miniatura|Dues dones besant-se durant el Festival de l'Orgull d'Edmonton. El petó, bes o besada és l'acte de tocar quelcom amb els llavis, generalment una altra persona, tot i que alguns primats també presenten aquest costum. El petó pot fer-se de moltes formes i en moltes parts del cos, amb diversos significats, en particular si es fa en públic; pot ser un comportament social, afectuós o amorós. La mà, la galta i el front es troben entre els llocs on es col·loquen tradicionalment els llavis a Europa i l'Amèrica del Nord. Tot i així, segons el país i la cultura es farà de diferents maneres; en algunes zones la salutació a persones afins es fa amb dos petons, un a cada galta, mentre que els desconeguts es saluden verbalment.
A la Catalunya del Nord es manté la forma etimològica potó i en català nord-occidental potxó, mentre que en alguns subdialectes del valencià s'empra de forma oral besà. Hom parla de besar, fer un petó o apotxonar i, quan se'n fan diversos, petonejar. Les onomatopeies «muà», «muac», «txuic» i «xuic» imiten en català el so que produeix l'acció de besar.onomatopeies de la boca, fitxa 6681/21, Optimot, 11/8/2014
L'estudi científic del petó s'anomena filematologia (del grec antic φίλημα, phílēma, «petó»), i explora els aspectes tant fisiològics com socials i culturals dels petons. El terme grec φίλημα es deriva del verb phileīn (φιλεῖν, «estimar»); originalment no hi havia una paraula separada per a «petó».Wilhelm Kroll: Kuß. A: Paulys Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft (RE). Supplementband V, Stuttgart, 1931, pàg. 511–520.
Història miniatura|El petó, pintura rupestre de l'escena d'un suposat petó al Parc Nacional de la Serra da Capivara (Brasil) datada entre el 48000 i el 6000 aC.Almeida, Thiago de; Lomônaco, José Fernando Bitencourt (2018). O conceito de amor: um estudo exploratório com participantes brasileiros. São Carlos: Pedro & João Editores. Segons l'antropòloga Ella Al-Shamahi, el primer petó del qual es té constància data del 9000 aC, una talla anomenada Els amants d'Ain Sakhri trobada en una cova prop de Betlem i que mostra una parella tenint relacions sexuals i amb les boques tocant-se. El primer registre escrit es troba en unes escriptures en sànscrit de l'Índia del 1500 aC, on es descriu persones que es toquen o s'ensumen mútuament amb la boca. Segons Vaughn Bryant, antropòleg de la Universitat de Texas A&M especialitzat en la història dels petons, aquesta primera referència escrita al comportament semblant als petons prové dels Vedes, les escriptures sànscrites que van informar l'hinduisme, el budisme i el jainisme fa uns 3.500 anys.
Període clàssic Es diu que a Sumèria, a l'antiga Mesopotàmia, la gent solia enviar petons als déus. Tant els petons amb llengua com als llavis s'esmenten a la poesia sumèria.The Electronic Text Corpus of Sumerian Literature. Faculty of Oriental Studies, University of Oxford
El petó es descriu també a la poesia amorosa de l'antic Egipte que sobreviu de l'Imperi Nou, trobada en papirs excavats a Deir al-Madinah."Ancient Poetry" . TheMagentaHornet.com. "Egyptian Love Poetry from the New kingdom". www.love-poetry-of-the-world.com.
A l'Antic Testament és possible trobar certs rastres deixats per l'origen animista del petó, en els quals es fa evident el concepte de transmissió de l'ànima i de la vida mitjançant la transmissió de l'alè. En el judaisme el petó té una connotació negativa o almenys prudent. El petó honorífic s'accepta amb dificultat, per la qual cosa hi ha una similitud entre la postura del besador i la postració del culte pagà. Precisament per la por al paganisme, els petons de les dones paganes s'eviten com a precaució davant els contagis demoníacs. Contràriament als d'altres déus estrangers, que són portadors de gràcia, els petons concedits per Déu porten amb ells la mort. És possible veure aquí una reminiscència animista, que creia que era possible recollir a la boca l'ànima d'una persona que expirava el seu darrer alè. Per això Déu fa un petó a Moisès a la muntanya enduent-se la seva ànima.
