Un praeco (pl. praecones) era un pregoner de l’antiga Roma. La seva feina consistia a declamar públicament les ordres i els anuncis dels magistrats,Livi, 1.59 cridar la gent perquè assistís a jocs públics,Suetoni, «Divus Claudius» 21 demanar silenci durant sacrificis, anunciar el preu dels productes en les subhastes públiques,Ciceró, «Pro Quinctio» 3, 12 etc. Apuleu els lloa especialment per la seva plasenteria, que causava rialles entre el poble.Apuleu, «Flòrides» IX Sovint es considerava que els interpretes (traductors) eren una subcategoria dins dels praecones.Smith, W., Wayte, W. i Marindin, G. E. (eds.) (1890). A Dictionary of Greek and Roman Antiquities. John Murray. , s.v. Praecones.
La proposta més acceptada pel que fa a l’etimologia és la de De Vaan, que defensa que prové del verb *praedicō («proclamar públicament»), mentre que Ernout i Meillet proposen que prové de *praevocō («cridar per endavant»).De Vaan, Michiel (2008). Etymological Dictionary of Latin and the other Italic Languages. Brill, p. 170.Ernout, Alfred; Meillet, Antoine (1985). Dictionnaire étymologique de la langue latine, 4a ed. Klincksieck, p. 530.
Nomenament i funcions Hi havia praecones públics i privats. Els privats eren contractats per un particular, mentre que els públics els podia nomenar qualsevol magistrat amb ius edicendi; és a dir, majoritàriament els pretors i els cònsols. Els praecones públics comptaven amb un col·legi, l’ordo praecōnum, que es dividia en tres decúries. La primera es deia Decúria Juliana, i els praecones que en formaven part servien els cònsols. Els membres de les altres dues decúries servien els censors, els edils curuls, els qüestors de l’erari i els tribuns. És possible que també seguissin ordres d’altres tipus de magistrats.Boulvert, Gérard (1970). Esclaves et affranchis impériaux sous Haut-Empire: Rôle politique et administratif. Jovene
En l’àmbit institucional, els praecones representaven els magistrats davant la ciutadania. Una de les seves tasques era convocar el Senat en nom dels cònsols o de l’emperador. Suetoni explica que Claudi, espantat després de descobrir un home armat al seu costat durant un sacrifici, va convocar el Senat d’urgència a través dels praecones.Suetoni, «Divus Claudius» 36 També eren els praecones els encarregats de convocar les comitia, com explica Livi que van fer després de la caiguda de la monarquia. Anunciaven les propostes de llei que calia votar, proclamaven els resultats de les votacions (també en el cas de les eleccions) i demanaven silenci al públic (audientiam facere) perquè se sentissin els discursos dels oradors.Aulus Gel·li, 12.8Ciceró, «Pro Milone» 96Livi, 43.16 Havien de fer conèixer les ordres del magistrat, com ara quan s’ordenava als esclaus que se n’anessin del teatre o als estrangers que sortissin de la ciutat.
En els processos judicials, els praecones citaven l’acusat, l’acusador i els testimonis davant del tribunal. Suetoni descriu com Tiberi, exercint la seva potestat tribunícia, va ordenar que un praeco cridés un difamador davant del tribunal per a empresonar-lo.Suetoni, «Tiberius» 11 També s’encarregaven de fer conèixer les resolucions judicials i de comunicar al botxí quan havia d’executar un condemnat.Livi, 26.15 Els praecones actuaven també com a subhastadors en les vendes públiques de béns confiscats, anunciant preus i lots. Ciceró documenta la seva implicació en les vendes irregulars de Verres a Sicília.Ciceró, «In Verrem» 2.2.27
Pel que fa a les seves funcions religioses i festives, els praecones demanaven silenci durant els sacrificis públics. Anunciaven els ludi i les festivitats amb fórmules rituals fixes. En el context dels jocs panhel·lènics, el praeco tenia un paper de representació política; en els Jocs Ístmics de l’any 196 aC, el procònsol Tit Quinti Flaminí va ordenar a un praeco que proclamés la llibertat de les ciutats gregues davant la multitud.Livi, 33.32 Els praecones també intervenien en la celebració dels misteris d’Eleusis foragitant els impius i les persones amb males intencions, motiu pel qual Neró no s’hi hauria iniciat.Suetoni, «Neró» 34.4 En els funerals d’Estat que manava celebrar el Senat, els praecones convocaven els participants amb la fórmula ritual: «Ollus Quiris leto datus: exsequias ire, cui commodum est, iam tempus est. Ollus ex aedibus effertur» («Aquest ciutadà ha mort: qui vulgui assistir a les exèquies, ja és l’hora. Aquest home és portat fora de casa»).
