, nom complet amb patronímic Aleksandr Iaroslàvitx Nevski (Rus:Александр Ярославич Невский; pronunciat [ɐlʲɪˈksandr jɪrɐˈsɫavʲɪtɕ ˈnʲɛfskʲɪj, que es podria traduir com a Alexandre del Nevà, fill de Iaroslav, , fou un cabdill rus, fill del Gran Duc Iaroslau II Vsévolodovitx, que governava a Nóvgorod. Lluità contra els suecs, teutons i tàrtars que amenaçaven Nóvgorod. Considerat comunament com una figura clau de la Rússia medieval, Alexandre era net de Vsevolod el Gran i es va convertir en llegendari a causa de les seves victòries militars sobre els invasors alemanys i suecs. Va preservar l'estatut i l'ortodòxia separats, acceptant retre homenatge a la poderosa Horda d'Or. El metropolità Macari va canonitzar Alexander Nevski com a sant de l'Església Ortodoxa Russa el 1547.
Biografia miniatura|Icona representant a Alexandre Nevski miniatura|111px|Pintura de Víktor Vasnetsov, 1885-93 miniatura|Catedral del Salvador, a Pereslavl, on va ser batejat Alexandre miniatura|111px|Monestir d'Alexandre Nevski, a Sant Petersburg Quart fill del príncep Iaroslau II Vsévolodovitx (Яросла́в Все́володович), va ser nomenat kniaz (príncep) i cabdill militar de Nóvgorod, davant de les amenaces dels suecs i dels alemanys. A Contes de la vida i el coratge del pietós i gran Príncep Alexander trobades a la Segona Crònica de Pskovian, cap a 1260–1280, hi ha una de les primeres referències conegudes al Gran Príncep: Nascut a Pereslavl-Zalesski, Alexandre era el segon fill del príncep Iaroslau II Vsévolodovitx i Feodosia Igorevna de Riazan. El seu avi matern era Igor Glebovitx, el segon fill de Gleb Rostislavitx, príncep de Riazan (m. 1178). La seva àvia materna era Agrafena de Kíev, filla de Rostislav I de Kíev. Alexandre semblava no tenir cap possibilitat de reclamar el tron de Vladímir.
Les primeres etapes de la seva vida les passà a la ciutat russa de Nóvgorod. Sent encara jove, hagué de governar. Cap al 1225 els tàrtars, a les ordres de Genguis Kan, van arrasar les ciutats russes. La seva regió, això no obstant, es va salvar de la devastació causada pels tàrtars, però Alexandre hauria de lluitar contra els enemics occidentals.
Al desembre de 1228, el poble de Nóvgorod es va aixecar en armes contra el týsiatski Viacheslav i va designar Borís Negochevitx en el seu lloc, a més de convidar Iaroslau II Vsévolodovitx a retornar insistint que es complissin tots els seus termes i totes les lleis de Iaroslau I el Savi van fer cancel·lar el zabozhnitse (un impost especial a les esglésies que funcionaven com a magatzems), i que deixés de designar els seus jutges en terres de Nóvgorod. Al febrer de 1229, una revolta popular va obligar Iaroslau a fugir cap a Pereyaslavl, deixant Alexandre i el seu germà gran, Teodor, a la ciutat sota la protecció d'uns boiars fidels. Tanmateix, davant la por a la violència de la multitud, els nens van haver de fugir en secret de Nóvgorod el març de 1229. El poble de Nóvgorod va convidar a Miquel de Txernígov, que va arribar a principis de maig.
La mort d'Andreu de Galítsia el 1234 va permetre la restauració de Daniel de Galítsia, que un cop al tron va ajudar Vladímir III de Kíev en la seva guerra amb Miquel de Txernígov. Daniel va devastar Txernígov, però fou derrotat per un exèrcit kiptxak en 1236 encapçalat per Iziaslav de Sevèria. Miquel es va establir a Galítsia mentre que Iziaslav va establir-se a Kíev.
Príncep de Novgorod A la marxa dels kiptxak, Miquel de Txernígov es va veure obligat a retornar Kiev a Vladímir III de Kíev, qui al seu torn la va cedir a Iaroslau II Vsévolodovitx, príncep de Nóvgorod; aquest, en deixar Novgorod, va posar en el seu lloc el seu fill Alexandre en 1236, que ja havia quedat com a governador en nom del seu pare en 1228, i la decisió fou aprovada pel vetxe, que necessitava els seus exèrcits.
