Miquel Abad Miró (Alcoi 1912 - 1994) pintor i doctor arquitecte, professor universitari en Sevilla i degà de l'aleshores Col·legi d'Arquitectes de Andalusia occidental i Badajoz, que fou amic del poeta Miguel Hernández Gilabert fora i dins de la presó.
Pintor i arquitecte avantguardista moderat amb una trajectòria molt complexa per les seues diferents influències i estats d'ànim marcats, com no, per la família i l'amistat, però també per la guerra, la presó, el sofriment propi i alié, i el seu renaixement particular.
Biografia Nascut el 28 de juny de 1912 en el pròsper Alcoi liberal i burgués de principi del , però també proletari. Fill del metge Miquel Abad Tormo i de Maria Concepció Miró Moltó, filla d'un industrial del téxtil vingut a menys amb família nombrosa“Sigüenza y el mirador azul y prosas de El Ibero: el último escrito (inédito) y algunos de los primeros de Gabriel Miró” (1982) introducció biogràfica, transcripció i esmenes per Edmund L. King, Editorial De La Torre -Madrid que vivien al Parterre. Durant els seus estudis primaris als Maristes d'AlcoiPagina 66 Història Col·legis Alcoi: “Repasando la lección” (2006) per Ricardo Canalejas Romà i secundaris en acadèmia, va rebre lliçons de dibuix inicialment en l'Escola Industrial i als 14 anys amb el pintor Julio Pascual Espinòs. L'ambient cultural en el qual va créixer i el fet de ser nebot de Llorenç Casanova i Ruiz (1900†), casat amb Mª Teresa Miró Moltó, les Belles arts -en particular les arts plàstiques- van desbordar al jove Miquelet com havia ocorregut amb el seu oncle Gabriel Miró i Ferrer, advocat que va passar a la posteritat pel seu treball literari, amb el resultat de que va obtindre mestratge en l'ús del llapis, el pinzell i el tiralínies. De aqueixa etapa és «El Ventall amb flors» (1927-28); en 1930 va participar en una exposició d'estudiants de la Federación Universitaria Escolar (F.U.E.) en Alcoi amb «Un interior del Mas de la Canal». Més tard vindran retrats «l'avi Miquel», «Joan Masià» (1930) i la «Senyora de Torras» (1931), a més de «El Teularet»; indubtablement la influència del seu oncle Casanova era visible, però també les pròpies ganes d'explorar altres estils.
Un any després de la proclamació de la Segona República Espanyola es va anar a estudiar a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Madrid, després del preparatori en la Universitat de València i en la Universitat de Barcelona, però abans va anar a l'acadèmia del fill de Ferran Cabrera i Cantó, consumat pintor també i amb el mateix nom. En Madrid durant eixos anys convulsos va assistir a les lliçons de pintura en el Círculo de Bellas Artes i va conéixer la pintura de Daniel Vázquez Díaz i de Pablo Picasso, però també va contactar amb estudiants de l'antic F.U.E. i altres grups d'esquerra on va conéixer el seu futur cunyat Fernando Tudela Goig, a un fill de Luis Bello Trompeta i al fotògraf Manuel Llácer González. Per eixa època va dibuixar paisatges alcoians, composicions o retrats: «Pont de Buidaolí», «Natura morta de les cebes» (1932), «Gregori Casasempere» (1933), «Natura morta dels càntirs» (1934), sa mare «Maria Miró» (1933-35)...A l'estiu de 1936, finalitzat el 4º curs, es trobava en la finca familiar «Villa Maria» en el paratje alcoià de Serelles, quan va esclatar la Guerra civil espanyola i no va regressar a Madrid. Simpatitzant, però no militant, del Partit Comunista d'Espanya (PCE), va col·laborar amb Joaquim Arjona Vallet en el periòdic mural Venceremos i també amb Tomás Ferrándiz Llopis (Mus).
Al començament de 1937 es va acomiadar de sa mare i va baixar a Alacant perquè va ser mobilitzat pel govern del Front Popular (Espanya), encara que inútil per ser curt de vista per a l'Exèrcit Popular de la República fou declarat apte per a serveis auxiliars i fou adscrit al C.R.I.M.UA abreviatures. Centro de Reclutamiento, Instrucción y Movilización del ‘Batallón de Retaguardia de Alicante’. Una vegada establit en Alacant,Diari Informació “Los últimos días con Miguel (Hernández)” per Mario Candela 12/03/1992 gràcies a les seues activitats de propaganda en Altaveu del Front que havia fet en Alcoi, i llavors en Alacant, va poder contactar amb els pintors Melchor Aracil Gallego, Gastó Castelló i Bravo, i va poder accedir a l'Ateneu (en aquells temps instal·lat al palau del marqués del Bosch) on va conèixer l'escultor Daniel Bañuls Martínez, a Eduardo Irles, als músics José Juan Pérez, a Rafael Rodríguez Albert i al advocat i cineasta amateur José Ramón Clemente TorregrosaDiari Informació. Homenatge a Jose Ramon Clemente, pioner del cinema amateur en Alacant i com pertanyia a la Alianza de Intelectuales Antifascista amb el secretari de l'Ateneu, el periodista Antonio Blanca Pérez director de la revista del PCE Nuestra Bandera, va començar a col·laborar com a il·lustrador sota la direcció del mateix Blanca i Emilio Delgado, junt al catedràtic de Dibuix de l'Institut de Secundària, Ricardo Fuente Alcocer, Antonio Oliver i uns altres més. A petició del comité provincial del Socors Roig Internacional es va editar el llibre “Versos en la guerra” compost de poemes de diferents autors i les seues corresponents il·lustracions; juntament amb Manuel González Santana, M. Rodríguez, M. Aracil i Tomas Ferrándiz, Abad Miró va col·laborar amb el dibuix d'una al·legoria per a “Las manos” de Miguel Hernandez; el llibre seria publicat l'any següent (1938). Poc després de l'estiu va conéixer Miguel Hernandez, nouvingut de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), en ple carrer vestit de soldat i acompanyat d'Antonio Blanca. El poeta el va felicitar per la seua il·lustració, la conversa es va alargar i es va forjar admiració mútua. En casa de Blanca es reunien per a parlar de política, d'art, de música,...del món quan un d'aquells díes, mentre estaven reunits l'il·lustrador i pintor Eusebio Oca Pérez, el músic Rodríguez Albert, Abad Miró i l'amfitrió escoltant al poeta declamar part del llibre “El rayo que no cesa” (del qual faria la principal il·lustració))nº 56 Revista CANELOBRE pàgs 68-75 arxiu Universitat Carles III de Madrid però van haver de parar pel soroll eixordador d'un bombardeig en el port d'Alacant -era la tardor de 1937 encara no havia anat el bombardeig d'Alacant (1938)- i aquestes vetlades es van repetir fins al poeta no va tornar del front. L'horror de la guerra apareix en la rereguarda alacantina i Abad Miró expressa la dolorosa impressió que tot això li causa, amb dibuixos com «Cauen bombes», «Ferit», «Xiqueta morta», «Afusellat» o «Després» (tots de 1938), dibuixos en els quals s'expressa de manera molt dramàtica i goyesca.
