Puigpunyent és una vila i municipi situat al vessant oriental de la serra de Tramuntana de Mallorca. Limita amb els termes d'Esporles, Calvià, Banyalbufar, Estellencs i Palma.
El municipi de Puigpunyent presenta diverses àrees i nuclis diferenciats, tant dins del seu nucli principal com en zones adjacents. Dins el centre històric i els seus voltants immediats, es troben espais amb denominació pròpia, com les Barreres, Na Beltrana, el Planet, Son Bru de Baix i la Vila. A més, el terme inclou nuclis de població tradicionals, com Galilea i Son Serralta, que han mantingut la seva identitat al llarg dels segles. En les darreres dècades, s'han desenvolupat nous nuclis residencials, com Son Net i Conques.
Etimologia L'etimologia tradicional de Puigpunyent sovint s'ha associat a la idea d'un "puig punyent" o "puig punxegut", però aquesta explicació es considerada poc fonamentada pel lingüista Joan Coromines. El poble no està situat en un puig, sinó en el fons d'una vall, i no té cap puig destacat a la vora. La possible relació amb el puig de Galatzó no és gens segura ja que aquest no és gaire pròxim a Puigpunyent i tampoc presenta una forma especialment punxeguda.
Els habitants de la serra de Tramuntana, en canvi, han conservat una forma diferent del nom, amb una pronunciació tradicional que es distancia de la versió popular. En pobles comEstellencs, es Capdellà, Banyalbufar i Esporles, així com dins el mateix terme de Puigpunyent, s'ha documentat la forma Perpunyent o Purpunént, sense cap referència a puig. Això indica que l'origen del nom no és el resultat d'una simple descripció geogràfica.
Els estudis toponímics i la documentació antiga reforcen aquesta hipòtesi. Ja al , Binimelis recull el nom Perpunyent, i altres fonts històriques com la butlla del papa Innocenci IV (1248) o documents de 1295 i 1343 registren formes com Podio Pungente i Pungenti. El cardenal Antoni Despuig, també menciona la variant Perpunchent, coincidint amb el nom d'una vall valenciana, cosa que reforça la idea d'una arrel comuna.
Des d'un punt de vista filològic, la transformació fonètica descarta que l'origen sigui Puigpunyent, ja que els canvis naturals de la llengua haurien derivat en una altra forma. En canvi, la presència de la forma Perpunyent en la parla popular, sense relació amb puig, suggereix que el nom prové de Propertianum o Propontianum, seguint un esquema toponímic similar a altres noms mallorquins d'origen mossàrab o romà.
Població
Històricament, Puigpunyent ha estat un dels municipis amb menys població de l'illa. Les diverses estimacions demogràfiques de l'època medieval indiquen que mai no va superar els 500 habitants, una xifra que sembla haver sobrepassat per primera vegada cap al 1573. El creixement poblacional del terme va ser especialment notable entre 1724 i la dècada de 1840, període en què va passar de 679 a 1.913 residents en poc més d'un segle. Tanmateix, a partir de la dècada de 1920, el es va caracteritzar per una forta davallada demogràfica, que va tocar fons durant la dècada de 1980 amb tan sols 1.030 habitants. Des d'aleshores, la població s'ha mantingut al voltant dels 1.100 censats fins a l'actualitat.
Tradicionalment, els habitants de Puigpunyent vivien dispersos en possessions i establits repartits pel terme. Els nuclis de població concentrada, com Puigpunyent i Galilea, no es configuraren fins ben entrada l'edat moderna.
El nucli urbà principal del municipi té una disposició allargada, probablement perquè el seu creixement es va veure condicionat per la carretera que el connecta amb Esporles i per la presència de quatre grans possessions que conflueixen a la zona: Son Bru, Son Fortesa, Son Nét i Son Puig. Aquest nucli es divideix en dos barris diferenciats: el sector septentrional, més antic i conegut com a Son Bru, i la Vila, situada al sud, al voltant de l'església. Cal destacar que aquesta darrera zona no va començar a desenvolupar-se fins gairebé el , ja que fins aleshores no s'havien construït edificis al voltant del temple.