Les activitats dels praecones privats diferien de les dels públics. En algunes ocasions cridaven objectes perduts, persones desaparegudes o esclaus fugitius, però majoritàriament eren subhastadors. No eren els principals responsables de la subhasta (aquest era el magister auctionis), sinó que n’anunciaven l’hora, el lloc i les condicions de venda. Durant aquestes subhastes i en els dies de mercat (nundinae) anunciaven ofertes i entretenien el públic. En altres ocasions divulgaven notícies de caràcter divers.
Estatus social L’ofici de praeco no estava ben vist en la societat romana i es considerava degradant. Així ho constata Ciceró, que afegeix els praecones dins la categoria d’oficis indignes i vulgars en la seva obra De Officiis. Els oficis indignes eren aquells en què la gent cobrava pel seu treball manual i no per la seva habilitat artística.Ciceró, «De officiis» 1.150 Els praecones entraven dins d’aquesta categoria perquè venien la seva veu. Com que l’ofici era indigne, qui exercia de praeco no podia accedir a magistratures ni al Senat, segons la Lex Iulia Municipalis. Ciceró comenta en una de les seves epístoles que qui hagués exercit en algun moment de praeco, si ja no ho era, sí que podia ser elegit magistrat en els municipis.Ciceró, «Epistulae ad familiares» 6.18 Marcial se’n burla dient que l’ofici de praeco era per a gent dura d’enteniment.Marcial, «Epigrames» 5.56 El poeta Horaci també fa mofa d’un praeco en una de les seves sàtires.Horaci, «Sàtires» 2. 2 Amb tot, la diferència entre praecones públics i privats no sempre és clara, i no se sap si aquestes burles es dirigien exclusivament als privats o també als que treballaven per l’Estat.Rauh, N. K. (1989). Auctioneers and the Roman Economy. Historia: Zeitschrift Für Alte Geschichte, 38(4), p. 451–471.
Molts dels praecones privats eren lliberts enriquits gràcies a l’ofici, que podia arribar a ser molt lucratiu sobretot en temps d’escassetat (com ara durant les guerres civils). Juvenal explica en la seva setena sàtira que amb el temps alguna gent havia deixat de considerar vergonyós treballar de praeco.Juvenal, «Sàtires» 7
Els praecones públics vestien amb l’angustus clavus, una túnica amb una franja vermella o porpra que també vestien els ciutadans d’orde eqüestre. Aquest privilegi se’ls concedia per facilitar que el poble els reconegués.Mommsen, Theodor (1871-1888). Römisches Staatsrecht, v. 3, p. 218
Praecones notables Quint Grani: fou un praeco públic especialment conegut pel seu enginy, gràcies al qual va aconseguir tenir contactes en l’aristocràcia del moment, com ara l’orador Luci Licini Cras i el poeta satíric Lucili, que l’esmenta en diverses de les seves sàtires.Wissowa, Georg; Pauly, A. F. (1837-1864), Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft, s.v. Granius, § 8 Ciceró afirma haver-lo conegut personalment i lloa el seu humor mordaç.Ciceró, «Brutus» 172Ciceró, «De Oratore» 2, 244–247 També fou propietari d’un negoci de subhastes. Sext Nevi: fou un praeco privat a qui Ciceró es va enfrontar el 81 aC en el seu primer judici defensant Publi Quincti. Aquest havia portat a judici Sext Nevi per motius econòmics. L’orador el descriu com un personatge influent i dur que treballava als atris Licinis, sales de subhasta privades. Ciceró diu que el seu ofici de praeco és una forma de prostitució.Ciceró, «Pro Quinctio» 1, 11, 95 Publi Gal·loni: fou un praeco públic de Roma conegut per la seva golafreria i vida opulenta, a qui van satiritzar Lucili i Horaci. El seu nom va donar lloc a l’expressió «viure com un Gal·loni», amb el significat de «viure una vida luxosa».Smith, William (ed.) (1867), A Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Vol. II, s. v. Gallonius. Little, Brown & Comp.Wissowa, Georg; Pauly, A. F. (1837-1864), Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft, s.v. Gallonius, § 2
Vegeu més Classe social a l’antiga Roma Guerres civils romanes Literatura romana
Referències
Categoria:Antiga Roma Categoria:Oficis romans