Lexpedició catalana a l'Everest de 1985, oficialment anomenada Segona Expedició Caixa de Barcelona a l'Everest, va ser un projecte alpinístic encapçalat per Conrad Blanch amb l'objectiu d'assolir el cim de la muntanya més alta del planeta, l'Everest–Sagarmatha–Chomolungma (8.848 m) des del vessant tibetà. Era la tercera vegada que un equip català intentava de coronar l'Everest després de les expedicions fallides de 1982 i 1983, que reeixí finalment el 28 d'agost de 1985 quan Òscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès, acompanyats dels nepalesos Ang Karma, Shambu Tamang i Narayan Shrestra van trepitjar el sostre del món.
Va ser la quarta ascensió mundial –i la primera occidental– que va fer cim per l'exigent ruta de l'aresta nord-est (coneguda com «la via de Mallory») i la segona ascensió absoluta a l'Everest en plena època monsònica. La pujada es va fer sense utilitzar oxigen suplementari, tot i que sí que se'n va fer servir durant les pernoctacions. En el descens nocturn quatre alpinistes de la cordada van haver d'improvisar un bivac a 8.600 m d'altitud que va estar a punt de costar-los la vida, i dos d'ells van haver de menester novament d'una ampolla d'oxigen.
En el seu moment fou considerat l'èxit més important de l'alpinisme català i tingué una gran repercussió mediàtica a Catalunya i a l'Estat espanyol. Un cop retornats, els catorze integrants van rebre una benvinguda massiva a l'Aeroport del Prat i a la plaça de Sant Jaume seguida d'una recepció oficial a l'Ajuntament de Barcelona i al Palau de la Generalitat.
Antecedents El primer ascens a l'Everest (1953) miniatura|Edmund Hillary i Tenzing Norgay després de completar el primer ascens a l'Everest el 29 de maig de 1953 La muntanya més alta del món, anomenada tradicionalment Chomolungma pels tibetans i rebatejada pels exploradors anglesos l'any 1865 en honor del topògraf Sir George Everest, va ser objecte d'estudi des de mitjan , però el primer intent d'assolir el cim no va tenir lloc fins al 1921. Tres dècades després, el 29 de maig de 1953, el neozelandès Edmund Hillary i el xerpa Tenzing Norgay, membres d'una expedició britànica, van ser els primers d'arribar al punt més alt de la Terra, ascendint-hi per la ruta nepalesa des de la cara sud, atès que la invasió xinesa del Tibet de 1950 va suposar el tancament d'aquest país per als estrangers i la impossibilitat d'accedir-hi des del vessant nord. Només feia tres anys que, el 3 de juny de 1950, la comitiva francesa liderada per Maurice Herzog havia coronat l'Annapurna (8.091 m), el primer vuit mil conquerit per la humanitat, iniciant una ràpida successió d'intents de molts països per completar els catorze cims més elevats del planeta. El darrer de ser-ho va ser el Shisha Pangma (8.027 m) per un equip xinès l'any 1964.
La conquesta de la cara nord miniatura|Principals rutes d'accés a la cara nord de l'Everest. En verd clar el recorregut per l'aresta nord-est realitzat per les expedicions catalanes de 1983 i 1985. El 1979 la Xina va anunciar que reobriria la frontera tibetana a les expedicions que volguessin provar d'ascendir a l'Everest per la cara nord, que presumptament ja havia estat coronada per aquesta banda en dues ocasions per equips xinesos, el 1960 i el 1975, totes dues per l'aresta nord-est, la qual per la seva llargada obligava els alpinistes a passar més de tres dies per sobre dels vuit mil metres. La primera d'aquestes ascensions havia estat històricament posada en dubte perquè no hi ha registres fotogràfics que demostrin que van fer el cim, si bé més tard va ser confirmada amb entrevistes als seus protagonistes, Wang Fou-chou, Nawang Gonbu i Chu Yin-hua.
A la primavera de 1980 dues expedicions japoneses també van aconseguir d'arribar-hi per la cara nord; una d'elles, liderada per Yasuo Kato, ho va fer per l'aresta nord-est, essent la tercera vegada que s'acomplia aquesta via. El 20 d'agost d'aquell mateix any, en una proesa sense precedents, el mític alpinista sud-tirolès Reinhold Messner va realitzar, també per la cara nord però amb un recorregut diferent, la primera ascensió a l'Everest en solitari –sense cap expedició que li donés suport–, sense oxigen suplementari i en plena època monsònica, trencant d'un sol cop molts dels mites existents sobre els «impossibles» de la gran muntanya i eixamplant, un cop més, els horitzons de la pràctica alpinística.
