El dret penal és la branca del dret públic que regula la potestat correctiva (ius puniendi) de l'Estat. El dret penal és el conjunt de normes jurídiques que associen al delicte, com a pressupòsit, penes i/o mesures de seguretat, com a conseqüència jurídica. El Dret Penal és un conjunt de normes que regulen els tres pilars del degut procés, amb l'única finalitat de l'aplicació de les lleis de fons, o dret substancial.
Quan es parla de dret penal s'utilitza el terme amb diferents significats, d'acord amb el que es vulgui fer referència; de tal manera, es pot parlar manera preliminar d'un Dret penal substantiu i, d'altra banda, del Dret penal adjectiu o processal penal.
El primer d'ells està constituït pel que generalment es coneix com a codi penal o lleis penals de fons, que són les normes promulgades per l'Estat, que estableixen els delictes i les penes, mentre que el dret processal penal és el conjunt de normes destinades a establir la manera d'aplicació de les mateixes.
El dret penal vigent a l'Estat espanyol està recollit al Codi Penal i a altres lleis penals especials. El Codi Penal vigent, que constitueix la part fonamental de la legislació penal espanyola, va ser promulgat el 23 de novembre de 1995, i va substituir l'anterior codi, que datava de l'any 1944.
Definicions El Dret penal és el saber jurídic que estableix els principis per a la creació, interpretació i així executar l'aplicació de les lleis penals (fins i tot als casos privats); proposa als jutges un sistema orientador de les seves decisions, que conté i redueix el poder punitiu per impulsar el progrés de l'Estat constitucional de dret.Eugenio Raúl Zaffaroni, Manual de Dret Penal, Part General, Ediar, 2005
Entre altres definicions es poden citar les d'alguns Doctrinarios, com ara:
Franz von Liszt: «Conjunt de regles jurídiques establertes pel Estat, que associen el crim com a fet, a la pena com a legítima conseqüència». Ricardo Núñez Muñoz: «La branca del Dret que regula la potestat pública de castigar, establint el que és punible i les seves conseqüències, i aplicar una sanció o una mesura de seguretat als autors d'infraccions punibles ». Luis Jiménez de Asúa: «Conjunt de normes i disposicions jurídiques que regulen l'exercici del poder sancionador i preventiu de l'Estat, establint el concepte de delicte com pressupost de l'acció estatal, així com la responsabilitat del subjecte actiu, i associant a la infracció de la norma una pena final o una mesura de seguretat ». Fontán Balestra: «Branca de l'ordenament jurídic que conté les normes jurídiques imposades sota amenaça de sanció». Cándido Herrero: «Conjunt de normes jurídiques establertes per l'Estat, que defineixen les conductes delictives i les penes o mesures de seguretat que cal aplicar als seus infractors». Zaffaroni: «Conjunt de lleis que tradueixen normes tuïtives de béns jurídics i que necessiten el seu abast, la violació es diu delicte i s'importa una coerció jurídica particularment greu, que procura evitar noves violacions al dret».
El Dret penal no es redueix a la llista de les conductes considerades delictes i la pena que a cadascun correspon, sinó que fonamentalment la seva missió és protegir la societat. Això s'aconseguiria a través de mesures que d'una banda porten a la separació del delinqüent perillós pel temps necessari, al mateix temps que es reincorpora al medi social a aquells que no ho són mitjançant el tractament adequat en cada cas per aconseguir aquesta finalitat. Així doncs, el Dret penal es pot definir com el conjunt de normes, pertanyents a l'ordenament jurídic de determinat estat, la finalitat primordial és regular conductes punibles, considerades com a delictes, amb l'aplicació d'una pena.
Fonts La font del Dret és allò d'on el mateix deriva, on i com es produeix la norma jurídica. Llavors, l'única font del Dret penal en els sistemes en els quals impera el principi de legalitat és la Llei, de la qual emana el poder per a la construcció de les altres normes i la seva respectiva aplicació, per tant, només aquesta pot ser la creadora i font directa del Dret penal.
Costum: el costum no és font del Dret penal en els sistemes penals denominats continentals, és a dir, en aquells en els quals impera el principi de legalitat, encara que pugui ser-ho a d'altres branques del dret.
Una altra cosa succeeix en els sistemes penals del Dret anglosaxó -o en la Cort Penal Internacional -. Per a aquests sistemes penals el "antecedent judicial" és font de dret, encara que són cada vegada més, per raons de seguretat jurídica, els estats que adopten el model del "sistema mestre" o codificació. Anglaterra, que necessitava un Dret en constant evolució per ser un país marítim i no poder esperar la creació de lleis per adequar-les al seu comerç, va adoptar el costum com a font del Dret; en Dret penal, per tant el costum no pot operar com a creadora de delictes i penes.
Tot i el que s'ha dit, alguns autors admeten ladequació social com a causa d'exclusió de la tipicitat. Segons aquest argument s'afirma que en determinats casos, una conducta que semblés típica, però, per força de l'activitat social la hi considera "atípica" o permesa. No obstant això, altres autors es posicionen francament en contra, per entendre que admetre l'adequació social és acceptar la desuetudo (derogació d'una llei per no fer-se servirDefinició de desuetudo) com a font del dret. El cas típic que es pretén permetre amb base a l'adequació social és el dels petits regals als funcionaris, conductes que entren de ple en delictes de corrupció, conductes gravíssimes fins i tot en els seus més lleus manifestacions que afecten a les pròpies bases del sistema social i el converteixen en injust.
