Tot i que la Nova constitució política de Bolívia (2007-2009) garanteix la igualtat de drets entre dones i homes, les dones a Bolívia s'enfronten a lluites i discriminacions en diversos aspectes de llur vida. Segons l'Informe sobre el desenvolupament humà publicat per l'Oficina del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament a Bolívia «els homes reben més i millor educació que les dones, reben una assistència sanitària més gran i millor que les dones i tenen la possibilitat de generar més ingressos mentre treballen menys. […] si considerem que les dones, a diferència dels homes, també tenen […] la responsabilitat gairebé exclusiva del treball domèstic». Segons un estudi de l'Organització Panamericana de la Salut realitzat en dotze països llatinoamericans, Bolívia té la prevalença més alta de violència domèstica contra les dones entre aquests països. Les dones bolivianes també estan exposades a un excés de masclisme, ja que s'utilitzen com a eines promocionals en la publicitat popular que solidifica estereotips i suposicions sobre les dones.
La mortalitat maternal i l'analfabetisme entre les dones són algunes de les taxes més altes del món. Atès que els homes solen tenir una formació més elevada que les dones, especialment entre la població indígena, l'elevada taxa d'analfabetisme dificulta l'aprenentatge de l'idioma dominant (el castellà) per part de les dones, cosa que les impedeix participar al mercat laboral. A l'economia informal, Bolívia compta amb aproximadament el 65% dels treballadors emigrants internacionals, que és un dels més alts d'Amèrica Llatina.
L'accés a la sanitat és limitat. El 1992-1993, les taxes anuals de mortalitat dels nens menors de cinc anys van ser de 205,5 per 1.000 i 98,5 per 1.000.
Història de la dona
Al , el Codi civil de Bolívia de 1830 supervisava els drets de les dones al país. Segons el codi, les dones havien d(obeir als seus marits. Les dones no tenien drets ni protecció legal contra els abusos domèstics. La llei boliviana va començar a canviar a l'alba del a causa de la pressió de les dones de classe alta. Aquestes van trobar inspiració en l'obra de l'escriptora feminista Adela Zamudio. La Llei general del treball de 1939 donava protecció a les dones en les relacions laborals. Una esmena constitucional de 1949 establia que els homes i les dones eren iguals. Les dones es van guanyar el dret a vot el 1952 com a part de la Revolució Social Boliviana. La Constitució boliviana del 1967 va declarar que les dones i els homes eren iguals davant la llei. El Codi civil de 1976 donava a les dones alguns drets sobre un codi de família. Aquest codi també va garantir la llibertat personal a tots els bolivians.
Avui, el govern bolivià reconeix que les lleis que protegeixen les dones no són suficients. Aquest problema s'acredita amb una difusió deficient de les lleis, cosa que provoca que els advocats no facin ús de les lleis als tribunals. A més, els funcionaris, sovint homes, poden optar per no fer complir les lleis. Els governs locals i regionals tampoc tenen recursos per aplicar les lleis. L'analfabetisme feminí també n'és una possible causa, ja que fa que les dones no coneguin ps les lleis que les protegeixen.
Implicació política La participació de les dones en la política boliviana ha augmentat un 16% a partir del 1992. Tot i el creixement, les dones indígenes continuen sense tenir influència en el sistema polític. Tot i que el president bolivià, Evo Morales, ha donat suport a les reformes sobre les oportunitats dels pobles indígenes per exercir el càrrec, han mancat oportunitats per a les dones a causa de l'analfabetisme i el poc lideratge de les dones. Hi ha hagut resultats satisfactoris quant a la participació política de les dones. El 2010 es va celebrar una conferència nacional per a dones parlamentàries indígenes amb un centenar de participants. Durant les eleccions del 2009, el nombre de dones elegides per a càrrecs parlamentaris va passar del 14% al 28%. A partir del 2010, la meitat del gabinet polític de Morales estava format per dones. Morales va afirmar que havia somiat amb l'oportunitat que la meitat dels membres del gabinet fossin dones, i va fer un «homenatge» a les dones de la seva família. A partir del 2010, el 30% dels escons de la branca legislativa eren ocupats per dones. Ana María Romero de Campero es va convertir en la primera dona de la història boliviana en ser Defensora del Poble (1998-2003) i presidenta del Senat de Bolívia (2010). Abans de Romero, Lidia Gueiler Tejada va presidir la casa baixa boliviana, i des del 1978 fins al 1980 va ser la presidenta interina del país. El 1997, es va aprovar la Llei de reforma i complementària del règim electoral, que exigia que tots els partits polítics tinguessin almenys un 25% de dones candidates al senat i un terç per a altres càrrecs polítics.
Des de l'apoderament de les dones al govern a Bolívia, s'han creat més de 200 organitzacions que es troben sota el paraigua de la Coordinadora de la Dona. Aquestes organitzacions participen en el canvi de polítiques i la legislació. A les urnes electorals, s'han d'alternar els noms femenins i masculins en ordre. Elizabeth Salguero, qui va presidir la Comissió de Drets Humans, va intentar aprovar una llei que protegís les dones de la violència política basada en el gènere, però la llei no es va aprovar.
