Relats originals de la vida real (en anglés: Original Stories from Real Life with Conversations calculated to Regulate the Affections, and Form the Mind to Truth and Goodness) és l'única obra de literatura infantil de Mary Wollstonecraft (1759-1797). Es publicà per primera vegada el 1788 i es reedità el 1791 amb il·lustracions realitzades per William Blake. Es reimprimí algunes vegades fins a 1820.
Relats originals narra l'educació de dues joves, Mary i Caroline (nom de dues alumnes de Mary Wollstonecraft), duta a terme per una figura benvolent i maternal, Mrs. Mason. Segons afirma l'autora en el pròleg «aquestes converses i relats reflecteixen la situació actual de la societat; això obliga l'autora a tractar de remeiar aquests defectes mitjançant la raó, perquè mai no haurien d'haver-se inculcat en la ment de les xiquetes». Mrs. Mason, amb el seu exemple, històries i experiències, remeia molts errors que cometien aquestes xiquetes i hi indueix el desig de ser virtuoses.
En Relats originals l'autora empra el gènere florent de la literatura infantil per a incentivar l'educació de les dones i la ideologia de la classe mitjana. Afirma que les dones poden ser adultes racionals si s'eduquen de manera apropiada des de menudes (una creença no gaire comuna al s. XVIII) i enraona que el caràcter distintiu naixent de la classe mitjana és superior a la cultura dels cortesans, representada pels contes de fades i pel valor que se li dona a l'atzar segons les històries escrites en els chapbooks per als xiquets empobrits. Wollstonecraft, en desplegar la seua pedagogia, respon també a les obres de dos pedagogs del s. XVIII: John Locke i Jean-Jacques Rousseau.
Context biogràfic i històric esquerra|miniatura|Primera pàgina de Lessons for Children (1778-79) d'Anna Laetitia Barbauld, una de les influències de Lessons de Wollstonecraft Les obres de Wollstonecraft mostren «una preocupació entusiasta i vital amb l'educació, sobretot la de les xiquetes i les dones».Richardson, «Mary Wollstonecraft», 24. Un any abans de publicar Històries originals, escrigué un llibre sobre la conducta (gènere popular durant el s. XVIII, semblant al llibre d'autoajuda modern): Reflexions sobre l'educació de les filles (1787), en què descriu com elevar l'ideal de la dona de classe mitjana. El 1789, escrigué The Female Speaker, un text amb l'objectiu d'edificar les ments de les joves exposant-les a la literatura; s'hi basà en l'antologia The Speaker de William Enfield, dissenyada específicament per als homes. Un any després, traduí Elements de la moralitat de Christian Gotthilf Salzman, un text pedagògic alemany. L'autora continuà escrivint sobre causes educatives en la seua obra més famosa, Vindicación dels drets de la dona (1792), que és en gran part una defensa a l'educació de les dones. Dedica un capítol a un pla d'educació estatal, que havia de ser semipúblic, semiprivat i coeducacional.Wollstonecraft, Vindications, Chapter 12. També va desafiar directament l'obra Emili (1762) de Jean Jacques Rousseau, perquè aquest pensava que les dones no havien d'educar-se perquè raonen perquè la seua funció era la de proporcionar plaer a l'home i les seues habilitats es basen més en l'observació que en el raonament.Rousseau, Emili: «La moral dels homes, les seues passions, gusts, plaers i felicitat depenen de la dona. Per això, l'educació de les dones s'ha de relacionar amb els homes. Per complaure'ls, ser-los útils, esdevenir un ésser estimat i honorat per un home, per criar-los quan són xiquets, per cuidar-los quan han crescut, per aconsellar-los, consolar-los, fer-los la vida agradable i dolça —aquestes són les tasques de la dona a tothora, i haurien d'ensenyar-los-les des de la infantesa» (365).Rousseau, Emili: «La dona té més enginy, l'home més cervell; la dona observa, l'home raona» (387). Quan va morir, al 1797, Wollstonecraft estava treballant en dues obres educatives més: Management of Infants, un manual per als pares, i Lessons, un llibre per a xiquets inspirat en Lessons for Children (1778–79) d'Anna Laetitia Barbauld.
