James Royal Robertson, més conegut com a , va ser un músic, compositor, actor i productor, cèlebre pel seu treball com a guitarrista i principal compositor del grup de rock The Band i per la seva carrera en solitari. El seu treball amb The Band, que abasta des dels llançaments de Music from Big Pink (1968) fins The Last Waltz (1978), ha estat clau en l'evolució del gènere música americana i li va servir per formar part del Saló de la Fama del Rock and Roll i del Saló de la Fama Musical del Canadà.
Robertson era principalment reconegut com a productor cinematogràfic, pel seu treball al costat de Martin Scorsese, supervisant i produint la música de projectes del cineasta a Toro salvatge, The King of Comedy, El color dels diners, Gangs of New York, Shutter Island, The Departed i Silence. També va desenvolupar una carrera musical en solitari que abastava sis àlbums d'estudi, des de Robbie Robertson (1987) fins al més recent, Sinematic (2019).
El 27 de maig de 2011, Robertson va ser condecorat amb l'Ordre del Canadà, la condecoració civil canadenca de major rang, pel Governador General David Lloyd Johnston.
Biografia Primers anys i orígens musicals (1943–1959) James Royal Robertson va néixer a Toronto, Canadà el 5 de juliol de 1943. Va ser fill únic de Rose Marie Chrysler, dona d'ascendència mohawk que va créixer dins la reserva Six Nations al nord del Llac Erie. A l'inici de la Segona Guerra Mundial, Chrysler es va traslladar a viure amb una tia a Toronto. El pare biològic de Robbie va ser Alexander David Klegerman, un jugador professional d'ascendència jueva que va ser assassinat mentre canviava un pneumàtic a l'autopista Queen Elizabeth Way, entre Toronto i Niagara Falls. La seva mare es va casar temps després amb James Patrick Robertson, de qui Robbie va prendre el cognom.
Al mateix temps, Robertson també va començar a tocar en grups musicals. El 1957 va formar part, al costat del seu amic Pete Traynor, del grup Robbie and the Rhytm Chords, el qual va rebatejar Robbie and the Robots després de veure la pel·lícula Planeta prohibit. Traynor va personalitzar la guitarra de Robertson afegint-li antenes i cables per donar-li una aparença espacial. Després de Robbie and The Robots, Robertson va tocar amb Little Caesar and the Consuls, així com amb The Suedes, un grup liderat per Traynor que va incloure també a Scott Cushnie al piano.
Després d'abandonar els estudis obligatoris, Robertson va aconseguir fer-se un lloc a l'escena musical local al costat de The Suedes i va començar a compondre les seves primeres cançons. Una nit van actuar al Dixie Arena de Toronto com a teloners de The Hawks, un grup de rockabilly liderat pel cantant Ronnie Hawkins, dels quals Robertson va comentar: «Tocaven el rock and roll més ràpid i violent que mai havia escoltat fins llavors. Era excitant. Els solos podien ser realment sorollosos, Ronnie obstaculitzava i aullaba, després es relaxava, i després tornava a elevar la veu». Durant els següents mesos, Hawkins va començar a recórrer a Robertson per fer els encàrrecs del grup, fins que finalment va fer una audició i va ser contractat. Segons va comentar el bateria Levon Helm: «Una tarda vaig entrar al club i Robbie estava tocant per Ronnie un parell de cançons que havia escrit. Aquella nit Ronnie em va dir: "Fill, coneixes a aquest noi que ha vingut a passar l'estona? Té tant talent que em posa malalt. Potser l'hauríem d'agafar"».
Amb Ronnie Hawkins (1960–1964) miniatura|250x250px|Ronnie Hawkins va contractar a Robertson com a membre de The Hawks el 1960. Durant una gira per Arkansas, Ronnie Hawkins va decidir contractar a Scot Cushnie (company de Robertson a The Suedes), com a pianista. Quan el baixista de The Hawks va abandonar el grup el 1960, Cushnie va recomanar a Robertson per suplir la seva absència. Al cap de poc, amb la marxa del guitarrista Fred Carter Jr., Robertson va passar a tocar la guitarra i va començar a entaular una estreta amistat amb el bateria Levon Helm.