En la literatura antiga, Homer utilitzava el petó com a senyal de forta excitació en acomiadar-se, saludar i suplicar, però no a la boca. El petó d'amor no es testifica fins més tard, com fa Aristòfanes, i ha sofert molts canvis en la tècnica i el propòsit al llarg de la història.Siemer Oppermann: Kuss. A: Der Kleine Pauly (KlP). Band 3, Stuttgart, 1969, pàg. 381 (amb referències). La seva connotació eròtica no apareix fins a una etapa molt tardana de la cultura grega clàssica, i ja com una pràctica amorosa. Després d'aquest període, els petons es dipositen preferentment a la boca.
miniatura|Erastes i eromenos besant-se, copa àtica de figures vermelles. A Ciropèdia (370 aC), Xenofont va escriure sobre el costum persa de besar-se als llavis quan algú partia mentre narrava la sortida de Cir el Gran (cap al 600 aC) quan era un nen dels seus parents medes.Xenophon, Ciropèdia, 1.4.27 Segons Heròdot (segle V aC), quan dos perses es troben, la fórmula de salutació expressa el seu estatus igual o desigual. «No parlen; més aviat, els iguals es besen a la boca, i en el cas que un sigui una mica inferior a l'altre, el petó es fa a la galta».
Durant el període clàssic posterior, els petons afectuosos boca a boca es van descriure per primera vegada a l'èpica hindú Mahabharata, una epopeia sànscrita completada al voltant del segle IV. En ella hi apareix una línia on, referint-se a una dona, es diu que «em va col·locar la seva boca sobre la meva boca i va fer un soroll que va produir plaer en mi». També en la literatura antiga índia i hindú, en un capítol del Kamasutra s'hi identifiquen diferents mètodes de fer petons i tipus de petons.
L'antropòleg Vaughn Bryant argumenta que els petons es van estendre des de l'Índia a Europa després que Alexandre el Gran conquerís parts del Panjab al nord de l'Índia l'any 326 aC.
miniatura|esquerra|Un fresc de Pompeia que mostra el petó d'una parella romana. Els petons van començar a generalitzar-se entre els romans cap al 30 aC. Al principi només s'estilaven entre la gent de l'aristocràcia, però aviat es van fer populars. En temps de l'emperador Domicià, cap a finals del segle I, el petó era tan estès que Marcial es queixava dient que "a Roma no hi ha manera d'escapar dels petons de la gent".
Als romans els apassionaven els petons i en distingien tres tipus: oscula, basia i suavia, que es poden traduir com a «amistat», «amor» i «passió», respectivament. Besar la mà o la galta s'anomenava osculum. Els petons als llavis amb la boca tancada s'anomenaven basium, que s'utilitzaven entre familiars. Un petó de passió s'anomenava suavium.Jones, Terry "The Ancient World According to Terry Jones (Love and Sex)" (1998) El seu sistema legal tipificava el crimen osculationis, petons no desitjats entre persones del mateix rang social.
Algunes tradicions clàssiques incloïen besar-se davant d'un grup de persones per formalitzar una unió matrimonial entre dues persones,Recollides en el Codi Teodosià, llei VI, tit. V, llibre III i en el Fuero Juzgo, llei V, tit. I, llibre III. comportament que ha estat modificat a través dels segles fins a transformar-se en el petó utilitzat en les unions matrimonials actuals per marcar fidelitat i devoció cap a la parella.The History of the Kiss - An Anthropological and Artistic Look at the History of Lipsmacking Article a The Sex e-Zine. Consultat el 4 de setembre de 2012. És el mateix tipus de petó que Romeu posa als llavis de Julieta per "segellar el contracte immortal". Un altre comportament tradicional del període clàssic és besar un contracte per assenyalar conformitat, acte que va derivar a la tradició de "segellar els contractes amb un petó" que perduraria fins a l'edat mitjana.
