miniatura|Retrat d'Hildegarda de Bingen, mística cristiana (gravat de William Marshall, 1642). miniatura|Teresa de Jesús, una de les majors exponents del misticisme al cristianisme. Pintura a l'oli de Peter Paul Rubens, c.1615. El misticisme és la sensació que prové del convenciment que s'ha establert una unió directa entre la persona i Déu dins la via ascètica o procediment de la mística. També es refereix a la creença que es pot arribar a la intuïció o visió interior d'una veritat espiritual o realitat última.Diccionari de religions Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós Les unions possibles amb la divinitat en religions politeistes adquireixen tons místics més lligats amb la natura i els seus cicles naturals. En el cristianisme els camins de la mística poden ser diversos tal com diu l'Evangeli «Aquí i ara, tal com mesureu sereu mesurats» (Mt 7,2). La divinitat es mostra, generalment molt a poc a poc, enmig de sofriment i goig administrats amb saviesa. Però també es pot presentar de forma sobtada essent l'èxtasi l'expressió concedida.
Etimologia «Misticisme» deriva del grec , que significa jo oculta, i el seu derivat , mystikos, que significa 'un iniciat'. El verb ha rebut un significat força diferent en la llengua grega, on encara s'utilitza. Els significats principals que té són induir i iniciar. Els significats secundaris inclouen introduir, fer que algú sigui conscient d'alguna cosa, entrenar, familiaritzar, donar la primera experiència d'alguna cosa.
Segons el lèxic grec de Thayer, el terme En grec clàssic, significava una cosa oculta o secret. Un significat particular que va prendre a l'antiguitat clàssica va ser el d'un secret religiós o secrets religiosos, confiats només als iniciats i que no havien de ser comunicats per ells als mortals ordinaris. A la Septuaginta i al Nou Testament, el significat que va prendre va ser el d'un propòsit o consell ocult, una voluntat secreta. De vegades s'utilitza per a les voluntats ocultes dels humans, però s'utilitza més sovint per a la voluntat oculta de Déu. En altres llocs de la Bíblia pren el significat del sentit místic o ocult de les coses. S'utilitza per als secrets que hi ha darrere de dites, noms o imatges vistes en visions i somnis. La Vulgata sovint tradueix el terme grec al llatí (sagrament).
El substantiu relacionat (mustis o mystis, singular) significa l'iniciat, la persona iniciada als misteris. Segons Ana Jiménez San Cristóbal en el seu estudi sobre els misteris grecoromans i l'orfisme, la forma singular i la forma plural s'utilitzen en textos grecs antics per referir-se a la persona o persones iniciades en misteris religiosos. Aquests seguidors de religions mistériques pertanyien a un grup selecte, on l'accés només s'obtenia mitjançant una iniciació. Va descobrir que els termes estaven associats amb el terme (Bacus), que s'utilitzava per a una classe especial d'iniciats dels misteris òrfics. Els termes es troben connectats per primera vegada als escrits d'Heraclit. Aquests iniciats s'identifiquen en textos amb les persones que han estat purificades i han realitzat certs rituals. Un passatge dels cretencs d'Eurípides sembla explicar que el (iniciat) que es dedica a una vida ascètica, renuncia a les activitats sexuals i evita el contacte amb els morts es coneix com a Aquests iniciats eren creients en el déu Dionís Bacus que prenien el nom del seu déu i buscaven una identificació amb la seva divinitat.
Fins al , la pràctica del que ara s'anomena misticisme es referia amb el terme contemplatio, cq theoria. Segons Johnston, «tant la contemplació com el misticisme parlen de l'ull de l'amor que mira, contempla, és conscient de les realitats divines».
Definicions Segons Peter Moore, el terme «misticisme» és «problemàtic però indispensable». És un terme genèric que uneix en un sol concepte pràctiques i idees separades que es van desenvolupar per separat. Segons Dupré, el «misticisme» s'ha definit de moltes maneres, i Merkur assenyala que la definició o el significat del terme «misticisme» ha canviat al llarg dels segles. Moore assenyala a més que el terme «misticisme» s'ha convertit en una etiqueta popular per a «qualsevol cosa nebulosa, esotèrica, oculta o sobrenatural».
Parsons adverteix que «el que de vegades pot semblar un fenomen senzill que exhibeix una característica comuna inequívoca s'ha tornat, almenys dins de l'estudi acadèmic de la religió, opac i controvertit a múltiples nivells». A causa dels seus matisos cristians i la manca de termes similars en altres cultures, alguns estudiosos consideren que el terme «misticisme» és inadequat com a terme descriptiu útil. Altres estudiosos consideren que el terme és una fabricació inautèntica, el «producte de l'universalisme postil·lustrat».
Richard Jones assenyala que «pocs místics clàssics es refereixen a les seves experiències com la unió de dues realitats: no hi ha una 'fusió' o 'absorció' literal d'una realitat en una altra que doni com a resultat una sola entitat». Explica el misticisme fent referència a la manera d'accés d'un mateix per tal d'incloure tant la unió del místic amb alguna realitat transcendent com la revelació no sensorial d'aquesta realitat. L'experiència mística es pot definir pel suposat accés del místic a «realitats o estats de coses que són d'un tipus no accessible mitjançant la percepció sensorial ordinària estructurada per concepcions mentals, modalitats somatosensorials o introspecció estàndard». Si aquesta experiència és verídica o no, encara no està decidit.
