La Simfonia núm. 10 en la menor per a orquestra de corda, op. 98, de Mieczysław Weinberg va ser acabada el 1968. Va ser estrenada el 8 de desembre de 1968 a la petita sala del Conservatori de Moscou amb Rudolf Barxai, a qui està dedicada, dirigint l'Orquestra de Cambra de Moscou. Posteriorment, el 1970, el mateix director en faria una gravació per al segell Olympia.
Moviments I. Concerto Grosso. Grave II. Pastorale. Lento III. Canzona. Andantino IV. Burlesque. Allegro Molto V. Inversion. L'Istesso Tempo
Origen i context La música és alternativament barroca i del . A causa del caràcter de concerto grosso, totes les parts (violí, viola, violoncel, contrabaix) emergeixen ocasionalment com a instruments solistes, mentre que en altres ocasions hi ha un conjunt. Fins aleshores, havia estat l'obra més experimental de Weinberg; el segon moviment s'endinsa en una dodecafonia lliure que evoca, de manera llunyana, el serialisme del Concert per a violí d'Alban Berg.
Amb una orquestra de corda, l’obra destaca com un assoliment remarcable de la música contemporània, comparable a la Setena Simfonia d'Einojuhani Rautavaara Àngel de la llum (1994) o la Simfonia Turangalila d'Olivier Messiaen (1948). La seva força expressiva transcendeix la mera suma dels instruments, omplint els 34 minuts de durada amb universos musicals complets. En diversos moments, els solistes semblen protagonistes d’un concert per a violins, viola, violoncel i fins i tot contrabaix. És un treball dens i intricadament estructurat que requereix múltiples escoltes per desxifrar-ne totes les capes, situant-lo al límit de l'atonalitat característica de Weinberg.
Música Aquesta simfonia, de caràcter experimental i fosc, juga amb una instrumentació reduïda que li confereix una intensitat quasi de cambra. Amb el violoncel com a eix central, l'obra alterna passatges lluminosos amb retorns a la foscor, creant un teixit sonor ple de contrastos inesperats, esclats forts i glissandi vertiginosos. Segons Arloff, la simfonia «és tan exigent que no us deixa anar fàcilment i és gairebé irresistible la sensació que cal tornar-la a escoltar, quan segur que descobrireu més capes. Aneu amb compte, però, ja que us deixen força drenats».
Aquesta simfonia destaca per la seva intimitat més que per la grandiositat. Al llarg de cinc moviments, transita per una elaborada fantasia neo-barroca amb influències de Vivaldi, especialment en el primer moviment, on l'''Allegro del Concerto nún. 8 en la menor, RV 522 de L'estro armonico és una referència especialment viva a la segona meitat. Els moviments centrals són introspectius, mentre que el quart es caracteritza per una escriptura animada per a cordes. El final, amb una creixent consonància, culmina en una conclusió frenètica i percussiva.
Referències
Categoria:Composicions musicals del 1968 10 Categoria:Composicions en la menor Weinberg 10 Categoria:Composicions per a orquestra de corda