Antoine Marie Joseph Artaud, més conegut com a Antonin Artaud, (Marsella, 4 de setembre del 1896 - Ivry-sur-Seine, 4 de març del 1948) fou autor d'una vasta obra escrita que explora la major part dels gèneres literaris, utilitzant-los com a camins cap a un art absolut. Els seus primerencs llibres de poemes L'ombilic des limbes (El melic dels limbs), del 1925, i Le Pèse-Nerfs (El pesanervis), anuncien ja el caràcter explosiu de la seva obra posterior. És més conegut com el creador del teatre de la crueltat, noció que ha exercit una gran influència en la història del teatre mundial. Va treballar en 22 pel·lícules durant les dècades del 1920 i 1930, entre les quals destaquen Napoléon, d'Abel Gance i La Passió de Joana d'Arc, de Carl Theodor Dreyer, entre d'altres.
Infància i adolescència Antonin Artaud nasqué a Bouches-du-Rhône, Marsella, l'any 1896, en el si d'una família d'ascendència grega procedent d'Esmirna (actualment Izmir). La seva mare donà a llum nou vegades, però tan sols Artaud i la seva germana sobrevisqueren a la infància.
A l'edat de quatre anys, Artaud patí una meningitis greu que li deixà seqüeles permanents. A partir d'aquell moment, la vida d'Artaud estigué marcada pel dolor constant, els trastorns psíquics i per un temperament nerviós i irritable. Des de ben jove, fou tractat amb opiacis per combatre el dolor, cosa que també el marcà de per vida. L'any 1905, Germaine, la seva germana, morí. Això marcà profundament Artaud, que en aquells moments encara era una persona summament creient. Antonin tenia vuit anys quan morí la seva germana Germaine, de només set mesos. Aquest cop dur agreujà encara més la fràgil salut d'Artaud, que ja des de jove desconfià de tots aquells que no podien comprendre el seu patiment. Encara era molt petit, però ja havia vist molt de dolor i morts i ja creia que la malaltia no tan sols ataca el cos, sinó també l'esperit. Des de la seva joventut, Artaud fou de l'opinió que tot malestar físic es mostra tan sols com a símptoma d'un patiment molt més gran: la impossibilitat d'entendre les causes de la desesperació.
L'any 1914, després de patir una crisi depressiva pensà a inscriure's al seminari. El catolicisme, doncs, influí en la vida d'Artaud. En acabar la secundària, fou internat en una clínica fins que l'any 1916 fou cridat a files. Al cap de nou mesos, fou eximit d'haver de prestar servei a l'exèrcit per incapacitat. Artaud fou una persona que des de jove fou internat constantment en clíniques i sanatoris. Després d'haver estat cridat a files, passà quasi dos anys ingressat a Chanet, una clínica suïssa, on pel que sembla, entrà per primer cop en contacte amb l'opi i el làudan, substàncies a les quals fou addicte tota la vida.Ibid. pàg. 27
Artaud començà a desenvolupar capacitats artístiques de molt jove. En l'adolescència, ja escrivia poemes i dibuixava amb entusiasme. A catorze anys, va fundar una revista de literatura en què publicà els seus primers escrits. Els signà sota el pseudònim de Louis des Attides.
També, en la seva adolescència, començà a llegir poemes de Baudelaire, Rimbaud, Nerval, que el posaren en contacte amb un món nou. Als textos d'aquests poetes, totes les regles de la poesia tradicional apareixien violades. Artaud trobà en aquests autors quelcom de fonamental per a la seva obra futura.
Primers anys a París L'any 1920, la seva salut es veié aparentment millorada i decidí marxar a París –segons alguns autors, per sotmetre's de nou a un tractamentRODRÍGUEZ, Jose Luís. Antonin Artaud. Barcelona: Barcanova, 1981. pag.17–. Fins aleshores, Artaud només havia publicat poemes a la seva ciutat natal. En arribar a París, Artaud volgué encaminar la seva carrera a l'art.
