L'hotel The Westin Palace, popularment conegut com a Hotel Palace, és un hotel al districte Centro de Madrid (Espanya) a la Carrera de San Jerónimo, amb fatxades a la plaça de Cánovas del Castillo, carrer del Duque de Medinaceli i plaça de Las Cortes. L'hotel va ser construït per l'empresari hoteler d'origen belga George Marquet per suggeriment personal d'Alfons XIII. L'edifici amb quatre-centes habitacions va ser un dels primers a emprar el formigó armat, aleshores un nou material constructiu. Fou erigit en un període de quinze mesos, va obrir les portes al públic el 12 de setembre de 1912 (dos anys després que el seu veí Ritz). A l'obertura era l'hotel més gran d'Europa. Entre les novetats de l'època hi havia el telèfon, intèrfons i vàters a cada habitació. Els baixos de l'edifici eren famosos a Madrid per diverses activitats, com ara els salons de ball denominats The del Palace, els salons de jazz del Rector's Club i la cerveseria La Brasserie. Als anys quaranta s'hi va instal·lar el Cinema Palace i posteriorment la cadena Starbucks, VIPS. L'hotel forma part del grup hoteler Starwood Hotels & Resorts Worldwide.
Història miniatura|Façana noble de l'Hotel Els avanços en el transport ferroviari espanyol van tenir com a primer efecte una major afluència de visitants a la ciutat. Ja des de 1883 hi havia un servei Wagon-Lits entre París i Madrid, i els cotxes-llit feien aquest llarg viatge més còmode. Van substituir el lent i pesat servei de diligències (el denominat servei de la Compañía de Diligencias Peninsulares y Postas).Peter Besas, (2009),«Historia y anécdotas de las fondas madrileñas», 1ª Ed. La Librería, Això va incrementar el nombre de visitants a Madrid a qui era menester un allotjament. Les Fondes acollien els viatgers, nacionals i internacionals que arribaven a la capital d'Espanya, en alguns palauets, cases de particulars. En molts dels hotels del fin de siècle no hi havia bones instal·lacions. Sovint només hi havia un servei inodor per planta. Però aviat sorgia a la ciutat la necessitat d'atendre una nova categoria de viatger, acomodat i amb gran nivell adquisitiu. Altres millores afectaven el desenvolupament de la ciutat com era el cas de la instal·lació elèctrica en els habitatges (el 1915 Madrid ja superava els cent mil abonats), el transport mitjançant tramvies amb tròlei. Entre els avanços urbanístics de l'època cal destacar l'evolució de l'Eixample de Madrid que afectava els barris de Salamanca, així com els d'Argüelles i Ventas. El 1910 van començar les obres de construcció de la Gran Via madrilenya que obria un gran carrer a través del dens nucli urbà del centre de la capital, aquesta obra duraria 21 anys. Malgrat això la carestia d'habitacions de luxe es mantindria a Espanya fins a ben entrat els anys setanta del .
Entorn i necessitats Hi havia hagut alguns intents de crear hotels a Madrid des de la fi del . Un primer va ser el 1902 quan la Casa Miró i Trepat va estudiar la viabilitat d'erigir un hotel el passeig del Prado (al costat dels Jardins de Retiro) a fi de poder celebrar la coronació d'Alfons , va encarregar l'estudi a l'arquitecte català Eduard Ferrés i Puig, per consell de Joan Miró i Trepat. L'estudi va mostrar que la rendibilitat era major si es construïa una Casa de Correos y Telégrafos a la zona. El 1910, i fruit dels desitjos del rei Alfons XIII perquè Madrid pogués gaudir d'un hotel de luxe, es va inaugurar el Ritz projectat per l'arquitecte francès Charles Mewès. Amb les cent vuitanta habitacions d'aquest juntament amb les del Grand Hôtel de París a la Puerta del Sol), no n'hi havia prou per a atendre la creixent demanda de visitants. La carestia d'habitacions de luxe a Madrid va quedar palesa anys abans, tant el 1902 durant les celebracions per a la coronació d'Alfons XIII com la de les seves noces amb Victòria Eugènia de Battenberg el 1906. En ambdues ocasions l'esforç per acomodar els visitants va ser una labor bastant complicada.
