miniatura|Retrats de Marx, Engels, Lenin i Stalin durant una desfilada a la República Democràtica Alemanya, 1953. El marxisme-leninisme reivindica un enllaç directe entre el pensament de Marx i la contribució de Lenin a la teoria revolucionària comunista. Apareixent després de la mort de Lenin, va ser fins a la dècada del 1970 la ideologia oficial de la tendència predominant del moviment comunista, els partits i els estats alineats amb l'URSS o la República Popular de la Xina.
L'expressió s'utilitza per referir-se no només a la interpretació de Lenin del marxisme, sinó també a l'ortodòxia del leninisme de Ióssif Stalin; durant el període stalinista, va acabar substituint el del leninisme. El nom «marxista-leninista» llavors, en general, designa la ideologia vigent i obligatòria a l'URSS com en els partits membres de la Internacional Comunista i, més concretament, la interpretació estalinista del pensament leninista, tots els altres — sobretot ser estigmatitzat com a heretges Després de 1945, el marxisme-leninisme es va convertir en la ideologia utilitzada per altres règims comunistes, i va romandre així després de la desestalinització. Tanmateix, en el seu contingut doctrinal, experimenta nombroses variacions segons els contextos nacionals — El maoisme i els imperatius del moment, la naturalesa de l'ortodòxia pot variar en funció dels interessos dels règims vigents.
El marxisme-leninisme va ser la doctrina oficial dels països del bloc oriental fins al final de la Guerra Freda. El marxisme-leninisme continua formant part dels referents de determinats partits o grups estalinistes.
Orígens El marxisme-leninisme prové del leninisme, nom donat a posteriori al pensament de Lenin per certs partidaris d'aquest últim. Jutges Lenin, al fulletó Què fer ? (1902), que la revolució està pensada per ser organitzada a Rússia per un partit estrictament jeràrquic i organitzat, compost per «professionals» de l'acció política. Aquest últim constituiria el «avantguarda» de la classe treballadora: com que els obrers no tenen un sentit innat de consciència de classe i teoria revolucionària, serà del partit portar-los-ho i despertar la lluita de classes. Lenin va defensar l'organització del partit segons el principi del centralisme democràtic, que va definir com l'aliança de «llibertat de discussió» i la «unitat d'acció», i que implica a la pràctica que els activistes compleixin estrictament les instruccions d'actuació, un cop aquestes s'han debatut i decidit dins dels òrgans de direcció del partit.
Lenin, que es considerava un marxista ortodox, va reprendre les quadrícules analítiques de l'economia marxista i el materialisme històric, alhora que adaptava els conceptes marxistes al context particular de Rússia. A L'estat i la revolució, escrit durant la revolució russa, aborda la qüestió de l'Estat i el govern sota la dictadura del proletariat, fase que identifica amb la de la socialització de la força de treball. Després de l'enderrocament del capitalisme mitjançant la revolució violenta, els mitjans de producció passaran sota un règim de propietat social, és a dir, sota control estatal, que correspon segons Lenin a l'etapa de «socialisme», és a dir col·lectivisme econòmic, que seria la fase «més baixa» de la societat comunista. Després d'aquesta etapa, la durada de la qual Lenin no especifica, l'Estat desapareixerà gradualment per si mateix, i finalment portarà a la fase «superior», la de societat sense classes i comunisme integral, la paraula «comunisme» entenent-se aquí en el sentit d'organització social igualitària, sense Estat ni propietat privada.André Piettre, Marx et marxisme, Presses universitaires de France, 1966, p. 79-91Vladimir Ilitch Lénine, L'État et la Révolution, Gonthier, 1964, p. 19-21
miniatura|Monument a Lenin, a Minsk. A nivell filosòfic, Lenin s'ajusta al materialisme dialèctic, una eina d'anàlisi que se suposa que s'aplica al conjunt de la realitat, i que s'aplica tant a la filosofia com a la ciència i a tots els camps. A Materialisme i empiriocríticisme (1909), afirma la necessitat de «el partidisme en la filosofia», és a dir, triar el costat entre «DRETA» i «ESQUERRA»: la concepció leninista de l'organització política, els fonaments de la qual són la separació en dos camps radicalment oposats i la disciplina estricta del camp revolucionari, s'estén, doncs, a nivell de les idees. Per a Lenin, el materialisme dialèctic permet fer de la representació en general un reflex de la realitat objectiva: el pensament humà és, per tant, capaç d'arribar a «la veritat absoluta que és només una suma de veritats relatives». Lenin concep el pensament marxista com a si mateix científic en essència, el materialisme només pot ser confirmat per les ciències.
Lenin, tot i que defensa l'establiment d'un règim democràtic, es posiciona en contra de la democràcia parlamentària i ignora la noció de pluralisme. La Revolució d'Octubre, duta a terme oficialment en nom dels soviètics (els consells obrers que se suposa que tenen el poder), va donar lloc a un poder indiscutible per al Partit Comunista, el Politburó del qual va constituir l'autèntic govern de la Rússia soviètica. El 1921, Lenin va aprovar una resolució al X Congrés del Partit Comunista segons la qual «el marxisme ensenya que només el partit polític de la classe obrera, és a dir el Partit Comunista, és capaç d'agrupar, educar i organitzar l'avantguarda del proletariat i de totes les masses obreres». Si bé Marx no havia escrit mai res d'aquest tipus, la concepció leninista del paper principal del partit s'eleva, per tant, a l'estatus d'element de pensament marxista, establint a la pràctica el règim de partit únic.
