Latemptat del Petit-Clamart, designat pels seus autors sota el nom d'operació Charlotte Corday, fou l'acció d'un grup (OAS-Métropole / OAS-CNR) dirigit pel tinent coronel Jean Bastien-Thiry, amb l'objectiu d'assassinar al general de Gaulle, president de la República francesa, el 22 d'agost de 1962 a Clamart (aleshores al departament del Sena).
Operació Charlotte Corday El paral·lelisme entre la lluita clandestina de l'OAS contra el president de Gaulle a París i l'assassinat de Marat per Charlotte Corday indica alhora l'elecció del nom en clau de l'operació, com la seva naturalesa. (és a dir, un assassinat polític). De fet, el 16 d'abril de 2005, Lajos Marton dit "l'anglès", un dels membres del comando del Petit-Clamart, va declarar durant el programa de televisió Tout le monde en parle: « Va ser al març de 1962 quan Max, àlies Alain de La Tocnaye, el tinent que era el nostre cap, hi havia una gran taula amb cotxes petits i ja, quan ens va anunciar l'operació Charlotte Corday, algú que conegui la història de França... Charlotte Corday no va anar a caçar mosques.».Lajos Marton à propos de l'attentat du Petit-Clamart, Tout le monde en parle - 16/04/2005.
Amb motiu del judici contra els autors de l'atemptat, el general Alain de Boissieu, gendre de De Gaulle, després d'haver enumerat els "motius" de la tortura de Jean-Bastien-Thiry, afirma que l'atemptat va ser "teleguiat" per "cercles polítics" sense relació amb l'OEA i el CNR.Jean Lacouture, Charles de Gaulle – Le souverain 1959-1970, III, éd. du Seuil, 1986 , 282. En la seva biografia dedicada al general de Gaulle, Jean Lacouture creu que, després de la proclamació de la independència d'Algèria el 3 de juliol de 1962, l'OAS ja no està en l'origen dels intents d'atemptar contra el president de la República: "Després de la irreparable realització [la dissociació de França i Algèria], la mà passarà als homes que es comporten com a exterminadors, instruments de justícia divina, com Bastien-Thiry o executors de la venjança del poble pied-noir com Georges Watin.Jean Lacouture, op. cit., p. 273.
Tanmateix, el propi Bastien-Thiry durant la seva declaració al judici evoca raons humanitàries per justificar la seva actuació: segons ell, l'imperatiu era aturar la massacre dels harkis que es va mantenir fidels a França, massacre que va tenir lloc en total violació dels acords d'Evian, i dels quals, segons ell, de Gaulle en va ser directament responsable: "Els nostres motius d'acció estan relacionats amb les conseqüències del terrorífic drama humà i nacional que, arran dels esdeveniments ocorreguts a Algèria des de fa gairebé cinc anys ha posat i continua posant en joc la llibertat, els béns i la vida de molts francesos; després d'haver posat en joc l'existència mateixa, com a tal, de les col·lectivitats nacionals en el seu conjunt i l'existència mateixa del principi d'unitat nacional". L'atac també tenia una dimensió religiosa, el catòlic tradicional Bastien-Thiry assimilant un tiranicidi i invocant a Sant Tomàs d'Aquino en suport.
Durant la segona part del judici, i seguint els consells dels seus advocats, Bastien-Thiry va negar qualsevol intent d'assassinat a favor d'una temptativa de segrest a la vista d'un judici pel tribunalJean Lacouture, op. cit., p. 280. del CNR.« Déclaration du colonel Bastien-Thiry, » 2 février 1963 , sur le site du Cercle Jean Bastien-Thiry, bastien-thiry.com.Rendez-vous avec X. Les assassinats de l'OAS, Patrick Pesnot et X, France Inter, 22 juin 2002.
