés de conversió "3:2" a la pel·lícula a la televisió (telecine) de 24 fotogrames crea un lleuger error en el senyal de vídeo en comparació amb els fotogrames originals de la pel·lícula. Aquesta és una de les raons per les quals les pel·lícules NTSC que es visualitzen en equipaments domèstics típics poden no semblar tan suaus com quan es visualitzen en un cinema. El fenomen és particularment aparent durant moviments de càmeres lents i constants que semblen lleugerament embussats quan es telecinuen. Aquest procés es coneix comunament com judder.
Material PAL en el qual s'ha aplicat el pulldown 2:2:2:2:2:2:2:2:2:2:2:3, pateix una manca de suavitat similar, tot i que aquest efecte no s'anomena habitualment "judder".
En efecte, cada 12è fotograma de pel·lícula es mostra durant una durada de 3 camps PAL (60 mil·lisegons), mentre que els altres 11 fotogrames es mostren durant una durada de 2 camps PAL (40 mil·lisegons). Això provoca un lleuger "embús" al vídeo aproximadament dues vegades per segon.
Els convertidors de sistemes de televisió han d'evitar crear efectes de control de telecine durant el procés de conversió. Evitar aquest judder és d'importància econòmica, ja que una quantitat substancial de material de resolució NTSC (60 Hz, tècnicament 29,97 fotogrames/es) originat pel film:tindrà aquest problema quan es converteixi en PAL o SECAM (ambdós 50 Hz, 25 fotogrames/es) .
Tècniques històriques de conversió d'estàndards Irlanda va usar el mètode monitor filmat amb orticó, per convertir el servei de 625 línies en servei de 405 línies. És potser la tècnica bàsica de conversió estàndard de televisió. RTÉ va utilitzar aquest mètode durant els últims anys d'ús del sistema de 405 línies.