miniatura|REC, pel·lícula de terror del català Jaume Balagueró El cinema de terror és un gènere fílmic que busca causar por i angoixa en l'espectador. Per això mateix també solen anomenar-se "pel·lícules de por" a les obres cinematogràfiques de terror. Els temes principals es poden agrupar en quatre grans blocs: els morts que no han mort els monstres i criatures fantàstiques els éssers humans pertorbats o modificats els tirans o persones que excedeixen els seus límits (com per exemple el científic boig)
El cinema de terror sovint juga amb els efectes especials, la creació d'atmosferes inquietants i la música per provocar ensurts o nerviosisme en el públic. El terror pot ser causat pel que es veu a la pantalla (escenes d'assassinats, persecucions, criatures malèfiques) o pel que se suggereix (imaginacions dels protagonistes, qüestionament de la realitat, falses expecatives...).
Les primeres cintes tenien una atmosfera basada en la novel·la gòtica i els relats literaris del Romanticisme. Després es van especialitzar en la filmació de criatures monstruoses, formant sovint sagues on intervenia el misteri i l'acció. El terror ha anat passant a l'àmbit privat, de manera que el que causa més por és justament l'aparença de normalitat de determinades situacions, que mostren a l'espectador que allò que veu a la pantalla podria ser real.
La primera pel·lícula de terror, tot i que no era el que es pretenia, va ser també una de les primeres filmacions de la història. Consistia tan sols en un tren arribant a l'estació, però com que la gent no estava acostumada a veure filmacions de cap tipus, es va pensar que era de veritat i fins i tot molta gent va sortir corrent de la sala.
George Andrew Romero és considerat un revolucionari de les pel·lícules de terror. Amb la seva filmació La nit dels morts vivents, va sorgir la subcultura dels morts vivents (zombis) dins d'aquest gènere.
Etimologia i definició Significat miniatura|Scary Movie, exemple de comèdia de terror. Traduïda al català. El cine de terror és un gènere cinematogràfic que pretén crear por, repulsa i angoixa en l'espectador. Sovint se'l confon erròniament amb el thriler i el film de fantasia. La clau que els diferencia és la noció de sobrenatural. Les pel·lícules de terror volen provocar por mentre que la fantasia pot ser sobrenatural, però és un ambient alegre, feliç i sense voler atemorir el públic.Roland Bergan. Film. Nova York: DK, 2006
El terme cinema de terror s'encunya amb la sortida de la pel·lícula Dràcula durant la dècada dels 1930, de la mà d'Universal Studios. Els productors d'aquest estudi empren el mot per promoure'n les pel·lícules i creen així jurisprudència.
Però amb el ròssec del temps, s'ha tornat d'habitud associar el cinema fantàstic amb el cinema de terror i, en aquest àmbit, cal saber que tots dos gèneres són indissociables per a l'engrós de l'espectador. Això no treu que l'objectiu de la pel·lícula de terror és, contràriament a la fantasia, cercar el terror en l'espectadora mitjançant un personatge, una situació psicòtica o immoral.
El cinema de terror té com a objectiu provocar el xoc, no pas la sorpresa o l'admiració. Stephen King a Anatomia del terror diu que aquest tipus de narració no és racional i distingeix tres tipus d'emocions:
Angoixa, tot s'hi suggereix i es deixa que treballi la imaginació Por, reacció natural de terror amb sobresalt Repulsa, provoca el disgust
Subgèneres del cinema de terror De pel·lícules de terror n'hi ha de diverses formes. Ultra el patró tradicional, des de ben inicialment que s'han trobat gèneres derivats com ara:
Gòtic clàssic Survival horror Slasher Cinema gore Comèdia de terror
Llenguatge del cinema de terror El guió L'espai de la narració El lloc triat per les pel·lícules de terror és sempre un lloc clos, però a mesura que s'han anat desenvolupant subgèneres, la casa ha estat bescanviada per l'aire lliure, que pot ser un bosc, una ciutat, un país, un continent, etc. Diverses explicacions aclareixen l'escull de l'espai clos.Eli Roth. History of Horror. Estats Units: AMC, 2018 La casa és un lloc privat on hi resideix la població contemporània. Tothom viu a la seva pròpia casa, un apartament, una residència, una granja, un motel, una cabanya o un habitatge comprat. A mesura que aquesta es torna l'escenari de les peripècies, l'espectador s'hi acaba identificant i, per tant, qualsevol violència exercida contra els protagonistes produeix por perquè l'espectadora ja hi ha empatitzat.