L'OAS contra de Gaulle Els diversos motius i participacions de l'operació Charlotte Corday, així com les seves repercussions (l'afer Bastien-Thiry) només es poden entendre en el context particular dels esdeveniments que la van precedir, sobretot un intent d'assassinat anterior a Pont-sur-Seine el 8 de setembre de 1961. Per diverses raons, l'operació prevista es va ajornar fins a l'agost de 1962.Jean-Teddy Filippe, Ils voulaient tuer de Gaulle, TF1 Vidéo, 2005.
El 5 de juliol de 1962, la República francesa dirigida per Charles de Gaulle va reconèixer la independència d'Algèria d'una banda arran dels acords d'Evian establint l'alto del foc i, d'altra banda, després del resultat de dos referèndums, organitzats a la França metropolitana i a Algèria, sobre l'autodeterminació d'Algèria. La guerra d'Algèria acaba amb la repatriació d'un milió de pied-noirs, d'origen europeu i jueus sefardites, fugint dels abusos provocats pel rebuig de les garanties dels acords d'Evian, sobretot després de la massacre d'Orà.
I tanmateix, al maig de 1958 a Alger es va dur a terme un cop de força dirigit conjuntament per Pierre Lagaillarde, diputat d'Alger (poujadista) i oficial paracaigudista a la reserva, el general Raoul Salan (comandant de les forces armades franceses a Algèria), Edmond Jouhaud (força aèria), Jean Gracieux (10è DP), l'almirall Auboyneau (marina nacional) amb el suport de la 10a Divisió Paracaigudista del general Massu (victoriós de la decisiva batalla d'Alger l'any anterior) i la complicitat activa dels aliats de Jacques Soustelle. El seu propòsit era permetre el retorn al poder del general Charles de Gaulle que aleshores era retirat.Yves Courrière, La Guerre d'Algérie, Reggane Films, 1972. De fet, els partidaris del general de Gaulle apostaven per un canvi radical en la política governamental basada en el manteniment de la integritat del territori republicà i, per tant, en la continuació de la política de "pacificació" als departaments francesos d'Algèria des de 1954.
Després de tranquil·litzar una multitud gaullista "europea" (Pied-noirs i jueus sefardites) i "musulmans" (harkis i moghaznis) confraternitzant a Alger el 4 de juny de 1958, per un històric « Je vous ai compris »Discours du Forum d'Alger , 4 juin 1958. seguit d'un unívoc « Vive l'Algérie française » a Mostaganem, Charles de Gaulle va esdevenir el president de la República el 1959, però es va comprometre a completar la política de descolonització que ja havia iniciat el 1943 amb el Líban i Síria durant la seva campanya de reunió de colònies a la França Lliure per tal d'alliberar la pròpia França metropolitana ocupada per l'Alemanya nazi. Més tard, el 2 d'octubre de 1958, de Gaulle va concedir la independència a Guinea després del rebuig de la nova constitució per part d'aquesta.
Quan, el 16 de setembre de 1959, el president de Gaulle va utilitzar per primera vegada el terme "autodeterminació" sobre allò que encara es troba als mitjans de comunicació només "l'afer algerià", van començar a aparèixer algunes veus de consternació per fer-se entendre entre alguns gaullistes a Algèria i la metròpoli. Els contestataris van interpretar el canvi polític del cap de l'Estat, que ells mateixos havien ajudat a portar al poder, com a "traïció".Jean-Pax Méfret, Bastien-Thiry : Jusqu'au bout de l'Algérie française, Pygmalion, 2003.
Finalment uns mesos després, el 24 de gener de 1960, els defensors més extremistes del manteniment de la integritat del territori republicà van establir un estat de setge a la capital algeriana, aleshores la segona "ciutat de França", ja que comptava amb un milió de habitants d'ascendència europea, en el qual es convertiria en la setmana de les barricades. Després de les declaracions al diari Süddeutsche Zeitung d'Alemanya Occidental que deixava perplex al cap de l'Estat sobre la lleialtat que li concedia el general Massu, substituint ara Salan al capdavant de l'exèrcit d'Algèria, de seguida va ser traslladat a la metròpoli. Posteriorment Massu serà assignat a la zona d'ocupació de la RFA a Baden-Baden, des d'on assumirà un paper històric el maig de 1968. Va ser la marxa d'aquell que havia permès el "putsch gaullista" de 1958 el que va servir de desencadenant d'allò que els mitjans de comunicació van descriure com "els esdeveniments d'Alger".