Durant els anys següents van provar sense èxit aquesta ruta –o alguna de les seves variants– diverses expedicions de nacionalitat francesa (1981), britànica (1982 i 1985), holandesa (1982), xilena, (1983), suïssa (1983), japonesa (1983) i nord-americana (1984).
Els primers vuit mil de l'alpinisme català (1974–1984) L'alpinisme català trigaria uns anys a posar-se a l'alçada dels seus anàlegs europeus. L'estrena fou a l'Annapurna-Est (8.026 m), un pic fins llavors encara verge, on es va completar el 1974 el primer ascens a un vuit mil d'un equip català –i de tot l'Estat espanyol– protagonitzat per Josep Manuel Anglada, Jordi Pons i Emili Civís sense ajuda de xerpes, un fet impensable en aquella època. Dos anys més tard, Jordi Camprubí va arribar al capdamunt del Makalu (8.463 m), el més alt fet per catalans fins al moment d'assolir l'Everest, i el 1978, Narcís Serrat va assolir una punta del Kanchenjungma Central (8.440 m). L'any següent, Jordi Pons va fer el cim del Dhaulagiri (8.172 m) en el marc d'una expedició catalano-navarresa.
Durant la primera meitat dels anys vuitanta els èxits catalans s'acumularen amb una llarga sèrie d'intents i culminacions als principals puntals de l'Himàlaia i el Karakorum, destacant les primeres ascensions del Gasherbrum II (8.035 m) el 1980 per Pere Aymerich i Enric Font, del Broad Peak (8.047 m) el 1981 per Enric Pujol –que morí en el descens– i Manolo Hernández; i durant l'any 1984 del Nanga Parbat (8.125 m) per Òscar Cadiach i Jordi Magriñà; de l'Annapurna Central (8.040 m) per Nil Bohigas i Enric Lucas; i del Cho Oyu (8.201 m) per Carles Vallès, Antoni Llasera i Jordi Pons. Aquell mateix any també va organitzar-se la primera expedició femenina catalana a l'Himàlaia formada per Meri Puig, M. del Carme Magdaleno, Esperança Capella, Carme Melis i Mònica Verge, que assoliren el cim del Kangtega (6.782 m). A més d'aquestes coronacions, es produïren altres intents que no reeixiren o que assoliren cims per sota dels vuit mil metres.
Per la seva banda, el 14 de maig de 1980 el basc Martin Zabaleta, acompanyat del xerpa Pasang Temba, es convertí en el primer alpinista de l'Estat espanyol a coronar el cim de l'Everest, des del coll sud. Allà va deixar-hi una ikurriña amb el logotip del moviment antinuclear i l'emblema d'ETA, cosa que causà una gran polèmica quan una expedició polonesa que hi va arribar poc temps després va fer públiques les fotografies del material que s'hi havia trobat.
Everest-82: la primera expedició catalana miniatura|La paret de Lho La, situada per sobre de la glacera de Khumbu, al vessant sud (nepalès) de l'Everest
En aquest context, l'any 1982 el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va organitzar la primera expedició nacional a l'Everest, dirigida per Lluís Belvis, amb el lema «Catalunya al sostre del món». Els altres setze integrants catalans eren Jaume Altadill, Josep Manuel Anglada, Òscar Cadiach, Josep Casanovas, Emili Civís, Lluís Hortalà, Antoni Llasera, Manuel Mateu, Xavier Pérez Gil, Josep Vidal Ponce, Jordi Pons, Joan Ribas, Francesc Sàbat, Narcís Serrat, Jordi Sugrañes i Alfons Valls, acompanyats dels portadors Tshambu Tamarg, Ang Tshering, Lhakpa Tshiring, Nima Dorje Sherpa, Phurba Kittar, Tamarg i Sonam Temba. L'expedició va comptar amb l'aportació econòmica de Banca Catalana, així com el suport de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona.
