The Mystery of Edwin Drood (o simplement Drood) és un musical basat en la novel·la inacabada de Charles Dickens "The Mystery of Edwin Drood". Està escrit per Rupert Holmes, i va ser el primer musical de Broadway amb múltiples finals (determinat pel vot del públic). Holmes va rebre els premis Tony al millor llibret d'un musical i a la millor partitura original. El musical va guanyar cinc premis Tony d'onze nominacions, incloent els de Millor Musical i Millor Interpretació d'un Actor Principal en un Musical.
El musical va debutar com a part del Festival Shakespeare de Nova York a l'agost de 1985, i, després de la revisió, es va traslladar a Broadway, on va funcionar fins a maig de 1987. Dos gires nacionals i una producció al West End londinenc va seguir. La Roundabout Theatre Company va reestrenar el musical com a «The Mystery of Edwin Drood» el 2012.
Història Inspiració El musical Drood deriva de dues grans inspiracions: la novel·la final (i inacabada) de Charles Dickens "El misteri d'Edwin Drood" i les tradicions britàniques de pantomima i music hall que van assolir el llindar de la seva popularitat durant els anys posteriors a la mort de Dickens.
«The Mystery of Edwin Drood» va començar a publicar-se el 1870. El llibre, que havia estat escrit i publicat en trams episòdics (com la majoria de les altres novel·les de Dickens) va quedar inacabat després de la mort sobtada de Dickens per un ictus aquell any. La manca de resolució davant el misteri (i l'absència de notes que indiquessin les intencions de Dickens) han fet d'aquesta obra una curiositat literària. Gairebé immediatament després de la publicació de l'últim episodi de Dickens, diversos autors i dramaturgs (inclòs el propi fill de Dickens) van intentar resoldre la història amb els seus propis finals: per l'època de la producció del musical Drood, hi ha hagut diverses "col·laboracions" entre el difunt Dickens i altres novel·listes, nombroses extrapolacions teatrals del material i tres adaptacions cinematogràfiques de la història.
Contemporanis amb l'escriptura de Dickens, els estils de pantomima britànics -diferenciats per la importància de la participació del públic i les convencions com el noi principal- van assolir el seu auge de popularitat, de la mateixa manera que va començar la seva actuació als music hall amb els seus atributs de comèdia tosca i rica i un estil musical distintiu. per assolir protagonisme.
Rupert Holmes, el principal col·laborador creatiu del musical Drood, va passar la seva primera infància a Anglaterra. Als tres anys, experimentaria el teatre per primera vegada, quan va ser portat a una "panto" moderna. Alguns anys després, com un nen d'11 anys fascinat pels llibres de misteri, Holmes va descobrir per primera vegada la novel·la inacabada de Dickens. Ambdues experiències seminals continuaran tenint un impacte important en Holmes quan se li va acostar per escriure un nou musical l'empresari Joseph Papp.
Concepte Holmes, un conegut compositor de cançons les cançons del qual havien estat interpretades per Barbra Streisand i que ell mateix havia gravat el primer número 1 amb "Escape (The Piña Colada Song)" el 1979, es va interessar per primera vegada per escriure un musical el 1983. Després d'una aparició en un nightclub durant la qual Holmes va interpretar algunes de les seves "cançons d'història" mentre compartia anècdotes humorístiques, Holmes va rebre una nota de Gail Merrifield, directora de desenvolupament del New York Shakespeare Festival (i esposa de Joseph Papp, el creador i responsable del Festival), que havia vist l'actuació de Holmes i li va suggerir que escrivís un musical complet.
Basant-se en els seus records sobre la pantomima i la novel·la de Dickens, a més d'experiències posteriors amb les actuacions de music hall d'estil victorià, Holmes va concebre les premisses centrals de l'espectacle. De l'obra de Dickens, Holmes va prendre la trama central i la majoria dels personatges destacats. A partir de les tradicions del music hall, va crear el personatge principal de "The President", una mena de Mestre de Cerimònies i impulsor de l'acció en escena. I des de la pantomima va conservar el concepte de "Lead Boy" (sempre retratat per una jove vestida d'home) i l'aspecte més innovador de Drood: la participació del públic.
