Birgit Nilsson (Västra Karup, 17 de maig de 1918 - Bjärlöv (Suècia), 25 de desembre de 2005) va ser una soprano sueca que va conrear tant l'òpera com la música de concert. Va ser famosa per les seues interpretacions de Brunilda en el cicle de L'anell del nibelung i altres personatges d'òperes de Wagner (com Isolda en Tristany i Isolda), Elektra i Salomé de Richard Strauss i Turandot de Puccini.
Va nàixer (filla única) en una granja en Västra Karup (100 km al nord de Malmö), i va ser batejada com Birgit Märta Nilsson. «Vaig cantar abans de poder caminar», va dir en alguna ocasió. Quan va començar a cantar en el cor de l'església, els seus pares van notar el seu talent musical. Va estudiar amb Ragnar Blennow a Båstad, i amb Joseph Hislop i Arne Sunnegard a l'Acadèmia Reial de Música d'Estocolm.
Va realitzar el seu debut operístic en l'Òpera Reial Sueca l'any 1946 en el paper d'Agathe en Der Freischütz de Weber, comptant amb tan sols tres dies per a preparar el personatge. El 1947, va obtenir una bona rebuda per part del públic del seu país per la seua interpretació de Lady Macbeth en l'òpera Macbeth de Verdi. El seu primer compromís internacional important va ser en l'òpera Idomeneo de Mozart, en el Festival de Glyndebourne, l'any 1951. La primera vegada que va interpretar el paper de Brünnhilde va ser a Múnic l'any 1954.
Nilsson va debutar a Amèrica del Nord com Isolda el 1956, amb l'Òpera de San Francisco. L'any 1959 va obtenir un èxit aclaparador amb el mateix paper al Metropolitan Opera House de Nova York. Aquest mateix any, es va iniciar la seua relació amb el prestigiós Festival de Bayreuth en Lohengrin, i a partir d'aquest moment, va participar-hi regularment fins a l'any 1970. Ha treballat per a altres teatres d'òpera reconeguts com a Tòquio, París, Buenos Aires, Chicago i Hamburg.
Nilsson va ser àmpliament coneguda com una destacada soprano wagneriana, la successora de la no menys famosa soprano noruega, Kirsten Flagstad. Sempre se la va relacionar amb el paper de Brünnhilde. A més va interpretar altres papers amb característiques vocals molt diferents, com Leonora, Aïda, Turandot, Tosca, Elektra i Salomé.
Va fer molts enregistraments discogràfics, incloent-hi un cicle de l'Anell per a la Decca, cantant el paper de Brünnhilde. Les seues interpretacions més importants van ser enregistrades. L'any 1948 es va casar amb Bertil Niklasson, un estudiant de veterinària que va conèixer en un tren. La Fundació Americana Escandinava va crear un premi per a promoure joves talents americans amb el nom Birgit Nilsson Prize.
Va publicar la seua autobiografia a Estocolm el 1977, amb el nom Mina minnesbilder. Es va retirar dels escenaris el 1984.
Va morir als 87 anys en el mateix lloc on va nàixer, Västra Karup, el dia de Nadal de 2005. Ja era vídua i no tenia fills.
Biografia Primers anys de vida Birgit Nilsson va néixer Märta Birgit Svensson en una granja de Västra Karup a Escània (100 km al nord de Malmö) filla de Nils Svensson i Justina Svensson (nascuda Paulsson). Quan tenia tres anys va començar a escollir melodies en un piano de joguina que la seva mare li va comprar. Una vegada va dir a un entrevistador que podia cantar abans de caminar, i va afegir: «Fins i tot vaig cantar en els meus somnis». El seu talent vocal es va notar per primera vegada quan va començar a cantar al cor de la seva església. Un mestre de cor a prop de casa la va escoltar cantar i li va aconsellar que prengués classes de veu.
Va estudiar amb Ragnar Blennow a Åstorp durant sis mesos per preparar-se per a una audició a la Reial Acadèmia Sueca de Música d'Estocolm, on va ser la primera d'un grup de 47 cantants i va rebre la beca Christina Nilsson anomenada així per la famosa soprano. Els seus professors a l'acadèmia van ser Joseph Hislop i Arne Sunnegårdh. Tanmateix, es considerava autodidacta: «El millor professor és l'escenari», va dir a una entrevistadora el 1981. «Surts i has d'aprendre a projectar». Va deplorar la seva primera instrucció i va atribuir el seu èxit al talent natiu. «El meu primer professor de veu [Hislop] gairebé em va matar... [El] segon va ser gairebé tan dolent».