Participació en el desenvolupament econòmic Adela Zamudio (AZ) és conegut com un grup de dones que busca apoderar i educar les dones indígenes sobre l'estructura en el treball de desenvolupament comunitari entre homes i dones, i també fer-les saber com implicar-se en això. El propòsit d'AZ era que les dones indígenes participessin més en el treball de desenvolupament d'una manera política. Té pocs efectes per a la comunitat rural a causa de la concepció del paper de gènere de les dones com a esposa dels seus marits, de com participen en el treball de desenvolupament i que no aprofiten per obtenir ingressos. Per a elles, robaria l'oportunitat als seus marits.
El 2005, dues dones de classe mitjana de Bolívia que van cofundar AZ van intentar establir una classe de capacitació. La formació d'apoderament s'utilitza sota el terme de polítiques de gènere, el que significa que només és per a dones. Es va crear un projecte perquè les dones tinguessin una oportunitat econòmica per ajudar-les a obtenir ingressos i avançar en el desenvolupament econòmic. Se les va donar l'opció de crear un camí de pedra i se les pagaria pel seu treball. Si aquest projecte és el que volien fer les dones, les dues dones de classe mitjana portarien la proposta de projecte a l'alcaldia per iniciar el projecte. No obstant això, a les dones no els va agradar aquesta idea, perquè pensaven que la seva oportunitat allunyaria l'oportunitat del seu marit de guanyar diners. Una altra raó era que hi havia una altra responsabilitat sobre les dones a més de tenir cura de les seves famílies. Les dones van demanar que la proposta inclogués homes perquè pensaven que, com a marits, eren companys de desenvolupament, no concursants. La seva identitat com a parella i esposa dels seus marits està entrellaçada amb el progrés del desenvolupament econòmic. Al final, les dones responsables van proposar analitzar les diferències de poder entre homes i dones, entre pobres i de classe mitjana.
Moltes dones bolivianes tenen una percepció diferent sobre el AZ i el seu propòsit quant a oportunitats econòmiques i desenvolupament comunitari. La percepció de les dones és que els homes obtinguin llocs de treball locals, de manera que no hi hauria necessitat de viatjar lluny del lloc de treball. Aquesta idea va ser presentada pel govern local. La proposta del projecte consistia a ajudar les dones a millorar-se a si mateixes i a la seva comunitat. Les dones volien també donar als homes aquesta possibilitat, en lloc de crear competència entre els dos gèneres. En una altra part de Bolívia, hi ha un grup de dones activistes indígenes que sí que participen políticament i volen ser independents.
Un grup indígena, els aimares, creuen en el terme Chachawarmi, que significa que els homes i les dones estan representats per igual. És un concepte tradicional entre la majoria de la població aimara que viu als Andes de Bolívia. Un estudi del 2009 es va centrar principalment en activistes aimares que vivien a la rodalia de La Paz i analitza com associen els costums tradicionals, la política estatal i l'activisme autòcton. Creuen que les dones i els homes són diferents i, per tant, tenen responsabilitats diferents dins del sistema Chachawarmi. També creuen que els homes i les dones es complementen amb els seus rols i responsabilitats. Dins de la comunitat aimara, algunes activistes indígenes creuen que Chachawarmi s'hauria d'utilitzar per a decolonialitzar i algunes creuen que s'hauria d'utilitzar perquè la comunitat es mantingués igual.
Els aimares de Bolívia defensen els seus costums culturals i la seva igualtat sociopolítica, i també la igualtat entre homes i dones dins de la seva comunitat. Tot i això, moltes feministes de classe mitjana no estan d'acord amb la tradició Chachawarmi. Les feministes transmeten la idea que el sistema Chachawarmi soscava la participació de les dones aimares perquè no participen gaire en les discussions o reunions de la comunitat. És normal que les dones no parlin perquè els homes les perceben com a analfabetes perquè no parlen castellà o pot ser el resultat de que les dones intentin resistir contra el lideratge dels homes. Els és difícil trobar solucions per trobar la igualtat dins del sistema Chachawarmi.
Alguns de la comunitat aimara van declarar que no volen comerciar ni decolonialitzar-se dels seus costums tradicionals si accepten viure d'acord amb les lleis i polítiques. Una altra raó per no voler decolonialitzar-se és perquè els Chachawarmi existeixen des que es va establir la seva comunitat i la seva forma de viure s'ha mantingut igual.
No hi ha una solució directa a aquest debat entre la política de gènere i la descolonialitat del poble aimaran de Bolívia, però s'avalua l'anàlisi de la comprensió de les diferents opinions sobre aquest tema.
Educació miniatura|Dones que assisteixen a una classe d'alfabetització d'adults a la secció El Alto de La Paz, Bolívia Un informe del 2001 de l'Institut Nacional d'Estadística de Bolívia va informar que les dones bolivianes són més analfabetes que els homes, amb una taxa del 19,35% enfront del 6,94%, respectivament. Les dones que viuen a les zones rurals presenten taxes d'analfabetisme encara més altes, amb un 37,91%, mentre que els homes amb un 14,42%. En general, les dones de Bolívia tenen les taxes més baixes del continent americà i se situen en un 20% per sota de la mitjana llatinoamericana. El 1994 es va aprovar la Llei de reforma de l'educació que promogué oportunitats educatives gratuïtes i universals per als ciutadans independentment del gènere. Es va centrar l'atenció en l'educació bilingüe per a les nenes, que s'atribueix a ajudar a reduir la taxa d'abandonament escolar. La majoria de les oportunitats educatives es realitzen en castellà, mentre que més del 27% de les dones bolivianes no parlen castellà, cosa que fa que l'accés a l'educació a través de la seva llengua materna sigui una barrera.