La Simfonia núm. 16, op. 131, obra del compositor i pianista soviètic Mieczysław Weinberg, va ser composta el 1981 i es va estrenar a la Sala Gran del Conservatori de Moscou a la tardor de 1982 per l'Orquestra Simfònica de la Societat Filharmònica de Moscou dirigida per Pavel Kogan. Està dedicada a la seva mare.
Moviments La simfonia està escrita en un únic moviment, respectant més o menys la forma sonata clàssica. L'orquestra emprada és normal exceptuant una percussió ampliada. Podem dividir-la en les parts corresponents a la forma sonata:
♩ = 63 – ♩ = 200 – ♩ = 104 – ♩ = 63 – ♩ = 72 – ♩ = 108 – ♩ = 92 – ♩ = 78 – [♩ = 78] – ♩ = 44 – ♩ = 184 – ♩ = 80 – ♩ = 44 – ♩ = 54
Origen i context miniatura|Pavel Kogan, el director de l'estrena a Moscou La simfonia va veure la llum per primera vegada durant el Segon Festival de Tardor de Moscou, l’any 1982. En aquell moment, l’obra va causar un fort impacte dins de la Unió Soviètica, però l’interès inicial es va esvair ràpidament i la partitura va quedar pràcticament relegada a l’oblit durant dècades. No va ser fins al 2006 que se’n va realitzar el primer enregistrament, a càrrec de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional Polonesa sota la direcció de Gabriel Chmura.
Anàlisi musical L’obra està escrita per a una orquestra de dimensions moderades —amb una secció de percussió especialment destacada— i s’articula en un únic moviment que pot entendre’s com una expansió dels principis de la forma sonata tradicional. La introducció estableix un to solemne, amb un impuls rítmic i una tensió harmònica que evoquen l’obertura de la Primera Simfonia de Brahms. Els ritmes enèrgics i els salts d’octava defineixen el primer grup temàtic, mentre que un passatge de l'oboè solista introdueix el segon tema, d’un lirisme més íntim i contemplatiu. El desenvolupament, dens i concentrat, condueix cap a un punt culminant en què reapareixen transformats els motius inicials, actuant com a frontissa entre el desenvolupament i una recapitulació lliure i variada. Aquesta última secció destaca per l’escriptura detallada de la fusta, amb intervencions subtils del piano dins de la textura orquestral i la resplendor etèria del vibràfon. La simfonia conclou amb una coda serena i introspectiva, en què la tensió es dissol progressivament fins a extingir-se en una calma definitiva.
La música de Weinberg ha estat sovint posada en paral·lel amb la de Xostakóvitx, però en aquesta simfonia la proximitat entre tots dos no rau tant en l’estil com en l’ús que fan de l’orquestra. Tots dos comparteixen una gran destresa a l’hora de transformar la massa orquestral en un organisme de cambra, capaç de revelar subtileses tímriques i una expressivitat continguda, però intensa.
La musicòloga Elena Dolinskaia, en una crítica publicada a Sovietskaia musika el 1983, poc després de l’estrena, assenyalava: «Considero aquesta simfonia com una obra d’esperit líric i dramàtic que combina una dimensió filosòfica amb una sinceritat emocional que és marca inconfusible de Weinberg. Al principi pot semblar que la simfonia no introdueix cap element nou, però, com en cada partitura seva, hi trobem un gest inesperat que amplia el seu univers creatiu. Hi destaca especialment una poesia d’essència romàntica que impregna tota la construcció formal. El desenvolupament dels conflictes interns es desplega en una sola direcció, portant-nos —com en els grans models romàntics— cap a una culminació que no és una explosió d’emocions, sinó una reafirmació intel·lectual del sentit de l’obra. En la coda final, aquesta energia es dissipa lentament, com un ressò que s’apaga però que deixa una empremta profunda.»
Referències
Categoria:Composicions musicals del 1982 16 Weinberg 16