El Quartet de corda núm. 2 en la major, op. 68, va ser compost per Dmitri Xostakóvitx el 1944. Va ser estrenat pel Quartet Beethoven (Dmitri Tsiganov, Vassili Xirinski, Vadim Borissovski, Serguei Xirinski) el 14 de novembre de 1944 a la Sala Gran de la Filharmònica de Leningrad i està dedicat al compositor Vissarion Xebalín.

Estructura L'obra té quatre moviments:

I Obertura: Moderato con moto II Recitatiu i Romança: Adagio, en si bemoll major III Vals: Allegro, en mi bemoll major IV Tema amb variacions: Adagio-Allegro non troppo, en la menor

La durada és aproximadament de 32 minuts.

Origen i context Quan Xostakóvitx va començar a escriure el segon quartet de corda, sis anys després del breu Primer Quartet, ja havia completat vuit de les seves quinze simfonies. També era a la meitat de la seva vida. No obstant això, restaven tretze quartets per compondre, i vindrien en ràpida successió.

Xostakóvitx va començar el seu Segon Quartet després de completar el seu Trio per a piano núm. 2 a finals de l'estiu de 1944. Va ser compost en només dinou dies a a la "Casa de Descans i Creativitat" d'Ivànovo (finançada per l'estat), a uns 300 quilòmetres al nord-est de Moscou. El va començar el 2 de setembre i els respectius moviments van ser acabats el 5, 6, 15 i 20 de setembre.

El Segon Quartet és una composició més llarga i ambiciosa que la seva predecessora, capturant més fidelment la vasta gamma de colors i expressions que Xostakóvitx arribaria a desplegar en els seus quartets. Segons Jaffé, es nota clarament la influència del Quartet de corda núm. 2 de Prokófiev, compost tres anys abans, que utilitzava temes folklòrics i demostrava el potencial del quartet de corda. El va dedicar al compositor Vissarion Xebalín, que feia un any que, com a director del Conservatori de Moscou, havia convidat Xostakóvitx a ser professor de composició i que el seu Cinquè Quartet havia estat guardonat amb el Premi Stalin. Darrere d'aquest Segon Quartet sembla que hi ha amagada la idea de la mort, el febrer de 1944, del gran amic del compositor, Ivan Sol·lertinski, a qui ja havia dedicat el Segon Trio per a piano.

Representacions L'obra va ser presentada per primera vegada el 14 de novembre de 1944, i en la mateixa actuació el compositor es va unir al primer violinista i al violoncel·lista per a l'estrena del seu Trio per a piano núm. 2. El Segon Quartet ho va fer el Quartet Beethoven, el conjunt de cambra més destacat de Rússia en aquell moment, que des de llavors va tenir l'honor d'estrenar tots els quartets de Xostakóvitx, excepte l'últim (el Quinzè).

Anàlisi musical El Segon Quartet de Xostakóvitx no gaudeix de la mateixa solidesa formal que el primer del cicle, però destaca per la seva originalitat i frescor. És una obra de gran amplitud sonora, sovint descrita amb empremta simfònica. Juntament amb el quart i, en menor mesura, els núms. 3, 5 i 12, és una de les més llargues, i durant molt temps la crítica oficial la va interpretar de manera limitada. En aquest quartet, Xostakóvitx explora solucions expressives sorprenentment modernes, creant una tensió musical i sonora excepcional.

El quartet manté els quatre moviments tradicionals: un primer en forma de sonata, un segon lent, un tercer de dansa i un final amb tema i variacions. Tanmateix, cap d’ells segueix exactament les expectatives convencionals, i la música genera una sensació més inquietant que relaxant.

En el primer moviment, titulat Obertura i marcat com a Moderato con moto, amb forma de sonata, el desenvolupament temàtic queda en segon pla davant d’un creixement progressiu de la tensió que arriba a moments agressius i dissonants, desembocant en una conclusió que no alleuja cap de les seves inquietuds.

El segon moviment, titulat Recitatiu i Romança i marcat com a Adagio, està dividit en tres seccions. La llarga i intensa expressivitat de la Romança ressalta el caràcter essencial del material temàtic del recitatiu. Comença amb una extensa fantasia del primer violí sobre un acompanyament d’acords continguts; la secció central, inicialment reflexiva, s’escalfa fins a moments gairebé estridents abans de retornar al recitatiu inicial.

El tercer moviment, un Vals, desplega emocions subtils i inconfessables. Interpretat amb sordina i en un compàs binari, el violoncel pren el paper protagonista, creant una atmosfera que evoca tant Ravel com les Danses simfòniques de Rakhmàninov. El segon violí i la viola suggereixen de manera fantasmagòrica el ritme de la dansa, mentre el violoncel desenvolupa la melodia sinuosa. El moviment inclou diversos episodis amb caràcters i tonalitats diverses abans de retornar al tema inicial i concloure amb un tancament silenciós.

Al quart moviment, la sorprenent creativitat de Xostakóvitx es desplega en 22 variacions sobre els 17 compassos del tema inicial, mostrant un veritable arsenal de possibilitats i tècniques per a la combinació instrumental de corda. La variació final comença amb una forma temàtica lenta, amb un moviment ascendent i descendent, que evoluciona cap a una llarga declaració solista de la viola amb un caràcter clarament “rus”. A continuació, quatre variacions àmplies segueixen amb velocitats variables. L’escriptura esdevé virtuosa en alguns moments, i reapareix breument el caràcter agressiu de l’obertura. Finalment, el tema lent inicial retorna i el quartet conclou amb una repetició plena del tema de la variació.

Referències

Categoria:Composicions en la major Quartet 02 Xostakovitx 02 Categoria:Composicions musicals del 1944