La conquesta fatimita d'Egipte tingué lloc l'any 969, quan les tropes del Califat Fatimita a les ordres del general Jàwhar as-Siqil·lí s'apoderaren del territori, que fins llavors havia governat autònomament la dinastia ikhxídida en nom del califa abbàssida.
Els fatimites havien tractat repetidament de conquistar Egipte des que s'havien fet amb el poder a Ifríqiya al 909; el Califat Abbàssida, encara poderós, ho va impedir. En la dècada del 960, però, els fatimites havien consolidat i augmentat el seu poder, mentre que el seu rival oriental s'havia sumit en la decadència i els ikhxídides sofrien també una llarga crisi: les incursions estrangeres i una greu fam se sumaren a la mort al 968 del cabdill Abu-l-Misk Kàfur. La seua mort creà un buit de poder que va encetar les lluites entre les diferents faccions de Fustat, capital d'Egipte. La crisi s'aguditzà per les campanyes simultànies romanes d'Orient contra els estats musulmans de la Mediterrània oriental. Mentrestant, els agents fatimites operaven obertament a Egipte, i els notables començaren fins i tot a anhelar la presa del poder pel califat occidental amb l'esperança d'eliminar així la inestabilitat i la inseguretat.
La conjuntura feu que el califa fatimita al-Muïzz organitzàs una gran expedició per conquerir Egipte. La va dirigir Jàwhar; isqué de Raqqada el 6 de febrer del 969 i arribà al delta del Nil dos mesos després. Els grups ikhxídides van preferir negociar la capitulació que oposar-se a l'invasor; Jàwhar concedí un perdó (amān), i prometé respectar els drets dels notables i de la població i emprendre la gihad contra els romans d'Orient. L'exèrcit fatimita vencé els soldatsikhxídides que van tractar d'impedir que travessaren el Nil entre el 29 de juny i 3 de juliol, alhora que els agents fatimites aprofitaven la confusió per a apoderar-se de Fustat i declarar la seua submissió a al-Muïzz. Jàwhar va confirmar l'amān i va prendre possessió de la ciutat el 6 de juliol; l'oració de divendres es va llegir en nom d'al-Muïzz ja el 9 de juliol.
Jàwhar fou virrei de la zona durant els quatre anys següents, sufocà rebel·lions i començà la construcció d'una capital nova, el Caire. Els seus intents d'apoderar-se d'altres territoris antigament ikhxídides com el Llevant mediterrani i d'atacar els romans d'Orient fracassaren; va avançar veloçment al principi, però després els exèrcits fatimites foren anihilats i Egipte va sofrir la invasió càrmata, frenada just al nord del Caire. Al-Muïzz arriba a Egipte al 973, i s'instal·la al Caire, que de llavors ençà serà la capital del califat fins a la seua desaparició.
Primers intents de conquesta d'Egipte Els fatimites s'apoderaren d'Ifríqiya al 909, quan l'arrabassaren als aglàbides amb la col·laboració dels amazics kutama. A diferència dels seus predecessors, que s'havien limitat a dominar la zona als límits occidentals del Califat Abbàssida, els fatimites tenia pretensions ecumèniques, atès que eren una secta ismaïlita xiïta que afirmava descendir de Fàtima, la filla de Mahoma i dona d'Alí; considerava els abbàssides sunnites usurpadors i estaven decidits a substituir-los al capdavant d'un imperi universal. Així, a la primeria del 910, el sobirà fatimita Ubaidalà es va declarar imam i califa amb l'àlies d'al-Mahdí bi-L·lah (909-934).
alt=Photo of the reverse and obverse sides of a gold coin with Arabic writing|miniatura|300x300px|Dinar d'or del segon califa fatimita, al-Qàim bi-Amrilà. Com a hereu del seu pare, dirigí les dues primeres i fallides invasions d'Egipte que havia emprés la dinastia A conseqüència d'aquesta visió imperial del poder i després d'haver-se apoderat d'Ifríqiya, els fatimites intentaren conquerir Egipte, la porta al Llevant i l'Iraq, on es trobava la cort dels seus rivals abbàssides. La primera invasió la va emprendre l'hereu del tron califal, al-Qàim, al 914. Conquerí Cirenaica (Barca), Alexandria i l'oasi del Fayún, però no pogué apoderar-se de la capital, Fustat, i se'n retirà el 915, després de l'ajut abbàssida del Llevant i l'Iraq.