Wollstonecraft no fou l'única a centrar els escrits revolucionaris en l'educació; com assenyala Alan Richardson, un erudit coetani, «la major part dels intel·lectuals liberals i radicals de l'època veien l'educació com la pedra angular de qualsevol moviment per a la reforma social».Richardson, «Mary Wollstonecraft», 25. Una raó per la qual aquests pensadors emfasitzaven l'entrenament de les ments joves era l'acceptació durant el s. XVIII de la filosofia de la ment de John Locke, que pensava que la ment era una «pissarra en blanc» o tabula rasa, sense idees innates, perquè els xiquets arriben al món sense nocions preconcebudes; però les idees que absorbeixen en els primers anys de vida afecten fondament la seua evolució posterior. Locke explica aquest procés amb una teoria anomenada associació d'idees; les idees que els xiquets connecten entre si, com la por i la foscor, són més fortes que les idees que associen els adults, per això els mestres, segons Locke, havien de considerar a què exposen els xiquets molt petits.Locke, John. An Essay Concerning Human Understanding. Ed. Roger Woolhouse. Nova York: Penguin Books (1997), 356–57; para una introducción a la teoría de Locke véase Nicholas Jolley, «The Origin and Nature of Ideas». Locke: His Philosophical Thought. Oxford: Oxford University Press (1999); para una explicación del «Ensayo» de Locke (incluyendo la doctrina de las ideas innatas) en relación a otras ideas del siglo XVIII, véase John Yolton, John Locke and the Way of Ideas. Oxford: Oxford University Press (1956).
Sinopsi miniatura|Mrs. Mason, Mary, i Caroline miren la mansió arruïnada de Charles Townley, per William Blake; l'epígraf diu: «Calma, xiquetes, recordeu que heu de fer totes les accions bones que pugueu hui». Basada en Adèle et Théodore (1782) i Tales of the Castle (1785) de Madame de Genlis, que també contenen relats emmarcats i una sèrie de contes amb moralitat, Relats originals narra la història de l'educació de dues xiquetes, Mary, de 14 anys i Caroline, de 12, sota la guia d'una sàvia i benvolent figura maternal, Mrs. Mason (Wollstonecraft degué anomenar els personatges per persones de la seua vida real; havia conegut i respectat molt una dona cognomenada Mason quan exercia com a professora a Newington Green, i havia fet classes a dues xiquetes anomenades Mary i Caroline quan treballava com institutriu per a la família Kingsborough a Irlanda).Vegeu «Letter 26: To George Blood, Newington Green, July 20th, 1785» en The Collected Letters of Mary Wollstonecraft. Ed. Janet Todd. Nova York: Penguin Books (2003) i Claire Tomalin, The Life and Death of Mary Wollstonecraft. Nova York: Penguin (1992), 67ff. Quan mor la seua mare, les xiquetes han d'anar-se'n a viure amb Mrs. Mason al camp. Ambdues tenen molts defectes, com la golafreria i la vanitat, i Mrs. Mason, amb històries, demostracions reals i el seu exemple, guareix les nenes de la major part de les seues fallades morals i els inculca el desig de ser virtuoses.
