Imru-l-Qays ibn Hujr al-Kindí () o, més senzillament, Imru-l-Qays (fl. primera meitat del ) fou el poeta preislàmic més conegut i l'autor de la primera muàl·laqa o poema penjat, en al·lusió a les cassides que en l'etapa de la poesia àrab oral gaudien l'honor de ser escrites en lletres d'or i penjaven al recinte de la Kaba per haver vençut en la famosa competició poètica d'Ukaz.
Nom Imru-l-Qays és un nom que podria traduir-se com ‘esclau de Qays', essent Qays un déu de la regió d'Hegra, a Medain-Salih.
Biografia La vida d'Imru-l-Qays ibn Hujr està envoltada de misteri i la seua biografia s'ha narrat amb moltes variants i sempre s'ha envoltat de circumstàncies llegendàries i esdeveniments sorprenents. Nasqué a Kinda, en ple cor d'Aràbia; era el fill més jove d'Hujr, darrer rei de la tribu Kinda. Gràcies a aquesta circumstància dedicà la seua joventut a una vida regalada, aficionat a la poesia, al plaer, al vi i a les dones. Aquesta vida i la seua afició a compondre poesia eròtica feren que son pare l'expulsara dues vegades de la tribu; esdevingué un rodamon, i mentre vagava pel desert es dedicava a la caça, a beure i a compondre cançons.
Sota el domini dels Kinda, estès per gran part d'Aràbia, hi havia els Banu Àssad, un clan beduí de Kufa que pertanyia a la tribu dels Quraix. D'aquest clan era Khadija, la primera esposa del profeta. El clan dels Banu Àssad es rebel·là contra el poder dels Kinda i Hujr, i el pare d'Imru-l-Qays fou assassinat pels rebels. Abid ibn al-Àbras, autor d'una altra muàl·laqa (en què compara l'egua amb l'àguila caient damunt una presa), arribà a vantar-se de ser l'assassí del pare d'Imru-l-Qays.
Després de la mort de son pare, fugí dels territoris dels Kinda i jurà dedicar la seua vida a venjar el seu pare i a recuperar el poder perdut pel clan. Va recórrer quasi tota la península Aràbiga a la recerca d'aliats; demanà ajut a altres tribus, tot i que amb prou feines tingué èxit. Aquesta vagabunderia per Aràbia li valgué l'àlies d'al-Màlik al-dil·lil, ‘el Rei errant’. En arribar a les fronteres dels làkhmides, fou expulsat per al-Múndhir, rei d'al-Hira, que matà la majoria dels seus seguidors. Després de la derrota es refugià al castell d'al-Ablak, prop de l'oasi de Tayma, sota la protecció d'as-Samawal. Aquest, possiblement jueu i que també es dedicava a la poesia, tot i que amb menys talent que Imru-l-Qays, l'acollí al seu castell amb hospitalitat. Quan Imru-l-Qays abandonà el castell d'as-Samawal li deixà al seu recer la seua cosina i la seua filla, i fins i tot la seua valuosa armadura i la resta del llegat de son pare. As-Samawal demostrà la seua gran lleialtat cap a Imru-l-Qays quan un exèrcit làkhmida li assetjà la fortalesa per aconseguir les pertinences del poeta; as-Samawal es negà a lliurar-les malgrat que els d'al-Hira tenien un fill seu com a ostatge; preferí veure morir el seu fill davant els seus propis ulls a trair el seu amic. La seua tenacitat en la defensa feu retirar-se els enemics del poeta. Aquest gran sacrifici feu que fora considerat un exemple de lleialtat.
Viatge a Constantinoble i mort La falta de suports a la península Aràbiga li feu demanar ajut a l'exterior per combatre els seus germans àrabs, cosa no ben vista en la societat de l'època. Aquest ajut provenia de Justinià I, emperador romà d'Orient, a qui visità en la cort de Constantinoble. L'emperador el rebé bé, probablement perquè ja havia tingut tractes amb son pare: l'havia nomenat governador de Palestina abans del seu ascens a la monarquia dels Kinda. Li oferí a Imru-l-Qays l'anterior càrrec del seu pare i l'acceptà en la seua cort com un noble més. Es diu que la filla de l'emperador se n'enamorà, i que el joc amorós entre la seua filla i el poeta enutjà Justinià; el convencé perquè tornara a Aràbia a venjar son pare i li regalà una «camisa de Nessus», una capa enverinada, que li provocà la mort l'any 550 prop d'Angora. La llegenda diu que quan es posà la capa se li començà a caure la carn; veient que anava a morir es baixà del cavall decidit a cavar la seua pròpia tomba, però molt prop d'on era hi havia la tomba d'una dona. Llavors decidí entrar en la mateixa fossa, i just abans de morir li dedicà uns versos a la que seria la seua companya en la mort. D'aquesta mort horrible es deriva el seu altre sobrenom, Dhu-l-Quruh, ‘l'Home cobert d'úlceres'.
Referències
Juan Vernet, Literatura árabe, Labor, 1972. Ibn Qotaïba, Muqaddimatu kitabi s-si'ri wa s-la seva'llaura''', París, 1947. John F. Healey, The religion of the nabateans: a conspectus, Brill Academic Publishers. I. van Dozel, Islamic desk reference, Brill Academic Publishers. Mumtaz Husain Pathan, Arab Kingdom of Al-Mansurah in Sind, Institute of Sindhology 1974. Muhammad Rostiu, The islamic cultural board, academic and cultural publications charitable trust, Hyderabad, Índia, 1927. M. Th. Houtsma, I. van Donzel, I. J. Brill's First Encyclopaedia of Islam, 1913-1936. Akiko Motoyoshi Sumi, Description in classic arabic poetry, Brill Academic Publishers 2003. W. Ahlwardt, The divans of the six ancient arabic poets. Daniela Amaldi, Storia della letteratura llaurava classica, Zanichelli 2004. Suzanne Pinckney Stetkevyc, The mute immortals speak: pre-islamic poetry and poetics of ritual, Cornell University Press. Encyclopedia of Arabic Literature. Jaime Sánchez Ratia, Treinta poemas árabes, Hiperión. Josefina Veglison, La poesía árabe clásica, Hiperión. Francesco Gabrieli, La literatura árabe, Losada. A. F. L. Beeston i uns altres, Arabic literature to the end of the Umayyad Period, Cambridge. Mahmoud Sobh, Historia de la literatura árabe clásica, Càtedra. Andras Hamori, La littérature árabe, Sindbad. H. Toelle-K. Zakharia, À la découverte de la littérature arabe, Flammarion. Laura Gallego, La llegenda del rei Errant'', València.
Categoria:Poetes àrabs Categoria:Morts a Ankara Categoria:Saudites Categoria:Poetes asiàtics Categoria:Escriptors del segle VI