La segona invasió succeí al 919-921. Els fatimites dominaren altra vegada Alexandria, però foren detinguts per segona volta davant Fustat i en perderen les naus. Al-Qàim ocupà l'oasi del Fayún, però l'hagué d'abandonar davant l'arribada de reforços abbàssides; es replegà a Ifríqiya pel desert. El Califat Abbàssida es va sumir en una aguda crisi en la dècada del 930; els fatimites tractaren d'aprofitar les picabaralles entre les faccions militars d'Egipte al 935-936. Les hosts fatimites tornen a ocupar Alexandria breument, però la campanya en realitat va servir perquè Muhammad ibn Tughj al-Ijshidí, un capitost turc, s'afermàs com a senyor d'Egipte i del sud del Llevant —oficialment en nom dels abbàssides, però en realitat com a cabdill independent— i fundàs la dinastia ikhxídida. Durant les seues disputes amb Bagdad, al-Ikhxidi no dubta a cercar el suport fatimita, fins i tot suggerint un enllaç matrimonial entre un dels seus fills i una filla d'al-Qàim, però abandona el pla quan la cort abbàssida reconeix la seua autoritat. A més, la revolta d'Abū Yazīd Màkhlad (943-947) contra els fatimites els impedí a aquests escometre qualsevol operació contra Egipte durant uns anys.
Canvi de circumstàncies: Egipte a la dècada de 960 L'equilibri de poder s'inclinà a poc a poc a favor dels fatimites durant el segon terç del : mentre els fatimites afermaven el poder, els abbàssides s'afeblien per lluites internes entre les fraccions buròcrates, cortesanes i militars. Aquests perderen gradualment les províncies frontereres, de les quals s'apoderaren dinastes regionals ambiciosos i el poder del califa restà limitat a l'Iraq; els califes abbàssides quedaren reduïts a mers peons impotents dels buwàyhides a partir del 946.
Els ikhxídides passaven també per una crisi en la dècada del 960, per problemes interns i pressions externes. Makuria emprén la conquesta d'Egipte meridional, mentre a l'oest, els amazics Laguatan ocupen la rodalia d'Alexandria, i es coaliguen amb les tribus beduïnes del desert occidental per combatre l'exèrcit ikhxídida. Els beduïns del Llevant amenaçaven l'autoritat ikhxídida a la zona, que també fou envaïda pels càrmates. Aquests atacaven les caravanes de mercaders i hajj, sovint en col·lusió amb els beduïns; els ikhxídides eren incapaços de frenar aquestes corregudes. Les rutes per terra entre Egipte i l'Iraq van quedar pràcticament tallades. Els historiadors moderns sospiten que els fatimites fomentaven alguns d'aquests fets: l'orientalista francés Thierry Bianquis afirma que la incursió mukkúrria del 956, que arrasà la zona d'Assuan, tenia probablement el suport encobert dels fatimites; és també habitual, tot i que no n'hi ha proves, afirmar que els fatimites van col·laborar amb els beduïns i els càrmates al Llevant.
La situació interior d'Egipte havia empitjorat per les escasses inundacions del Nil que van començar al 962. El nivell d'inundació del 967 fou el menor del primer període islàmic; les crescudes dels tres anys següents també foren anormalment baixes. Els vents càlids i les llagostes també destruïren els conreus; hi hagué una gran fam, a la qual se sumà la pesta. Els preus dels aliments s'apujaren ràpidament: al 968, un pollastre costava vint-i-cinc vegades més que abans i un ou cinquanta vegades més. La capital, Fustat, fou la més afectada. La fam i les epidèmies doblegaren la que llavors era la ciutat més populosa del món islàmic després de Bagdad; les epidèmies hi continuaren durant els primers anys del període fatimita. Les escasses collites reduïren els ingressos de la hisenda egípcia i els ikhxídides van reduir despeses. Això afectà els influents cercles religiosos; no rebien els salaris i els fons per al manteniment de les mesquites desaparegueren; a més, la incapacitat de garantir la seguretat de les caravanes de pelegrins a la Meca a partir del 965 feu que aquestes desapareguessen temporalment.
