miniatura|273x273px|Luis de Góngora, oli de Velázquez (1622). La literatura espanyola del Barroc és un període de creació literària que comprèn aproximadament des de les obres inicials de Góngora i Lope de Vega, a la dècada de 1580, fins ben entrat el . El segle més característic del Barroc literari espanyol és el , en el qual aconsegueixen el seu màxim nivell, prosistes com Baltasar Gracián i Francisco de Quevedo, dramaturgs com Lope de Vega, Tirso de Molina, Calderón de la Barca i Juan Ruiz de Alarcón, o la producció poètica dels citats: Quevedo, Lope de Vega i Góngora.
Les característiques fonamentals de la literatura barroca espanyola són la progressiva complexitat en els recursos formals, una temàtica centrada en la preocupació pel pas del temps i la pèrdua de confiança en els ideals neoplatònics del Renaixement. Tanmateix, cal destacar la varietat i diversitat en els assumptes tractats, l'atenció al detall i l'afany d'atraure un públic ampli, del qual és exemple la proliferació de la comèdia nova de Lope de Vega. Es passa d'una preocupació sensual dominant al , a un èmfasi en els valors morals i pedagògics, en què conflueixen dos corrents: el neoestoïcisme i el neoepicureïsme. El Criticón de Gracián suposa un punt d'arribada en la reflexió barroca sobre l'home i el món, la consciència del desengany, un pessimisme vital (però, no exempt d'esperança), amb una crisi de valors general.
La barreja de gèneres és una de les característiques del Barroc. En Góngora hi conviu la poesia lírica d'estil sublim de la Fábula de Polifemo y Galatea, que fa virtut de la dificultat amb romanços i letrillas satíric burlesques, d'àmplia difusió popular. Els dos corrents es fan híbrids en la Fábula de Píramo y Tisbe. Quevedo cultiva tant els poemes metafísics i morals més transcendents, com escriu sobre assumptes de baix nivell i fins i tot de mal gust.(Gracias y desgracias del ojo del culo).
El teatre barroc espanyol configura una escena popular que ha perdurat com a producció clàssica per al teatre contemporani. Els drames filosòfics de Calderón de la Barca, dels quals és un exemple excel·lent La vida es sueño, suposen un zenit en la producció dramàtica espanyola. Com tota la literatura barroca, s'inscriu en una època d'esplendor que rep el nom genèric de Segle d'or.
Context històric miniatura|155x155px|Felip IV d'Espanya. Oli de Diego Velazquez (1656). El Barroc espanyol es produeix en el context del qual anomenem Segle d'or de la literatura espanyola. En aquest període, Espanya va estar governada per tres monarques: Felip II, Felip III i Felip IV, governant aquest últim fins a 1665. Felip II, fill i successor de Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic i I d'Espanya, per abdicació d'aquest, va prendre possessió del tron espanyol el 1556.
Durant la centúria anterior, Espanya havia aconseguit la seva major extensió territorial. Gràcies a herències, conquestes, convenis diplomàtics i matrimonis reials, van arribar a estar sotmeses al ceptre de Carles V, Nàpols i Sicília; Flandes, Alemanya, Hongria i Portugal, a part de les noves terres d'Amèrica. Per contra, a Felip III i Felip IV els va tocar perdre un a un tots els territoris europeus, provocant una crisi important de la monarquia hispànica.
Espanya va participar en la Guerra dels Trenta anys (1618-1648), que va suposar l'enfrontament dels territoris hispanogermànics contra una aliança del nord del continent, reforçada amb la incorporació de França. S'hi barrejaven els interessos polítics i les guerres de religió iniciades el segle anterior. Aquesta guerra va finalitzar amb els tractats de la Pau de Westfàlia (1648) pels quals perd els territoris dels Països Baixos i, Holanda aconsegueix la seva independència. La guerra va suposar el col·lapse de l'economia dels estats alemanys, provocant escassetat d'aliments i llançant al carrer un important nombre de rodamons i captaires. Espanya, sostinguda inicialment pels metalls de les Amèriques, es va afeblir tant políticament com econòmicament.