Unió i experiència mística Derivat del neoplatonisme i l'henosi, el misticisme es coneix popularment com a unió amb Déu o l'Absolut. Al , el terme unio mystica va començar a utilitzar-se per referir-se al matrimoni espiritual, l'èxtasi o rapture, que s'experimentava quan l'oració s'utilitzava per contemplar tant l'omnipresència de Déu al món com Déu en la seva essència. Al , sota la influència del romanticisme, aquesta unió es va interpretar com una experiència religiosa, que proporciona certesa sobre Déu o una realitat transcendental. El «camí de la veritat» de Parmènides també es pot traduir com a «camí de la convicció». Parmènides (fl. finals del segle VI o principis del segle V aC), en el seu poema «Sobre la natura», explica una revelació sobre dues vies d'investigació. «El camí de la convicció» explora l'Ésser, la veritable realitat («el que és»), que és «Allò que no és generat i immortal, / sencer i uniforme, i quiet i perfecte». El camí de l'opinió és el món de les aparences, en què les facultats sensorials condueixen a concepcions falses i enganyoses. La traducció de Cook camí de convicció és traduïda per altres traductors com a camí de veritat.
Un influent defensor d'aquesta comprensió va ser William James (1842–1910), que va afirmar que en els estats místics ens convertim en un amb l'Absolut i prenem consciència de la nostra unitat. William James va popularitzar aquest ús del terme experiència religiosa El terme «experiència mística» s'ha convertit en sinònim dels termes «experiència religiosa», experiència espiritual i experiència sagrada. a la seva obra The Varieties of Religious Experience, contribuint a la interpretació del misticisme com una experiència distintiva, comparable a les experiències sensorials. Les experiències religioses pertanyien a la religió personal, que considerava més fonamental que la teologia o l'eclesiàsticisme. Va donar una interpretació perennialista de l'experiència religiosa, afirmant que aquest tipus d'experiència és en última instància uniforme en diverses tradicions.
McGinn assenyala que el terme unio mystica, tot i que té orígens cristians, és principalment una expressió moderna. McGinn argumenta que presència és més precís que unió, ja que no tots els místics parlaven d'unió amb Déu, i com que moltes visions i miracles no estaven necessàriament relacionats amb la unió. També argumenta que hauríem de parlar de consciència de la presència de Déu, en lloc d'experiència, ja que l'activitat mística no es tracta simplement de la sensació de Déu com a objecte extern, sinó més àmpliament de noves maneres de conèixer i estimar basades en estats de consciència en què Déu es fa present en els nostres actes interiors.
Tanmateix, la idea d'unió no funciona en tots els contextos. Per exemple, a l'Advaita Vedanta, només hi ha una realitat (Brahman) i, per tant, res més que la realitat que s'hi uneix: el Brahman en cada persona (atman) sempre ha estat idèntic al Brahman des del principi. Dan Merkur també assenyala que la unió amb Déu o l'Absolut és una definició massa limitada, ja que també hi ha tradicions que no apunten a un sentit d'unitat, sinó de no-res, com el Pseudo-Dionís l'Areopagita i el Mestre Eckhart. Segons Merkur, la Càbala i el budisme també emfatitzen el no-res. Blakemore i Jennett assenyalen que «les definicions de misticisme [...] sovint són imprecises». A més, assenyalen que aquest tipus d'interpretació i definició és un desenvolupament recent que s'ha convertit en la definició i la comprensió estàndard.
Blakemore i Jennett:
Blakemore i Jennett afegeixen:
Segons Gellman, «una experiència unitiva implica una desèmfasi, una difuminació o una erradicació fenomenològica de la multiplicitat, on es considera que la importància cognitiva de l'experiència rau precisament en aquesta característica fenomenològica». Gellman diu: «Exemples d'això són les experiències de la unitat de tota la natura, la unió amb Déu, com en el misticisme cristià (vegeu la secció 2.2.1), l'experiència hindú que Atman és Brahman (que el jo/ànima és idèntic a l'ésser etern i absolut), l'experiència budista no construïda i les experiències monístiques, desproveïdes de tota multiplicitat.»Compareu Plotí, que va argumentar que L'U és radicalment simple i ni tan sols té autoconeixement, ja que l'autoconeixement implicaria multiplicitat. No obstant això, Plotí insta a una recerca de l'Absolut, girant-se cap a dins i prenent consciència de la presència de l'intel·lecte a l'ànima humana, iniciant un ascens de l'ànima mitjançant l'abstracció o emportar-se, culminant en un aparició sobtada de l'Únic.
Procés i context explicatiu El misticisme implica un context explicatiu, que proporciona significat a les experiències místiques i visionàries, i a les experiències relacionades com els trànsits. Segons Dan Merkur, el misticisme es pot relacionar amb qualsevol tipus d'èxtasi o estat alterat de consciència, i les idees i explicacions relacionades amb ells. Parsons emfatitza la importància de distingir entre experiències temporals i misticisme com a procés, que s'encarna dins d'una matriu religiosa de textos i pràctiques. Parsons diu: Richard Jones fa el mateix. Peter Moore assenyala que l'experiència mística també pot tenir lloc de manera espontània i natural, a persones que no estan compromeses amb cap tradició religiosa. Aquestes experiències no s'interpreten necessàriament en un marc religiós. Ann Taves pregunta mitjançant quins processos les experiències es separen i es consideren religioses o místiques.
Perspicàcia intuïtiva i il·luminació Alguns autors emfatitzen que l'experiència mística implica una comprensió intuïtiva del significat de l'existència i de les veritats ocultes, i la resolució dels problemes de la vida. Diu Larson: Segons McClenon, el misticisme és Segons James R. Horne:
Segons Evelyn Underhill, il·luminació és un terme genèric anglès per al fenomen del misticisme. El terme il·luminació deriva del llatí illuminatio, aplicat a l'oració cristiana del . Termes asiàtics comparables són bodhi, kenshō i satori en el budisme, traduït habitualment com a il·luminació i vipassana, que tots apunten a processos cognitius d'intuïció i comprensió.
Vida espiritual i reforma