La Guerra de la Independència dels Estats Units d'Amèrica va observar una sèrie de maniobres i batalles militars que van implicar forces navals de l'Armada Reial Britànica i de l'Armada Continental des de 1775, i de la Marina francesa des de 1778. Si bé els britànics gaudien de victòries més numèriques, aquestes batalles van culminar en la rendició de la força de l'exèrcit britànic del tinent general comte Charles Cornwallis, un esdeveniment que va portar directament al començament de negociacions de pau serioses i al final de la guerra.
Des del començament de les hostilitats, l'estació britànica d'Amèrica del Nord, sota el comandament de Samuel Graves, va bloquejar els principals ports colonials i va realitzar incursions contra les comunitats patriotes. Les forces colonials van poder fer poc per aturar aquests desenvolupaments a causa de la supremacia naval britànica. El 1777, els corsaris colonials van fer incursions a les aigües britàniques capturant vaixells mercants, que van portar als ports francesos i espanyols, tot i que ambdós eren oficialment neutrals. En busca de desafiar Gran Bretanya, França va signar dos tractats amb els Estats Units el febrer de 1778, però finalment va declarar la guerra a la Gran Bretanya. El risc d'una invasió francesa va obligar els britànics a concentrar les seves forces al Canal de la Mànega, deixant les seves forces a Amèrica del Nord vulnerables als atacs.
França va entrar oficialment a la guerra el 17 de juny de 1778, i els vaixells francesos enviats a l'hemisferi occidental van passar la major part de l'any a les Índies Occidentals, i només van navegar cap a les Tretze Colònies des de juliol fins a novembre. En la primera campanya franco-estatunidenca, una flota francesa comandada pel comte Charles Henri Hector d'Estaing va intentar desembarcaments a Nova York i Newport, però a causa d'una combinació de mala coordinació i mal temps, d'Estaing i el vicealmirral de les forces navals Richard Howe no es van implicar durant el 1778. Després que la flota francesa va marxar, els britànics van dirigir la seva atenció cap al sud. El 1779, la flota francesa va tornar a ajudar les forces estatunidenques a intentar recuperar Savannah de les forces britàniques, tot i que no van poder vènces als britànics fins a finals del 1782.
El 1780, una altra flota i 6.000 soldats comandats pel tinent general comte Jean-Baptiste de Rochambeau, van desembarcar a Newport i poc després van ser bloquejats pels britànics. A principis de 1781, el general George Washington i el comte de Rochambeau van planificar un atac contra els britànics a la zona de la badia de Chesapeake, coordinats amb l'arribada d'una gran flota des de les Antilles comandada pel comte François Joseph Paul de Grasse. El vicealmirall britànic George Brydges Rodney, qui feia un seguiment de Grasse al voltant de les Índies Occidentals, va ser alertat de la sortida d'aquest, però no estava segur de la destinació del vicealmirall francès. Creient que de Grasse retornaria una part de la seva flota a Europa, Rodney va separar 15 vaixells de línia comandats per Samuel Hood amb ordres de trobar la destinació de Grasse a Amèrica del Nord. Rodney, que estava malalt, va navegar cap a Europa amb la resta de la seva flota amb l'objectiu de recuperar-se, restablir la seva flota i evitar la temporada d'huracans de l'Atlàntic.
Les forces navals britàniques a Amèrica del Nord i les Índies Occidentals eren més febles que les flotes combinades de França i Espanya i, després de molta indecisió per part dels comandants navals britànics, la flota francesa va obtenir el control sobre la badia de Chesapeake, desembarcant forces a prop de Yorktown. La Marina Reial britànica va intentar disputar aquest control en la batalla clau de Chesapeake el 5 de setembre, però Thomas Graves va ser derrotat. Protegides del mar pels vaixells francesos, les forces franco-americanes van envoltar, assetjar i forçar la rendició de les forces britàniques comandades pel general Cornwallis, finalitzant grans operacions a Amèrica del Nord.
