El Tractat Antàrtic és un tractat internacional, signat per dotze estats a Washington (EUA), l'1 de desembre de 1959, per tal de gestionar l'ocupació de l'Antàrtida. Així com l'explotació de recursos econòmics i la investigació científica.
Per als propòsits del Tractat Antàrtic, l'Antàrtida és definida com totes les terres i barreres de gel situades al sud de la latitud 60 ° S sense afectar drets sobre l'alta mar allà existent. El tractat va ser signat l'1 de desembre de 1959 i va entrar en vigor el 23 de juny de 1961 al dipositar l'últim dels instruments de ratificació dels 12 signataris originals. El Govern dels Estats Units és el dipositari del tractat, mentre que la seu permanent de la Secretaria del Tractat Antàrtic està situada a la ciutat de Buenos Aires a l'Argentina des de la seva creació el 2004 .
Els signants originals van ser: Argentina, Austràlia, Bèlgica, Xile, Estats Units, França, Japó, Noruega, Nova Zelanda, el Regne Unit, Sud-àfrica i la Unió Soviètica, però el tractat va deixar la porta oberta a qualsevol membre de l'Organització de les Nacions Unides, o un altre estat convidat per tots els signataris consultius. Des de la seva signatura el nombre de signataris va créixer fins a un total de 54 a l'abril de 2019, però només 29 d'ells posseeixen la categoria de «membres consultius», que els atorga plens drets decisoris. Els restants 25 són considerats «membres adherits», per la qual cosa no gaudeixen del dret a votar.
El tractat té vigència indefinida i no ha patit esmenes. Pot ser modificat per la unanimitat dels membres consultius o -després dels 30 anys de vigència- per la majoria de membres presents en una conferència convocada a l'efecte en la qual poden participar els membres no consultius.
Sistema del Tractat Antàrtic Els acords que integren el Sistema del Tractat Antàrtic són: Convenció per a la Conservació de les Foques Antàrtiques: (CCFA), es va obrir a la signatura des l'1 de juny al 31 desembre de 1972 pels estats participants en la Conferència sobre la Protecció de les Foques Antàrtiques. Està en vigor des de l'11 de març de 1978. S'aplica a la mar al sud dels 60° de latitud sud;ATS. Convenció per a la Conservació de les Foques Antàrtiques Convenció per a la Conservació de Recursos Vius Marins Antàrtics (CCRVMA), signada a Canberra des l'1 d'agost de 1980 i en vigor des del 7 d'abril de 1982. S'aplica al sud d'una línia artificial de Convergència Antàrtica, que es considera que està constituïda per una línia que uneix els següents punts al llarg de paral·lels i meridians: 50°S, 0°; 50°S, 30°E; 45°S, 30°E; 45°S, 80°E; 55°S, 80°E; 55°S, 150°E; 60°S, 150°E; 60°S, 50°O; 50°S, 50°O; 50°S, 0°;ATS. Convenció per a la Conservació de Recursos Vius Marins Antàrtics Protocol al Tractat Antàrtic sobre Protecció del Medi Ambient (Protocol de Madrid o Protocol Ambiental del Tractat Antàrtic), signat a Madrid el 4 d'octubre de 1991 i en vigor des del 14 de gener de 1998.ATS. Protocol al Tractat Antàrtic sobre Protecció del Medi Ambient
El Protocol de Madrid només pot ser signat per membres part del Tractat Antàrtic i la seva àrea de vigència coincideix amb el mateix, però les dues convencions són acords independents al Tractat Antàrtic. Tanmateix, les dues convencions contenen disposicions que representen un compromís de les parts amb aspectes essencials del Tractat Antàrtic. La CCFA expressa en el seu abast que Aquesta Convenció s'aplica a la mar al sud dels 60° de latitud Sud, respecte del qual les parts contractants afirmen les disposicions de l'article IV del Tractat Antàrtic .CONVENCIÓN PARA LA CONSERVACIÓN DE FOCAS ANTÁRTICAS Mentre que la CCRVMA expressa en el seu article III: les parts contractants, siguin o no part del Tractat Antàrtic, acorden que no es dedicaran a la zona del Tractat Antàrtic a cap activitat contrària als propòsits i principis del Tractat Antàrtic, i convenen que, en les seves relacions entre si, estan vinculades per les obligacions contingudes en els articles i V del tractat Antàrtic. en el seu article IV.1 assenyala: les parts contractants tenen l'obligació d'obeir els articles IV i VI del tractat Antàrtic pel que fa a les seves relacions entre si. A més el seu article V expressa: que les parts contractants que no són Parts del Tractat Antàrtic reconeixen les obligacions i responsabilitats especials de les parts consultives del Tractat Antàrtic en matèria de protecció i preservació del medi ambient a la zona del Tractat Antàrtic. A més, aquestes parts contractants accepten respectar les mesures acordades per les RCTA per a la protecció del medi ambient antàrtic.Relación con el Sistema del Tratado Antártico
Va existir a més un altre acord denominat Mesures acordades per a la conservació de la flora i fauna de l'Antàrtida, que es va acordar en la tercera Reunió Consultiva del Tractat Antàrtic a Brussel·les el 1964, com a recomanació nombre VIII. Aquest acord va ser ratificat per 21 països membres del Tractat Antàrtic i va perdre vigor l'1 de juliol de 2011 per decisió de la RCTA de Buenos Aires. = i & id = 491 Decision 1 (2011) - ATCM XXXIV - CEP XIV, Buenos Aires Un altre acord va ser la Convenció per a la Reglamentació de les Activitats sobre Recursos Minerals Antàrtics (CRAMRA), signada a Wellington, Nova Zelanda, el 2 de juny de 1988 per 19 països, però que no va ser ratificada per cap i després la va reemplaçar el Protocol de Madrid de 1991.