Jurisprudència: Font clàssica en el dret anglosaxó (Common law). La jurisprudència és la reiteració de decisions sobre un mateix assumpte de forma similar, no és una sola decisió, té a veure amb una activitat plural de decisions que consoliden una tendència per a la solució d'un cas. No només als Estats Units oa Anglaterra la jurisprudència és utilitzada per a la presa de decisions, sinó que tots els advocats tendeixen a buscar precedents jurisprudencials perquè són els que li indiquen com interpreten els tribunals una determinada norma. Ara bé, en els sistemes penals continentals la jurisprudència no és font de dret, així com tampoc ho és l'analogia.
Doctrina: No és font del Dret penal encara que compleix importants funcions de cara a la creació i interpretació de la llei penal.
Principis generals del Dret: Tampoc poden ser considerats font del Dret penal, encara que compleixen altres funcions en orientar i limitar l'activitat legislativa; la interpretació o l'aplicació de la llei penal.
Relació amb altres branques del Dret Si bé el Dret és un tot, en el qual és impossible escindir totalment unes normes d'altres, per qüestions didàctiques, pedagògiques, i també pràctiques a l'hora de la seva aplicació, l'hi divideix en diferents branques. Amb cadascuna el Dret penal té vinculacions:
Dret constitucional: La Constitució de cada Estat és la que fixa les bases i els límits als quals el dret penal haurà de subjectar-(limitacions a lius puniendi), amb principis com el de presumpció d'innocència, degut procés, entre d'altres. Dret civil: Moltes de les nocions que s'utilitzen en el Dret penal provenen o són definides en el dret civil. Perquè hi hagi adulteri, per exemple, ha d'haver matrimoni, i aquest és un concepte civil; o perquè hi hagi robatori, ha d'haver propietat. Dret mercantil: Succeeix el mateix que en el cas anterior. Podem exemplificar amb el delicte d'estafa amb xec, per a això és necessari prendre del dret comercial el concepte de xec. Dret administratiu: D'una banda, el dret penal protegeix l'activitat administrativa sancionant les conductes que atempten contra el seu degut funcionament; per una altra, generalment, el fet revestir l'autor del delicte autoritat administrativa agreuja la pena. Després, l'exercici de la persecució penal, en estar a càrrec d'òrgans administratius, sobre també a aquestes dues branques del dret. Finalment, quan els òrgans administratius imposen sancions, s'ha entès que els principis i garanties del Dret penal són també aplicables en l'exercici d'aquesta jurisdicció, encara que amb caràcter.
Relació amb altres ciències penals El jurista Jiménez de Asúa va classificar les ciències penals en les següents disciplines, estant enquadrat el Dret penal en les ciències jurídic-repressives:
Ciències penals filosòfiques i històriques: Filosofia del Dret Penal, Història del Dret Penal i Legislació penal comparada. Ciències causal-explicatives, que va identificar amb la Criminologia: Antropologia i Biologia criminal, Psicologia criminal, Sociologia criminal i Penologia. Ciències jurídic-repressives: Dret penal, Dret processal penal, Dret penitenciari i Política criminal. Ciències de la indagació: Criminalística i Policia judicial científica. Ciències auxiliars: Estadística criminal, Medicina Legal i Psiquiatria forense.
Evolució històrica Cada societat, històricament, ha creat -i crea- les seves pròpies normes penals, amb trets i elements característics segons el bé jurídic que en cada cas es vulgui protegir.
Tabú i venjança privada: en els temps primitius no existia un dret penal estructurat, sinó que havia tot un seguit de prohibicions basades en conceptes màgics i religiosos, la violació portava conseqüències no només per l'ofensor sinó també per a tots els membres de la seva família, clan o tribu.
Quan es responsabilitzava a algú per la violació d'una d'aquestes prohibicions (tabú), l'ofensor quedava a mercè de la víctima i els seus parents, els qui ho castigaven causant-li a ell i la seva família un mal major. No existia cap relació entre l'ofensa i la magnitud del càstig.
La Llei del Talió: les primeres limitacions a la venjança com a mètode de càstig sorgeixen amb el Codi d'Hammurabi, la llei de les dotze taules i la Llei Mosaica, que intenten establir una primera proporcionalitat entre el dany produït i el càstig. És el famós "ull per ull, dent per dent".
En els casos en què no existia dany físic, es buscava una forma de compensació física, de manera tal, per exemple, que l'autor d'un robatori se li tallava la mà.
A aquesta mateixa època correspon l'aparició de l'anomenada Composició, consistent en la substitució de la pena pel pagament d'una suma dinerària, per mitjà de la qual la víctima renunciava a la venjança.
En l'actualitat, en alguns casos, s'està introduint la remissió de la pena a canvi de serveis a la comunitat.
Dret romà
L'extens període que abasta el que s'anomena dret romà pot ser bàsicament dividit en èpoques, d'acord al tipus de govern que cadascuna va tenir. A partir de la Llei de les XII Taules es distingeixen els delictes públics ("crims") dels delictes privats ("delictes", en sentit estricte). Els primers eren perseguits pels representants de l'Estat en interès d'aquest, mentre que els segons eren perseguits pels particulars en el seu propi interès. És de destacar que la llei de les XII taules no establia distincions de classes socials davant el dret.
Amb el córrer del temps els delictes privats passen a ser perseguits per l'Estat i sotmesos a pena pública.
Una de la pitjors penes era la capitis deminutio maxima.
Durant l'època republicana, només van quedant com a delictes privats els més lleus. El dret penal romà comença a fundar-se en l'interès de l'Estat, reafirmant-d'aquesta manera el seu caràcter públic.
Aquesta característica es veu clarament en l'època de l'Imperi. Els tribunals actuaven per delegació de l'emperador; el procediment extraordinari es va convertir en jurisdicció ordinària en raó que l'àmbit dels crims contra la majestat de l'imperi va marxar ampliant cada vegada més. Amb el desenvolupament del període imperial no es tractarà ja de tutelar públicament interessos particulars, sinó que tots seran interessos públics.
Edat mitjana