Quan la notícia va arribar a Londres, el govern de Lord Frederick North va caure i el següent minsteri de Rockingham va entrar en negociacions de pau. Aquests van culminar amb el Tractat de París de 1783, en què el rei Jordi III reconeixia la independència dels Estats Units d'Amèrica.
Les primeres accions, 1775–78 Les primeres escaramusses
Les batalles de Lexington i Concord el 19 d'abril de 1775 va atreure milers de milicians de tota Nova Anglaterra fins a les ciutats que envolten Boston. Aquests homes van romandre a la zona i el seu nombre va créixer, situant les forces britàniques a Boston sota setge quan van bloquejar tot l'accés terrestre a la península. Els britànics encara van poder navegar amb subministraments des de Nova Escòcia, Providence i altres llocs perquè el port va romandre sota control naval britànic. Les forces colonials no van poder fer res per aturar aquests enviaments a causa de la supremacia naval de la flota britànica i l'absència completa de cap tipus de vaixells armats rebels a la primavera de 1775. Tot i això, mentre els britànics van poder reabastir la ciutat per mar, els habitants i les forces britàniques només disposaven de petites racions i els preus van augmentar ràpidament. El vicealmirall Samuel Graves va comandar a la Marina Reial al voltant de l'ocupada Bospotato catton sota el lideratge general del governador general Thomas Gage. Graves van contractar un magatzem a l'illa de Noddle per a una varietat d'importants subministraments navals, farratge sec i bestiar, que va considerar que eren importants a preservar, a causa de la «gairebé impossibilitat de substituir-los en aquesta situació».
Durant el setge, degut l'escassetat de recursos dins de la ciutat més breus durant el dia, les tropes britàniques van ser enviades de del port de Boston per atacar granges per subministrar-se. Graves, aparentment actuant sobre la intel·ligència que els colonials podrien atacar a les illes, van enviar tropes a prop de l'illa de Noddle. Les fonts no estan d'acord amb el fet de si va haver-hi tropes estacionades a l'illa de Noddle per protegir el subministrament naval. Com a resposta, els colonials van començar a netejar qualsevol cosa útil per als britànics a Noddle Island i Hog Island. Graves al seu vaixell almirall HMS Preston, observant això, va fer un senyal perquè els soldats desembarquessin a l'illa de Noddle i van ordenar la goleta armada HMS Diana, sota el comandament del seu nebot el tinent Thomas Graves, que navegués cap a Chelsea Creek per tallar-la la ruta dels colonials. Aquesta acció impugnada va resultar en la pèrdua de dos soldats britànics i la captura i destrucció del Diana. Aquest contratemps va impulsar a Graves a traslladar el vaixell de línia HMS Somerset (que havia estat ancorat a les aigües poc profundes entre Boston i Charlestown), cap a aigües més profundes a l'est de Boston, on tindria millorat maniobrabilitat si fos disparat des de terra. Més tard, també va enviar un destacament de regulars per assegurar l'illa de Noddle; els colonials s'havien retirat o destruït tot el que havia de valor a l'illa.
La necessitat de materials de construcció i d'altres subministraments va portar a l'almirall Graves a autoritzar un comerciant lleialista a enviar els seus dos vaixells Unity i Polly des de Boston cap a Machias (al districte de Maine), escortats per la goleta armada Margaretta sota el comandament de James Moore, un mariner del Preston, el vaixell almirall de Graves. Moore també va encarregar recuperar el que pogués del naufragi de l'HMS Halifax, que es creu que va ser encallat a la badia de Machias per un pilot patriota el febrer de 1775. Després d'una acalorada negociació, els habitants de Machias van capturar els vaixells mercants i la goleta després d'una curta batalla en què Moore va ser assassinat. Jeremiah O'Brien va equipar immediatament una de les tres embarcacions capturades amb els seus homes, la va armar amb els canons i els pedrers agafats del Margaretta i va canviar el seu nom per Machias Liberty. El juliol del 1775, Jeremiah O'Brien i Benjamin Foster van capturar dos goletes armades britàniques més, Diligent i Tatamagouche, els oficials dels quals van ser capturats quan arribaven a terra, prop de Bucks Harbour. L'agost de 1775, el Congrés provincial va reconèixer formalment els seus esforços, encarregant tant al Machias Liberty com a Diligent a l'Armada de Massachusetts, amb Jeremiah O'Brien com a comandant. La comunitat es va convertir en una base per a corsaris fins al final de la guerra.