L'Imperi Romà d'Orient de Nicèfor II Focas (963-969) va arrabassar terres al món islàmic en la dècada del 960: Creta, Xipre, Cilícia i part del nord de Síria. La reacció ikhxídida fou ineficaç: no feu res per sostenir Creta i la flota enviada contra els romans d'Orient després de la caiguda de Xipre fou destruïda per la marina romana d'Orient, la qual cosa deixà inermes les costes d'Egipte i el Llevant. Els musulmans egipcis exigien una gihad i feren matances de cristians, que van ser contingudes amb dificultat. La propaganda fatimita s'apressà a aprofitar a favor seu l'ofensiva romana d'Orient, contrastant la inoperància ikhxídida i abbàssida amb l'actitud dels fatimites, que combatien als romans d'Orient en la Itàlia meridional. L'avanç romà d'Orient, sumat al pillatge d'amazics i càrmates a Síria, també privà Egipte del blat llevantí, un complement habitual en temps de fam.
Aquesta conjunció de problemes interiors i amenaces externes, i la contínua minva del poder abbàssida feren que la perspectiva d'una absorció fatimita d'Egipte esdevingués cada vegada més atractiva per als egipcis.
Caiguda dels ikhxídides alt=Photo of the reverse and obverse sides of a gold coin with Arabic writing around the rim and in the centre|miniatura|300x300px|Dinar d'or encunyat al 968-9 a Ramla (Palestina) amb el nom de l'últim senyor ikhxídida d'Egipte, Abu'l-Fauaris Ahmad La mort a l'abril de 968 del cabdill Abu-l-Misk Kàfur, que havia aclaparat el poder durant anys, paralitzà el règim. El visir, Chafar ibn al-Furat, casat amb una princesa ikhxídida i que potser aspirava a entronitzar el seu fill, intentà prendre el control del govern, però mancava de suports fora de la burocràcia; l'exèrcit estava dividit en bàndols enfrontats (principalment l'ikhxídida, format per militars reclutats per al-Ikhxí, i el kafurita, compost pels allistats en temps de Kàfur). Els dirigents militars haurien preferit que un d'ells hagués succeït a Kàfur, però hagueren de renunciar-hi davant l'oposició de la famíliaikhxídida i de les elits civils i religioses.
Les faccions van pactar al principi compartir el poder, deixar el tron al net d'Ikhxíd, Abu'l-Fauaris Ahmad ibn Alí, llavors un xiquet d'onze anys, i acceptar per regent el seu oncle, Hasán ibn Ubaidalá, governador de Palestina, mentre Ibn al-Furat seguia com a visir i el mameluc Shamul al-Ikhxíd assumia la prefectura de l'exèrcit. L'acord es desbaratà aviat per les rivalitats personals i de grups. Shamul mancava d'autoritat real sobre les tropes, de manera que la facció ikhxídida expulsà per la força del país els seus rivals de la kafurita. Alhora, Ibn al-Furat arrestà els seus rivals en l'administració, i això va desorganitzar-la i també la recaptació d'imposts. El regent Hasán ibn Ubaidalá arribà de Palestina al novembre i ocupà Fustat, empresonà Ibn al-Furat; però els seus esforços per establir la seua autoritat van fracassar, i a la primeria del 969 va abandonà la capital i tornà a Palestina, deixant a Egipte un buit de poder.
Les elits egípcies no tenien alternativa a una intervenció exterior. Donada la situació internacional, aquesta només podia provenir dels fatimites. Les fonts medievals assenyalen que alguns notables civils i militars enviaren missives al califa fatimita al-Muïzz (953-975) a Ifríqiya, que preparava una nova invasió d'Egipte.
Preparatius fatimites alt=Photo of the reverse and obverse sides of a gold coin with Arabic writing in three concentric circles|miniatura|300x300px|Dinar d'or d'al-Muïzz, encunyat a al-Mansuriyya al 954-5