El recorregut escollit en aquella ocasió era la ruta oberta pels iugoslaus a la primavera de 1979 a la cara sud i l'aresta oest, partint del vessant nepalès. El permís va ser concedit a l'organització el juny de 1980 i dos anys després es van enviar vint tones de material per iniciar l'expedició. El 17 de juliol els disset membres de la comitiva van sortir de Barcelona acompanyats per un càmera de RTVE i un periodista d'El Periódico de Catalunya, i arribaren tres dies després a Katmandú.
Durant l'agost, en plena època monsònica, es va realitzar la marxa d'aproximació, i el dia 11 d'aquell mes es va instal·lar el Camp base a 5.350 metres d'altitud, en un punt proper al final de la cascada de gel de la glacera de Khumbu. Per transportar el material i superar el fort desnivell entre el Camp I (6.050 m) i el coll de Lho-la es va haver d'instal·lar un cable telefèric d'uns 250 metres. El dia 7 de setembre una allau de pedres va eliminar la instal·lació de cordes fixes i es va haver de refer la ruta, creant un nou itinerari d'accés al coll que fou batejat pels xerpes com la «via dels catalans». Després de molts dies d'esforços enmig de fortes nevades, el dia 15 es va establir el Camp II (6.750) m i el dia 21 el Camp III (7.220 m). En aquest moment el xerpa Lhakpa va patir una perforació gàstrica mentre es trobava al segon campament i va morir, fet que suposà un fort cop a la moral de tota l'expedició. El seu cos va ser traslladat i incinerat segons el ritus budista.
El Camp IV es va instal·lar als 7.550 m i el darrer, el Camp V, a 8.100 m. L'atac es va iniciar el dia 14 d'octubre a les 4 de la matinada amb una cordada formada per Xavier Pérez Gil, Òscar Cadiach i Nima Dorje. Les condicions meteorològiques eren adverses, amb un vent de 120 km/h i una temperatura de -47 °C que va inutilitzar els aparells elèctrics, incloent-hi càmeres fotogràfiques, de cinema i el radiotelèfon. Durant l'ascens van respirar l'oxigen suplementari per primera vegada i en arribar als 8.500 m un mur de roca de considerables dificultats tècniques els va fer optar per la retirada, després de diversos intents fallits de superar-lo i amb la perspectiva que si no s'afanyaven haurien de fer un bivac a la baixada. Nima Dorje, que havia començat abans el descens en solitari, va partir poc després un accident mortal, probablement a causa d'un cop de vent, que va precipitar el seu cos cap a una caiguda de 2.500 metres de desnivell fins als peus de la glacera de Rongbuk, al vessant tibetà. L'endemà, després de valorar les escasses possibilitats d'un segon intent en aquelles condicions, es va decidir posar fi a l'expedició.
Primera expedició Caixa de Barcelona a l'Everest (1983) miniatura|Casa de te al Camp base Nord de l'Everest, l'any 2005. Al fons s'aprecia el cim de la muntanya.
Els preparatius El 1983 es va organitzar l'Expedició Caixa de Barcelona a l'Everest, la primera vegada que un equip català provava l'ascens pel coll nord. La gènesi d'aquest projecte –antecedent directe de l'expedició de 1985– cal trobar-lo en les primeres gestions realitzades per Conrad Blanch, Enric Font, Pere Aymerich i Antoni Ricart, que ja a la primavera de 1980 havien enviat la sol·licitud per escalar l'Everest a l'Associació Xinesa de Muntanya, organisme que concedeix els permisos d'escalada als cims d'aquest país, obtenint una resposta favorable per intentar l'ascens a la tardor de 1983.
Amb el permís sobre la taula, i després de l'emoció que havia despertat a Catalunya la primera expedició fallida del CEC, van aconseguir el suport econòmic de la Caixa de Barcelona, que es va comprometre a finançar la iniciativa. Malauradament, el maig de 1982 dos dels seus impulsors, Enric Font i Pere Aymerich, van desaparèixer a 7.400 metres d'altura quan intentaven conquerir el Manaslu. Arran d'aquest fet, Antoni Sors i Joan Massons es van incorporar a l'equip promotor i entre els quatre van escollir la resta de components de l'expedició: Nil Bohigas, Òscar Cadiach, Jordi Camprubí, Jordi Canals, Josep M. Duran, Lluís Gómez, Enric Lucas i Miquel Sánchez.
Desenvolupament de l'expedició