La seva resistència, i la d'altres comunitats costaneres, van portar a Graves a autoritzar una expedició de represàlia a l'octubre que l'únic acte significatiu va ser la crema de Falmouth. El 30 d'agost, el capità de la Royal Navy James Wallace, al comandament de l'HMS Rose, va disparar contra la ciutat de Stonington, després que els seus ciutadans impedissin a la licitació de Rose de capturar un vaixell que havia perseguit al port. Wallace també va disparar contra la ciutat de Bristol, a l'octubre, després que els seus habitants es neguessin a lliurar-li bestiar. La indignació de les colònies per aquestes accions va contribuir a la aprovació de la legislació pel Segon Congrés Continental que va establir l'Armada Continental. L'armada estatunidenca reconeix el 13 d'octubre de 1775 com a data de la seva creació oficial; el Segon Congrés Continental havia establert l'Armada Continental a finals del 1775. En aquest dia, el Congrés va autoritzar la compra de dos vaixells armats per atacar vaixells mercants britànics; aquests vaixells es van convertir Andrew Doria i Cabot. El primer vaixell encarregat va ser Alfred, que va ser comprat el 4 de novembre i entregat al capità Dudley Saltonstall el 3 de desembre. John Adams va redactar el seu primer reglament de govern, adoptat pel Congrés Continental el 28 de novembre de 1775, que va romandre vigent durant tota la Revolució. La resolució de Rhode Island, reconsiderada pel Congrés Continental, va ser aprovada el 13 de desembre de 1775, autoritzant la construcció de tretze fragates en els propers tres mesos, cinc vaixells de 32 canons, cinc amb 28 canons i tres amb 24 canons.
La creació de l'Armada Continental La desesperada escassetat de pólvora de què disposava l'Exèrcit Continental havia portat al Congrés a organitzar una expedició naval, un dels objectius de la qual era la presa del subministrament militar de Nassau. Si bé les ordres del Congrés a Esek Hopkins, el capità de la flota seleccionada per dirigir l'expedició, només incloïen instruccions per patrullar i atrapar objectius navals britànics a la costa de Virgínia i Carolina, es van donar instruccions addicionals a Hopkins en reunions secretes del Comitè Naval del Congrés. Les instruccions que Hopkins va emetre als capitans de la seva flota abans que partís del cap de Henlopen (Delaware) el 17 de febrer de 1776, incloïen instruccions per reunir-se a la Gran Illa Abaco de les Bahames. La flota que Hopkins va enviar estava formada pels vaixells Alfred, Hornet, Wasp, Fly, Andrew Doria, Cabot, Providence, i Columbus. A més de les tripulacions dels vaixells, portava 200 soldats sota el comandament de Samuel Nicholas. A principis de març, la flota (reduïda degut a una complicació dels subministraments durant la ruta) va desembarcar els soldats a l'illa de Nova Providència i va capturar la ciutat de Nassau a les Bahames. Després de carregar els vaixells de la flota (ampliada per incloure dos vaixells capturats), amb material militar, la flota va navegar cap al nord el 17 de març, enviant un vaixell a Filadèlfia, mentre que la resta de la flota va navegar pel canal Block Island, amb el governador Browne i altres funcionaris com a presoners. Els brots de diverses malalties, incloses les febres i la verola, que van generar una reducció important de l'eficàcia de la tripulació, van marcar el viatge de la flota.