Carrera inicial El 1946, Nilsson va debutar a la Royal Swedish Opera d'Estocolm amb només tres dies d'avís, substituint la cantant malalta prevista per al paper d'Agathe a Der Freischütz de Carl Maria von Weber. El director Leo Blech no va ser molt amable amb ella i, com va escriure a la seva autobiografia, fins i tot va contemplar el suïcidi després de l'actuació. El 1947 va reclamar l'atenció nacional en Lady Macbeth de Verdi dirigida per Fritz Busch. Van seguir una gran quantitat de parts, des de Richard Strauss i Verdi fins a Wagner, Puccini i Txaikovski. A Estocolm va construir un repertori constant de papers en el camp liric-dramàtic, com Donna Anna a Don Giovanni, Aida, Lisa a Píkovaia dama, Tosca, Venus a Tannhäuser, Sieglinde a Die Walküre, Senta a Der fliegende Holländer i el Marschallin a Der Rosenkavalier, un dels seus papers preferits, tots cantats en suec. El 1949 va cantar a Ariadne auf Naxos amb Hjördis Schymberg i Elisabeth Söderström entre d'altres.
Compromisos internacionals esquerra|miniatura|Nilsson com Lady Macbeth a l'òpera de Verdi a la Royal Swedish Opera, Estocolm, 1947
Sota la tutela de Fritz Busch, la seva carrera va agafar volada. Va ser fonamental per aconseguir el seu primer compromís important fora de Suècia, com a Electra a Idomeneo de Mozart al Festival de Glyndebourne el 1951. El seu debut a l'Òpera de l'Estat de Viena el 1953 va ser un punt d'inflexió; hi seria una intèrpret habitual durant més de 25 anys. Va ser seguida per Elsa a Lohengrin de Wagner al Festival de Bayreuth el 1954, després la seva primera Brünnhilde en un L'anell dels Nibelungs complet a l’Òpera Estatal de Baviera, al Festival d'Òpera de Munic de 1954. Més tard va tornar com a Sieglinde, Brünnhilde i Isolda fins al 1969.
Va agafar el paper principal de Turandot, que és breu però requereix un so inusualment gran, a La Scala de Milà el 1958, i després a la resta d'Itàlia. Nilsson va debutar als Estats Units com Brünnhilde a Die Walküre de Wagner el 1956 amb l'Òpera de San Francisco. Va assolir el protagonisme internacional després d'una actuació com Isolda a la Metropolitan Opera de la ciutat de Nova York el 1959, que va ser notícia de primera plana. Va dir que l'esdeveniment més gran de la seva vida era que se li demanés actuar a l'obertura de la 180a temporada a La Scala com Turandot el 1958. Va actuar a molts teatres d'òpera importants del món, com ara el Liceu de Barcelona, Viena, Berlín, la Royal Opera House de Covent Garden, Tòquio, París, Buenos Aires, Chicago i Hamburg.
Va cantar amb l’Orquestra Simfònica de Sydney en el concert de Wagner que va obrir la Sala de Concerts de l'Òpera de Sydney el 1973.
Des de la dècada del 1960 fins als anys 80 Nilsson era àmpliament coneguda com la principal soprano wagneriana de la seva època, la successora de la gran soprano noruega Kirsten Flagstad, especialment com a Brünnhilde. Tanmateix, també va fer molts dels altres papers de soprano famosos, entre ells Leonore, Aida, Turandot, Tosca, Elektra i Salomé. Tenia, segons The New York Times, una veu d'una veracitat impecable i una resistència inexpugnable.
El director d'orquestra Erich Leinsdorf va pensar que la seva longevitat, com la de Flagstad, tenia alguna cosa a veure amb la seva herència escandinava, remarcant que Wagner necessitava persones reflexives, pacients i metòdiques. Nilsson va atribuir la seva llarga carrera a cap estil de vida o règim en particular. «No faig res especial», va dir una vegada. «No fumo. Bec una mica de vi i cervesa. Vaig néixer amb els pares adequats».