Amb Levon and The Hawks (1964–1965) Després de la sortida de Hawkins, el grup va contractar a l'agent Harold Kudlets com a representant, qui els va aconseguir concerts durant un any al mateix circuit de clubs on ja tocaven. Amb el nom de The Levon Helm Sextet, el grup va incloure el saxofonista Jerry Penfound i el vocalista Bob Bruno a la futura formació de The Band. El maig de 1964, Bruno va abandonar el grup, que va passar a anomenar-se Levon and The Hawks. I malgrat la marxa de Penfound un any més tard, Kudlets va aconseguir actuacions al club nocturn Tony Mart de Somers Point (Nova Jersey), on tocaven sis nits a la setmana al costat de músics com Conway Twitty.
Durant els seus concerts a Toronto, van entaular amistat amb el músic John P. Hammond i van participar en l'enregistrament del seu àlbum So Many Roads.. De forma paral·lela, el grup va començar a tocar al club The Peppermint Lounge de Nova York. El març de 1965, i amb el nom de The Canadian Squires, van gravar «Uh Uh Uh» i «Leave Me Alone», dues cançons compostes per Robertson i publicades com a senzills per Apex Records als Estats Units i per Ware Records al Canadà. Com a Levon and The Hawks, el grup també va gravar per Atco Records les cançons «The Stones That I Throw», «Go, Go, Liza Jane» i «He Don't Love You», també compostes per Robertson.
Amb Bob Dylan (1965–1967) miniatura|250x250px|«Big Pink» era la casa on The Band van gravar The Basement Tapes amb Bob Dylan i on van compondre el seu àlbum debut, Music from Big Pink. L'agost de 1965, durant l'estada de Levon and The Hawks al Tony Mart de Nova Jersey, Robertson va rebre una trucada d'Albert Grossman convidant-lo a reunir-se amb Bob Dylan. El grup havia estat recomanat a Grossman per Mary Martin, una empleada seva oriünda de Toronto i amiga de Robertson.
Dylan va intentar contractar només a Robertson com a guitarrista del seu nou grup però Robertson va rebutjar l'oferta i només va accedir a tocar dos concerts amb Dylan, un al Forest Hills Tennis Stadium de Forest Hills el 28 d'agost i un altre al Hollywood Bowl de Los Angeles el 3 de setembre, si incorporava a Levon Helm com a bateria. Robertson i Helm van tocar com a músics de suport de Dylan al costat del baixista Harvey Brooks i el teclista Al Kooper en tots dos concerts, que van obtenir una reacció hostil del públic a causa de la nova predominança de cançons de rock en detriment de les cançons de tall folk. Al setembre, Dylan va acceptar contractar la resta de The Hawks com a grup de suport i va viatjar a Toronto per assajar amb ells.
El grup The Hawks va acompanyar Dylan en una gira pels Estats Units entre octubre i desembre de 1965 on cada concert era dividit en dues parts: una acústica, en què Dylan sortia sol, acompanyat d'una guitarra acústica i una harmònica, i una segona part elèctrica, amb la banda The Hawks. Aquesta darrera era generalment rebuda amb xiulades per part de seguidors de Dylan ja que el consideraven una figura prominent del folk nord-americà i percebien el seu gir cap al rock com una traïció musical. Robertson va comentar: «Allà on anàvem ens xiulaven. Era un procés molt interessant: arribar a una ciutat, muntar-ho tot i tocar. La gent et xiulava. Nosaltres ho recollíem tot i marxàvem a la següent ciutat. Tocàvem. Ens xiulaven. I així sempre». La pressió exercida pel públic va fer que Helm abandonés el grup i va ser substituït primer per Bobby Gregg i després per Sandy Konikoff.
The Hawks també va enregistrar amb Dylan a l'estudi el seu senzill «Can You Please Crawl Out Your Window?» el desembre de 1965, aprofitant dates sense concerts. Entre febrer i maig de 1966, Dylan va continuar la seva gira amb nous concerts per Europa i Austràlia en els quals la reacció del públic seguia sent hostil cap al set elèctric de The Hawks, la qual cosa va provocar la sortida de Konikoff del grup i el seu reemplaçament per Mickey Jones. La part europea de la gira va ser documentada pel cineasta D. A. Pennebaker al documental Eat the Document. Al febrer de 1966, Dylan va completar el seu següent àlbum, Blonde on Blonde, que va comptar amb la participació de Robertson sense la resta dels seus companys de The Hawks en una de les sessions.