Els llinatges més comuns de Puigpunyent són Martorell, Morei (Morey), Ramon, Ferrer, Morei (Morey), Ripoll i Frau.
Geografia Llista de topònims de Puigpunyent (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc). El municipi de Puigpunyent s'estén per tres valls situades a la part occidental de la serra de Tramuntana. La vall de Puigpunyent, amb una disposició aproximadament est-oest, és travessada per sa Riera i acull el nucli principal de població. Al sud, es troben les valls de Galatzó i es Ratxo, des d'on s'origina el torrent de Galatzó. Cap a la Tramuntana, la capçalera del comellar de Superna i Son Noguera dona lloc al torrent d'Esporles.
El punt més elevat del municipi és el puig de Galatzó (1.027 m), un cim compartit amb Calvià i Estellencs. Altres elevacions destacades són els Puntals de Planícia (898 m), situats al límit amb Banyalbufar, i la mola de Na Ferrana o fita del Ram (833 m), al llindar amb Esporles. A l'extrem sud del terme, prop de Calvià, es troben la mola de Son Cotoner (559 m) i la mola de Na Bauçana (616 m). Altres cims rellevants inclouen el puig de sa Parra (765 m) i el de na Fàtima (477 m), que completen el relleu accidentat del municipi.
El principal curs fluvial de la zona és sa Riera, que recorre la vall central i divideix pràcticament el terme en dues meitats. La geologia del municipi, caracteritzada per una alternança de materials permeables i impermeables, afavoreix l'existència de nombroses fonts, tot i que generalment de cabal modest. Aquestes fonts han estat històricament fonamentals tant per al regadiu com per al funcionament de diversos molins d'aigua. Entre les més importants es troben les fonts de la Carassa, la Coma, l'Ermita, Son Fortesa, Hortalutx, Son Puig, es Ratxo i Son Vic.
Puigpunyent conserva una notable massa forestal, amb prop del 65% de la seva superfície coberta per boscos espontanis o subespontanis. En canvi, la superfície conreada s'ha reduït a poc més del 20%, una de les proporcions més baixes de l'illa. D'entre la seva riquesa biogeogràfica, destaca especialment la presència dels únics exemplars espontanis de roure de Mallorca, que es troben als peus del puig dels Roures, a la riba de sa Riera i als jardins de Son Fortesa. Aquests arbres pertanyen a l'espècie híbrida Quercus cerrioides.
Mentre que els boscos dominen els cims, les valls es caracteritzen per la presència de cursos d'aigua que, gràcies al seu cabal prolongat, han propiciat el desenvolupament de frondosos boscos de ribera. Seguint el curs de sa Riera, aquests boscos constitueixen un dels millors exemples d'aquesta formació vegetal a Mallorca. Entre les espècies més representatives hi destaquen l'om (Ulmus minor), el plataner (Platanus spp.), els pollancres (Populus spp.) i una gran profusió de fleixos (Fraxinus angustifolia).
Història Prehistòria i antiguitat miniatura|Talaiot de Son Puig. miniatura|Talaiot del serral de les Abelles. Els testimonis arqueològics indiquen que el territori de Puigpunyent fou habitat des de la prehistòria balear. S'hi han identificat més de 70 jaciments prehistòrics i antics, fet que converteix el municipi en un dels més rics en patrimoni arqueològic de l'illa. Els vestigis materials més antics es remunten cap al 2300-2200 aC, època en què es documenta l'arribada dels primers pobladors humans a Mallorca. S'han trobat restes de fauna extinta com el Myotragus balearicus, juntament amb restes humanes prehistòriques, evidència de la presència humana inicial al terme.
Durant la cultura naviforme, la població es consolidà a Puigpunyent amb l'ús del bronze i una arquitectura ciclòpia primitiva. S'han identificat diversos poblats de navetes, com el conjunt monumental de Cas Metge, el poblat del Pinar d'en Telm i altres assentaments a Galilea i Superna. Els enterraments es feien en coves sepulcrals, com la dels Robiols o la de la font d'en Vic.