En gran poder, les seves notes agudes es van comparar de vegades amb les de la cantant de Broadway Ethel Merman. No obstant això, Nilsson afirma que les seves notes agudes explosives que van ser el seu major actiu a l'escenari «no s'han gravat com haurien d'haver estat» a l'estudi. Més tard es va lamentar: «Sempre em va entristir una mica quan escoltava els meus propis enregistraments. I molta gent em va dir que cantava molt millor en persona que a les gravacions! Això no em va afalagar gens, perquè sé què quedarà quan ja no canti».
Dues vegades al Met, Nilsson va patir ferides que li van impedir actuar. El febrer de 1971, es va esquinçar el turmell durant una actuació d'Elektra que va resultar en la cancel·lació d'una actuació (que va ser substituïda per una actuació històrica de Fidelio protagonitzada per Christa Ludwig). Nilsson es va recuperar per cantar la presentació dElektra el 27 de febrer. Més greument, el març de 1974 va caure i es va luxar l'espatlla durant un assaig de Götterdämmerung. Mentre es recuperava a l'habitació de l'hospital de Roosevelt, va dir: «A part de les meus contusions i el meu negre i blau, em sento bé». Encara que va poder cantar Brünnhilde a les dues primeres actuacions amb el braç en una fona, la seva lesió va fer que es perdés les actuacions posteriors, inclosa l'emissió de Götterdämmerung d'aquella temporada. La revisió del New York Times de la nit d'estrena de la producció del 8 de març es reimprimeix als arxius de l'Òpera Metropolitana.
Senyoreta N. A partir de l'estiu de 1968 al Festival de Bayreuth, Nilsson va ser perseguit obsessivament per una actriu i model nord-americana molt més jove, Nell Theobald, fins al suïcidi de Theobald nou anys més tard, el 1977. Nilsson va explicar extensament les seves experiències amb Theobald a les seves memòries, La Nilsson, en què es referia a Theobald només com a Miss N. L'incident d'assetjament es va presentar més tard a la revista Opera News i The New York Times.
L'humor de Nilsson Nilsson no es portava bé amb el famós director Herbert von Karajan. Una vegada, quan assajava a l'escenari de la Vienna Staatsoper, se li va trencar el fil de perles. Mentre l'ajudava a recuperar-les, Karajan va preguntar: «Aquestes perles reals es compren amb les vostres tarifes de La Scala?» Nilsson va respondre: «No, aquestes són perles falses comprades amb les vostres tarifes de l'Estaatsoper de Viena». Quan Nilsson va arribar per primera vegada al Met per assajar la producció de Die Walküre dirigida per Karajan, va dir: «Nu, on és Herbie?» I Karajan va enviar una vegada a Nilsson un cable de diverses pàgines, proposant amb gran detall una varietat de projectes, diferents dates i òperes. Nilsson va respondre per cable: «Ocupada. Birgit».
El fotògraf suec Lennart Nilsson, que es va fer famós mundialment per la seva documentació de l'embaràs des de la concepció fins al naixement, va ser demanat per la revista Life per fotografiar les cordes vocals de Birgit Nilsson mentre cantava aguda C. Birgit Nilsson va rebutjar la proposta amb les paraules «La teva fotògrafa vol que m'empassi la petita càmera perquè pugui fer fotos de la corda vocal. No vull això, ja que sé on ha estat abans». Finalment, però, va acceptar que es fessin les fotos.
Hi va haver una sana competència entre Nilsson i el tenor Franco Corelli pel que fa a qui podia aguantar més temps el Do agut a l'acte II de Turandot. En una actuació de la gira, després que ella el superés a l'alt C, es va dirigir a Rudolf Bing durant el següent entreacte, dient que no anava a continuar l'actuació. Bing, que sabia com manejar les rebequeries de Corelli, va suggerir que prengués represàlies mossegant el coll a Nilsson quan Calaf fa un petó a Turandot a l'acte III. Corelli no la va mossegar, però estava tan encantat amb la idea que li va parlar del suggeriment de Bing. Aleshores, va enviar un cable a Bing, informant-li que havia de cancel·lar les dues actuacions següents perquè havia contret la ràbia.