Sembla que, quan Artaud hi arribà, quedà en mans del Dr. Tolousse, psiquiatre conegut pel seu gran interès en els mecanismes del geni i la creació artística. En aquesta època, Artaud continuà escrivint poesia. També pintava i dibuixava. El metge se sentí atret per la qualitat i la lucidesa del treball d'Artaud i li suggerí publicar alguns poemes i cròniques. Els seus treballs apareixen en la revista Demain, creada pel mateix Tolousse. També durant la tardor del 1920, el poeta Max Jacob posà en contacte Artaud amb figures importants del grup surrealista. En un principi, l'entusiasmà la idea de trobar-se entre persones que comparteixen els seus mateixos ideals. Sembla que la sensació de lluita en comú li brindà certa seguretat. No obstant això, sembla que tampoc trigà a advertir que no tots els surrealistes lluitaven pel mateix. Sobretot, sembla que notà que la seva pròpia lluita era diferent de la de la resta dels seus companys. De tota manera, aquesta primera aproximació als artistes d'aquell moviment, influí Artaud de forma decisiva. Tota la seva obra posterior portà les marques del surrealisme. El moviment surrealista representà un gran intent d'alliberar l'ésser humà. Artaud no podia romandre aliè a aquesta crida de rebel·lió. L'esperit de ruptura i insurrecció contra tots els valors establerts el seduïren i donà suport, sobretot, a les idees del moviment contra la figura autoritària del pare i de la família. Durant aquests primers anys del surrealisme, Artaud va anar definint les seves idees sobre la revolució. La revolució per a Artaud no implicava un canvi d'una cosa per una altra. La veritable insurrecció per a ell obligava a destituir el vell i començar a construir de nou, des del no-res.
Sembla que fou a París i durant aquest mateix any quan Artaud deixà enrere la seva passió per a la cultura clàssica i el seu primer pseudònim, Louis des Attides. El mateix any 1920, a part d'haver començat a col·laborar amb revistes com Demain, escrigué també articles puntuals per L'ère Nouvelle, Action i La Criée.
Quan Artaud arribà a París, la ciutat vivia una època, si més no, singular, a la vegada que artísticament molt rica. El cubisme ja feia temps que s'havia gestat i havia pres importància a París amb autors com Braque i Picasso, que en aquells moments hi residien. Modigliani i Degas havien mort feia poc a Montmartre. Brancusi i Apollinaire romanien actius a París i faltava poc perquè el dadaisme crític i el grup surrealista del qual formà part hi prenguessin una gran importància. Fou aquest clima de fervor artístic en què Artaud començà la seva carrera artística. L'any 1921, debuta a l'Atelier de Dullin, la companyia en la qual treballarà com a actor. En un inici, començà realitzant papers menors en obres com Les scrupules de Sganarelle, d'Henri de Régnier.
Un any més tard, el 1922, Artaud inicià la seva carrera cinematogràfica. La seva relació amb aquest mitjà es perllongà fins a l'any 1935. També durant la seva estada a l'Atelier Dullin, probablement durant la tardor del 1921, Artaud conegué Génica Athanasiou, amb qui mantingué una relació complicada i una llarga correspondència pòstumament publicada. Génica Athanasiou era actriu de l'Atellier Dullin quan Artaud ingressà en aquesta companyia.
L'any 1923, Artaud publicà un primer llibre de poemes titulat Tric trac du ciel, en una edició de 112 exemplars,Ibid. pàg. 29 fruit de la col·laboració amb Action, La Criée i Mercure de France. Fou en aquest moment quan Artaud decidí enviar alguns dels seus poemes a Jacques Rivière perquè aquest els considerés. Rivière sentencià que aquells poemes no podien ser publicats en la Nouvelle Revue Française, però es mostrà interessat a conèixer l'artífex que els havia creats. Després de la seva trobada, Artaud i Rivière s'intercanviaren un llarg nombre de cartes, publicades pel mateix Artaud l'any 1927, dos anys després que haguessin estat publicats els seus dos reculls de poemes més coneguts: El melic dels limbs, 1925 (L'ombilic des limbes) i El pesanervis (Le pèse-nerfs).