Lluita contra els suecs Durant la revolta tavastiana a l'hivern de 1236 i 1237 contra el Regne de Suècia i contra els missioners catòlics, els rebels van rebre ajuda de la República de Nóvgorod, que intentava disminuir la influència sueca a Finlàndia per tal de reforçar la seva pròpia posició però amb la invasió mongola de Rússia el 1237, el suport de Nóvgorod als rebels va disminuir. L'any 1237, el papa Gregori IX promulgà una butlla contra els finesos que s'havien rebel·lat contra el catolicisme i també per portar als russos al catolicisme. Així es formà un gran exèrcit suec sota les ordres del gendre del rei de Suècia, Birger Jarl, fundador de la ciutat d'Estocolm. Probablement, i el 1238 o 1239 els suecs van dur a terme una campanya reeixida conquerint Tavastia.
A la batalla del riu Sit de 1238 en què els mongols van conquerir efectivament el Gran Principat de Vladimir, el príncep regnant Iuri II Vsévolodovitx va morir. El seu germà petit, Iaroslau II Vsévolodovitx va sol·licitar i rebre del mongol Batu Kan el seu permís per convertir-se en el nou príncep, i com a príncep va assignar Nóvgorod al seu fill Alexandre, que va continuar imposant les opinions antioccidentals de la seva família.
El 1240, van començar noves campanyes sueques a la part més oriental del Bàltic provocant l'enfrontament amb Nóvgorod, doncs els carelians havien estat aliats i tributaris de Novgorod des de mitjans del , i Novgorod tenia el monopoli del comerç de pells de Carèlia. El 1240 els suecs van desembarcar al riu Nevà. Alexandre, assabentat de la notícia, dirigí un discurs als seus homes: "Germans, som pocs i l'enemic és fort, però Déu no està a la força, sinó que està a la Veritat. Recordem les paraules del Creador dels Salms: ... aquests als carros, aquells a cavall, i nosaltres invoquem el nom de Déu... No us espanteu pel nombre d'atacants, perquè Déu està amb nosaltres". Els suecs van ser atacats a la confluència dels rius Ijora i Nevà el 15 de juliol de 1240, on van ser derrotats tot i tenir un exèrcit major, salvant a Rússia d'una invasió major des del nord. Per tot això adquirí el sobrenom de "Nevski" (que significa "Del Nevà"). Aquesta victòria, juntament a la invasió mongola de la Rus de Kíev, proporcionà a Nevski una gran influència política, mentre que deteriorava la seva relació amb els boiars, per la qual cosa hauria d'abandonar Nóvgorod.
Guerra contra l'Orde Teutònic i la batalla sobre el gel Algun temps després, l'Orde Teutònic envaí les ciutats de Pskov i Iúriev el 1241, una empresa avalada pel papa Gregori IX, Les gents de Nóvgorod demanaren a Alexandre Nevski que tornés i els ajudés. Nevski tornà del seu exili i s'enfrontà a l'invasor sobre el llac gelat de Peipus i, després de la batalla del Llac Peipus del 5 d'abril de 1242, els intents alemanys d'envair Rússia van detenir-se durant segles impedint l'expansió catòlica cap a l'est ortodox.. Aquesta victòria va ser molt significativa a l'edat mitjana, ja que era el primer cop que soldats a peu havien envoltat i derrotat un exèrcit de cavallers, molt abans que passés a Occident.
El papa de Roma, Innocenci IV, després de ser derrotat en intentar convertir per la força a Rússia, envià dos cardenals el 1251 per oferir a Nevski la protecció de Roma, però Alexandre ho rebutjà. Després de la invasió teutònica, Nevski seguí enfortint el nord-oest rus. El 1251 signà un tractat de pau amb Noruega evitant que els noruecs fessin un front comú amb els suecs, els principals rivals de Nóvgorod pel control del mar Bàltic, i el 1256 tornà a derrotar els suecs a Finlàndia, que havien provat de bloquejar novament el mar Bàltic.
La victòria d'Alexandre va marcar un esdeveniment important en la història de Rússia. Els soldats de peu de Novgorod havien envoltat i derrotat un exèrcit de cavallers, muntats a cavall i vestits amb una gruixuda armadura.