Calia crear nous hotels. Feia menester a la ciutat un hotel servir els turistes de l'alta societat europea. En països com Bèlgica, França i Gran Bretanya els hotels de luxe centrals havien proliferat i van ser un succés econòmic per als seus propietaris. Es desenvolupaven nous conceptes hotelers. Iniciatives primerenques com la presidida pel marquès de la Vega Inclán (que tenia una forta amistat amb el rei) que va crear la Comissaria Règia de Turisme, són indicis de la necessitat existent en l'època. És quan Alfons afeccionat a les curses de cavalls, es veu amb l'empresari hoteler d'origen belga, George Marquet, amo de cadenes d'hotels a la Costa Blava a l'hipòdrom Hippodrome de la Touques a Deauville. En aquesta trobada, George és animat pel monarca a construir un hotel a Madrid. George va enviar una comitiva d'experts a Madrid per a cercar un bon emplaçament. La primera temptativa va ser la compra del Ritz que va acabar amb la negació dels propietaris. Després d'això va decidir de construir-ne un de propi amb el suport d'Alfons , que hauria de superar la concurrència en serveis. Es van remenar diversos emplaçaments, un va ser la Gran Via, però es va triar finalment el solar del palau dels Ducs de Medinaceli a la Carrera de San Jerónimo i que havia sigut derrocat el 1895. Aquest palau, pertanyent a la família Sandoval y Rojas des del passa a la els ducs de Medinaceli. Era conegut pels madrilenys com el Palau del Prado. La mort de Luis Tomás Fernández de Córdova el 1873 fa que la vídua es traslladi a un palauet prop de la plaça de Colón. El palau abandonat va ser enderrocat. Des de 1902 a 1907 el local de Medinaceli va tenir un parc denominat «cineflúo». El 1910 opten per la compra el Ajuntament de Madrid i la societat Madrid Palace Hotel S.A. L'Ajuntament finalment es retira per falta de fons, finalment el solar és adquirit per la societat en la qual Marquet és accionista majoritari. Aquest lloc aleshores era el millor del Madrid del fin de siècle. Era pròxim al centre polític pel Palau de les Corts, al centre financer per la Borsa i al social a la Puerta del Sol i més tard tamba al centre cultural pel Museu del Prado.
Construcció i inici miniatura|esquerra|Les finestres del xamfrà. L'hotel es va construir en la parcel·la trapezoidal, de sis mil metres quadrats on abans hi havia hagut el palau dels Ducs de Medinaceli. Es demana la llicència d'obres amb plans signats pel gabinet belga d'estudis arquitectònics Leon Monnoyer et Fils, concretament per l'arquitecte Eduard Ferrés i Puig. Els plans apareixen amb llegendes en francès i estan signats en diferents dates al llarg de l'any 1910. A partir d'aquest treball se li encarregarien posteriorment altres hotels en altres capitals europees. La inversió inicialment prevista era de quinze milions de pessetes. Ferrés és un arquitecte experimentat que ha fet nombroses obres a Espanya i Portugal. Va comptar per al seu disseny amb els enginyers de l'empresa de Marquet i Max Linder. Possiblement autors d'algunes parts de l'edifici. Va recórrer Europa per a conèixer els millors hotels del continent, entre d'altres l'Hotel Palace de Brussel·les. Per començar es va fer un basament que suportés el desnivell entre el carrer Medinaceli i la plaça de Cánovas del Castillo. L'obra es va adjudicar a l'empresa catalana Construcciones y Pavimientos S.A. propietat de Joan Miró i Trepat amb la col·laboració de León Monnoyer et Fils.
