La Fortalesa de Brest (Château de Brest en francès i Kastell Brest en bretó) està situada a la ciutat de Brest, al departament de Finisterre, a la regió de Bretanya. L'emplaçament és a la desembocadura del riu Penfeld, al cor d'una de les rades més grans del món. Actualment acull el Museu Nacional de la Marina i la prefectura marítima de l'Atlàntic, i està classificada com a monument històric des del 21 de març de 1923. La seva importància militar va ser reconeguda per totes les autoritats, fins al punt que s'atribueix al duc Joan IV de Bretanya la frase segons la qual no és senyor de Bretanya qui no és senyor de Brest.
Història La particularitat principal de la fortalesa de Brest és que ha estat una fortalesa amb funció militar permanent des de fa almenys disset segles. Encara s'hi haurien d'afegir els anys en què fou una fortificació lleugera de troncs i terra, establerta des de l'edat del ferro. El triangle, amb dos costats que dominen la mar i l'estuari del riu Penfeld, corresponent a allò que se'n diu un oppidum tancat. Moltes penínsules bretones acullen fortaleses d'aquest tipus com la Pointe du Chateu de Beuzec a Beuzec-Cap-Sizun o a Yaudet en Ploulec'h. La primera implantació certa és la de soldats romans, probablement a la fi del o al començament del ; en resta la muralla gal·loromana de la cortina nord, que mostra l'alternança horitzontal de rajol i blocs de granit, alguna vegada posada també en opus spicatum. Aquests vestigis estan datats del .
El castell gal·loromà sembla que fou un dels més grans de l'època. De la seva muralla només es coneix bé la cortina que barrava l'esperó rocós: de quatre metres de gruix, comptava amb deu torres circulars i probablement una porta central, i encara s'alça entre quatre i vuit metres d'alçada; el recinte es prolongava probablement pels altres tres costats. Segons Léon Fleuriot (Origines de la Bretagne, 1980), un castell com aquest justificaria situar a Brest el centre polític dels Osismes, una tribu celta de Gàl·lia, i d'aquesta manera també controlar-los.
Al , la descomposició del poder romà va poder comportar l'abandó del castellum, i de la història de Brest entre els segles i no se'n sap pràcticament res. La Crònica de Nantes esmenta una fortalesa anomenada Bresta a propòsit de fets del ; el rei Salomó de Bretanya va ser assassinat el 874, segons la tradició a la Martyre, prop de Landerneau. Cap al 1064 o 1065, el comte de Léon, Morvan II, va aixecar les muralles del castell i hi va ajuntar una torre de l'homenatge en un dels angles per tal de poder-s'hi allotjar. A la ciutat closa hi va fer construir una capella sota la invocació de Notre-Dame-de-Pitié, fundada el 1065 i única parròquia de Brest fins al 1549.
Cap al 1196 el castell pertanyia encara als comtes de Léon i va servir per acollir-hi el jove Artur I de Bretanya, net d'Enric II d'Anglaterra i hereu del ducat, assassinat el 1203 pel seu oncle, Joan sense Terra. El 1239-1240, el vescomte de Léon, endeutat, es va vendre la ciutat, el castell i el port de Brest al duc, Joan I de Bretanya, a canvi d'una renda de 100 lliures; l'acta de venda és la primera menció pròpiament dita del castell. La guerra de Successió Bretona va confirmar al segle següent l'immens valor estratègic del castell obert al mar i de la rada, que serveix de protecció dels vaixells hostils. El 1342, el rei Eduard III d'Anglaterra va desembarcar amb el seu gran exèrcit a Brest per mantenir el seu candidat a la corona de Bretanya, Joan II de Montfort. Els anglesos hi van deixar una guarnició, que s'hi va mantenir fins al 1397, i van empresonar el 1347 a Carles de Blois, nebot de Felip VI de França, espòs de Joana de Penthièvre, hereva del ducat de Bretanya. El 1372 el duc Joan IV va decidir deixar el castell en mans dels anglesos per tal d'equilibrar la Guerra dels Cent Anys.
El rei de França, Carles V, va intentar de conquerir la fortalesa a través dels seus dos conestables bretons, Bertrand du Guesclin el 1373 i Olivier de Clisson el 1378, ambdós casos fracassaren. Quan el duc Joan IV i el rei Carles VI van estar reconciliats van establir un nou setge en tota regla entre 1386 i 1387, que tampoc no va reeixir. Brest va ser l'única plaça forta del ducat que no va ser evacuada després del segon tractat de Guérande (1381). El 1397 el duc va recuperar finalment el castell de mans del rei Ricard II d'Anglaterra, previ pagament d'una forta compensació econòmica.
Al l'enginyer del rei Sébastien Le Prestre, marquès de Vauban, va refer la fortalesa: hi va fer destruir les darreres torres romanes, va terraplenar les cortines —que van passar de quatre a dinou metres de gruix entre la torre Madeleine i les torres Paradís— i va substituir les teulades de les torres medievals per plataformes d'artilleria. Durant la II Guerra Mundial el castell no va ser estalviat pel setge d'agost i setembre de 1944, però a l'Alliberament es mantenia gairebé intacte enmig d'una ciutat destruïda en un 90 %: només les casernes interiors van quedar en ruïnes i les teulades malmeses.
Referències
Enllaços externs
Presentació del castell en el lloc web de la ciutat de Brest
Categoria:Brest Brest Categoria:Cultura gal·loromana