La referència al pensament de Lenin -ja que aquest va ser marginat per la malaltia- es va convertir, per als líders de l'URSS i del Partit Comunista -Stalin, Trotski, Zinóviev, Kàmenev, Bukharin, etc.- en una manera d'afirmar la seva legitimitat des de la perspectiva de successió.Nina Tumarkin, Lenin Lives!: The Lenin Cult in Soviet Russia, Harvard University Press, 1997, p. 122.
No obstant això, va ser Stalin qui es va establir com el guardià oficial de l'ortodòxia leninista pronunciant el 1924, a la Universitat de Sverdlov, una sèrie de conferències sobre els «principis del leninisme», el text del qual, clar i accessible a un públic ampli, es recull després en un fulletó de gran difusió. Stalin és el primer a donar una definició sintètica de Leninisme, que ell defineix com «el marxisme de l'època de l'Imperialisme i la revolució proletària. Més exactament: el leninisme és la teoria i la tàctica de la revolució proletària en general, la teoria i la tàctica de la dictadura del proletariat, en particular». Impugnant el caràcter rus específic de la pràctica de Lenin, Stalin va decretar que el leninisme tenia un abast universal i s'havia d'aplicar «obligatòriament» a la situació política de tots els països, sense excepció. Les concepcions de Lenin ja s'havien imposat a tots els partits que formaven la Internacional Comunista, en detriment d'«esquerrans» com el comunisme de consells, queden exclosos altres corrents comunistes. El leninisme és ara elevat al rang de doctrina rígidament codificada. Els esquemes analítics marxistes, el materialisme històric i el materialisme dialèctic (una filosofia obligada per a tot comunista) es resumeixen de manera resumida, en forma d'una sèrie de causalitats rígides i mecàniques. El leninisme apareix, doncs, com «nominat» per l'estalinisme. Aleshores Stalin va publicar altres obres: el Resum de la història del Partit Comunista (bolxevic) de l'URSS, una reescriptura de la història del moviment en benefici seu, i Les qüestions del leninisme, un recull de textos regularment reeditats i augmentats per les seves reflexions sobre els problemes actuals.
Evolucions Període estalinista L'expressió «Marxisme-leninisme» va aparèixer a finals dels anys vint del 1900. El 1934, Vladimir Adoratski, director de l'Institut Marx-Engels-Lenin, va presentar la «dialèctica materialista» com «el fonament teòric del marxisme-leninisme». El mateix Stalin va utilitzar la paraula l'any 1937 a Materialisme dialèctic i materialisme històric, on parla del « Partit marxista-leninista ». Stalin té cura, en els seus escrits, de referir-se sempre a Lenin, el respectuós deixeble del qual es presenta. La seva única innovació teòrica és la introducció del concepte de Socialisme en un país. Tenint en compte l'absència, als països capitalistes desenvolupats, d'un moviment revolucionari que pogués donar suport al règim soviètic, Stalin va advocar per no renunciar a la revolució mundial, sinó ajornar-la per a més tard i concentrar-se, en primer lloc, en la consolidació dels èxits revolucionaris a només l'URSS. Stalin s'oposava així diametralment al concepte de revolució permanent exposat per Lev Trotski, que donava prioritat a l'extensió global de la revolució.Robert Service, Stalin: a biography, Pan Books, 2004, p. 244-245 El terme leninisme esdevé sinònim i substitut de l'estalinisme, però gradualment es substitueix en l'ús pel de marxisme-leninisme, que designa aleshores precisament l'ortodòxia del leninisme de Stalin. Boris Souvarine considera que el marxisme-leninisme és només un «frase enganyosa» creat per Stalin «per camuflar les seves monstruoses accions: en realitat és sinònim d'estalinisme, una veritable antítesi del marxisme i fins i tot una caricatura del leninisme»Boris Souvarine, Autour du Congrès de Tours, Champ libre, 1981, p. 72
miniatura|Retrat de Stalin d'Issaak Brodski. Des de 1928, la Internacional Comunista va ser el relé de la ideologia stalinista oficial; després de la Segona Guerra Mundial, tots els partits comunistes van continuar conformant-se al dogma, reivindicant l'estatus. El materialisme dialèctic, decretada filosofia obligatòria per a tots els comunistes es considera una doctrina a la qual les mateixes ciències estan subordinades: el mètode «de Marx, Engels, Lenin, Stalin», que s'imparteix a les universitats soviètiques, es decreta «únic mètode científic que existeix». Al voltant de Stalin, decretat líder infal·lible, adornat amb totes les virtuts i totes les habilitats, que es tracta de les arts o de les ciències, es va desenvolupar un culte a la personalitat, de vegades amb matisos delirants -i que posteriorment es va reproduir amb altres dirigents dels règims comunistes-. En nom d'una visió dogmàtica de l'economia i l'agricultura, Stalin va posar fi a la Nova Política Econòmica decidida per Lenin i va posar en marxa al tombant dels anys 30 una política de col·lectivització agrícola intensiva, que va contribuir a provocar una terrible fam a l'URSS. L'agrònom Trofim Lissenko, amb el suport del poder soviètic, defensa una teoria pseudocientífica, anomenada «Lisenkoisme» - que pretén doblegar les lleis de la natura a la dialèctica marxista. L'historiador Nicholas Riasanovsky subratlla que, a més del seu caràcter de «pseudociència», el marxisme-leninisme també constitueix en més d'un aspecte una «pseudo-religió», que es presenta com una explicació totalitzadora de la realitat, i s'arroga la competència de decretar, a la pràctica, què és bo i què és dolent, dividint el món en blanc i negre: en aquesta visió de tipus religiós, el proletariat juga el paper del Messies, la societat sense classes ocupa el lloc del Paradís, el Partit substitueix l'Església, mentre que les obres de Marx, Engels, Lenin i, fins a un cert període, Stalin, actuen com les «Sagrades Escriptures».