No se sap exactament quan van començar les obres. El 9 de març de 1911 van donar principi les obres de buidatge, el 9 de juliol de 1911 es va col·locar la primera pedra i ja el 12 de setembre de 1912 es va inaugurar. L'edificació comptava des de l'inici d'una gran complexitat a causa de l'existència de diversos equips d'enginyers especialistes en multitud de camps. Resultava necessari instal·lar ascensors, serveis sanitaris per als nombrosos banys, conduccions d'aigua calenta, etc. Entre les característiques més innovadores hi havia l'estructura totalment en formigó armat, malgrat les reticències inicials que va fer possible acabar-la en tan sols set mesos. Anys abans s'havia ensorrat una edifici del tercer dipòsit del Canal d'Isabel II, hi 40 obrers hi eren morts.Antonio Burgos Núñez,El desastre del Tercer Depósito, cien años después, Revista de Obras Públicas/Septiembre 2005/Nº 3.458 Aquest incident va fer que s'extremessin els controls constructius. L'edificació va patir molts contratemps a causa de la incorporació de novetats en les seves instal·lacions com ara el sistema fontaner per tenir vàters a cada habitació. Amb això superava en qualitat el Ritz on aquest servei es compartia entre algunes habitacions. Per a les obres es va contractar una brigada de lampistes portats d'Anglaterra, que van treballar amb ajudants espanyols. Entre els arquitectes d'execució d'obra hi ha Manuel Álvarez Naya amb el càrrec de director d'obra, col·laborador habitual d'Eduard.
A poc a poc s'hi començaven a oferir els serveis cerveseria-cafè denominada «La Brasserie». La cerveseria, situada a la planta baixa, va ser molt popular en l'èpocaper què s'hi oferien cerveses alemanyes d'importació de les marques: Löwenbräu (München) i Genossenbräu (cervesa pilsen procedent de Bohèmia). Aquestes cerveses es portaven a Espanya mitjançant un nou sistema de transport refrigerat directament del seu origen. La Brasserie s'emprava també com a saló d'exposicions. Aquest hotel tenia com a innovació la presència de telèfon (i intèrfon amb l'administració de l'hotel) a cadascuna de les quatre-centes habitacions. Aquest sistema de comunicació sol s'emprava en un altre hotel. S'atenien els serveis de l'hotel amb un conjunt de sis-cents empleats distribuïts al llarg de l'edifici. Malgrat començar les operacions el dia 21 de setembre, i va ser el seu primer hoste un ciutadà belga anomenat Leopold Ghende, amic del fundador de l'hotel, que es va allotjar en la 141 per 7,5 pessetes de l'època, oficialment va ser inaugurat el 12 d'octubre pel Govern espanyol representat pel primer ministre José Canalejas (uns mesos abans de morir en un atemptat) i diversos milers de convidats entre els quals no va assistir el Rei, a causa del dol per la recent mort en complicacions del part (15 de setembre) de la infanta María Teresa.El Heraldo de Madrid, 13 d'octubre de 1912 L'acte va ser amenitzat per l'Orquestra Simfònica de Madrid i va cantar la tiple Elvira Hidalgo en l'espai del jardín de Invierno. Els quatre salons Medinaceli, Neptuno, Cortes y Francés es van ocupar per l'ocasió. La gerència de l'Hotel va fer encunyar una medalla commemorativa de la inauguració. El dia de la inauguració l'hotel es trobava amb el seu aforament complet.
L'edifici és guardonat el 1914 per l'Ajuntament de Madrid per ser el millor edifici construït de la ciutat. L'entorn urbanístic de l'hotel comença a poblar-se d'edificis. L'arquitecte Antonio Palacios comença a construir per encàrrec eln 1913 un edifici d'habitatges, posteriorment edifici «La Sud America» i avui Hotel NH Paseo del Prado.
Imperi Marquet Maquet adquireix el Ritz i amb això crea un espai dual, per regla general al Ritz van els personatges més distingits. Alguns potentats com Joan March i Ordinas van arribar a reservar el 1918 habitacions a l'hotel durant llargs períodes. Altres famosos van seguir el seu exemple, un dels més coneguts va ser Alberto Santos Dumont. L'esclat de la Primera Guerra Mundial i la posició neutral d'Espanya en el mateix va atreure un nodrit èxode de la reialesa i alta burgesia europea cap a Madrid. Durant aquest període les habitacions dels dos hotels van ser constantment repletes. Aquesta situació va fer que el Palace fos denominat l'«últim refugi de la civilització». En els seus salons es reunien els elements més variats de la societat europea exiliada per la Guerra. Es feien negocis de rereguarda. La inclusió de l'espia alemanya Mata Hari entre els visitants no queda clara en els que declaren la història de l'hotel. El final de la Guerra va marcar una etapa d'esplendor a l'hotel.