Kinó-Pravda (en rus: Кино-Правда, literalment 'cinema-veritat' o 'veritat cinematogràfica') va ser una sèrie de 23 noticiaris creats per Dziga Vértov, Yelizaveta Svílova i Mijaíl Kaufman, estrenats el juny de 1922. Vértov es va referir als vint-i-tres números de Kinó-Pravda com la seva primera obra en què ja es poden observar els mètodes cinematogràfics que desenvoluparia posteriorment.
Descripció general Treballant principalment durant la dècada de 1920, Vértov va promoure el concepte de «kino-pravda», o «veritat cinematogràfica», a través de la seva sèrie de noticiaris. La seva visió principal era captar fragments de la realitat que, un cop organitzats conjuntament, mostressin una veritat més profunda que no es podia percebre a simple vista. A la sèrie Kino-Pravda, Vértov es va centrar en experiències quotidianes, evitant preocupacions burgeses i filmant mercats, bars i escoles, de vegades amb una càmera oculta i sense demanar permís prèviament.
Els episodis de Kino-Pravda generalment no incloïen reconstitucions ni representacions (una excepció és el segment sobre el judici dels Revolucionaris Socialistes: les escenes de la venda de diaris als carrers i de la gent llegint-los al tramvia van ser posades en escena per a la càmera). La cinematografia és simple, funcional i poc elaborada. Es van produir vint-i-tres números de la sèrie durant un període de tres anys; cada número tenia una durada aproximada de vint minuts i, generalment, tractava tres temes. Les històries solien ser descriptives, no narratives, i incloïen vinyetes i exposicions, mostrant, per exemple, la renovació d’un sistema de tramvies, l’organització dels agricultors en comunes i el judici dels Revolucionaris Socialistes; una de les històries mostra la fam en l’estat marxista naixent. També hi són presents tendències propagandístiques, però de manera més subtil, com en l’episodi que presenta la construcció d’un aeroport: una presa mostra els tancs de l’ex-tsar ajudant a preparar uns fonaments, amb un rètol que diu «Tancs al front laboral».
Vértov pretenia mantenir una relació activa amb el seu públic a la sèrie —en el segment final incloïa informació de contacte—, però en el catorzè episodi la sèrie s’havia tornat tan experimental que alguns crítics van desestimar els esforços de Vértov qualificant-los de «bojos»
El terme «kino-pravda», tot i que es tradueix del rus com a cinema veritat, no s’ha de confondre amb el moviment cinéma vérité del cinema documental, que també es tradueix com a cinema veritat. El cinéma vérité també es caracteritzava per la voluntat de captar la realitat «amb les seves imperfeccions», però es va popularitzar a França durant la dècada de 1960.
Posteritat Jean Rouch, en homenatge a Vértov, va anomenar cinéma vérité el que posteriorment s'anomenaria cinema directe a la dècada de 1960. A finals de la dècada, Jean-Luc Godard va fundar el Grup Dziga Vértov i va participar en la filmació de pel·lícules com Pravda o Númeéro deux.
Pel·lícules tòpiques Kino-Pravda va ser una sèrie de 23 noticiaris de Vértov, Svilova i Kauffman llançades al any 1922. Es considera el primer treball on es poden observar els seus futurs mètodes cinematogràfics. Aquesta serie també va servir per promoure el concepte de cinema-veritat, capaç de capturar fragments d'actualitat que, junts, mostraven una veritat més profunda que no es veia amb l'ull humà. Així, la sèrie es va centrar en experiències quotidianes, deixant a un costat las experiències burgeses, i en filmar llocs públics com mercats, bars i escoles amb càmeres ocultes sense necessitat de demanar permís.
La cinematografia de la sèrie és senzilla i poc elaborada, i es va produir en un període de tres anys. Cada número té una durada de aproximadament vint minuts. Les històries solien ser descriptives, no narratives i amb vinyetes. També estan presents algunes tendències propagandístiques.
Referències
Vegeu també Cinema ull
Categoria:Cinema a Rússia