Joan Genovés i Candel (València, 31 de maig del 1930 - Madrid, 15 de maig del 2020) va ser un pintor valencià considerat símbol de la defensa de la democràcia durant el franquisme i la Transició.
La seva obra ha estat reconeguda tant en l'àmbit nacional com en l'internacional i figura en museus d'arreu del món. Durant la major part de la seva carrera va integrar l'elenc d'artistes de la Galeria Marlborough, amb seu a Londres. Va rebre la Menció d’Honor de la XXXIII Biennal de Venècia (1966) i la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, atorgada pel Ministeri de Cultura (2005).
Biografia Joan Genovés va néixer en una família obrera al carrer Finlàndia núm. 17, a l'Exposició (barri de València). El seu pare, Joan Genovés Cubells, pertanyia a una família d'esquerres que militava en el gremi de la fusta del sindicat Unió General de Treballadors (UGT) i la seva mare, María Candel Muñoz, provenia d'una família catòlica progressista. Aquest context d'activisme polític dona forma a la seva concepció vital i artística, ja que al llarg de la seva carrera podem veure com aquesta inquietud es manifesta reiteradament en la seva obra.Cronologia de Juan Genovés . Imatges d'amdues obres
L'any 1957 es va casar amb Adelaida Parrondo Díaz, amb la qual va tenir tres fills: Pablo, Silvia i Ana.
Els fatídics esdeveniments sociopolítics que va viure Espanya durant l'època de la seva infància, amb la guerra civil (1936-1939) i el llarg règim dictatorial que en va resultar van marcar la vida i l'obra de Genovés. Les memòries més vives dels seus primers anys les conforma una València bombardejada per l'aviació franquista.
La seua primera aproximació formal a la pintura es va produir a les classes nocturnes de la secció de Metal·listeria Artística de l'Escola de Perits Industrials de València i després, el 1946, es va matricular a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de la mateixa ciutat. Era l'època de la postguerra i Genovés va trobar una docència ancorada en el passat, amb professors defensors del sorollisme figurativista més intransigent i refractaris a tot allò relacionat amb l'art d'avantguarda. El jove estudiant es va mostrar en tot moment crític amb aquest entorn i amb la forma d'entendre l'art dels seus professors, i va establir vincles amb un grup reduït de joves artistes plàstics, amb els quals va crear el grup Els Set (1949-1954), que fugia de les imposicions acadèmiques del moment.
Més endavant, entre el 1957 i el 1961 va vincular-se al Grup Parpalló, que aspirava a renovar el llenguatge plàstic del moment. El col·lectiu defensava l'informalisme, però aviat cada un dels seus components va prendre opcions particulars i divergents i Genovés va buscar el seu camí en les propostes de l'agrupació El Paso, el grup avantguardista més reconegut en l’Espanya de postguerra. El jove artista va considerar, però, que el llenguatge abstracte dels creadors que el conformaven no interpel·lava la dictadura franquista i va fundar el grup Hondo (1960-1963), amb artistes que defensaven una «nova figuració» o un «nou figurativisme». Aquest grup considerava que el treball pictòric havia d'estar vinculat a la posició social i política de l'artista. Les seves obres van reivindicar sense ambigüitat els drets civils que el règim franquista negava.
El 1965, Genovés va fer la seva primera exposició individual important a la Direcció General de Belles Arts, actual Biblioteca Nacional de Madrid. Les obres que hi va exhibir es van interpretar com una provocació a la dictadura i el comissari de l'exposició, Pepe Escassi, va ser destituït. Cap institució pública espanyola no va tornar a programar l'exhibició de l'obra de Genovés fins al 1983. L'artista, però, va rebre invitacions per exposar en diferents llocs del món i, fidel amb el seu compromís social, el 1968 va crear de manera clandestina l'Associació d'Artistes Plàstics (ASAP) i va participar en accions de protesta com ara tancar-se, amb uns altres 80 artistes plàstics, al Museu del Prado com a protesta per la detenció del crític d'art José María Moreno Galván. També en aquella època va assistir al Congrés Mundial de la Pau on va anar com a membre d'una delegació espanyola clandestina, juntament amb el cineasta Carlos Saura, l'actor Juan Antonio Bardem i el dramaturg Fernando Arrabal.
Mort Franco el 1975, durant el període convuls conegut com la Transició, Genovés va participar en tota mena d'accions reivindicatives, entre altres la pintada de murals i va dissenyar cartells per al Partit Comunista d'Espanya, encara il·legal. El seu estil particular i la seva força comunicativa van convertir algunes de les seves obres en emblemes d'aquell període històric.
Amb l'arribada de la democràcia, Genovés va reformular el seu activisme. El mateix artista reconeix un canvi en les seves formes d'acció social, quan en una entrevista comenta que ha transitat de la militància política a la militància cultural. Del 1983 al 1995 va formar part d'una nova Junta del Cercle de Belles Arts de Madrid. També, a principis de 1990 va participar en la creació de l'associació Visual, Entitat de Gestió d'Artistes Plàstics (VEGAP), de la qual va ser president del 2007 al 2010.
Al reconeixement internacional, que continua vigent, se li suma el reconeixement institucional a Espanya. El 2002 va rebre el Premi de les Arts Plàstiques de la Comunitat Valenciana, el 2005 la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts i el 2010 el Premi Acció Cultural de València.
Joan Genovés mor el 15 de maig del 2020. Va estar actiu fins al final dels seus dies.