Drood és inusual en part a causa de la proesa de Holmes d'escriure el llibre, música, lletres i orquestracions completes per a l'espectacle. Tot i que Holmes creia que cap creador de Broadway ho havia fet abans, i, malgrat les mencions freqüents en aquesta obra en articles i ressenyes de l'espectacle, la pràctica no era del tot infreqüent en els primers temps del teatre musical. Els compositors de cançons, inclòs Adolf Philipp, eren acreditats anteriorment amb els llibrets dels seus musicals.Adolf Philipp's IBDB entry No obstant això, cap d'aquests compositors/llibretistes també havien escrit les seves pròpies orquestracions.
A l'hora d'escriure el llibre, Holmes no va deixar a Dickens eclipsar les seves pròpies intencions. En lloc d'imitar l'estil d'escriptura de Dickens, que considerava que seria massa desagradable per al tipus d'espectacles que volia escriure, Holmes va utilitzar el dispositiu d'un "show-in-a-show". Els membres del repartiment de Drood no interpreten específicament els personatges de Dickens, sinó els intèrprets de music hall que interpreten com a personatges de Dickens. Aquest dispositiu va permetre incorporar al programa una gran quantitat de comèdia lleugera que no es trobava originalment a la novel·la de Dickens, així com diversos números musicals que no tenien relació amb la història original. Per explicar aquesta decisió, Holmes va ser citat que va dir: «Això no és que Nicholas Nickleby es fixi en la música, no és una obra Dickensiana. És lleugera i divertida i entretinguda. Però espero - crec que Dickens l'hauria gaudit». Holmes també va assenyalar que «Té la mateixa relació amb Dickens que "Kiss Me Kate" fa amb "La feréstega domada"» El concepte de pantomima també va permetre a Holmes emprar una dona en el paper masculí principal, cosa que li va permetre també escriure una cançó d'amor dissenyada per a ser cantada per dues sopranos.
De manera més inventiva, Holmes va utilitzar un nou mètode per determinar el resultat de l'obra: fer que el públic votés el final. A la pausa del programa, el públic vota qui va matar a Drood (si, efectivament, el van assassinar), la identitat del misteriós Dick Datchery i sobre la qual dos personatges s'impliquen romànticament al final, creant un feliç final. Atès que cada públic difereix en temperament, el resultat és teòricament imprevisible fins i tot per als actors, que han d'ajustar ràpidament els vots i començaran amb el final escollit (tot i que algunes empreses més petites "arreglaran" els resultats per limitar el nombre de finals possibles). Aquest dispositiu requeria un treball addicional de Holmes, que va haver de redactar nombrosos terminis que abastaven tots els resultats possibles de la votació.
Diferències entre la novel·la i el musical Hi ha diverses diferències entre el musical i la novel·la. El to original del llibre de Dickens era una mica desolador (com l'estil de Dickens), mentre que l'espectacle és considerablement més desenfadat i es va interpretar com una comèdia. La diferència més notable de caracterització inclou a Jasper: tot i que el personatge de Dickens és, sens dubte, reprimit i preocupat, no es representa amb tot el trastorn de la identitat que sembla tenir al musical. S'ometen diversos personatges menors i s'amplien els rols d'altres. Al musical, Bazzard és l'assistent de Crisparkle, mentre que a la novel·la és empleat pel tutor de Rosa, el Sr. Grewgious. Mentrestant, per augmentar la interactivitat de l'obra i introduir dubtes sobre qui és l'assassí, el musical omet diverses de les pistes de la novel·la que Jasper és l'assassí i introdueix pistes que no apareixen a la novel·la assenyalant altres sospitosos.