Artaud i el surrealisme Cap al 1924, el vincle d'Artaud amb els surrealistes es tornà molt intens. Breton, el líder del moviment, convidà Artaud a participar en les activitats surrealistes de manera més activa. Breton estava fascinat per les idees d'Artaud en relació amb el teatre. Tots dos coincidien en la necessitat d'introduir l'extraordinari en l'escena i a desplaçar a un paper marginal els textos literaris. Els surrealistes reprengueren aquestes idees d'un moviment d'avantguarda anterior que era el dadaisme. Ens trobem a l'època de la Revolució surrealista. Aquesta publicació nasqué per a servir d'òrgan de difusió de les idees del moviment. Breton encarregà la redacció del tercer número de la revista a Artaud. Aquest donà un gir inesperat a l'edició. Els seus textos estaven escrits en forma de cartes. Les dirigí als representants de les institucions contra les quals el surrealisme orientava la seva protesta. L'entusiasme de l'activitat amb els surrealistes es veié aplacat per la mort del seu pare el setembre del 1924.
El 10 de desembre del 1926, Artaud fou expulsat definitivament del grup surrealista. Breton i els seus companys publicaren un pamflet titulat El gran dia. Aquest escrit estava ple d'expressions contra Artaud. Per als surrealistes d'aquell moment, la revolució havia de concentrar-se en tots els aspectes de la vida, també en el polític. Breton insistí en la necessitat de buscar objectius comuns amb la lluita del Partit Comunista. Artaud no volgué adherir-se a cap partit. Tampoc acceptava les pràctiques de la política comunista. Mantingué la seva idea de revolucionar les condicions interiors de l'ànima humana com a primer pas d'una revolució veritable. Els surrealistes consideraren que aquesta actitud era un acte de covardia. ,La resposta d'Artaud no trigà a arribar. Ho feu per mitjà d'un manifest: En la gran nit o el bluff surrealista. Artaud no atacà personalment cadascun dels surrealistes. En canvi, aclarí que encara valorava molts escrits dels seus antics companys. Però no els perdonà que intentessin donar a la revolució tan sols un sentit pràctic. Els acusà de fer encara més opac el veritable objectiu inicial de l'aventura surrealista.
Per a ell, el surrealisme no morí el dia en què Breton i els seus adeptes resolgueren que era un deure adherir-se al partit comunista. Estava decidit a continuar ell sol l'aventura. Per a Artaud, ser surrealista continuava sent una manera de descobrir els secrets de l'existència. Per a ell, l'art no podia transformar-se en l'instrument de propaganda d'un partit. Això representava la seva mort. Artaud opinava que el marxisme i el surrealisme eren dues postures irreconciliables. Concordava amb la idea d'oposar-se al capitalisme, però no creia que la ideologia marxista ajudés a disminuir els veritables patiments de l'ésser humà. Salvador Dalí correrà la mateixa sort deu anys més tard, quan serà expulsat per Breton per no avenir-se amb els postulats filocomunistes del grup i, a més, utilitzar el sentit de l'humor per a mostrar-los les contradiccions entre la llibertat mental propugnada pel moviment i les condicions comunistes.
Artaud com a actor L'any 1920 resultà decisiu per a Artaud, no sols per la seva vinculació amb els surrealistes, sinó també perquè fou l'any en què començà a fer d'actor. El Dr. Tolouse romangué atent a totes les inquietuds artístiques d'Artaud, i el posà en contacte amb el director de teatre Lugné-Poë. El director advertí de seguida que Artaud posseïa una sensibilitat extrema per al teatre. També coneixia els seus problemes i estava al corrent de la seva necessitat de consumir opi per calmar-se els dolors físics.