Una llengua panromànica o interllengua romànica és una varietat lingüística codificada que sintetitza la variació de les llengües romàniques i és representatiu d'aquestes en conjunt. Es pot veure com una proposta de llenguatge estàndard per a tota la família lingüística però generalment es considera un llenguatge zonal construït perquè és el resultat d'una intensa codificació (és a dir, més construcció, planificació, disseny, enginyeria, manipulació que el que normalment requereixen les llengües estàndard regulars). Les llengües zonals construïdes són, d'acord amb l'interlingüista Detlev Blanke, llengües construïdes que "s'enfronten escollint o barrejant elements lingüístics en un grup lingüístic" (que significa elements d'una mateixa família lingüística, per exemple, eslau o germànic).
Diverses llengües panromàniques han estat desenvolupades per diferents individus o grups en diferents èpoques (des del segle XIX) i llocs (Brasil, Canadà, Dinamarca, Itàlia, Noruega, Portugal, Espanya, Suïssa, etc.). Són tan similars entre si que s'han considerat variacions d'un mateix idioma: "dialectes" és com Campos Lima, un dels desenvolupadors, es refereix a diversos projectes del seu temps. Aquest autor també mostra que els desenvolupadors de projectes de llengua panromànica són generalment conscients entre ells, estan en contacte i fins i tot col·laboren, la qual cosa és un altre signe d'unitat.
Les llengües panromàniques són paral·leles a les llengües paneslaves i a les llengües pangermàniques.
Utilitzacions i beneficis Una llengua panromànica està pensada típicament per a la comunicació entre (o amb) parlants de llengües romàniques, és a dir, com a llengua auxiliar internacional regional, per al món llatí. El seu vocabulari i la seva gramàtica estan codificades per ser el més comunicatiu possible per als parlants de romanç. Les paraules, per exemple, s'escullen preferentment si tenen cognats entre moltes llengües romàniques, especialment si el significat és el mateix o similar. Com a resultat, i gràcies a la intercomprensió, és potencialment comprensible per una audiència de fins a 800 milions de parlants de llengües romàniques. A més, pot complementar la intercomprensió romànica en situacions en què aquesta estratègia de comunicació no és tan eficaç (per exemple, entre els parlants francesos i romanesos).
Una llengua panromànica es pot significar, en alguns projectes especialment antics, convertir-se en una llengua auxiliar internacional global, en substitució de l'anglès, que també és l'objectiu de l'esperanto i la interlingua (IALA). En aquest cas, la raó de la seva base llatina/romàntica és que el vocabulari internacional (és a dir, les paraules que són comunes a les llengües més influents internacionalment, moltes de les quals són europees) és principalment d'origen llatí i, en opinió dels desenvolupadors d'aquestes llengües panromàniques, la gramàtica més natural i coherent que s'utilitza amb el vocabulari internacional és la de les llengües romàniques, que evolucionaren del llatí i són, a més, parlades per milions de persones en diferents continents.
Un llenguatge panromànic pot fins i tot ser concebut, en alguns projectes, com un llenguatge artístic (com a mitjà d'expressió artística en poesia, música, etc., com a part d'un món de fantasia en novel·les, pel·lícules, etc., o només pel plaer de crear-lo).
A més, els desenvolupadors de llengües panromàniques suggereixen altres usos i beneficis: la llengua es pot beneficiar de les contribucions de les diferents varietats romàniques, que la milloren i enriqueixen (amb regularitzacions, mitjans expressius, etc.); pot ser un refugi per als parlants de llengües romàniques que desapareixen, com l'occità o el sard; pot ser eficaç com un pas mitjà en la traducció automàtica entre les llengües romàniques; es pot utilitzar com un pont per a les llengües romàniques (presents i velles) i el llatí; i pot ser pràctic per als parlants estrangers com una introducció al romanç.
Contextualització Els descendents del llatí, les llengües romàniques, han desenvolupat diferències importants però comparteixen tants trets que han estat considerats com una unitat (un tipus) pel lingüista romàntic Michael Metzeltin. Explica la cohesió de la família per la seva herència llatina vulgar, l'ús i la influència del llatí estàndard fins fa poc i els intercanvis constants entre els pobles neollatins.
La família lingüística en conjunt es pot referir com a romàniques, i encara funciona com una llengua o macrollengua en algunes situacions actuals, on es produeix l'intercomprensió o l'acomodació parcial. Per exemple, alguns anuncis (o parts d'ells) es publiquen en llengües romàniques estrangeres. I varietats mixtes com el Portuñol o el Frespañol sorgeixen espontàniament per comunicar-se amb els parlants d'altres llengües romàniques, per exemple mentre visiten el seu país. Tot això demostra que la comunicació oral i escrita entre els parlants de romanç continua sent una realitat i que, en certa manera, són una comunitat lingüística.
Una manifestació de l'estreta relació entre els diferents parlants de romanç i els pobles són els fluxos migratoris entre els països llatins: els romanesos, per exemple, emigren preferentment a Itàlia i Espanya. I els països neollatins van crear el 1954 la Unió Llatina, una organització internacional de nacions que utilitzen llengües romàniques, que va funcionar fins al 2012.
Malgrat aquestes estretes connexions, ja que el francès ha estat desplaçat com a llengua auxiliar internacional per l'anglès, que és una llengua germànica, el món llatí manca d'un model de llengua nativa comuna per primera vegada en la història.