Durant el la política dels Àustries es caracteritza per governar a través de privats (validos) i, en molts aspectes hi ha una «medievalització» de la vida espanyola.
Pel que fa a l'economia es veu condicionada per l'expulsió dels moriscos (1609), per part de Felip III. Aquest fet, suposa un empobriment de l'agricultura i el comerç del país. L'economia s'estanca i s'introdueixen les monedes de coure en lloc de les d'or i plata. La pressió fiscal que imposa la guerra, i el descontentament polític general provoquen entre d'altres la revolta de Portugal que aconseguirà independitzar-se de la monarquia hispànica mitjançant el Tractat de Lisboa (1668). esquerra|miniatura|144x144px|Carles II. Oli de Juan Carreño Miranda ca. 1666
La pobresa, les males collites, les epidèmies de pesta i els elevats impostos provoquen un alarmant descens de la població i la migració del camp a la ciutat. Moltes zones queden despoblades, la qual cosa perjudica l'economia de totes les nacions europees. A Catalunya, es produeix la Guerra dels Segadors (1640-1659), un aixecament contra els abusos de les tropes espanyoles que va acabar suposant la pèrdua de la Catalunya del Nord, amb la signatura del tractat dels Pirineus. El principat, a banda de la progressiva pèrdua de poder polític, s'endinsa en un procés de castellanització progressiu que caracteritzarà a les classes nobles catalanes.
Les contínues guerres amb França evidencien encara més la decadència d'Espanya davant el poder de l'estat veí. Amb Carles II, sense descendència, nomena com a hereu a Felip d'Anjou, futur Felip V, net de Lluís XIV de França. Decisió que va donar origen a la guerra de Successió i que acabà amb el Tractat d'Utrecht (1714).
Característiques barroques miniatura|175x175px|La Dansa de la Mort. Monument a Calderón, Madrid. El Barroc es caracteritza pels següents trets: Pessimisme: el Renaixement no va aconseguir el seu propòsit d'imposar l'harmonia i la perfecció al món, tal com pretenien els humanistes. Tampoc havia fet més feliç a l'home. Les guerres i les desigualtats socials continuaven estant presents; el dolor i les calamitats eren comunes a tot Europa. S'instal·la un pessimisme intel·lectual, cada cop més accentuat, unit al caràcter despreocupat del qual donen testimoni les comèdies d'aquella època i les berganteries en què es basen les novel·les picaresques. Sentiment de vertigen per la immensitat del cosmos, sense límit i sense centre. L'home ja no és el centre de l'univers i per això l'ideari porta al Hominem te esse cogita o Memento mori ("pensa que ets mortal"), un reclam contra la supèrbia humana. Així doncs, es dona la pèrdua de confiança en els ideals renaixentistes i en la fe de les capacitats il·limitades de l'ésser humà. Desengany: Com els ideals renaixentistes van fracassar i, en el cas d'Espanya, el poder polític estava esvaint-se, el desengany continua. Aquest sentiment emergeix a la literatura, que en molts casos recorda a la de dos segles abans, amb la Dansa de la Mort o les Coplas por la muerte de su padre de Manrique. Quevedo diu que la vida està formada per «successions de difunts»: en les quals es van convertint els nascuts, des dels bolquers fins a la mortalla amb la qual es cobreixen els cossos sense ànima. S'entén com una presa de consciència sobre la condició humana que és incerta i immutable. En conclusió, gens té importància, només cal aconseguir la salvació eterna. Preocupació pel pas del temps (Tempus fugit) perquè porta ràpidament a la mort i a l'oblit (Ubi sunt?). Tornada al neoplatonisme: la imperfecció dels sentits humans i l'engany de la realitat empírica impossibiliten el coneixement. Així doncs, no hi ha accés a l'essència de les coses. El coneixement és una paradoxa laberíntica, per la qual cosa el llenguatge enganya, però alhora és l'única via per aprendre.
