L′'equinoteràpia, teràpia eqüestre o teràpia assistida per cavalls, és una teràpia alternativa que pretén ajudar en el desenvolupament cognitiu, físic, emocional i social de persones que pateixen alguna discapacitat física, intel·lectual o sensorial, que presenten algun trastorn de conducta o alguna problemàtica social, mitjançant els cavalls.
Història Els cavalls han estat utilitzats com ajuda terapèutica des de l'antiga Grècia, on “l'equinoteràpia” estava reservada als qui tenien malalties incurables. Hipòcrates va ser el primer a comentar els beneficis terapèutics dels cavalls. El metge grec va escriure vàries obres sobre les ciències mèdiques, on aconsellava l'equitació per “regenerar la salut, preservar el cos humà de moltes malalties i sobretot en el tractament de l'insomni”. També garantia que “l'equitació practicada a l'aire lliure fa que els músculs millorin el seu to”. Consegüentment, es pot afirmar que la primera citació de l'equinoteràpia en tota la història va ser entre els segles V i IV aC de les mans d'Hipòcrates.
Asclepíades Bitini va ser el següent en observar la utilitat dels cavalls des de l'àmbit terapèutic. Bitini afirmava que l'equitació era beneficiosa pels malalts de gota, d'epilèpsia, paràlisi i apoplexia.
En l'època clàssica, Galè de Pèrgam, metge personal de l'emperador Marc Aureli, va recomanar-li a l'emperador que muntés a cavall perquè així pogués realitzar les seves funcions amb més agilitat i rapidesa.
Al Renaixement, Hyeronimus Mercurialis va esdevenir famós per la recuperació de les idees de Galè sobre medicina. I en una de les seves obres, De Arte Gymnastica, publicats el 1569, Mercurilais va afirmar la següent idea de Galè: “L'equitació no tan sols exercita el cos, sinó també els sentits”.
Thomas Sydenham va publicar al 1683 un llibre anomenat Tractat de la Gota, malaltia que el mateix Sydenham patia. Allà afirmava que “la millor cosa que he conegut per fortificar i reanimar la sang i la ment és muntar diàriament i fer llargs passejos a l'aire lliure”. També recomanava l'equitació com un tractament idoni per la tuberculosi, còlics biliars i flatulències.
El metge i químic Friedrich Hoffmann, va ser el següent en mencionar l'equinoteràpia en els seus escrits. Particularment, va publicar al 1698 Necessaria salivae inspectione ad conservandam et restaurandam sanitatem, on va dedicar un capítol sencer a l'equitació i als seus nombrosos beneficis. Com per exemple, defineix el pas del cavall com el caminar més saludable. miniatura|Imatge de la Segona Guerra Bòer Més endavant, Denis Diderot, un filòsof i escriptor francès, va ser l'encarregat de la producció de “Enciclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des metiers” entre 1747 i 1750. En aquesta enciclopèdia, comenta que “l'equitació estimula el moviment dels músculs, és per això que té influència en tot el cos”.
Al 1782, Clément Joseph Tissot, un metge francès, va publicar Gymnastique médicinale et chirurgicale. On va tractar de manera exhaustiva els efectes de l'equitació i, a més a més, va falsejar els prejudicis sobre la pràctica excessiva d'aquesta activitat. I relacionat amb el que va anunciar el químic i metge alemany Friedrich Hoffmann sobre el caminar del cavall, Tissot afirma que el pas del cavall és el més eficaç dels tres aires des del punt de vista terapèutic.
Al 1875, el neuròleg francès Charles Marie E. Chassaignac va descobrir que els moviments del cavall milloraven l'equilibri, el moviment de les articulacions i el control muscular dels pacients. També va concloure que millorava l'estat d'ànim de la persona que muntava i ho recomanava especialment a paraplègics i a persones amb trastorns neurològics. I pocs anys després, al 1901, es va fundar el primer hospital ortopèdic a Oswestry, Anglaterra, per ajudar a tots els ferits de la Segona Guerra Bòer. Allà, una voluntària de l'hospital va portar els seus cavalls amb la finalitat d'acabar amb la monotonia dels tractaments dels mutilats. Aquest va esdevenir el primer registre d'una activitat eqüestre lligada a un hospital. A partir d'aquí, altres hospitals van seguir aquest exemple, com l'hospital universitari d'Oxford al 1917.
Equinoteràpia moderna miniatura|Lis Hartel i Jubilee als Jocs Olímpics d'Estiu de 1952 a Hèlsinki. La principal contribuidora d'aquest fenomen va ser la danesa Lis Hartel. Hartel era una genet que tot i que una greu poliomielitis la va atacar a l'edat dels 16 anys, va continuar muntant a cavall. És més, en un principi va quedar paralítica a causa d'aquesta malaltia, però després va aconseguir reactivar la majoria dels seus músculs, encara que va perdre la sensibilitat de genolls cap avall. Tothom li deia que es tragués del cap l'equitació, però després de tres anys de rehabilitació i vuit d'entrenar durament, va guanyar la medalla de plata en doma en les Olimpíades que es van celebrar a Hèlsinki l'any 1952. El fet, però, és que el públic només es va adonar del seu estat quan Hartel va necessitar ajuda per baixar del cavall i va pujar al podi amb crosses. Fins llavors, era una genet com un altre. Aquesta història es va repetir a les Olimpíades de Melbourne en 1956. Aquest exemple d'equinoteràpia va despertar l'interès i curiositat de metges arreu del món per utilitzar activitats eqüestres per un benefici terapèutic. Va ser tan gran aquest interès que al 1952, va aparèixer el primer equip interdisciplinari a Noruega format per un fisioterapeuta i el xicot de Hartel, que era psicòleg i entrenador d'equitació.