Edat mitjana i edat moderna miniatura|Persones besant els peus del papa, segons un gravat de Lucas Cranach el Vell. El petó no sempre va ser una indicació d'eros, o d'amor, però també podia mostrar respecte, rang i admiració tal com s'utilitzava a l'Europa medieval. Marine Gasc, Le bisou sur la bouche, ou l'histoire du roulage de pelle, a Raconte-moi l'Histoire, 20 de gener de 2016 Podia ser una manifestació d'amistat envers altres, sobretot entre cavallers. Els musulmans besaven en una espatlla en senyal de respecte, com fa el moro Abengalbón en trobar-se amb Álvar Fáñez al Cantar de mio Cid.
Sospitós d'alimentar la disbauxa, el petó de pau a la boca es regula durant els oficis religiosos: el Concili de Cartago l'any 397 el prohibeix entre homes i dones. El papa Innocenci III el reserva per a la seva pròpia mula, els anells dels bisbes i les relíquies dels sants. Ho autoritza entre clergues però ho prohibeix entre fidels, fet que acredita que encara es practica el petó de boca (osculum oris) entre laics. Durant l'ofici, el petó dels fidels es trasllada als objectes. Col·loquen els llavis sobre l'altar, els evangelis o el crucifix mentre els pelegrins besen les relíquies. A partir del segle XIII es desenvolupa un altre substitut, loscularium, un objecte litúrgic (tauleta o disc metàl·lic o de fusta, sovint marcat amb la Creu de Crist) que els fidels besen d'un en un per torns.
Durant aquesta època, els fidels besaven els peus del papa, l'anell del bisbe o la mà del seu senyor. En algunes regions, la cerimònia d'homenatge incloïa un petó (osculum). La funció de garantia del segell compleix la mateixa funció que l'osculum-confirmació (d'aquí l'expressió "segellar amb un petó") per part d'analfabets que posaven una lletra (sovint creus autògrafes) als contractes i els besaven. Segons Tertul·lià, el costum de besar els peus del papa el dia de la seva elecció es remunta al , tot i que també es besaven els peus de bisbes i reis, però Gregori VII, al segle XII, reservava aquest honor als pontífexs.
En l'edat mitjana, el petó va tenir una gran importància: segellava la dependència entre el senyor feudal i el subordinat. El petó de compromís també era legalment vinculant en aquest moment.Augsburger Allgemeine vom 6 juliol 2010, anlässlich des Weltkusstages (Internationaler Tag des Kusses).
El petó francès també es coneixia en aquell període, encara que era "només una forma rara de fer l'amor en l'edat mitjana". A més, aquest també tenia "connotacions negatives per a la majoria dels cristians, d'una banda tabú atesa l'actitud de l'església cap al plaer sexual, d'altra banda associat amb el comportament d'adúlteres i prostitutes, i finalment fins i tot titllat d'herètic".Vgl. Peter Dinzelbacher: Das sexuelle Verhalten im Mittelalter I: Der Zungenkuß. A: Mediaevistik. Band 31, 2018, S. 61–68, hier: S. 66.
En el context medieval, que enaltia la castedat com a màxima virtut, va sorgir l'amor cortès, un altre model d'amor de gran impacte en l'àmbit de les idees. Els ideals de l'anomenat amor cortès van començar a Occitània a partir del i van proliferar a l'època medieval i moderna desenvolupant-se en ambients aristocràtics. Els poetes i trobadors no cantaven a les esposes, sinó a les amants, dames casades, distants i inaccessibles a les quals els poetes suplicaven els favors. En els ideals de l'amor dels trobadors hi ha el germen del model d'amor romàntic, de la descoberta de noves maneres d'entendre l'amor. La trobairitz occitana Comtessa de Dia ho expressa de manera explícita: «Voldria tenir el meu cavaller, una nit, despullat, als meus braços, i que ell se sentirà feliç només amb què jo li fes de coixí […] Tant de bo pogués dormir amb vós una nit i fer-vos un bes amorós! Sapigueu que gran desig sentiria de tindre-vos en lloc de marit, amb només que juràreu fer el que jo volgués»
Amb l'afirmació de la monarquia i del poder reial, el petó de respecte decau. Al mateix temps, els poetes del Renaixement van iniciar una globalització del petó renovant l'antiga tradició de celebrar l'amor sensual lloant els petons, com el poeta neolatí Joan Segon, que va publicar el seu Livre des Baisers o Pierre de Ronsard, que els va incloure a les seves Odes.