miniatura|340x340px|El neuròleg Sigmund Freud, circa 1921 El desenvolupament psicosexual és un concepte central de la teoria psicoanalítica de les pulsions sexuals, que suposa que l'ésser humà està dotat, des que naix, d'una libido (energia sexual) que es desplega en cinc etapes (oral, anal, fàl·lica, període de latència i fase genital), de les quals les tres primeres i la darrera es caracteritzen pel predomini d'una zona erògena rectora, font principal de les excitacions pulsionals en aquesta etapa, mentre que en el període de latència la pulsió no es nuga a un objecte sexual sinó que se sublima cap a l'aprenentatge (la pulsió és constant i dinàmica, la seua font és insaciable i cerca la descàrrega tant directa com indirecta). Freud opinava que si el xiquet o xiqueta sofria una frustració sexual en qualsevol punt del desenvolupament psicosexual, podia experimentar ansietat i hi havia la possibilitat que es perllongués en l'edat adulta com una neurosi, un trastorn mental funcional.Bullock, A., Trombley, S. (1999) The New Fontana Dictionary of Modern Thought Harper Collins:London p. 643, 705
Sigmund Freud observà que durant les etapes del desenvolupament en la primera infantesa, el capteniment infantil s'organitzava en excitacions procedents de determinades parts del cos, per exemple la boca durant l'alletament o l'anus durant l'ensenyament del control esfinterià. Argumentà que la neurosi adulta té les arrels en la sexualitat infantil i que, per tant, les conductes adultes neuròtiques eren expressions de les seues fantasies i desigs sexuals. Això ocorre perquè els humans són en la infantesa perversos polimorfs: poden obtenir plaer sexual de qualsevol part del cos i la socialització dirigiria els impulsos libidinals cap a l'heterosexualitat adulta.Myre, Sim (1974) Guide to Psychiatry, 3rd ed. Churchill Livingstone: Edinburgh and Londres, p. 396. Donada la predictibilitat de l'evolució del capteniment infantil, proposà el desenvolupament libidinal com un model de desenvolupament sexual infantil normal.
Fases del desenvolupament psicosexual esquerra|miniatura|328x328px|L'actor neerlandès Louis Bouwmeester representant Èdip ja cec en la tragèdia de Sòfocles. Freud suggereix que el fet que Èdip s'encegue quan s'adona del parricidi i l'incest que ha comés és una figuració simbòlica del complex de castració La primera part del cos que adquiriria importància en qualitat de zona erògena, exercint aquesta funció des del moment del naixement, és la boca, de manera que qualsevol activitat psíquica persegueix el propòsit d'un guany de plaer oral. Tot i que la satisfacció pulsional en aquesta part del cos rau en les necessitats nutrícies, Freud adverteix que no s'ha de confondre fisiologia amb psicologia, perquè el xuclament infantil no tarda a fer-se independent de l'alimentació, i li procura un plus de plaer que cal anomenar sexual. El sorgiment de les primeres mocions sàdiques ocorre en aquesta fase oral, quan apareixen les dents. És, però, en l'etapa sadicoanal quan aquests impulsos adquireixen més força: la satisfacció s'enllaça a l'agressió i la funció excretòria. L'autor aclareix que el caràcter libidinal de l'agressivitat és correlat de la indissoluble barreja pulsional entre tendències eròtiques i destructives en què consisteix el sadisme. La satisfacció d'una aspiració pulsional netament destructiva o d'aquella porció de la pulsió de mort que no ha travessat les fronteres del jo no seria apta per a produir sensacions plaents, la qual cosa no lleva que el masoquisme revele una constitució híbrida semblant a la del sadisme. La fase fàl·lica prefigura la formació sexual adulta i hi destaca la funció dels genitals masculins, perquè els femenins són encara ignots per al xiquet. Freud considera que és probable que les primerenques excitacions vaginals de què es parla corresponguen en realitat al clítoris, fet que ―com que el clítoris és una estructura homologable al penis― no posa objeccions a la designació d'aquesta etapa com a fàl·lica. El xiquet, en l'intent de representar-se la possibilitat del naixement, encara es creu la teoria de la claveguera, a la qual Freud ―potser pres per un sintetitzador afany biologicista― concedeix “justificació genètica”.
El primer embat pulsional arriba al punt culminant en la fase fàl·lica, després de la qual s'aplaca. Si tant el xiquet com la xiqueta havien subordinat des de l'inici la seua activitat intel·lectual a la recerca sexual i s'havien cregut la premissa universal del penis, el desenvolupament psicosexual d'un i l'altra divergirà a partir d'ara. L'home ingressarà en el complex d'Èdip i començarà a masturbar-se, hàbit sostingut per fantasies referides a alguna activitat que li involucre el penis i la seua mare ―parlar-hi de coit seria precipitat perquè el xiquet encara no ha arribat a col·legir l'existència de l'obertura vaginal―, sovint interromput quan l'amenaça de castració sumada al descobriment de l'absència de penis en la xiqueta el sumeixen en un gran trauma que donarà lloc al període de latència. Ella, en canvi, extraurà indelebles empremtes en el seu caràcter del reconeixement d'estar desproveïda de penis o, en els termes de l'autor, de “la seua inferioritat clitòria”, cosa que sovint conduiria al fet que es distanciàs de l'activitat sexual.