En la cultura talaiòtica, l'augment demogràfic i la reorganització social donaren lloc a poblats fortificats amb talaiots, com el del serral de les Abelles, Son Serralta, Son Burguet i Son Puig. Els habitatges s'adossaven als talaiots i es disposaven al voltant de patis. Els enterraments col·lectius en coves continuaren, amb pràctiques com els enterraments en calç. Destaca la troballa d'una espasa cerimonial de bronze de fa 3.200 anys al talaiot del serral de les Abelles.
Època islàmica i conquesta cristiana Durant els segles de dominació musulmana de Mallorca, Puigpunyent formà part del juz d'Ahwaz al-Madina. En aquest període, el territori destacà pel seu llegat hidràulic: els conqueridors àrabs introduïren sofisticats sistemes de reg que van transformar el paisatge agrari de la vall. La major part de les grans possessions rurals actuals tenen origen en antigues alqueries islàmiques. Per exemple, hi ha documentades alqueries denominades Albussani (després Son Cortei), Biniorraq (Son Nadal de Superna), Arratxa (es Ratxó), Tabûger (Son Roca) o Benijafar (Son Balaguer del Racó), entre d'altres.
Cadascuna d'aquestes alqueries disposava de terres de cultiu irrigades, sovint amb xarxes de síquies, molins d'aigua i safareigs, especialment a les valls de sa Riera i de Superna. El sistema hidràulic de Superna aprofitava rescloses al torrent i fonts de mina per moure molins i regar les planes fèrtils de l'alqueria de Biniarxac (avui Son Vic). A més d'aquestes grans obres, resten nombrosos qanats i mines d'aigua escampades pel terme (com les fonts d'Hortalutx, de sa Coma, del Molí Paperer o el pou de Conques) que alimentaven horts i feixes de reguiu.
Després de la conquesta de Mallorca per Jaume I (1229), les terres de Puigpunyent foren repartides entre els conqueridors. Segons el Llibre del Repartiment (1232), el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou rebé en feu el territori que correspon a l'actual terme de Puigpunyent. En aquells anys immediats es fundà la parròquia de Santa Maria de Puigpunyent (esmentada ja el 1236), tot i que l'església parroquial no es va concloure fins al .
Edat mitjana i moderna miniatura|Galilea. Al , la població de Puigpunyent era molt reduïda: les crisis demogràfiques (fam, pestes) varen afectar fortament la contrada. Entre 1346 i 1350, arran de l'epidèmia de pesta negra de 1348, el terme passà a tenir només uns 145 habitants. A la darreria del segle, Puigpunyent figurava entre les viles menys poblades de Mallorca. En aquesta època, va néixer el nucli de Galilea arran d'una divisió entre la mateixa família Cortei, propietària de Son Cortei i del Rafal la Morera. Un segle més tard es començaran a establir peces de terres al voltant de l'església parroquial de Puigpunyent, el que originarà el barri de la Vila, format aleshores per unes poques cases.
El va portar un creixement demogràfic notable. La població de Puigpunyent passà de 679 habitants el 1724 a 1.913 el 1840, gairebé triplicant-se en poc més d'un segle. Aquest augment de població obligà a cercar nous habitatges: a mitjan segle la possessió de Son Bru fou parcel·lada parcialment per tal de crear-hi un nou veïnat per als colons. Així sorgí el barri de Son Bru, al sector nord del poble, complementant el barri de la Vila. Malgrat aquests nuclis, una bona part de la població seguia vivint disseminada a les possessions i rafals del terme. Cal notar que en aquesta època moderna, Puigpunyent encara formava part administrativament de la baronia d'Andratx, i compartí evolució històrica amb altres pobles de la contrada. Durant el , probablement cap a 1812-1836 (en el context de les reformes liberals), es va segregar del terme de Puigpunyent el petit nucli costaner d'Estellencs, que es constituí en municipi independent.
Època contemporània