Actitud dels escriptors Davant la crisi barroca, els escriptors espanyols reaccionen de diverses maneres:
Evasió: Tractant de desentendre's de la realitat. Ho fan cantant gestes o velles glòries del passat, o bé presentant un món ideal en què els problemes es resolen degudament i triomfa l'ordre. Aquest és el cas del teatre de Lope de Vega i els seus seguidors. Uns altres, prefereixen, però refugiar-se al món de l'art i de la mitologia, com és el cas de Góngora. Satiritzant la realitat: Un altre grup d'escriptors opta per burlar-se de la realitat, com Quevedo, Góngora en algunes ocasions i la novel·la picaresca. Amb estoïcisme: Exposen la seva queixa sobre la vanitat del món, la fugacitat de la bellesa i de la vida, la fama transitòria. El màxim exponent d'aquesta actitud va ser Calderón de la Barca en els autos sacramentals. Moralitzant: Critiquen els defectes o vicis proposant models de conducta segons amb la ideologia política i religiosa de la seva època. Els seus principals exponents són la prosa narrativa i doctrinal de Gracián i Saavedra Fajardo.
La prosa del miniatura|314x314px|Portada de la editio princeps del El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha (1605).
La prosa de Miguel de Cervantes La narrativa del XVII s'obre amb la figura de Miguel de Cervantes, que el 1580 torna a Espanya després de deu anys d'absència.
La seva primera obra impresa va ser La Galatea (Alcalá de Henares, 1585). És una novel·la pastoril en sis llibres de vers i prosa, segons el model de la Diana de Montemayor. tot i que trenca amb la tradició a l'introduir elements realistes, com l'assassinat d'un pastor, o l'agilitat de certs diàlegs.
En 1605 publica L'enginyós hidalgo Don Quixot de la Manxa, conegut com El Quixot, que troba un èxit immediat.
En 1613 apareixen les Novelas ejemplares, col·lecció de dotze novel·les curtes que busquen una exemplaritat, encara que aquesta no sempre quedi clara.
La següent prosa cervantina va ser L'enginyós cavaller el Quixot de la Manxa (1615), segona part del Quixot.
En 1617, un any després de morir Cervantes, apareixen Los trabajos de Persiles y Sigismunda. Es tracta d'una novel·la bizantina o novel·la grega, a imitació d'Heliodor d'Emesa (s. III-IV dC.) i la seva Història etiòpica de Teàgenes i Caríclea, que relata, en quatre llibres, com Períandre i Auristela viatgen des de les terres septentrionals de Noruega o Finlàndia fins a Roma per rebre matrimoni cristià. Com és típic d'aquest subgènere, al llarg del periple patiran peripècies o treballs: la captivitat entre bàrbars i la gelosia de pretendents de tots dos amants. L'obra aprofita recursos de les Novel·les exemplars, especialment de les italianitzants, com els embolics, les confusions, disfresses, etc.
La prosa de Quevedo miniatura|234x234px|Retrat de l'escriptor Francisco de Quevedo, màxim exponent del conceptisme, vestit com a cavaller de l'Orde de Santiago. Instituto Valencia de Don Juan, mitjans del . Francisco de Quevedo redacta cap a 1604 la seva primera obra en prosa de ficció: la novel·la picaresca titulada Historia de la vida del Buscón llamado don Pablos; exemple de rodamón i mirall de garrepes.
A més, Quevedo va conrear la prosa satírica, política i moral en obres en què domina una moral estoica, d'arrels senequianes. Tracta assumptes com la crítica d'arquetips de la societat del barroc, la presència constant de la mort en la vida de l'home, i el zel cristià amb què ha de conduir-se la política.
De 1605 data el primer dels seus Sueños y discursos: El Sueño del Juicio Final on narra la resurrecció dels morts, que responen de la seva vida. És una sàtira contra professions o estats socials: juristes, metges, carnissers.
En 1619 escriu la Política de Dios, gobierno de Cristo y tirania de Satanàs. És un tractat polític en el qual exposa una doctrina de bon govern o mirall de prínceps per a un rei just, que ha de tenir com a model de conducta a Jesucrist. L'obra s'emmarca en la línia de l'anti-maquiavelisme espanyol i proposa una política exempta d'intrigues i aliena a les males influències.