Per altra banda Max Reichenbach va ser el doctor pioner en la investigació científica d'aquesta teràpia. Va fer els primers estudis a nombrosos pacients en la seva clínica de fisioteràpia a Birkenreuth, Alemanya, des del 1953. La seva feina va atraure a altres científics i a partir del 1960, el terme d'hipoteràpia ja estava sembrat a Alemanya, Àustria, Suïssa, Noruega, Anglaterra, França, els Estats Units i el Canadà.
L'any 1969, es va fundar als Estats Units NARHA~ NARHA (North American Riding for the Handicapped Association), una associació que avui en dia controla 650 centres entre els Estats Units i el Canadà, les quals ajuden a 30.000 persones discapacitades.
L'any 1992 es funda la American Hippotherapy Association i al 1999 Equine Assisted Growth and Learning Association (EAGLA) que actualment té 500 programes a 40 països diferents que ajuden a 50.000 pacients.
Avui dia es pot accedir a part d´aquesta formació fent un Màster Universitari.
Els cavalls Els cavalls són una peça clau d'aquesta teràpia, són els moderadors entre el pacient i el seu objectiu, i això és possible gràcies a les següents tres característiques d'aquest animal.
Animals sensibles i amb capacitat d'entendre el llenguatge no verbal Els cavalls han esdevingut animals sensibles amb el seu entorn, sempre atents i vigilant, això és perquè són animals depredats i des del principi de la seva espècie, han estat treballat junts en una manada per sobreviure. I és per aquest motiu, els cavalls han après a relacionar-se fins al punt d'establir vincles afectius amb els del seu entorn. A banda d'això, per evitar els possibles depredadors, els cavalls han esdevingut extremadament sensibles al seu ambient. Instintivament, els cavalls analitzen i reaccionen el llenguatge corporal dels altres animals. Si ho enfoquem en el cas dels humans, els cavalls poden notar el nostre estat emocional, i reaccionar en conseqüència.
Mida Els cavalls presenten una alçada i una força superior als humans i poden arribar a pesar fins a 600 quilograms. És per aquest motiu que quan un pacient comença aquest tractament, aquest és el primer obstacle que es troba, la por a un animal de mides grans. Però superar aquest problema inicial pot ser alliberador per part del pacient, a més, el sentiment de “ser capaç” i “de poder” els incrementa l'autoestima i la seguretat en ells mateixos.
Principis terapèutics Transmissió d'impulsos rítmics Quan el cavall està en moviment, transmet des del seu llom impulsos rítmics a la cintura pelviana, a la columna vertebral i a les extremitats inferiors del genet. La resposta dinàmica del genet a aquests impulsos fisiològics que rep quan el cavall es mou és un acte de coordinació del tronc i el cap. Això el converteix en un excel·lent entrenament de la coordinació psicomotriu d'aquestes dues parts sense utilitzar les cames. Però el punt més destacable és que aquests impulsos provoquen continus ajustos posturals, i aquests alhora afavoreixen la postura i l'equilibri del genet. A més a més, els impulsos rítmics que transmet el cavall són de 110 per minut i si tenim en compte que la freqüència cardíaca dels humans és d'entre 60 a 100 batecs per minut, en ser no molt superior la dels cavalls, fa que la freqüència cardíaca sigui regulada en la munta terapèutica. Causant, aleshores, relaxació i estimulació positiva al pacient que rep els impulsos.
Transmissió d'un patró de locomoció tridimensional equivalent al patró fisiològic de la marxa humana Aquest moviment tridimensional està basat en la teoria de la neuroplasticitat neuronal i fa referència als beneficis del patró de marxa dels cavalls al pas, el qual es bastant similar al patró fisiològic de la marxa humana. Bàsicament, el moviment tridimensional, tal com diu el seu nom, es fa en tres eixos: longitudinal, transversal i horitzontal. Però el cervell humà no interpreta aquests com moviments aïllats, sinó que els registra tots tres com una gamma de patrons motors. Aquests patrons similars a la marxa humana que el pacient nota quan munta el cavall es van gravant en el seu cervell i amb el temps, s'automatitza. Això possibilita la seva transferència a la marxa pedestre, o en altres paraules, quan el pacient camina. No cal dir que, mentre es realitza la teràpia, el pacient rep el patró fisiològic de la marxa mentre està assegut i sense utilitzar les cames. Aquest fet és particularment beneficiós pels pacients que tenen problemes, insensibilitat o altres discapacitats en les extremitats inferiors.
Transmissió de calor corporal Aquest benefici terapèutic es basa en la diferència de temperatura corporal d'ambdós. Mentre que la del cavall és de 38 graus i pot arribar als 38,8 graus quan corre, els humans estem al voltant dels 36 graus. És gràcies a aquesta diferència que el cavall s'utilitza com un instrument calorífic per relaxar la musculatura i lligaments i estimular la sensopercepció tàctil. És més, alguns autors afirmen que la calor del cos del cavall i el seu moviment pot fer sentir al pacient confiat, protegit i segur.
Els pacients La teràpia amb cavalls està recomanada per a persones, tan adultes com nens, que tenen alguna discapacitat ja sigui física, psíquica o sensorial, o alguna deficiència de quasi tots els tipus. Els seus pacients s'inclouen en una gran gamma de malalties, síndromes i trastorns ben diferenciats els uns amb els altres. No obstant això, cal insistir que també es poden trobar pacients que 333px|miniatura|Sessió d'equinoteràpia grupal per persones amb discapacitat intel·lectual