El sistema del Dr. Tarr i el professor Fether (The System of Doctor Tarr and Professor Fether en anglès) és un relat humorístic d'Edgar Allan Poe, publicat per primera vegada en el diari Graham's Lady's and Gentleman's Magazine, al novembre de 1845.Quinn, Arthur Hobson. Edgar Allan Poe: A Critical Biography. Baltimore: The Johns Hopkins University Press, 1998. p. 469.
Argument Dos joves burgesos van de viatge pel sud francès. Arriben a la rodalia d'un manicomi privat, que atrau la curiositat d'un d'ells. El seu acompanyant, que coneix el director de la institució, s'avé a presentar-li'l, i de seguit, per la seua fòbia als llunàtics, se n'acomiada. El jove és convidat a entrar pel director, que l'informa de tot el que vol saber, però aviat se sorprèn per la conducta d'uns i altres. En acabant, durant el sopar, tenen lloc fets extraordinaris.
El sistema del Dr. Tarr i el professor Fether ("tar" en anglès és 'quitrà', i "fether" 'feltre') pertany a la sèrie de contes grotescs de Poe, però, com Les ulleres, presenta algunes característiques singulars. Tots dos admeten l'etiqueta de “relats de tesi”, és a dir, que fan pensar que el seu autor hi intercalà conviccions o opinions sobre qüestions més o menys extraliteràries; curiosament, tots dos també es troben ambientats a França i protagonitzats per dos pobres incauts.
Si en Les ulleres es recrea una dialèctica romàntica-antiromàntica, en aquest l'oposició s'entaula entre bogeria i seny. Quant a això, l'historial “psiquiàtric” de Poe es remunta molt enrere en el temps. Ja en vida, sovint el titllaven de cràpula i borratxo els seus enemics literaris, i això alguna vegada estigué a punt de dur-lo a un duel. Els exagerats continguts dels seus relats terrorífics feien preguntar-se a uns i altres si l'autor girava redó.
Poe sembla riure's de tots en El sistema... El conte és sobretot un joc d'aparences i il·lusions. Els bojos semblen entenimentats i els entenimentats bojos. Els pacients ingressats en la maison de santé, amb l'inefable Monsieur Maillard al capdavant, actuen, almenys en principi, amb una afabilitat i un tarannà d'allò més naturals, mentre que els entenimentats, en el clímax del final, es comporten com bèsties sanguinàries dels quals els bojos fugen espaordits.
No és segur que Poe hi busqués en realitat un conte fàcilment publicable que fes somriure el públic lector. En qualsevol cas, en contra de l'opinió comuna sobre l'escriptor, va demostrar o bé no conèixer massa a fons el tema del seu relat (en la seua ingènua apreciació, bogeria sembla consistir simplement en aquell jocós desvari que fa creure ser una altra cosa del que s'és en realitat), o bé hi cercava parodiar la pròpia bogeria, la qual mai deixà de cortejar perillosament.
Anàlisi En el moment en què es va escriure aquesta història, l'atenció als bojos era un tema polític important als Estats Units. La gent demanava una reforma de l'asil perquè els malalts mentals eren tractats com a presoners, mentre que l'augment de les absolucions a causa de la defensa per bogeria eren criticades per permetre que els criminals evitessin el càstig.Cleman, John. "Irresistible Impulses: Edgar Allan Poe and the Insanity Defense", in Bloom's BioCritiques: Edgar Allan Poe, edited by Harold Bloom. Philadelphia: Chelsea House Publishers, 2001. p. 66–67
La història s'ha interpretat com un comentari polític satíric sobre la democràcia americana, una paròdia de l'obra de Charles Dickens i Nathaniel Parker Willis, i també s'entén com una crítica a les pràctiques mèdiques del segle XIX.
Referències
Enllaços externs Text sencer a PoeStories.com.
Categoria:Contes d'Edgar Allan Poe