Pierre Lagaillarde va prendre el lideratge de les operacions d'insurrecció, sent el comandament militar assegurat pel coronel Garde. Els civils se solidaritzaren amb el fet, però, per sorpresa dels insurrectes, el general Crépin, substitut de Massu, es va mantenir fidel al deure de reserva de l'exèrcit i no va confraternitzar amb ells. Aïllat, Lagaillarde fou fet presoner amb el seu superior després d'un setge d'una setmana. Va ser enviat a França per respondre per les seves accions.
El 1960, Lagaillarde va aprofitar la seva llibertat condicional per evadir-se i es va exiliar a Madrid. Va ser el febrer de 1961, arran d'un acord amb Raoul Salan, que també va passar a la clandestinitat, es va crear l'Organització de l'Armada Secreta. miniatura|Emblema de l'OAS
Una part de la població dita « d'arrel europea, » els pieds-noirs que, paradoxalment, no havia estat consultada durant el primer referèndum, es va negar a abandonar la seva terra natal, fins i tot ancestral per a algunes famílies. Es va unir als "maquis" de l'OEA, un dels més coneguts era el de l'Ouarsenis.Lakhdar Belaid, « Du FLN à l'OAS », France Soir, 15 d'avril de 2004.Rémy Madoui, J'ai été fellagha, officier et déserteur : biographie du FLN à l'OAS, éditions du Seuil, 2004.Pierre Montagnon, L'OAS, Les secrets d'une organisation clandestine, chapitre « Les cibles : n'importe où, n'importe quand…, » Historia Thématique, n° 76.
A l'abril del 1961, després del fracàs del cop dels generals que aquesta vegada tenia com a objectiu enderrocar de Gaulle, ja que aquest últim liderava converses amb una delegació d'independentistes, i substituir la seva autoritat per una junta militar, l'OAS va multiplicar la seva operacions clandestines.
Aquestes accions més radicals d'assassinat polític i terrorisme es van dur a terme tant als departaments francesos d'Algèria com a França, l'OEA amb una sucursal "Metro" pels «comandos Delta».
A Espanya, Pierre Lagaillarde – encara fugitiu – es va reunir amb els coronels Charles Lacheroy (co-creador des CIPCG amb Salan) i Antoine Argoud, membre clau del cop dels generala a la metròpoli, al capdavant de la branca dissident OAS-Madrid que es va oposar al comandament de Salan defensant un comitè de direcció que coordinés les operacions des de l'estranger. Però Lagaillarde va ser arrestat per la guàrdia civil i sotmès a arrest domiciliari l'octubre de 1961.
El 20 de maig de 1962 a Itàlia, Georges Bidault, antic ministre d'Afers Exteriors del GPRF durant la guerra d'Indoxina, va ser elegit president del Consell Nacional de Resistència (creat el 1962 per a la defensa d'Algèria francesa) pel comitè executiu, que comprenia, entre d'altres, Jacques Soustelle (també ministre del GPRF) i el coronel Antoine Argoud. El títol feia referència a la resistència a l'ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial, en la Bidault tenia el càrrec de president del CNR (federat per tots els moviments de la Resistència) després de Jean Moulin el 1943.
Pretenia, entre altres coses, intentar posar fi a el qual ell considerava l'immobilisme de França davant la persecució dels harkis i francesos d'Algèria per part dels algerians aliats al FLN (la massacre d'aquestes poblacions es va produir després dels acords d'Evian del 18 de març de 1962, sense que l'exèrcit francès estigués autoritzat a protegir-los), raó per la qual Bastien-Thiry desenvolupa l'operació Charlotte Corday l'agost de 1962, segons ell, sota l'ègida de CNR.
Atemptat del Petit-Clamart