Aquestes tres etapes no venen a substituir-se entre si, sinó que la nova etapa se superposa a l'anterior. En el primer temps del creixement psicosexual, cada pulsió fragmentària intenta satisfer-se'n de manera independent de les altres, i en la fase fàl·lica s'aprecien els primers esbossos d'una constitució pulsional en què els genitals guanyen preeminència sobre les aspiracions d'altres zones erògenes. La definitiva formació sexual s'instal·la en la fase genital, posterior al període de latència, en la pubertat. En aquesta quarta i darrera etapa del desenvolupament libidinal, encara produeixen efectes moltes primigènies investidures infantils, algunes accions destinades a la satisfacció dels afanys pulsionals parcials són incorporades al comerç sexual com a actes preparatoris, preludis del coit que impliquen la producció d'un plaer previ, i a altres requeriments pulsionals no s'admeten en la plasmació definitiva de la vida sexual i sucumbeixen a la repressió, o poden ser sublimats o contribuir a la formació de trets de caràcter.
Les inhibicions en aquest desenvolupament es manifesten com el que Freud anomena “les múltiples pertorbacions de la vida sexual”, les quals pressuposen fixacions libidinals en fases primitives, els fragmentaris afanys pulsionals de les quals voldran conquistar la satisfacció en perjudici de la “meta sexual normal”; en això darrer consistiria la perversió. El més habitual és que els processos necessaris per aconseguir una constitució normal ni s'executen de manera perfecta ni hi manquen totalment, de manera que el resultat s'analitzarà com un relatiu fracàs o èxit d'aquests processos, cobrant així molta importància el factor quantitatiu. Una consumació parcial en permetria una instauració de la genitalitat que es veuria empobrida a causa de la incapacitat de bona part de la libido a sostraure's de les fixacions i al detriment que això representaria per a la síntesi pulsional. També provocaria que, en cas que l'individu trobe obstacles que afecten les seues possibilitats de satisfaccions genitals, la libido tendisca a tornar a posicions pregenitals d'origen infantil. Freud hi afig que els fenòmens, normals o no, s'han d'analitzar des d'una perspectiva dinàmica i econòmica, concernint aquesta darrera a la distribució quantitativa de la libido; i que les pertorbacions de què la psicoanàlisi s'ocupava trobaven l'etiologia en la primera infància de l'individu.
La sexualitat pregenital Segons explica Freud en Esquema de la psicoanàlisi (1940 ), els “principals resultats” de la psicoanàlisi són aquests:
a. La vida sexual no comença sols amb la pubertat, sinó que s'enceta després de nàixer amb nítides exterioritzacions. b. Cal distingir taxativament entre els conceptes «sexual» i «genital». El primer n'és el més extens i inclou moltes activitats que no tenen res a veure amb els genitals. c. La vida sexual inclou la funció del guany de plaer a partir de zones del cos, funció que es posa més tard {nachträglich} al servei de la reproducció. És freqüent que ambdues funcions no se superposen del tot.
Freud sosté que són palpables ja en la infantesa manifestacions d'una vida sexual de ple dret el desenvolupament del qual es produeix amb total regularitat i que guarden relació amb els fenòmens psíquics que dominaran la posterior vida eròtica de l'adultesa, entre els quals cal esmentar la fixació a certs objectes i la gelosia. El creixement de l'activitat sexual infantil arribaria al cim al final del cinqué any de vida, que precedeix al període de latència, caracteritzat per una calma pulsional, finalitzat el qual l'erotisme reemergeix en la pubertat. Freud atribueix un important paper en el procés d'hominització a aquesta escomesa en dos temps de la sexualitat, aparentment privativa de la nostra espècie: esmenta la teoria que l'ésser humà descenderia d'algun animal la maduració genèsica del qual hauria advingut als cinc anys i afig que per una important contingència ambiental aquell ininterromput desenvolupament sexual s'hauria vist pertorbat i això provocaria, entre altres conseqüències, la supressió del caràcter cíclic dels impulsos libidinals, tan freqüent en el món animal. L'oblit en què cau la majoria de fets corresponents a la primera florida de la vida sexual (amnèsia infantil) té molta relació amb les hipòtesis psicoanalítiques sobre l'etiologia de les neurosis, i també amb aspectes tècnics de la teràpia.
Fase oral La primera etapa del creixement psicosexual és l'oral, que s'estén del començament de la vida al primer any d'edat. La principal font de satisfacció en aquest moment és en la boca i el plaer s'obté sobretot per l'alletament i l'exploració de l'entorn duent-se objectes a la cavitat bucal. En aquesta etapa l'allò és la instància psíquica que hi domina ja que ni el jo ni el superjò estan completament diferenciats. El nadó no té noció de si mateix i tot el que fa es guia pel principi de plaer. El jo, però, es troba en procés de formació en aquesta primera fase i hi ha dos factors que hi contribueixen: a) el desenvolupament d'una imatge corporal, que implica que el xiquet o xiqueta reconega el seu cos com diferent del món extern. Per exemple, començarà a adonar-se que se sent dolor solament quan s'infligeix al propi cos i així identificarà els límits físics entre el seu cos i l'entorn; b) algunes experiències implicades en la postergació de la satisfacció que deriven en la comprensió que algunes conductes específiques poden satisfer certes necessitats.Leach, P. (1997) Your Baby and Child: From Birth to Age Five, 5a edició. Nova York: Knopf.