Antecedents Els incidents Des del 26 d'agost de 1946 i fins a començaments de 1947 es va realitzar la Operació Highjump, la major força militar expedicionaria que els Estats Units hagi enviat a l'Antàrtida fins al present, composta per 13 vaixells, 4700 homes i nombrosos aparells aeris. Tenia entre els seus objectius entrenar personal militar i provar material en condicions de fred extrem per a una eventual guerra a l'Àrtida.
Alguns incidents s'havien produït durant la Segona Guerra Mundial i un de nou es va produir a la badia Esperança l'1 de febrer de 1952, quan militars argentins van fer trets de advertència sobre un grup de britànics. La resposta del Regne Unit va ser enviar un vaixell de guerra que va desembarcar el 4 de febrer infants de marina en el lloc. això es va produir, però, després que el 1949 l'Argentina, Xile i el Regne Unit firmessin una Declaració Naval Tripartida comprometent-se a no enviar vaixells de guerra al sud del paral·lel 60° sud, que va ser renovada anualment fins a 1961 quan es va considerar innecessària en entrar en vigor el tractat.Història de les Relacions Exteriors de la República Argentina Aquesta declaració tripartida va ser signada després de la tensió generada quan l'Argentina va enviar a l'Antàrtida al febrer de 1948 una flota de 8 vaixells de guerra.
El 17 de gener de 1953 l'Argentina va reinaugurar a l'illa Decepció el refugi Tinent Lasala, quedant en ell un sergent i un caporal de l'Armada Argentina. El 15 de febrer, al incident de l'illa Decepció, van desembarcar 32 royal marines de la fragata britànica HMS Snipe armats amb metralladores Sten, rifles i gas lacrimogen capturant als dos marins argentins.Història i Arqueologia Marítima. Churchill va enviar una fragata per repel·lir la "invasió" de les Malvines per dos soldats Argentins l'any 1953. El refugi argentí i un proper refugi xilè deshabitat van ser destruïts i els marins argentins van ser lliurats a un vaixell d'aquest país el 18 de febrer a les illes Georgias del Sud. Un destacament britànic va romandre tres mesos a l'illa mentre la fragata va patrullar les seves aigües fins a l'abril.
El 4 de maig de 1955 el Regne Unit va presentar dues demandes, contra l'Argentina i Xile respectivament, davant la Cort Internacional de Justícia perquè aquesta declarés la invalidesa de les reclamacions de sobirania dels dos països sobre àrees antàrtiques i subantàrtiques. El 15 de juliol de 1955 el Govern xilè va rebutjar la jurisdicció de la Cort en aquest cas i l'1 d'agost ho va fer també el Govern argentí, de manera que el 16 de març de a 1956 les demandes van ser arxivades.
Camí cap al tractat miniatura|esquerra|Estacions d'investigació i territoris reclamats a l'Antàrtida (2002).
El 2 de setembre de 1947 el quadrant americà de l'Antàrtida (entre 24°O i 90°O) va ser inclòs com a part de la zona de seguretat del Tractat Interamericà d'Assistència Recíproca, comprometent els seus membres a defensar-lo en cas de agressió externa.
L'agost de 1948 els Estats Units van proposar que l'Antàrtida quedés sota tutela de les Nacions Unides a manera d'un fideïcomís administrat per Argentina, Austràlia, Xile, França, Estats Units, Regne Unit i Nova Zelanda, però la idea va ser rebutjada per Argentina, Austràlia, Xile, França i Noruega. Davant el rebuig, el 28 d'agost de 1948 Estats Units va proposar als reclamants alguna forma d'internacionalització de l'Antàrtida, comptant amb el suport del Regne Unit. Xile va respondre presentant un pla de suspendre per un període de 5 a 10 anys tota reclamació antàrtica mentre es negociaria una solució definitiva, que no va prosperar. L'interès dels Estats Units per mantenir a la Unió Soviètica allunyada de l'Antàrtida es va frustrar quan el 1950 aquest país va comunicar als reclamants que no acceptaria cap acord antàrtic en el qual no estigués representada. El temor a que l'URSS reaccionés fent una reclamació territorial traslladant la Guerra Freda a la Antàrtida, va portar als Estats Units a no fer-ne cap. El 1956 i el 1958 l'Índia va intentar infructuosament portar la qüestió antàrtica a la Assemblea General de les Nacions Unides. Antàrtida - Introducció a un continent remot. Itineraris Viatgers. Capítol 4. Autor: Rodolfo Sánchez. Editor: Editorial Albatros, 2009. , 9789502412115
El 1950 el Consell Internacional d'Unions Científiques (ICSU) va discutir la possibilitat de realitzar un tercer Any Polar Internacional. Per suggeriment de l'Organització Meteorològica Mundial la idea de lAny Polar Internacional va ser estesa a tot el planeta, naixent així l'Any Geofísic Internacional que va tenir lloc entre l'1 de juliol de 1957 i el 31 de desembre de 1958 i en què van participar 66 països. A la reunió del ICSU a Estocolm des del 9 a l'11 de setembre de 1957 es va aprovar la creació d'un Comitè Especial per a les Investigacions Antàrtiques (SCAR), convidant als 12 països que realitzaven investigacions antàrtiques a enviar delegats per integrar el comitè, amb l'objecte d'intercanviar informació científica entre els seus membres respecte de l'Antàrtida. El SCAR va ser després reanomenat com Comitè Científic per a la Investigació a l'Antàrtida. SCAR
La negociació