Obra Genovés va rebre una primera educació artística formal, va allunyar-se de la línia academicista ben aviat. Després de provar diferents estils, es va acostar progressivament a una pintura figurativa. La seva obra va començar a definir-se en els anys seixanta, gràcies a la seva original unió entre els motius que representa i la seva manera de presentar-los. Utilitza un llenguatge que s'aproxima a la fotografia i al cinema, amb vinculacions a l'art pop nord-americà, fent servir tècniques com l'aerosol, tampons o plantilles, a fi de produir imatges que simulen que han estat creades per una màquina, d'aquesta manera el missatge artístic es troba en el conjunt de l'obra, no només en la traça del pinzell. És a dir, es nodreix de l'estil dels mitjans comunicatius massius i de l'art pop en la seva manera de representar els objectes propis de la cultura de masses, però a la vegada s'allunya dels motius que aquestes retraten. Aquí sorgeix la particularitat de la seva obra: una barreja entre un llenguatge dels mitjans de comunicació unit al dramatisme d'una situació política i social. A Genovés volia reflectir la convulsa realitat de la gent del carrer, a Espanya, però també en l'àmbit internacional. Influït per la dictadura que ell viu en primera persona, s'erigeix també en testimoni i recol·lector d'imatges de conflictes civils que tenen lloc al Perú, a Irlanda del Nord, als Estats Units o al Vietnam, entre molts altres llocs. L'artista evoca en tota la seva obra una estètica de la por i la repressió, amb evocacions de compromís social i polític, cosa que l'allunya de l'informalisme imperant.
Jo tenia la percepció que l'informalisme allunyava la gent de la pintura. Això m’incomodava. En certa manera sempre he volgut tenir la gent a prop. Sempre m’ha preocupat convertir-me en un pintor aïllat en el meu estudi i que la meva feina no estigués en eco ni en sintonia amb els altres. La idea que el que jo fes, per bo que fos, només interessés cinc persones em resultava, i em resulta, inconcebible, una cosa semblant a un suïcidi. Sempre he volgut estar a prop de la gent, sempre he cercat la comunicació (Joan Genovés)
El seu incessant compromís social per retratar les persones que lluitaven contra la dictadura franquista permet seguir el desenvolupament històric i les conseqüències de la repressió al llarg del segon franquisme (1959-75). Després de passar pel grup Hondo, propulsor d'una neofiguració de caràcter expressionista que al seu torn prenia procediments propis de l’informalisme, i a conseqüència d'una àmplia cerca expressiva, va trobar el seu estil més personal, cosa que el va convertir en un artista fonamental de l'avantguarda espanyola de postguerra. Aquest canvi vincula l'art de Genovés al que s'anomena realisme polític.
Dècada dels 60 miniatura|Juan Genovés davant la seua obra el 1966, quan va representar a Espanya en la Biennal de Venècia En aquesta primera etapa, les formes humanes de la seva obra comencen a multiplicar-se i a empetitir-se, crea multituds, conjunts d'individus que conten històries de terror, de fugida, de guerra. La seva obra es concentra en l’individu i la multitud, un tema que perdurarà al llarg de quasi tota la seva producció artística. Moltes de les seves imatges simulen que estan captades amb un teleobjectiu des de la distància, cosa que manifesta la deshumanització a què la dictadura sotmet a la societat. El 1966, va participar en el Pavelló d'Espanya de la XXXIII Biennal de Venècia en el qual va obtenir la Menció d’Honor del Jurat. Aquest esdeveniment va propiciar-li un contracte d'exclusivitat amb la Galeria Marlborough, cosa que va suposar l'inici d'una extensa carrera internacional. Aquest contracte es va prolongar durant tota la seva vida.
El reconeixement a l'estranger va portar Genovés a una espècie de doble vida mentre la dictadura va durar a Espanya. Al mateix temps que exposava a Europa, Amèrica Llatina i els Estats Units, la seva experiència vital a Espanya era de temor i, en molts aspectes, de clandestinitat. Obres com L'objectiu (1968) mostren la seva inquietud a través de la representació d'una massa fugint, enfocada per una lent de llarg abast o per la mirada d'una arma. En altres obres, l'artista fa servir elements de narració cinematogràfica, com la seqüència, el llenguatge paral·lel i l'alternança de plans. L’ús de tons apagats, sèpies o grisos, mostren l'emoció tensa i horrorosa en què viu l'artista. Tot i que també crea quadres com Un, dos, set, set (1968), Tres cercles (1969) o La diana (1969), en els quals estableix un diàleg amb l'art pop en la seva faceta més popular pel que fa a la disposició seqüencial, tot i que els colors vius que fa servir aporten l'atmosfera de gravetat pròpia de la seva obra.
Genovés comença a desenvolupar en aquesta primera fase artística un estudi sobra la multitud que l'acompanyarà tota la vida. Les seves multituds, vistes generalment des d'una perspectiva zenital, es componen d'individus, no són una massa homogènia, sinó que presenten una dualitat entre el col·lectiu i l'individu. L'artista suggereix binaris oposats com la llibertat i l'alienació, la soledat i la comunitat, la conformitat i la disconformitat, etc. A més, la massa està composta per personatges que són punts i l'artista juga amb l'atracció, la repulsió i l'agrupament entre ells.
Dècada dels 70 En la dècada dels 70 es produeix un canvi de perspectiva en els quadres de Genovés, que enfronta el receptor de la seva obra a agressions individualitzades. Els individus, ara d'una mida més gran i amb un tractament hiperrealista, es retallen sobre fons blancs, figures amb tintes planes que tenen com a finalitat la comunicació directa i lliure de floritures.