La idea d'una llengua panromànica des de l'edat mitjana El llatí estàndard, que va precedir el francès com a llengua auxiliar internacional, experimenta una modernització lèxica fins a l'actualitat, però es basa en el llatí clàssic, l'etapa de llengua de la República Romana tardana a l'Imperi Romà mitjà (75 aC a l'any 3 dC). La idea de substituir-la per un llenguatge comú romanç es remunta a Dante Alighieri (c. 1265-1321), que en el seu assaig De vulgari eloqüència tracta el problema d'identificar una llengua vernacla (és a dir, no el llatí) que podria ser adequada per a propòsits literaris. Comença compilant un mapa de les llengües que coneix, dividint el territori europeu en tres parts: una a l'est, amb el grec; una altra al nord, amb el germànic (que ell creia que incloïa l'hongarès i l'eslau); una al sud, amb el romànic. Tria el romanç, per ser la seva llengua, i després segueix la seva cerca distingint en tres llengües més petites, que identifica per la seva paraula "sí": oc, oli i sì. Tria l'última varietat, argumentant que és més similar al llatí, la llengua literària del moment, i té més poetes. A continuació, avalua les moltes varietats italianes en què subdivideix la llengua sì, però no considera una varietat adequada. Dante arriba a la conclusió que l'il·lustre vernacular (volgare illustre) que ell busca encara ha de ser desenvolupat, combinant elements de les diverses varietats italianes.Zygmunt G. Barański i Simon Gilson (eds.) (2018). The Cambridge Companion to Dante's Commedia. Cambridge University Press, p. 108.
Després de Dante, moltes altres persones han concebut de manera independent la idea d'una llengua estàndard romanç comú o fins i tot una llengua panromànica, i no només els desenvolupadors dels projectes presentats aquí. Per exemple, l'erudita romànica Rebecca Posner (Universitat d'Oxford) va declarar que "no és impossible concebre un interllenguatge romànic" i l'interlingüista Detlev Blanke (Universitat Humboldt de Berlín) parlava d'un "Hochromanisch" (en referència a Hochdeutsch, la varietat estàndard de l'alemany).
Llengües panromàniques als segles i Lingua romana Lingua romana és una llengua artística que el poeta alemany Stefan George (1868-1933) va utilitzar en part de la seva obra lírica. Va començar a utilitzar Lingua Romana, una llengua romànica mixta, a una edat primerenca, el 1889. És la seva pròpia creació artística, més propera a l'espanyol però amb elements de l'italià i (Vulgar) del llatí. Les combinacions estan motivades pel seu efecte sonor en els poemes, segons Radaelli. El mateix Jordi explica Lingua Romana amb aquestes paraules (en castellà): "La idea que desde mi juventud me atormenta (...) concebir yo mismo una lengua literaria para mi justios multa un partir de material claror, románico, de similar sonoritat así commo fácilmente comprensible." Alguns dels seus poemes a Lingua Romana són La Rosa Galba i Paz, que posteriorment va traduir a l'alemany.
Lingua romana va ser posteriorment codificada i proposada per a la comunicació pan-llatinoamericana el 1991 (vegeu Romano, més avall).
Exemple en llengua romana Se ha facto la sera tranquila,
Jo son en mea cámera inturbato,
Ahora haberia tempo pro curarme de toto.
Ma sto magnetizato
Dirigendo los oclos verso la lampa
Reflectata indistinctamente
En el obscuro speculo de la nocte.
No volo plus pensar, no poto.
Voleria sólamente clinar los genos,
Nil pensar, apauco precar.
Neollatí (Ørberg) El Neollatí és una llengua romànica construïda zonal destinada a ser utilitzada com a llengua auxiliar internacional mundial. Va ser desenvolupat pel llatinista danès Hans Henning Ørberg (1920-2010), conegut pel seu mètode d'aprenentatge del llatí, Lingua Latina per se Il·lustre, publicat per primera vegada el 1955. Tota la informació disponible sobre aquest Neolatino és oferta pel desenvolupador d'una altra llengua panromànica, Campos Lima, que l'esmenta i publica una carta que Ørberg li havia enviat el 1941. En aquesta carta, Ørberg explica que ha començat a treballar en una nova llengua internacional, que anomena Neolatino, basada en les llengües romàniques només i sense elements artificials. Segons Campos Lima, tenia un acord nominal en gènere i nombre i inflexió personal verbal, amb més irregularitats que la pròpia llengua panromànica de Campos Lima (vegeu més avall); però Ørberg no va publicar el seu projecte i el 1947 l'havia abandonat a favor d'un llenguatge més simplificat i regularitzat.
Neollatí (Schild) miniatura|Petite Grammaire Neolatine, de André Schild (1947). El Neollatí és una llengua romànica construïda per ser utilitzada com a llengua auxiliar internacional. Va ser desenvolupat pel lingüista suís André Schild (1910-1981), qui la va presentar a Petite Grammaire Neolatin, publicat el gener de 1947.Schild (1947a) Aquesta primera obra inclou gramàtica, vocabulari i textos de mostra. Poc després es va fundar un grup internacional de seguidors, que va publicar a Neolatino un butlletí amb textos de diversos autors (Buletino del Grup Internacional Neolatinista de Correspondendes) des de maig de 1947 fins, almenys, febrer de 1949 (18 números). Més tard el 1947, Schild va publicar un diccionari ampliat a Vocabulario Neolatino: Francese-italo-Hispano.Schild (1947b) El 1948, un grup va millorar i desenvolupar encara més la llengua: Comitato Linguistico Neolatino, amb Schild com el seu president. El conte de R. L. Stevenson Will o' the mill: The plane and the stelles va ser traduït a Neolatino per H. Littlewood com Gulielmo del molino: La plaura e las stelas.
Text d'exemple en Neollatí