Gran Príncep de Vladímir Durant la conquesta pels mongols del Principat de Vladímir-Súzdal el 1238, el seu príncep regnant, Iuri II Vsévolodovitx, va morir en la batalla del riu Sit i el seu germà petit Iaroslau II Vsévolodovitx va demanar i va rebre del kan mongol Ogodei ser el nou príncep. Com a príncep, va assignar el ducat de Nóvgorod al seu fill Alexandre. No obstant això, mentre viatjava el 1245 a la capital mongol Karakorum a l'Àsia central, Iaroslau va morir. Quan el 1248 Alexandre i el seu germà gran Andrei II Iaroslavitx també van viatjar a Karakorum per assistir al Gran Kan, Andrei va tornar amb el títol del Gran Principat de Vladímir i el senyoriu nominal de Kíev.
Una vegada que Mongke es va convertir en el nou Kagan el 1251, tots els prínceps russos es van veure obligats a viatjar a Sarai al Volga, la capital de l'Horda d'Or, per ser afirmat en els seus ducats, però Andrei es va negar a anar-hi. Gràcies a la seva amistat amb Sartak Khan, la posterior invasió de l'Horda d'Or va veure com Andrei s'exiliava a Suècia i Alexandre s'instal·là com a Gran Príncep de Vladímir (és a dir, el governant suprem rus) el 1252. Alexandre fidelment va donar suport al domini mongol dins dels seus dominis. El 1259 va dirigir un exèrcit a la ciutat de Novgorod i el va obligar a pagar un tribut que abans havia rebutjat a l'Horda d'Or.
Tornant l'any 1263 d'una de les seves freqüents visites a l'Horda, Alexandre va morir a la ciutat de Gorodets, al Volga, quan tornava de Sarai. Abans de la seva mort, va fer vots monàstics i va rebre el nom religiós d'Alexis.
miniatura|Enterrament d'Alexandre Nevski De la Segona Crònica Pskoviana:Encara que va morir a Gorodets, Alexandre va ser enterrat a la ciutat de Vladimir, a la Gran Abadia de l'Església de la Nativitat de la Santa Mare de Déu.
Polític miniatura|Els enviats del papa romà assisteixen Alexandre Nevski Com a polític, desmuntà els intents papals de crear una guerra entre Rússia i els tàrtars orientals, atès que va veure una major amenaça per la identitat russa al catolicisme que no pas al Kan. Va fer Rússia vassalla dels mongols per preservar el seu propi estatus i per poder comptar amb els mongols en cas que algú dubtés de la seva autoritat. Els historiadors semblen insegurs sobre el comportament d'Alexandre quan es tractava de les seves relacions amb els mongols. Potser hauria pensat que el catolicisme representava una amenaça més tangible per a la identitat nacional russa que no pas un homenatge al Kan, que tenia poc interès per la religió i la cultura eslaves. També s'argumenta que va mantenir intencionadament els principats eslaus del nord i les ciutats estat com a vassalls dels mongols per tal de preservar el seu propi estatus i va comptar amb l'Horda, que es va fer amistat en cas que algú desafiés la seva autoritat (va forçar els ciutadans de Nóvgorod a pagar tribut).. Alexandre va intentar reforçar la seva autoritat a costa dels boiars i alhora reprimir qualsevol aixecament antimongol al país (Aixecament de Novgorod de 1259). L'Església ortodoxa també posa èmfasi en tolerar l'autoritat civil actual (vegeu ), que en aquest cas inclouria acceptar el vassallatge mongol com a judici diví.
Segons una interpretació, les intencions d'Alexandre eren protegir els principats dispersos del que esdevindria Moscòvia de les repetides invasions de l'exèrcit mongol. Se sap que va anar a l'Horda mateix i va aconseguir l'èxit eximint els russos de lluitar al costat de l'exèrcit tàrtar en les seves guerres amb altres pobles. Alguns historiadors veuen l'elecció d'Alexandre de la subordinació a l'Horda d'Or i el rebuig a la cooperació amb els països occidentals i l'església com una important reafirmació de l'orientació ortodoxa dels eslaus orientals (iniciada sota el duc Vladimir de Kíev i la seva mare Olga).
Després de la invasió de Livonia, Nevski va continuar enfortint el nord-oest de Rússia. Va enviar els seus enviats a Noruega i, com a resultat, van signar un primer tractat de pau entre Rússia i Noruega el 1251. Alexandre va dirigir el seu exèrcit a Finlàndia i va derrotar amb èxit els suecs, que havien fet un altre intent de bloquejar la mar Bàltica als russos el 1256.
Matrimoni i fills