Finalitzada la Guerra civil, en primavera de 1939, per Abad Miró va ser impossible aconseguir passatge en un vaixell per a fugir i va estar amagat un temps en casa del seu difunt oncle Llorenç Casanova, en l'avinguda del dr. Gadea, amb la seua germana Marisa i el seu cunyat Fernando Tudela, capità mutilat del bàndol republicà que havia sigut ajudant de Enrique Líster Forján i també estudiant d'Arquitectura. Instaurat el franquisme va continuar amb la pintura i va treballar com a delineant a l'estudi col·lectiu que havien constituït els principals arquitectes vius d'Alacant, especialment amb Juan Vidal i Ramos -amic de Gabriel Miró (1930†)- amb qui va participar en la reconstrucció de l'altar major de l'església del Monestir de la Santa Faç i després com a pintor, amb R. Fuente, «La Verónica» (1941) i altres llenços, perquè tot el monestir fou una Txeca durant la Guerra civilDr Vicente Ramos Pérez “La Guerra Civil (1936-39) en la provincia de Alicante” primer tom (1972) Editorial Biblioteca Alicantina i l'interior estava destrossat. Amb l'arquitecte Miguel López González va treballar en el monument conegut en l'actualitat com la «Creu dels Caiguts» i en altres projectes com l'establiment del mític fotògraf alacantí Paco Sánchez (al que faria un retrat), fins al primer empresonament. Abad Miró va ser delatat per falangistes alcoians i va ingressar al Reformatori d'Adults alacantí, però va tindre la sort de que un dels membres de l'òrgan judicial militar del bàndol nacional en Alacant, anomenat ‘Auditoria de Guerra del Ejército de Ocupación', era el tinent auditor del Cos Jurídic de l'Armada Espanyola Fernando González-Regalado i Togores casat amb Rosa Maignon Maluenda, germana de Clemencia Maingon, vídua de Gabriel Miró.J. Martinez Leal i M. Ors Montenegro “Las cárceles de la postguerra de la provincia de Alicante” (1994) Arxiu de la Democràcia - Universitat d'Alacant Durant eixos mesos Abad Miró va dibuixar per al xiquet d'Eusebio OcaJ.C. Rovira apartat primer de “Prohibido leer. La censura en la literatura infantil y juvenil contemporánea.” (2016) Colección Estudios 158 Universitat de Castilla-La Mancha en un llibret de regal anomenat “Felicidades Julito”, juntament altres amics pressos: el poeta Josep Mª Lobregad Andrés, J. Juan, G. Castelló, M. Aracil, V. Olcina i R. Fuente, a qui li va pintar un retrat i pel seu fill Ricardet «Mare amb fill i dos dones»; també faria retrats de la resta de companys de cel·la.Juana Balsalobre García “Imagenes de arte preso. Difusión y memoria.” treball incluit en el tom segon de la col·lecció “Modelos, intercambios y recepcion artística (de las rutas de la navegación en red) Actes del XV Congrés Nacional d'Història de l'Art 2004” Editat per la Universitat de les Illes Balears
Després de ser jutjat en Consell de Guerra i declarat innocent, Abad Miró va eixir en llibertat vigilada en 1940 i va treballar, havent-se dissolt l'estudi col·lectiu, per a Miguel López que va tindre el seu propi en la Rambla de Mendez Nuñez, en un edifici projectat pel mateix López (1935) on els seus futurs cunyats Margarita Lobregad Andrés, germana del seu antic company al Reformatori, i l'estomatòleg F. Pérez Fillola adquiririen un habitatge. Abad Miró va tindre un període més estable, treballant per a López i també com a pintor i fotògraf, guanyant diners per a formar família amb Maria del Carmen (Mari) Lobregad. Un bon dia d'abril de 1941 va aparéixer Josefina Manresa Marhuenda amb el seu fill al seu estudi particular per a fer-se un retrat i a partir deixe moment es va crear un llaç d'amistat que va durar moltes anys, fins i tot Abad Miró va ajudar econòmicament a la família del poeta i la seua noia Mari també va fer amistat amb ella. Les fotografies d'ells li les va prendre en la plaça de Navarro Rodrigo del barri de Benalúa, al xiquet del poeta amb sa mare i amb Elvira Manresa; d'eixos anys va pintar «Dones» (1941-42).