Les cases poden aparentar-se dòcils i normals o terrorífiques. Per donar-hi un aspecte esfereïdor l'habitud és de desenvolupar la història en una casa d'arquitectura gòtica. La tria es fa a propòsit segons com el director vulgui aprofundir en l'empatització. Com més normal sigui la casa, més empatia es crea. Fet això, les cases es personifiquen, és a dir, es tornen un personatge més, com si prenguessin vida. A mesura que ens apropem al clímax, la casa es torna una presó d'on no se'n pot sortir. L'angoixa apareix expressament en aquest punt sota efecte de claustrofòbia. L'aparença normalitzadora de la casa vista de fora, no inquieta pas cap veí i, per això, la narradora ja pot començar a maltractar psicològicament l'espectador mitjançant els personatges.
La forma predilecta per personificar la casa és jugar amb el passat i el present. Els antics propietaris haurien viscut quelcom de traumàtic, terrible i gairebé sobrenatural, i es volen fer passar el malestar als nous propietaris, empresonant-los dins la casa, maltractant-los psicològicament i, finalment, matant alguns dels protagonistes, si és que no prefereixen fer-ho progressivament. Ja són morts però es comuniquen de diverses maneres amb els nous propietaris. Una forma de fer-ho és manipular algun dels personatges, posseir-lo per d'aquesta manera procedir a atemorir els altres membres.
Aquesta mena d'esquema compositiu ens trasllada implícitament la idea que per tal d'apagar la foscor cal obligatòriament sacrificar vides humanes. La casa és venjativa i si procedeix a matar-ne els membres, és perquè vol fer pagar els comptes de coses passades.
Els personatges de la narració Establert el lloc de l'acció, calen personatges. Tota pel·lícula de terror en distingeix de dues menes. Segons on ens trobem, a fora o a dins, els personatges canvien. Hi ha els bons, que són el be i on ens hi hem de projectar, i els dolents, que són contra qui lluitem internament, a la nostra psicologia. Totes dues bandes es presenten sempre en grup, mai actuen en solitud.
Existeixen dos tipus de dolents:
Fantasma Un protagonista posseït Vampir
A mesura que han anat sorgint més subgèneres de terror, aquests dolents s'han anat ampliant:
Morts vivents (vampirs o zombis) Ocultisme (bruixeria, fantasmes, nens posseïts i dimonis) Psicòpates assassins Monstres Antropomòrfics (homes llop) Creacions humanes (Gremlins, Frankenstein…) Animals (aliens o animals)
Existeixen dues categories de bons per donar vida a les pel·lícules de terror:
Un grup de joves Una parella, normalment una família hetero-normativa
La violència i el nivell de fenomenologia sobrenatural trastoca els personatges. Ja no saben ben bé si allò és producte de la irrealitat, un somni, una bogeria. La trama juga amb les oposicions: amor contra ori, rialla contra por, etc.
El temps de la narració El temps de la narració és fabricat. La nit, però no qualsevol nit. És una nit és el malson. És remarcable que el gros de les pel·lícules del terror s'escenifiquen de nit. La nit atemoreix. Les pel·lícules de terror són d'alguna manera la recreació d'aquests malsons. I, què són els malsons? Res més que les nostres pors fantasiades, portades al seu punt més àlgid. Són el nostre subconscient.