Produccions Després que Rupert Holmes escrigués un esborrany inicial que durava tres hores i mitja i el realitzés, en solitari, per a Joseph Papp, Gail Merrifield i Wilford Leach, (director artístic del New York Shakespeare Festival), Papp es va oferir a produir el espectacle com a part del Festival (també conegut com a "Shakespeare in the Park"), i va dir a Holmes que seria traspassat immediatament a Broadway si es considerava un èxit. La producció original de The Mystery of Edwin Drood es va estrenar al Central Parc central de la ciutat de Nova York al Delacorte Theatre el 21 d'agost de 1985 després de només tres setmanes d'assajos. En particular, Holmes va concebre la majoria de les orquestracions ell mateix, una raresa per a un compositor de Broadway.
Després de l'actuació final del Festival l'1 de setembre, els preparatius per a la transferència de Broadway (conservant el repartiment original) van començar immediatament. Després d'una gran edició (la versió de Delacorte contenia 32 cançons originals i tenia gairebé tres hores de durada) The Mystery of Edwin Drood es va estrenar al Imperial Theatre de Broadway el 2 de desembre de 1985. A la meitat de l'estada, el títol. del musical es va escurçar oficialment a Drood (el nom al qual continua sent llicenciat). L'espectacle va tenir una durada de 608 representacions (sense incloure 24 prèvies) i es va tancar el 16 de maig de 1987. La producció de Broadway va ser produïda per Papp i dirigida per Leach, amb coreografia de Graciela Daniele.
El repartiment de la nit d'estrena de la producció de Broadway estava protagonitzat per George Rose, Cleo Laine, John Herrera, Howard McGillin, Patti Cohenour i Jana Schneider, que van ser tots nominats als premis Tony del 1986 per les seves actuacions, així com Betty Buckley al paper principal. Donna Murphy, Judy Kuhn i Rob Marshall també eren membres del conjunt. (Marshall, que més tard es convertiria en coreògraf i director de teatre i de cinema, també va rebre un crèdit de coreografia precoç com a assistent de Daniele). Abans que el show acabés la seva estada, Murphy, que era suplent de Cleo Laine i Jana Schneider, va prendre el paper. Altres substitucions notables durant la cursa de l'espectacle inclouen Alison Fraser (que va reemplaçar a Jana Schneider), Paige O'Hara (que va reemplaçar a Donna Murphy com Drood), així com Loretta Swit i més tard Karen Morrow, que va entrar en substitució de Laine.
El 1988, diversos mesos després de tancar a Broadway, una versió lleugerament revisada de Drood, dirigida per Rob Marshall, va començar la seva primera gira a Amèrica del Nord al Kennedy Center Opera House de Washington, DC, amb Rose, Schneider i O'Hara representant la seva lidera, i Jean Stapleton fent el paper de Laine. Durant un descans en la gira, George Rose va tornar a la seva llar a la República Dominicana, on va ser assassinat. Rose va ser succeït per Clive Revill.
L'espectacle, també va gaudir d'una estada el 1987 al Savoy Theatre del West End londinenc, una segona gira nacional dels Estats Units, una producció al Festival de Shaw a Niagara-on-the-Lake, Ontario, Canadà, i nombrosos produccions teatrals regional professionals i aficionades a tot el món. El 2007–08, un revival a Londres, presentat com a peça de cambra i dirigit per Ted Craig, va tenir lloc al Warehouse Theatre.Review of the Warehouse Theatre production
El 2012 es va fer un revival del musical del West West End del musical al Arts Theatre durant una temporada limitada des del 18 de maig. El repartiment estava encapçalat per Wendi Peters com a princesa Puffer, amb Natalie Day com Edwin Drood, Daniel Robinson com John Jasper i Victoria Farley com a Rosa Budd. La producció va ser dirigida per Matthew Gould.Edwin Drood | West End