El juliol de 1966, Dylan va patir un accident de moto que el va apartar dels escenaris, i va aprofitar per recloure's amb la seva família a Woodstock. Pocs mesos després, Dylan va convidar a The Hawks a Woodstock per treballar en noves cançons. Robertson va llogar una casa a l'àrea de Woodstock, on es va traslladar a viure amb la seva parella franc-canadenca Dominique Bourgeois. La resta dels seus companys de grup van llogar un xalet prop de West Saugerties que van sobrenomenar «Big Pink» pel color rosa de la seva façana.
Dylan i The Hawks van treballar junts a la casa Big Pink diàriament component i assajant noves cançons, moltes de les quals van ser enregistrades de manera improvisada amb un sol magnetòfon de doble bobina que Garth Hudson va instal·lar al soterrani, entre febrer i novembre de 1967, moment en el qual Helm va tornar a incorporar-se al grup. Malgrat la baixa qualitat de les cintes, el periodista musical Jann Wenner va publicar a Rolling Stone un article exhortant al fet que les cintes fossin publicades oficialment, la qual cosa va provocar que sortissin a Great White Wonder, el primer disc pirata de la història del rock. El 1975, Robertson va recopilar les cintes enrehistrades a Big Pink i va publicar diverses cançons a l'àlbum The Basement Tapes.
Amb The Band (1968–1977) Music from Big Pink i The Band (1968–1969) miniatura|250x250px|Robertson el 1971. Durant l'enregistrament de The Basement Tapes, i amb Levon Helm de retorn a Woodstock, The Hawks va desenvolupar el seu propi so que va atreure l'atenció d'Albert Grossman, representant de Bob Dylan, qui es va encarregar d'assegurar-los un contracte discogràfic amb Capitol Records amb el nou nom de The Band. El grup va viatjar a Nova York per enregistrar el seu primer treball amb el productor John Simon, finalitzat uns mesos més tard a Los Angeles. L'àlbum resultant, Music from Big Pink, va incloure cançons compostes per Robertson com «The Weight» –influïda pels films Nazarín i Viridiana, de Luis Buñuel –, «Chest Fever», «Caledonia Mission» i «To Kingdom Come», així com altres temes en col·laboració amb els seus companys de grup. A més, Robertson va cantar en el tema «To Kingdom Come», la seva única aportació vocal a una cançó de The Band fins a l'aparició de «Knockin' Lost John» de l'àlbum Islands nou anys més tard.
Això va permetre a The Band enfocar-se en el seu treball d'estudi. A principis de 1969, el grup va llogar un xalet a Hollywood Hills i va convertir el menjador en un estudi, amb la finalitat de recrear l'atmosfera de club que havien gaudit a la Big Pink. L'àlbum resultant, The Band, va ser publicat el setembre de 1969 i va obtenir bones ressenyes de la premsa musical, així com un notable èxit comercial arribant al número 9 de la llista nord-americana Billboard 200. L'àlbum The Band, definit com un àlbum conceptual clau en la creació del gènere americana, va comptar amb més pes de Robertson en la composició, que va centrar la seva activitat a escriure cançons sobre episodis culturals i retrats tradicionalistes de la història dels Estats Units. Sobre aquest tema, «The Night They Drove Old Dixie Down» relata la història fictícia d'un confederat al final de la Guerra Civil Nord-americana en el marc d'una batalla real amb personatges històrics com els generals Robert I. Lee i George Stoneman.
Altres cançons de l'àlbum The Band també van rebre una significativa difusió a través d'emissores de ràdio. «Up on Cripple Creek» va aconseguir el número 25 de la llista nord-americana Billboard Hot 100, «Rag Mama Rag» va arribar al número setze del Regne Unit, la millor posició per a un senzill del grup al país britànic. El 2009, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units va incloure l'àlbum en el seu Registre Nacional d'Enregistraments per a la seva preservació.