Autors diversos han posat de relleu el vincle entre la defensa i els malsons. “S'atorga al somni oníric funcions adaptadores o reparadores, de protecció de l'ego, que han estat formulades mitjançant nombroses hipòtesis […] sorgeix com una defensa necessària contra una monotonia cortical excessiva durant el descans nocturn, fet que propicia una excitació necessitada per al còrtex […] resulta temptador l'extrapolació que interpreta l'espectacle cinemagràfic com si fos una defensa contra la monotonia i la rutina del tarannà” [trad.] (Barthes).
La trama de la narració La narració clàssica és la casa posseïda o amb criatures fantàstiques. L'estat inicial és la presentació de l'espai i els personatges bons. Cau la nit i es presenta el temps. Comencen les peripècies. A mesura que el gènere cinematogràfic ha anat avançant, també ho ha fet la trama. Així cadascú ha determinat les seves lleis per al bon guió. A cada gènere hi ha unes peripècies concretes, però a totes es torna el moment ideal per presentar-hi els personatges dolents. L'estadi final és la mort d'algun dels protagonistes. El be empata amb el mal o simplement guanya el mal.
Tècniques El cinema de terror és un gènere molt subjectiu, juga amb les emocions de l'espectador per intentar causar-li por, tensió, incomoditat... per tal d'aconseguir aquestes sensacions és necessari utilitzar les tècniques de muntatge:
Infrasò L'infrasò és una ona acústica de baixa freqüència (20 Hz aproximadament) la seva freqüència és tan baixa que es troba per sota de l'espectre auditiu de l'oïda humana. Però, tot i que no tenim la capacitat per captar el so a través de l'oïda, sí que tenim la capacitat de sentir-lo, percebre'l, i pot arribar a causar reaccions físiques naturals. És per això que el gènere de terror ha adoptat aquesta tècnica, ja que li permet manipular les sensacions de l'espectador de manera pràcticament imperceptible. Un exemple de pel·lícules de terror que utilitzen aquesta tècnica seria la saga Paranormal Activity de Oren Peli. En les seves pel·lícules Peli utilitzà una barreja d'un so de baixa freqüència, un infrasò, i el va barrejar amb un soroll de fons. Amb aquesta tècnica aconseguia que l'espectador no veiés ni observés res fora de lloc i, tot i així, es mantingués en un estat de tensió continua.
Imatges subliminals Les imatges subliminals tenen un ús semblant al de l'infrasò. Aquestes imatges solen utilitzar-se per manipular a l'espectador sense que aquest arribi a percebre la seva presència. Solen aparèixer en un pla secundari o en una velocitat en què l'ull l'observa de manera tan fugaç que ni tan sols ens adonem de la seva presència. Un exemple de pel·lícula de terror en què es va utilitzar aquesta tècnica va ser El Exorcista de William Friedkin. Fredkin va introduir imatges del Capità Howdy, un dels dimonis que habita el cos de Regan, però aquestes imatges només apareixien per una vuitena part de segon i, per tant, els espectadors no s'adonaven que estaven percebent aquestes imatges.
Canvis sobtats de color Habitualment les pel·lícules han de mantenir una paleta de colors bastant neutral, que segueixi un ordre normal i no quedin fora de lloc. Però, en el gènere de terror, tots els aspectes tècnics (so, color, composició...) queden a lliure ús del director/a. Els colors són un altre aspecte que influeix en les sensacions humanes i, per tant, un ús aleatori o fora del comú d'aquests podria influir severament en l'espectador. En una pel·lícula de terror dirigida per Julia Ducournau, Crudo, s'utilitza aquesta tècnica. Ducournau fa un ús liberal dels canvis de color i redefineix el seu ús. En una escena on el color vermell està molt present, la directora no es limita a utilitzar una paleta de vermells neutres, sinó que utilitza vermells i roses molt estrambòtics. En una escena diferent, la directora crea una col·lecció surrealista de fotogrames en barrejar uns tons blaus i grocs determinats, es diu que aquesta combinació de colors va provocar marejos entre el públic.
Llargues preses