L'amalgama d'històries i raonaments didàctics de Mrs. Mason domina el text; encara que s'emfasitza el progrés moral de les xiquetes, el lector descobreix molt poc sobre les seues veritables personalitats. L'obra consisteix en gran part en històries personals que explica Mrs. Mason i relats amb moralitat per a l'edificació de Mary, Caroline i del lector. Per exemple, en «La història de Charles Townley» es mostren les conseqüències fatals d'un retard. Mrs. Mason porta les xiquetes a la mansió en ruïnes de Charles Townley per explicar-los una història amb l'objectiu d'advertir-los sobre un perill, sobre «un jove amb habilitats poc comunes i sentiments forts»; per desgràcia, «sempre permetia que els seus sentiments dirigissen la seua conducta, sense fer-li cas a la raó; això significa que l'emoció el governava... També tractava sempre d'actuar de manera correcta demà, però hui seguia els seus capritxos».Wollstonecraft, Original Stories from Real Life (1791), 85. Charles volia ajudar els necessitats, però es distreia fàcilment amb novel·les i obres de teatre. En acabant perd tots els diners però l'únic amic que li quedava l'ajuda a recuperar la fortuna a l'Índia. Quan el seu amic necessita ajuda, però, Charles no pot actuar prou ràpid i, tràgicament, l'empresonen i mor, i la seua filla es veu obligada a casar-se amb un llibertí. Quan Charles torna a Anglaterra, el corca la culpa. Rescata la filla del seu matrimoni infeliç, però tots dos havien embogit una mica al final de la història, ella pel seu matrimoni i ell per la culpabilitat.Wollstonecraft, Original Stories, Chapter 10.
Relats originals tracta sobretot el fet d'abandonar les imperfeccions de la infantesa per esdevenir un adult racional i benèvol; no idealitza la infància com un estat innocent i ideal. Les històries que hi apareixen remarquen el balanç de la raó i l'emoció que cal perquè les xiquetes siguen madures, un tema molt freqüent en les obres de Wollstonecraft, sobretot en Vindicació dels drets de la dona.
Anàlisi literària Al s. XX, Relats originals fou catalogat com un llibre opressivament didàctic i el ridiculitzaren alguns dels primers historiadors especialitzats en literatura infantil, com ara Geoffrey Summerfield.Summerfield escrigué que Relats originals «és un candidat ferm a ser el llibre per a infants més sinistre, lleig i autoritari que s'haja publicat» (229); vegeu també Darton (196-97) i Jackson (146–47). Els historiadors moderns, sobretot Mitzi Myers, han revaluat el llibre de Wollstonecraft i la literatura infantil del s. XVIII en general: l'han col·locat dins el context històric per no jutjar-la prenent com a base el gust modern. Myers suggereix que les escriptores Mary Wollstonecraft i Maria Edgeworth no sols empraren el gènere de literatura infantil per ensenyar, sinó també per promoure visions diferents de la societat que les típiques romàntiques.Vegeu, per exemple, Mitzi Myers, De-Romanticizing the Subject: Maria Edgeworth’s «The Bracelets», Mythologizes of Origin, and the Daughter’s Coming to Writing.» Romantic Women Writers: Voices and Countervoices. Eds. Paula R. Feldman i Teresa M. Kelley. Hanover: University Press of New England (1995), Mitzi Myers, Portrait of the Female Artist as a Young Robin: Maria Edgeworth’s Telltale Tailpiece. The Lion and the Unicorn 20.2 (1996): 230–263, i Mitzi Myers, Child's Play as Woman's Peace Work: Maria Edgeworth’s 'The Cherry Orchard,' Historical Rebellion Narratives, and Contemporary Cultural Studies. Girls, Boys, Books, Toys: Gender in Children's Literature and Culture. Eds. Beverly Lyon Clark y Margaret R. Higonnet. Baltimore: Johns Hopkins University Press (1999). Aquestes autores creien que podrien realitzar un gran canvi en exposar els xiquets a les seues idees d'una societat millor, tot i que «solament» escrigueren històries sobre temes aparentment insignificants com animals menuts o nenes.Myers, 34–35; véase también Kelly, 58. Myers remarca que pel fet que els historiadors han prestat més atenció a les obres poètiques i en prosa del Romanticisme (com ara, les de William Wordsworth i Percy Bysshe Shelley) que a la literatura infantil, no detectaren la crítica social que oferien les escriptores de literatura infantil.
Teoria pedagògica miniatura|Mary Wollstonecraft per John Opie (c. 1791) Les dues obres pedagògiques més influents en l'Europa del s. XVIII foren Some Thoughts Concerning Education (1693) de John Locke i Emili de Jean-Jacques Rousseau. En Relats originals i en altres obres sobre l'educació, Wollstonecraft els respongué a les dues obres i expressà la seua teoria pedagògica.